• Pàgina d'inici
  • Guia dels Comerços de Bellaterra
  • Guia dels Restaurants Jardí de Bellaterra
  • Junta veïnal EMD Bellaterra
  • Telèfons interès Bellaterra

BELLATERRA.CAT

Bellaterra (Vallès Occidental), des de l'any 2009, "Informació global sense ànim de lucre" FACTA NON VERBA X BELLATERRA

Feeds:
Entrades
Comentaris

OPINIÓ| Per què cal canviar els noms dels carrers dedicats a franquistes?

6 Novembre 2024 per FLPT

Bellaterra, 6 de novembre de 2024

“És a dir, totes les objeccions als nous noms de carrers més aviat sonen a excusa de qui no vol canvis perquè admira les persones homenatjades o, si més no, detesta encara més les alternatives“.

Jaime Rubio Hancock 📷 CEDIDA

PER QUÈ CAL CANVIAR ELS NOMS DELS CARRERS DEDICATS A FRANQUISTES?

Hi ha un debat que segueix latent: el dels carrers amb noms franquistes.  Cada cert temps hi ha polèmica amb aquests símbols.  A Madrid, va ser el 2017 quan l’ajuntament va aprovar canviar els noms de 52 d’aquests carrers, canvi que es va paralitzar per diversos recursos judicials.  Així, el carrer Batalla de Belchite -que van guanyar els republicans, però a costa de mobilitzar massa efectius-, passarà a dir-se Juana Doña, escriptora i dirigent sindicalista.  Herois de l’Alcàsser serà Simone Weil, filòsofa francesa que va formar part de la Columna Durruti a la guerra.  General Kirkpatrick es dirà Carlota O´Neill, escriptora i periodista feminista, mantenint el cognom irlandès de l’anterior.

No totes les alternatives es refereixen a la guerra: el carrer Caiguts de la Divisió Blava passarà a anomenar-se carrer Memorial 11 de març del 2014, en memòria de les víctimes de l’atemptat d’Atocha, on van morir 192 persones.  I la travessia del General Franco tindrà el nom de l’escriptor del segle XVIII Diego Torres Villaroel.

Potser ens sembli difícil entendre per què algú preferiria posar un carrer a un general que un escriptora i, per descomptat, li agradaria molt més viure a Juana Doña que a la Batalla de Belchite.  Però això no treu que molta gent s’oposi a aquesta mesura, usant arguments com els següents:

(1) És una despesa innecessària i hi ha altres prioritats.  És cert que canviar el nom de cinc desenes de carrers comporta una despesa, començant pel canvi de les plaques.  Però això passa amb tot.  O gairebé tot.  Per què pintar un banc quan hi ha un esvoranc perillós?  Per què reparar un esvoranc quan hi ha gent dormint al carrer?  Tot i això, no se sol criticar que es pinti un banc al·legant que hi ha despeses més importants.  Per no esmentar que hi ha despeses encara menys importants, com la cavalcada de Reis, que no solen ser tan polèmiques.  L’assumpte dels carrers es critica per la càrrega política.  A més, sense ser una mica de vida o mort, sí que té la seva importància, perquè diu molt de la comunitat que volem ser i de com volem que es vegi.

(2) La Guerra Civil i la dictadura també són part de la nostra història.  Això és cert, però ningú no està esborrant aquests noms dels llibres d’història.  Dedicar a algú el nom en un carrer és una mostra de respecte i admiració.  Posar un carrer a Cervantes és un reconeixement al que va fer per la nostra cultura.  Si la posem a Franco, estem expressant el nostre reconeixement cap a un dictador.

Encara que aspirem a aquest cosmopolitisme, també es pot negar que la nostra societat comparteix una història.  No podem oblidar el que és dolent.  Al contrari, ho hem de tenir molt present.  Però això no vol dir que hàgim d’homenatjar-ho.  Si no dediquem un carrer als assassins de les nenes d’Alcàsser, malgrat l’impacte mediàtic que van tenir aquests crims, per què li dedicarem a un militar colpista?

Per descomptat, hi ha casos més dubtosos.  Per exemple, els carrers dedicats a reis.  Mantenim els carrers amb el nom de Felip V, que va arribar al tron després d’una guerra civil de tretze anys per decidir la successió de Carles II?  A més, cap rei o aristòcrata es podia anomenar demòcrata ni defensava els valors que considerem importants avui dia.  ¿Caldria canviar aquests noms?

La diferència és que la dictadura de Franco està recent i encara hi ha gent que la va patir.  No té sentit, per tant, que aquesta gent trobi mostres d’admiració contínues als carrers de la seva ciutat.  Sens dubte, hi va haver molts espanyols partidaris de la dictadura que no estan molestos per aquests noms, però això seria com defensar una plaça del Ku Klux Klan a Nashville perquè el KKK és de Tennesssee, i allà encara hi ha gent a favor d’aquest grup. Per descomptat, això no treu que hi pugui haver dubtes amb noms concrets.  Com la Batalla de Belchite: no pot ser un bon recordatori dels horrors de la guerra?

(3) Aquests canvis són un molest per a la gent que viu en aquests carrers, per als carters i per als taxistes.  Gairebé qualsevol canvi suposa un destorb fins que un s’hi acostuma, i per això gairebé tots generen resistència.  Una mudança suposa fer caixes i després desfer-les.  Un canvi en un sistema operatiu o en un programa informàtic requereix que ens hi acostumem de nou.  Un pentinat diferent suposa que ens veurem rars uns dies i que hàgim de contestar preguntes sobre això.  Però aquests canvis es fan perquè compensen a mitjà i llarg termini.  La mudança seria a un pis més gran, el programa informàtic funcionaria millor i amb el canvi de nom als carrers deixarem d’homenatjar militars que van donar un cop d’Estat contra una democràcia, iniciant una guerra de tres anys i una dictadura de gairebé quaranta  .

(4) És el meu carrer.  També hi pot haver un component sentimental.  Si t’has criat al carrer Herois de l’Alcázar, és probable que tinguis afecte també al nom pels records que et porta i les vivències que has experimentat, sense que ni per un moment se t’hagi passat pel cap l’episodi històric al  que es ret homenatge.  A més, carrer Herois de l’Alcázar no té la mateixa càrrega que carrer Pol Pot, per exemple, per la qual cosa resulta més fàcil distanciar-se (o no tenir-ne ni idea, en cas de ser un nen).  Però per què obligar-los a associar els seus amics de la infància o els primers esforços adolescents amb la Guerra Civil?

-El meu primer petó va ser al portal de casa.  Només teníem quinze anys i va ser molt romàntic.  Tots dos vivíem al mateix edifici del carrer Herois de l’Alcázar.  No puc llegir sobre el setge a l’Alcázar de Toledo sense recordar-me aquest primer petó.  Al contrari que el coronel Moscardó, que no es va rendir malgrat que van afusellar el seu fill, jo em vaig lliurar sense condicions a aquell amor adolescent.

(5) Eren altres temps.  Aquesta excusa se sosté difícilment en el cas d’una dictadura recent que, encara que va ser més que tolerada a Espanya i fora, també va ser criticada i combatuda.  És cert que sovint tenim carrers dedicats a gent que va viure en altres temps i tenia idees pròpies de la seva època.  Per exemple, Quevedo té un carrer i una glorieta a Madrid, malgrat haver estat masclista i racista.  Va escriure un poema sobre el casament entre dos negres que semblaven grajos “perquè a grajos van olorant”, entre altres gracietes.

El que ens passa amb els poemes racistes de Quevedo es pot explicar amb el concepte de la finestra d’Overton, amb què es descriu el rang d’idees que una societat troba acceptable.  A l’Espanya del segle XVII era acceptable ser racista.  A tothom li semblava normal.  I per això moltes persones admirables, com el mateix Quevedo, expressaven aquestes idees sense causar estupor.  Tots acabem tenint les nostres trobades amb la finestra d’Overton en més o menys mesura: per molt moderns i progressistes que ens creem, d’aquí a quinze o vint anys és molt probable que ens vegem obligats a reconèixer que ens equivoquem en moltes coses, per la senzilla  raó que les societats canvien.

¿Això significa que Quevedo no es mereix el carrer i la glorieta?  Que les hauríem de treure a tots els masclistes, racistes, classistes i delinqüents de les nostres ciutats?  Hi ha, de nou, una diferència., No vull restar importància al racisme de Quevedo (ni al de ningú), però a Quevedo no ho recordem per això.  Seguim llegint-lo malgrat textos com el del casament entre negres perquè la major part del que va escriure continua sent enriquidor i bell.  En canvi, quan dediquem un carrer a un general franquista i no malgrat això.  El que s’homenatja és la qualitat de colpista.  És com si recordéssim Quevedo per ser el gran poeta del supremacisme blanc, quan evidentment no és així.

És a dir, totes les objeccions als nous noms de carrers més aviat sonen a excusa de qui no vol canvis perquè admira les persones homenatjades o, si més no, detesta encara més les alternatives.

Jaime Rubio Hancock (Barcelona 1977, encara que aparenta 1981) treballa a Verne, on escriu coses i fa cafè.  Acaba de publicar Està bé enganxar un nazi?  Autor del bloc La decadència de l’enginy  i de les novel·les La decadència de l’enginy, El secret del meu èxit i El problema de la bala.  També ha col·laborat amb GQ.com i amb Periódico Diagonal.  Sempre parla de si mateix en tercera persona perquè no el confonguin amb ell mateix, però m’acabo embolicant i es delata.

Font: ACFILOSOFIA

Comparteix això:

  • Feu clic per compartir al Facebook (S'obre en una nova finestra) Facebook
  • Feu clic per compartir a X (S'obre en una nova finestra) X
M'agrada S'està carregant...

Arxivat a Bellaterra | Etiquetat Jaime Rubio Hancock, Opinió |

  • Novembre 2024
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
     123
    45678910
    11121314151617
    18192021222324
    252627282930  
    « oct.   des. »
  • Pàgines

    • Guia dels Comerços de Bellaterra
    • Guia dels Restaurants Jardí de Bellaterra
    • Junta veïnal EMD Bellaterra
    • Telèfons interès Bellaterra
  • contacta'ns

    • info@bellaterra.cat

Bloc a WordPress.com.

WPThemes.


  • Reblog
  • Subscriure's Subscrit
    • BELLATERRA.CAT
    • Uneix altres 31 subscriptors
    • Already have a WordPress.com account? Log in now.
    • BELLATERRA.CAT
    • Subscriure's Subscrit
    • Registre
    • Entra
    • Copy shortlink
    • Report this content
    • Visualitza l'entrada al Lector
    • Gestioneu les subscripcions
    • Collapse this bar
 

S'estan carregant els comentaris...
 

    %d