Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 9/02/2025

Bellaterra, 9 de febrer de 2025

El 9 de febrer de 1908 s’inaugurava el Palau de la Música Catalana, obra de Lluís Domènech i Montaner.  
A la cerimònia inaugural del 9 de febrer de 1908 es va beneir l’edifici i l’Orfeó Català va interpretar el seu himne, el Cant de la Senyera. 

Palau de la Música Catalana, dibuix d’Aurora Altisent 📷 BELLATERRA.CAT

El Palau de la Música Catalana és una perla arquitectònica del Modernisme català, l’única sala de concerts declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO (4 de desembre de 1997), i constitueix actualment un punt de trobada ineludible de la vida cultural i social de Catalunya. A més, s’ha erigit en patrimoni simbòlic i sentimental de tot un poble que s’identifica amb la seva història.

Palau de la Música Catalana 📷 CEDIDA

La Sala de Concerts −una de les més singulars del món− és des de fa més de cent anys escenari privilegiat de la vida concertística, nacional i internacional, de la ciutat de Barcelona. Ha acollit estrenes mundials i és un referent de la música simfònica i coral del país. Presidida per l’orgue sobre l’escenari i amb una lluerna central que representa el sol, la sala gaudeix de llum natural.

Sala mística i paradoxal, conté múltiples figures i representacions, com les muses que envolten l’escenari, les valquíries de Wagner que sorgeixen del sostre, un bust d’Anselm Clavé a una banda i un de Beethoven a l’altra, i elements de la natura, com flors, palmeres i fruits.

Sala d’Assaig de l’Orfeó Català
📷 BELLATERRA.CAT

Un espai íntim i acollidor on tenen lloc concerts de petit format, conferències, presentacions i on assagen els cors de l’Orfeó Català. Aquí es troba la primera pedra que es va col·locar el 1905 durant la construcció del Palau. Amb un arc semicircular de butaques, que es correspon amb la mitja lluna de l’escenari de la Sala de Concerts que hi ha just a sobre, està caracteritzada per unes grans columnes, vitralls i decoració de l’època típica del Modernisme català.

Horaci Miras i Gener (Barcelona, 1918-2019), mecenes del Palau de la Música Catalana, consultant un programa del pianista Radu Lupu 📷 BELLATERRA.CAT

Durant molts anys, el Palau de Música Catalana va ser objecte de dures crítiques. 

Entre els haters principals hi havia Josep Pla, que l’anomenava el “Palau de la Quincalleria Catalana”, per la recarregada decoració modernista
Altres van arribar a demanar, directament, el seu enderroc, com Manuel Brunet en aquest article a ‘Mirador’ (1929):

“No creieu que el Palau de la Música -de qualsevol cosa en diem un palau- entra en la categoria de monuments que demanen l’enderroc?”

A la part superior de la façana hi ha un impressionant grup escultòric que representa un cor popular encapçalat per la figura de Sant Jordi, patró de Catalunya. Aquest conjunt, dissenyat per Miquel Blay, simbolitza l’esperit musical i cultural de l’edifici. Al costat, un bust de Beethoven ret homenatge a la tradició clàssica, mentre que altres detalls decoratius celebren la música popular i coral catalana 📷 BELLATERRA.CAT

La façana del Palau, situada al carrer de Sant Pere Més Alt, únic accés fins a l’any 1989, fa cantonada amb el carrer d’Amadeu Vives, que es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular catalana, de l’artista Miquel Blay i reproduïda a mida superior al natural per Frederic Bechini, on estan representats un sant Jordi, sota una figura femenina al centre com un gran mascaró de proa, que és una al·legoria de la música, envoltada d’un grup de personatges que representen el mariner, els camperols, l’ancià i els nens. És considerada l’obra cabdal de l’escultor Blay, amb una sensibilitat social i un conjunt de gran harmonia. Tal com consta en una inscripció al peu de l’escultura, va ser pagada pel marquès de Castellbell (Joaquim de Càrcer i d’Amat) i va ser inaugurada el dia 8 de setembre de 1909. La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt. Altres elements d’aquesta façana són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica.

89 anys després de la inauguració, el 1997, el Palau va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Però al llarg de la seva història no sempre se l’ha considerat una joia arquitectònica…

Detall de la façana del Palau de la Música Catalana 📷 BELLATERRA.CAT

JOSEP PLA, 17 de gener de 1919 (El Quadern Gris):

Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la <<Sonata a Kreutzer» al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó -és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?

Font: Palau de la Música Catalana, Quadern Gris, Josep Pla

Read Full Post »

Bellaterra, 9 de febrer de 2025

Dues dècades després, 2.000 milions d’usuaris fan servir aquest sistema de navegació digital cada mes.

Des del 2023, també dona les indicacions en català.

Vista aèria de Bellaterra

LLUIS TORRES| Ahir, dia 8 de febrer, 3Cat publicà una interessant crònica de com va néixer, el 8 de febrer de 2005, una important i pràctica pàgina web que t’oferia una eina inèdita fins llavors que es deia com anar del punt A al punt B.

20 anys de Google Maps: d’enterrar els mapes en paper i les guies de telèfons a resoldre crims
El sistema de navegació digital de Google, malgrat que no és el pioner, ha revolucionat la mobilitat i l’utilitzen 2.000 milions de persones

El 8 de febrer del 2005 va néixer una pàgina web que t’oferia una eina inèdita fins llavors: et deia com anar del punt A al punt B.

“Creiem que els mapes poden ser útils i divertits, així que hem dissenyat Google Maps”, anunciava Google fa exactament vint anys en una publicació al blog de la companyia.

Dues dècades després, 2.000 milions d’usuaris fan servir aquest sistema de navegació digital cada mes.

L’ús massiu de Google Maps ha fet enterrar els mapes en paper, les guies de telèfons, els dispositius GPS i, en general, ha canviat la manera com ens movem.

Una finestra al món

El gran públic desconeixia els mapes digitals fins a l’arribada de Google Maps, però, en realitat, el gegant tecnològic no va ser el primer.

Yahoo, també desenvolupat per estudiants de la Universitat de Stanford, se li va avançar amb Yahoo Maps, creada pocs mesos abans.

Però Google es va imposar ràpidament –sobretot en saltar de la pantalla d’ordinador als telèfons intel·ligents–, i amb els anys ha aconseguit cartografiar pràcticament cada racó del planeta.

Per fer-ho, recopila imatges aèries, de satèl·lits i de milers de càmeres repartides per tot el món.

No només les que duen els seus propis vehicles, sinó també en bicicletes, dispositius submarins, a l’esquena de persones que caminen o, fins i tot, sobre camells que recorren el desert.

Gràcies a això, ofereix l’opció Street View, una de les prestacions estrella, que mostra els carrers des del punt de vista del vianant.

Ara, amb IA

Google Maps ha crescut de la mà dels avenços tecnològics i ha anat ampliant la informació que proporciona: ens diu des d’on hem aparcat el cotxe fins a informació en temps real sobre incendis, accidents de trànsit o la incidència del coronavirus.

Des del 2023, també dona les indicacions en català.

Les últimes versions de Google Maps integren la intel·ligència artificial de la companyia, Gemini, perquè els usuaris dels Estats Units puguin “parlar” amb el sistema de navegació.

Per exemple, preguntar-li sobre una ruta o un local en concret –“Tenen menú en aquest restaurant?”— o demanar-li recomanacions en una zona determinada –“Proposa’m plans per fer amb les amigues aquesta nit”.

A banda, la política també ha tingut un impacte en la plataforma: als Estats Units, el golf de Mèxic hi apareix com el golf d’Amèrica després que el president Trump firmés un decret per canviar-ne la nomenclatura.

20 anys d’històries curioses

L’eina també ha estat protagonista d’una gran quantitat d’anècdotes.

Una de les més sonades dels últims temps ha estat la imatge feta per Google Street View a Sòria, que va resultar clau per resoldre la desaparició i mort d’un home.

Gràcies a l’historial d’ubicacions de l’eina, una parella va descobrir que havien estat molt a prop en 33 ocasions abans de conèixer-se.

També hi ha hagut casos en què abandonar Google Maps ha estat la solució d’un problema.

És el que va fer l’Ajuntament de Barcelona amb la línia d’autobús 116, que anava sempre plena de turistes en direcció al Park Güell. Fins que no va desaparèixer del mapa, els veïns no van poder pujar al bus de barri.

Font: 3Cat, Arnald Prats Barnades

Read Full Post »