Bellaterra, 17 de setembre de 2024
LLUÍS TORRES| Compartim una interessant entrevista feta per Andrea Pascual a Joan Garriga i Manich que es publicà el setembre de 1991 a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de Bellaterra.
JOAN GARRIGA, CIÈNCIA I ART
Joan Garriga i Manich, alt, elegant, sensible i respectuós és tot un senyor. Un autèntic senyor de Bellaterra. No ha pogut ni ha volgut dedicar els noranta anys de la seva vida exclusivament a la ciència o exclusivament a les belles arts. Ha estat obert a tot. Sense fer so- roll, suaument, ha dedicat les hores de treball a la ciència i les hores de lleure a les belles arts. Conscient de les seves obligacions, ha seguit la tradició fami- liar al davant de l’antiga farmàcia Be- nessat de Sabadell, a la vegada que, per les seves inquietuds artístiques, s’ha relacionat amb pintors i escriptors i fins fa poc ha exercit com a crític d’art. – Jo em vaig nodrir amb amics com en Salvat Papasseit i Dalí, encara que amb en Dalí molt poc, perquè com a persona era molt antipatic». Al món de les lletres, Joan Garriga és conegut per haver format part del <<<Grup de Sabadell», juntament amb Francesc Trebal, Miquel Carreras, <<<Armand Obiols» (seudònim de Joan Prat) i>Pere Quart» (pseudònim de Joan Oliver), Joan Garriga també ha gastat pseudònim, i més d’un, encara que el de «Joan David> fos el més conegut.
<<<Em vaig nodrir amb amics com en Salvat Papasseit i Dalí».
-Com era aquell «Grup de Sabadell»? Molta gent parla d’aquell grup amb massa ampul.lositat, perquè no han viscut la realitat, i la realitat és que el <<<Grup de Sabadell» era un grup de broma. Uns quants joves, tots de Saba- dell, ens reuníem per que ens trobàvem bé i fèiem broma. A Barcelona fèiem treballs per les revistes d’aquella època. Jo vaig començar cap als vint-i- cinc o vint-i-set anys a escriure a «La Publicitat» i a «La Veu de Catalunya», i a tots els diaris d’aquella època, amb
pseudònim i sense».
Guarda tot el que ell ha escrit, i gairebé tot el que han escrit els altres. La seva casa és un enorme arxiu de material literari. Piles de llibres i revistes om- plen les prestatgeries de les habitacions i les que s’han hagut d’instal.lar a les escales. Tot està endreçat, ordenat, arxivat,
-Tine aquí més de 3000 fitxes d’un treball que estic fent ara sobre tots els pintors que han exposat a Sabadell des de l’any 27, sabadellencs o residents a Sabadell.
El treball, ingent, està en marxa, però pel temps d’agost que passarà-descan- sant- a Sa Riera, s’emporta la docu- mentació sobre la farmàcia Benessat, la del «apotecari del pou», per completar un treball de documentació històrica. Joan Garriga, noranta anys, no para mai. Ell va fent, poc a poc, però no para. «Que et cansaràs, Joan – diu la seva dona preocupada en veure que s’allarga l’entrevista – «No si d’enraonar no em canso, dona, em canso de caminar».
I tant com havia caminat ell per aquests
<<<Als vint-i-cinc anys vaig començar a escriure a «La Publicitat» i «la Veu de Catalunya».
camins de Bellaterra, a l’any 1940, quan va venir a viure-hi.
– Els metges em van recomanar de viure a un lloc, fora de Sabadell, a on pugués passar totes les nits i anar a dinar cada dia, i passar tot un mes primer per acostumar-me al clima sense agafar encostipats. Patia molt per culpa de l’asma. Al laboratori de casa havia treballat molt durant la guerra, i després també perquè era analista de totes les mútues i del «seguro». La farmàcia podia «anar fent» però al laboratori jo feia falta. Vivint a Bellaterra podia treballar a Sabadell i fer el que em recomanaven els metges. Jo era amic d’ en Bartomeu, que juntament amb la senyora Pepita van començar a crear Bellaterra. Bartomeu ja era mort, el van matar a la guerra. Jo vaig venir en acabar la guerra i ja tenia tres o quatre criatures. Totes les torres estaven obertes, havien estat ocupades per la gent del govern, que van haver de sortir ràpidament i ho van deixat tot, <plats i olles». Negrín, per exemple, havia estat vivint a la torre de Can Tort. En aquella època vivien poques famílies a Bellaterra. Recordo en Fabregas, el senyor Vidal, que era
procurador aBarcelona i molt aficionat a les arts. Jo vaig fer el que deien els metges i durant un mes m’anava a passejar per aquí. Totes les cases eren obertes, els jardins florits. És l’època que he disfrutat més. Cada dia portava a casa un ram de flors del jardí que havia anat a veure. Entrava a la casa i veia els mobles, els quadres. els plats. Veia que havia coses que tenien valor i vaig dir: separem-ho i el dia que torni el senyor Fabregas li ho donarem. Quan va tornar em vα
regalar uns plats antics.
-Com era Bellatera en aquella èpроса? – En aquella época no hi havia carretera, per anar a Sabadell calia voltar per Cerdanyola, el guarda era l’únic que tenia telèfon, i a vegades ni per una urgència contestaven des de la centraleta de Sabadell. Va passar que una masovera de Can Camps havia de tenir una criatura. Volia anar a L’Aliança, però va perdre l’últim tren per anar a Barcelona. Llavors, què s farem?, què deixarem de fer?, el Cap d’ Estació els va dir d’ anar a buscar al senyor Garriga. Jo vaig atendre a aquella dona i des de llavors vaig fer com de «metge d’urgències». Jo soc farmacèutic i analista, però vaig estar molts anys treballant a l’Hospital de Sant Pau, al Clínic, i a la Clínica dels germans Pujols. A Sant Pau vaig treballar amb el Doctor Fernandez Pellicer, que va ser el meu mestre, era un home que sabia molt i vàrem acabar sent companys, no mestre i deixeble. A més, a la farmácia jo vaig començar a despatxar darrera el taulell als vuit anys i veia com el pare tractava amb la gent, feia d’ apotecari. però també de confident i fins i tot de curandero. Li portaven criatures de tot arreu, fins de Bilbao. Potser per això. jo sempre he estat acostumat a tractar amb la gent, sobretot amb la gent que
té criatures».
Joan Garriga i Angelina Barata tenen sis fills, vint-i-cinc nets i dos besnéts. – Per poder dedicar-se plenament a la seva feina i a les seves aficions, quin recolzament ha tingut per part de la seva dona?
La meva dona té un valor tan
enorme, però tan enorme, que jo al seu costat em quedo petit, petit. Ella ha acceptat el que jo faig i està contenta. Ara, com és estiu, estem tots dos sols, amb la Carme. La casa està buida,
però normalment aquí sempre es reuneixen deu persones a l’hora de dinar. Cada membre de la família ja té assignat un dia per venir a dinar amb els avis. El Victor viu aquí, a la casa del costat, i el Francesc, el fill gran, que és solter, està molt amb nosaltres. Ell té un estudi a Barcelona, un pis
preciós. A vegades em fa enrabiar perquè m’agafa algun llibre, jo veig el lloc buit i dic, ja està, ja me’l ha
agafat!. Saps, el que passa és que ell també escriu i de vegades necessitem el
ma-teix llibre per una consulta. I em
diu: “Vingui a buscar-ho”. Sí, home!, a Barcelona aniré!. Ell és poeta, el coneixes?»
– Sí, i tant, ha vingut a alguna reunió del consell de redacció de L’Esquirol. -Ah sí?. Doncs no m’ha dit res. No em diuen res!
Sembla con si s’enfadés, però en Joan Garriga no pot enfadar-se amb el seu fill Francesc.
– Potser ell farà alguna cosa amb aquest munt de llibres. No sé jo, ara els joves no llegeixen ni el diari..!. Tu ets la primera persona que rebo en aquest despatx de dalt. Aquest és el meu “sancta sanctorum”, sé tot el que hi ha aquí i a on està. Ho he seleccionat jo, que sóc com una mena de col.lecionista d’ articles i coses. Aquí hi ha un treball espantós. espantós. A casa tinc més de deu mil llibres i quan algú em pregunta «I vostè els ha llegit, tants llibres?» em molesta molt. Tots no els he llegit, però si els agafes trobaràs que tenen comentaris, notes, algun subratllat. Estan treballats.
– Com reparteix el seu temps? -Ara he estat una mica malat, hospi- talitzat i tot, però quan tornem de Sa Riera faré com sempre. Al matí vaig al laboratori a Sabadell, m’agrada comentar les coses i veure com va tot, i a la tarda em reparteixo. A primera hora estic aquí dalt per escriure d’un tema que m’interessi. A les sis vaig a prendre la llet i després fins a l’hora de sopar estic a baix, a l’estudi de baix i allà faig música en un armonium o pinto. Jo no he estat a cap escola d’art, però pinto i he fet coses fins i tot bones, d’altres no tant, però no ет рис passar de la pintura. En el fons crec que ja vaig néixer amb totes aquestes aficions per l’art, que en néixer jo ja ho tenia tot aixὸ».
<<<<La meva dona té un valor tan enorme que jo al seu costat em quedo petit, petit».
Sortint al carrer passem per l’estudi de baix. Al cavallet, un grup de flors, a mig fer, espera que siguin les sis de la tarda. Al mig de la tela una flor
blanquíssima rep intensament la llum i il.lumina suaument els colors de les flors que l’envolten. És un quadre
elegant i lluminós, serè i ple de vida. És el quadre que, als noranta anys, està pintant en Joan Garriga.
Andrea Pascual
Font: L’Esquirol de Bellaterra
BELLATERRA.CAT 