El 2013, Ramón Pereira i Ramón Boldú van publicar, amb guió de tots dos i dibuixos del segon, el còmic biogràfic sobre el poeta Miguel Hernández, La veu que no cessa.
L’autor al 41a Saló del Còmic de Barcelona, 2023 📷 CEDIDA
Ramón Boldú i Salvador (Tarroja de Segarra, 13 de juliol de 1951), és un dibuixant de còmic català, pioner del còmic autobiogràfic a Espanya
Traslladat als quatre anys amb la seva família a Barcelona, li agradava Anacleto, agente secreto de Manuel Vázquez, Corto Maltès d’Hugo Pratt, Hazañas Bélicas de Boixcar, La família Ulisses de Benejam i Tintin de Hergé. Als tretze anys ja intenta presentar les seves pàgines a diverses revistes.
Posteriorment, ja més gran, s’aficiona a autors com Copi, Crumb, Liberatore, Andrea Pazienza, Reiser o Wolinski.
Entre els anys 1976 i 1983 va publicar a la revista eròtica espanyola Lib una sèrie de còmics eròtics i humorístics titulada primer Mi pareja i dos anys després Los Sexcéntricos.
Més tard va col·laborar també en la revista d’humor El Jueves i en la francesa Hara-Kiri.
Ramon Baldú gaudint l’estiu de 1993 del Brunch al desaparegut Montemagno de Castelldefels 📷 BELLATERRA.CAT
Ha estat també director de diverses revistes, incloent El Víbora, on a partir de 1988 va crear una sèrie sobre les aventures del motorista Mario Gamma el Griego. L’any 1990, va començar a explicar la seva pròpia vida, amb un dibuix més ràpid, en una successió d’historietes que després serien recopilades com a Bohemio pero abstemio (La Cúpula) i Memorias de un hombre de segunda mano (Glénat).
Ja al segle xxi, va ser contractat com a guionista de la pel·lícula porno The Uranus Experiment (2000). Va tornar al còmic amb les novel·les gràfiques El arte de criar malvas (2008) i Sexo, amor y pistachos (2010), també de tint autobiogràfic (ambdues editades per l’editorial Astiberri Edicions).
El 2013, Ramón Pereira i Ramón Boldú van publicar, amb guió de tots dos i dibuixos del segon, el còmic biogràfic sobre el poeta Miguel Hernández, La veu que no cessa. Amb motiu de la celebració l’actual 2017 del 75è aniversari de la seva mort, l’editorial Astiberri ha reeditat el llibre, amb pròleg de Joan Manuel Serrat. Gatròpolis ha tingut el plaer de conversar amb l’historietista nascut a Tarroja de Segarra (Lleida), Ramón Boldú.
Biografia de Josep Amat i Pagès (Barcelona, 13 d’abril de 1901-17 de gener de 1991)
Josep Amat i Pagès 📷 CEDIDA
Josep Amat va néixer al si d’una família de propietaris rurals de la comarca del Baix Llobregat. La seva trajectòria artística es va iniciar el 1917, quan va freqüentar un temps el taller de l’escenògraf Ros Güell.
Poc després va assistir als cursos que impartia el pintor Nicanor Vázquez a l’Ateneu Obrer de Barcelona fins a l’ingrés a l’Escola de Belles Arts Llotja. Allí va ser alumne dels pintors Fèlix Mestres i Francesc Labarta. La vocació per la pintura de Josep Amat es va consolidar de manera definitiva arran del seu coneixement i amistat amb Joaquim Mir. L’estreta relació amb Mir es va mantenir fins a la mort del 1940, encara que l’emancipació artística respecte del mestre es va produir molt més aviat.
A finals de la dècada dels vint, la pintura d’Amat ja tenia una personalitat definida.
L’any 1928, data de la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, marca una fita molt important a la seva carrera. D’una banda, assenyala el seu debut com a pintor professional a la seva ciutat natal; d’altra banda, situa la irrupció al panorama artístic d’un artista independent i d’una maduresa singular.
Entre el 1933 i el 1935 hi ha documentades tres estades d’Amat a París, gairebé sempre coincidint amb la tardor, més llargues la primera i l’última i més breu la segona. En aquests viatges va entrar en contacte amb les grans obres de l’impressionisme, es va familiaritzar amb el Museu del Louvre i sobretot va pintar incansablement, per la qual cosa va portar a la tornada vistes dels ponts del Sena i dels racons més pintorescos de la ciutat. París li va deixar també una empremta important arran del seu coneixement i amistat amb dos pintors veterans que havien militat a les avantguardes de començaments de segle: els ferus Albert Marquet i Raoul Dufy.
Els temps de la Guerra Civil van ser nefast. El 1936, poc després de casar-se amb Isabel Girbau, el pintor va veure morir afusellats a Sant Felíu de Guixols al seu sogre i al seu cunyat. Els seus pares van viure ocults la major part de la guerra. El 1938, durant un fort bombardeig aeri de Barcelona, va néixer la Isabel, la primera d’una saga de tres fills.
Acabada la contesa, el pintor va reprendre les seves exposicions a la Sala Parés de Barcelona, galeria on va exposar regularment fins al final dels seus dies. El 1941 va ingressar com a professor a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, una activitat docent que va exercir fins a la seva jubilació el 1972. Als anys de la postguerra Amat va ser membre d’un dels escassos cenacles artístics de Barcelona, La Colla, grup que aglutinava la pintora d’origen georgià Olga Sacharoff i en què militaven destacades personalitats de la cultura catalana.
Els anys cinquanta i seixanta van ser els de la maduresa creativa d’Amat i de la seva consolidació professional més enllà de l’àmbit artístic barceloní, on des de començaments dels anys trenta ja gaudia d’una notorietat i una cotització molt estimables, i en els principals certàmens oficials dels quals va participar . El 1949 va poder reprendre les seves periòdiques campanyes de paisatge urbà a París. El 1953 va obtenir el Premi José Ramón Ciervo a la II Biennal Hispanoamericana celebrada a l’Havana. El 1955 li va ser atorgat el Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el 1963 el Ynglada Guillot de dibuix. També va exposar a Madrid, París, Brussel·les ia diverses ciutats espanyoles i americanes.
Obra de Josep Amat i Pagès 📷 BELLATERRA.CAT
El 1988 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi. La tríada d’espais vitals i temàtics en què es desenvolupen respectivament la biografia i l’obra de Josep Amat inclou, a més de Barcelona i París, Sant Felíu de Guixols, lloc de naixement de l’esposa del pintor i la segona pàtria noia a partir del 1940 .
Les vistes del passeig de Sant Felíu, la platja, el port i els circs ambulants que s’hi instal·laven tots els estius, van passar al repertori habitual de les exposicions d’Amat.
Va ser eminentment un paisatgista urbà, codescobridor i pioner del gènere a Barcelona juntament amb Gimeno, Emili Bosch Roger i uns pocs pintors de l’anomenada Generació de 1917. Les seves precioses aquarel·les dibuixades a la tinta, els seus dibuixos de cal·ligrafia precisa i àgil, les seves vistes de la Rambla, Sant Gervasi, la Barceloneta, les places i carrers de París, les fuites dels arbres alineats a la Ciutadella, les subtils i nombroses versions del passeig de Sant Felíu, els seus paisatges rurals del Vallès, Gavà i el Llobregat, terra de els seus avantpassats, els racons del seu jardí del carrer de Julio Verne i més tard del barri del Putget, les delicades composicions de flors i els escassos retrats conformen el principal del seu llegat.
BELLATERRA.CAT 