BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 15 de setembre de 2024

LLUÍS TORRES|Compartim la primera part de la crònica d’Artur Vidal i Solà, qui fou jutja a Sabadell i cronista oficial de Bellaterra. Ho publicà al número 25 de L’Esquirol del Vallès, de 1990

BELLATERRA, ABANS D’ARA

Bellaterra mira cap al sud-est del Vallès. Des dels nostres turons veiem el Collserola i les muntanyes de la costa, que limiten el Vallès per l’Est. Es un mirador magnífic. Com que les tragèdies, batalles, guerres, solen desenvolupar-se a les valls, és de suposar que alguns habitants de la plana, quan venien aquestes maltempsades, s’amagaven dins la nostra zona mutanyosa fins que havia passat la tempesta.

No penso endinsar-me en les èpoques de les bestioles estranyes i corpulentes, sinó que faré un esbós de temps més propers. El Vallès era habitat per una tribu íbera, els laietans, i, circumstància històrica important, la mateixa tribu ocupava la zona avui anomenada del Barcelonès. Això vol dir que a través dels mil.lenis, per qüestió racial i també geogràfica, hem tingut, en general, la mateixa sort que la ciutat de Barcelona. I segurament no és pas pura casualitat que a l’Edat Mitjana molts pobles del Vallès eren considerats com a carrers de Barcelona.

Els laietans eren una gent normal,
vivien pacíficament i es dedicaven al conreu de la terra, petita artesania primitiva i, naturalment, a la procreació, com probablement feien els azteques abans de l’aparició d’Hernán Cortés. Però com que sempre hi ha algú que vol el que no té, va passar que els cartaginesos, després de la primera guerra púnica, van cercar un espai per a expansionar-se i explotar, i aquest lloc va ésser la Península Ibèrica. Van fundar la ciutat de Cartagena, com a base d’operacions, i des d’allí es van endinsar cap al sud i cap a l’interior de la Península, i més tard cap al nord. Es diu que Amilcar Barca va arribar fins al lloc on actualment hi ha Barcelona, on va fundar un poblat cartaginès, anomenat Barcino, del nom del general. Però aviat va recular cap al sud. Per tal d’evitar enfrontaments prematurs amb Roma van signar un tractat pel qual es comprometien a no travessar l’Ebre cap amunt. Em sembla que és la primera vegada en la història que les terres d’amunt de l’Ebre quedaven vinculades a Europa, mentre que la part restant de la Península passava sota la influència africana de Cartago. Aquest tractat intentava de salvar les colònies gregues d’Empúries i Roses, aliades de Roma.

Aníbal, fill de l’anterior general, geni de les matances organitzades en forma de genials batalles i ple d’odi contra Roma, travessà l’Ebre, s’endinsà cap amunt de Catalunya, travessà la Gallia, els Alps i arribà a Itàlia.

Els romans, que eren força eixerits, van deixar que Aníbal es desgastés en un seguit de batalles, que guanyava, però insuficients per a dominar Roma, i van enviar a la Península Ibèrica unes quantes legions comandades per Gneo Scipió, que va entrar per Empúries, i després de moltes batalles derrotà els cartaginesos i s’apoderà de la Península. Així comença el domini romà sobre Catalunya. Fundà la província Tarraconense, i després la Bètica. Per la nostra terra hi van passar Publi Escipió, Cató el censor, Semproni, Grac, Quint Cecili Metel, Pompeu, Cèsar, August, etc., la flor i nata de la Roma clàssica, Vingueren soldats i funcionaris que es fusionaren amb els laietans i les altres tribus.

Penseu que des del mirador que formen les muntanyes de Bellaterra es podia veure com passaven les legions romanes, els traficants, comerciants, els primers missioners del Cristianisme, que venien de Roma i, passant per la nostra terra, després anaven cap al sud.

Els romans deixaren moltes coses al nostre país: en primer lloc la llengua més civilitzada del moment, la cultura, el dret, ponts, aqüeductes, ciutats, carreteres. Per les terres del Vallès hi passava la Via Augusta, que procedent de Roma anava fins a Cadis.

La Via Augusta seguia en part un camí anterior, la Via Heraclea. Travessava els Països Catalans i era l’eix bàsic de la seva comunicació. Procedent de Roma, passava per Perpinyà, travessava la serra de l’Albera, i probablement passava el Pirineu pel Pertús: continuava fins a Gerunda Girona i en la zona del Tordera es bifurca va. Una branca anava cap al Vallès, passava per Arrahona Sabadell, probablement seguia la ruta cap a Cerdanyola, ja que allí s’hi va trobar una milliar, i continuava cap a Sant Cugat -Castra Octavianum-, un campament de forces romanes a l’entorn del qual es formà un poblet, i després anava cap a Martorell i continuava cap a Vilafranca, Tarragona i fins a Cadis. L’altra branca passava per Iluro-Mataró-, Betulo-Badalonai Barcino -Barcelona per anar cap al Llobregat i unir-se després a la primera branca. El Vallès és ple de records romans: Egara, Arrahona, Rubí (que sembla que ve del nom del riu Rubricatus: Llobregat). Granollers, Caldes de Montbui, Sant Cugat i d’altres.

Les races es van fondre en una de sola. Això va durar quatre segles, fins que va arribar el col.lapse de l’Imperi Romà i les invasions dels bärbars. Primer eren rätzies aïllades, però després vingueren a Catalunya els visigots, com a aliats de l’Imperi. dirigits per Ataülf, maridat amb Gala Placídia, germana de l’emperador Honori. L’excusa de la seva vinguda al nostre país va ésser la destrucció de bandes d’altres bärbars que campaven lliurement, i la reducció dels “bagaudes”, pagesos revoltats, que campaven pel Principat i molt segurament pel Vallès. Ataülf dominava Catalunya i la Septimania. Fou assassinat ben aviat, així com també el seu successor. No vull fer la història visigòtica, un trist reguitzell de reis matant-se els uns als altres. No eren gaires. es calcula que eren uns trenta o quaranta mil bàrbars per a una població total de la Península d’uns tres milions d’habitants. Però els visigots eren guerrers professionals, mentre que els hispano-romans eren civils avesats a la pau romana. No és estrany: prou sovint s’ha vist un general, amb trenta o quaranta mil soldats, dominar durant molt de temps un país. Dels visigots no n’ha quedat gairebé res; al Vallès es podria citar l’església de Santa Maria de Terrassa, però es diu que no és visigòtica, sinó pre-romànica.

Els visigots van dominar durant molt poc temps tota la Península. La Bètica, durant uns cent cinquanta anys fou colònia bizantina. Les Illes Balears mai no foren visigòtiques. Tampoc no van dominar totalment les regions cantàbriques i basques. mentre que per la part de Galícia dominaren gairebé uns dos-cents anys els sueus, i Catalunya, durant molt de temps, va formar un regne separat juntament amb la Septimania. Tan inestable era el poder visigòtic a la Península, que l’any 711 uns quinze mil àrabs van derrotar el rei Roderic, junt al Guadalete, i en pocs anys van ocupar gairebé tota la Península. Començava l’era sarraïna.

Font: l’Esquirol del Vallès