Bellaterra, 4 de setembre de 2024
LLUÍS TORRES|Compartim la crònica del nostre veí Joan R. de Clascà sobre els túnels entre Barcelona i el Vallès, apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80.
ELS TÚNELS INEVITABLES
Pensant en un complement per afegir al mot objecte d’aquest escrit, inevitables ha sorgit amb força pensant en Bellaterra com a la condició primordial del contexte. La posició relativa d’ambdues paraules tampoc ha tingut gaire dubte inevitables túnels hagués pogut obrir, entre altres interpretacions, la de expectativa de evitabilitat, és a dir que els túnels de Collserola són discutibles o poden no veure’s mal realitzats. La meva convicció -que raonare- de que tard o d’hora els túnels es construiran m’ha portat finalment a la capselera que porta l’escrit i que enceta la seva temática. El desenvolupament metropolità de Barcelona, està geográficament delimitat i té molt poques expectatives de variació. Els relleus de les serralades que envolten la ciutat fixen les possibilitats d’expansió i la realitat recent ens confirma com Barcelona i l’àmbit metropolità ha anat creixent per les planes de l’entorn i pujant per les dels rius Besòs, Ripoll i Llobregat. El resultat observable és, pel que fa a l’entorn de Bellaterra, que el fet metropolità empalma a Cerdanyola-Ripollet amb l’expansió Sud del nucli Sabadell-Terrassa, i l’eix Sant Cugat-Rubí-Terrassa es consolida ràpidament. La reserva urbanitzable de qualitat, pràcticament única, de l’àrea metropolitana de Barcelona queda insertada dins d’aquestes realitats urbanistiques i limitada al Nord pel bosc de Sant Quirze i al Sud per la serralada de Collserola (Tibidabo), el Pla General Metropolità l’anomena Centre Direccional Sant Cugat-Cerdanyola, i constitueix, com sabem els veïns de Bellaterra, una de les zones més privilegiadament comunicades de Catalunya. Aquests fets urbanístics que es dinamitzen amb recents actuacions polítiques com es la de potenciació del Parc Tecnològic de Catalunya (Silicon Vallès) a l’entorn de la Universitat de Bellaterra, fan irreversible l’urbanització d’aquest sector cap a la residència i els serveis terciaris, ambdós amb forta generació de mobilitat i en definitiva amb necessitat de comunicació intensa i variada amb el nucli metropolità. Aquesta comunicació, atesa la saturació de les entrades actuals a Barcelona (Meridiana|Diagonal), precisa produir-se pel camí més directe: Collserola, i això, atesa la condició muntanyenca del Parc, comporta definitivament l’aplicació de la solució tecnológica natural per travessar muntanyes, els túnels. Fins aqui, el tema dels túnels del Tibidabo té poca polémica, aquesta comença quan s’esbrinen les possibilitats tipológiques per contruir-los i explotar- los. Autopistes si o no, peatge o vies Iliures, un o tres túnels són els ingredients dialéctics de la polémica que recentment han mantingut les institucions i que els ciutadans hem pogut seguir, sense entendre massa, pels mitjans de comunicació.
Des de la meva perspectiva de veí de Bellaterra, i partint de la inevitabilitat ja raonada, resulta evident quina fóra la filosofia a emprar en el desenvolupament de aquestes infrastructures, i hauria de ser-ho per qualsevol anàlisi des de una perspectiva de l’interès col·lectiu: els túnels són trossos de vies de comunicació inter-metropolitana que conecten ciutat amb ciutat, així el túnel de Vallvidrera conecta la Via Augusta amb l’avinguda central entre Sant Cugat i Valldoreix, el del Tibidabo Balmes o República Argentina amb el nucli del futur Centre Diagonal i el tú- nel d’Horta amb Cerdanyola i Sabadell, perquè doncs volguer-ne fer autopistes d’aquests carrers. El fet que travessin el Parc de Collserola, que al ser serralada obliga als túnels, tampoc justifica la segregació de vies, els grans parcs de les capitals del món tenen tots ells avingudes que comuniquen les zones urbanitzades que els envolten però aquestes vies no son autopistes. Del peatge, als Bellaterrencs no cal parlar-ne, l’espectacle insolit de la B-30 que contemplen a diari en parla sol.
Queda, com sempre, el tema en mans de les institucions, esperem aquesta vegada una major sensibilitat que d’altres en la seva resolució.
JOAN R. DE CLASCA
BELLATERRA.CAT 