Bellaterra, 9 de febrer de 2025
El 9 de febrer de 1908 s’inaugurava el Palau de la Música Catalana, obra de Lluís Domènech i Montaner.
A la cerimònia inaugural del 9 de febrer de 1908 es va beneir l’edifici i l’Orfeó Català va interpretar el seu himne, el Cant de la Senyera.
El Palau de la Música Catalana és una perla arquitectònica del Modernisme català, l’única sala de concerts declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO (4 de desembre de 1997), i constitueix actualment un punt de trobada ineludible de la vida cultural i social de Catalunya. A més, s’ha erigit en patrimoni simbòlic i sentimental de tot un poble que s’identifica amb la seva història.
La Sala de Concerts −una de les més singulars del món− és des de fa més de cent anys escenari privilegiat de la vida concertística, nacional i internacional, de la ciutat de Barcelona. Ha acollit estrenes mundials i és un referent de la música simfònica i coral del país. Presidida per l’orgue sobre l’escenari i amb una lluerna central que representa el sol, la sala gaudeix de llum natural.
Sala mística i paradoxal, conté múltiples figures i representacions, com les muses que envolten l’escenari, les valquíries de Wagner que sorgeixen del sostre, un bust d’Anselm Clavé a una banda i un de Beethoven a l’altra, i elements de la natura, com flors, palmeres i fruits.
📷 BELLATERRA.CAT
Un espai íntim i acollidor on tenen lloc concerts de petit format, conferències, presentacions i on assagen els cors de l’Orfeó Català. Aquí es troba la primera pedra que es va col·locar el 1905 durant la construcció del Palau. Amb un arc semicircular de butaques, que es correspon amb la mitja lluna de l’escenari de la Sala de Concerts que hi ha just a sobre, està caracteritzada per unes grans columnes, vitralls i decoració de l’època típica del Modernisme català.
Durant molts anys, el Palau de Música Catalana va ser objecte de dures crítiques.
Entre els haters principals hi havia Josep Pla, que l’anomenava el “Palau de la Quincalleria Catalana”, per la recarregada decoració modernista
Altres van arribar a demanar, directament, el seu enderroc, com Manuel Brunet en aquest article a ‘Mirador’ (1929):
“No creieu que el Palau de la Música -de qualsevol cosa en diem un palau- entra en la categoria de monuments que demanen l’enderroc?”
La façana del Palau, situada al carrer de Sant Pere Més Alt, únic accés fins a l’any 1989, fa cantonada amb el carrer d’Amadeu Vives, que es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular catalana, de l’artista Miquel Blay i reproduïda a mida superior al natural per Frederic Bechini, on estan representats un sant Jordi, sota una figura femenina al centre com un gran mascaró de proa, que és una al·legoria de la música, envoltada d’un grup de personatges que representen el mariner, els camperols, l’ancià i els nens. És considerada l’obra cabdal de l’escultor Blay, amb una sensibilitat social i un conjunt de gran harmonia. Tal com consta en una inscripció al peu de l’escultura, va ser pagada pel marquès de Castellbell (Joaquim de Càrcer i d’Amat) i va ser inaugurada el dia 8 de setembre de 1909. La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt. Altres elements d’aquesta façana són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica.
89 anys després de la inauguració, el 1997, el Palau va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Però al llarg de la seva història no sempre se l’ha considerat una joia arquitectònica…
JOSEP PLA, 17 de gener de 1919 (El Quadern Gris):
Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la <<Sonata a Kreutzer» al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó -és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?
Font: Palau de la Música Catalana, Quadern Gris, Josep Pla
BELLATERRA.CAT 