Bellaterra, 2 octubre 2024
LLUÍS TORRES|Compartim l’article d’opinió sobre el Verd per Bellaterra del bellaterrenc Joan R. de Clasca publicat al número 64 de 1997 L’Esquirol de Bellaterra, i la polèmica sobre l’avantprojecte de zona esportiva al Torrent de Can Domènec.
Verd per Bellaterra (Joan R. de Clascà)
Ja tenim polèmica ecologista a Bellaterra, i, de luxe, amb oposició a golf inclosa. I, a més, tenim una nova associació per a la reivindicació dels valors ambientals del nostre poble: Bellaterra Natura. L’Avantprojecte de zona esportiva al Torrent de can Domènec, que està estudiant el Club, s’enfronta, no nat, a un moviment d’oposició acabdillat per aquesta Associació que ja ha iniciat la corresponent recollida de signatures. Es denuncia l’agressió ambiental lligada a la futura operació de reblert del Torrent i fins i tot rebem comunicats de ciutadans a qui la noticia del projecte els fa tremolar les cames i ennuvolar la vista veient amenaçats arbres, mussols, eriçons i esquirols. Tot un panorama d’actualitat.
El nostre poble és viu, evidentment…
En Frederic Roda, l’home més erudit i entès de la història de Bellaterra que conec, m’ensenyava un dia velles fotografies dels nostres paratges: ¡sense cap arbre!, ja que abans de la urbanització original, Bellaterra eren vinyes, i m’explicava com els pins que avui dia omplen el nostre paisatge varen ésser plantats per la immobi- liària que es va “inventar” Bellaterra, com a reclam per afavorir la venda de parcel.les, qui per economía i, sobretot, per rapidesa de creixement, va efectuar la plantació amb pi gallec, tan estrany al paisatge originari català.
També un altra dia em va contar com, un grup d’entusiastes de la imatge de l’esquirol com a símbol de Bellaterra, preocupats pel fet que als nostres boscos no hi havia un sol representant del gènere, varen aconseguir uns exemplars, de raça americana, que hi varen alliberar i que, per tant, varen ésser els pares de la nostra emblemàtica fauna actual.
Amb tot això no vull pas elaborar un argument menyspreador de la defensa del nostre entorn, ni tampoc debilitar cap acció que vulgui preservar la fauna que conviu amb nosaltres. Però, de vegades, es bo desdramatitzar una mica els debats aferrissats per tal de cercar-ne perspectives d’anàlisi més complertes. Està clar que, a Bellaterra, ningú vol, em sembla a mi, donar suport a cap malifeta ecològica, però també està clar que el nostre territori ha de complir amb la missió d’acolliment als seus habitants “humans” i això vol dir que ha d’estar dotat dels espais públics de lleure adients i que aquests han d’ésser, sobretot, accessibles i fonamentalment utilitzables sense recórrer a tècniques d’exploració selvàtica tipus Indiana Jones, amb matxet per obrir-se camí per les bardisses, cordes per escalar-ne les vessants, botes especials per a resistir els àcids al creuar els seus rius-claveguera i revolver per defensar-se de l’atac dels molsuts i descarats exemplars d’enormes rates de claveguera que, a més de mussols, eriçons i esquirols, els poblen.
L’estricta realitat i legalitat urbanística ens diu que les dotacions significatives i qualificades de zones verdes i lliures d’ús i gaudí públic que existeixen a Bellaterra són els nostres torrents. Per tant, els habitants “humans” de Bellaterra, si volen poder gaudir d’aquests espais, (cosa a la que tenen el mateix dret que els ciutadans que viuen en altres indrets on les zones verdes són terrenys “normals”) han de poder exigir que s’hi practiquin les adients operacions de reparació infrastructural per tal que es transformin en terrenys com hem dir accessibles i utilitzables normalment.
Està clar que aquestes transformacions caldrà efectuar- les amb la cura ambiental que calgui per preservar-ne les espècies però, vista la història, no passarà res de nou si damunt el reblert dels torrents, (convenientment canalit- zats els seus fons-claveguera) hi tornen a plantar arbres, potser aquesta vegada d’espècies més adients al territori Vallesà com ara roures, alzines i pi del país.
A partir d’aquest moment i quan ja tinguem les zones verdes a les que tenim tot el dret, podrem discutir com les gaudim i per què no, si les dotem o no parcialment amb instal.lacions esportives amb l’edificabilitat, les característiques, i la forma i proporció adequades a les normatives urbanísti- ques vigents.
Joan R. de Clascà
BELLATERRA.CAT 