Bellaterra, 30 d’agost de 2024
LLUÍS TORRES|L’actor i amic Jaume Pla Pladevall, sancugatenc de 96 anys, i ex bellaterrenc que va construïr casa familiar al carrer Marylin Monroe (actual Pintor Utrillo), ens ha aportat un munt de records culturals sobre la poeta Maria Rosa Buïgas i Suárez, -que amb el seu vestit tradicional d’Àustria, donava la benvinguda als seus amics més especials- a la seva bonica i ample casa de fusta del carrer Joaquim Buïgas de Bellaterra. Pla va aportar la seva veu pel disc Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas (1973).
CRÍTIQUES DE PREMSA DEL DISC:
(X. MONTSALVATGE (La Vanguardia Española, 29 abril 1972):
A la sala del Camarote Granados es va celebrar el dia 12 de juliol de 1972 un recital de cant que va tenir de protagonistes la cantant M. Dolors Marti i Josep M. Llorens en la doble personalitat de pianista i compositor.
M. Dolors Marti té una veu molt agradable i expressiva. Totes les seves versions de les obres del programa van ser de particular bon gust. Josep M. Llorens és notable pianista, destacant com a compositor en una sèrie de cançons de caràcter romàntic i fina melodia. Tres van ser repetides per correspondre a la bona acollida d’un auditori que omplia la sala. Al programa figuraven igualment altres cançons de Consol Fort i Pere Mañé.
ROSA TEN:
…el concert va tenir la seva dedicació a la poètica de M. Rosa Buïgas, iniciant-se amb la cançó La Puntaire, evocació de la popular figura, sobre uns versos delicats, de gran sabor romàntic i dramatisme, sobre música de Consol Fort, una original forma musical, només a base d’il·lustracions, corroborant una reiterada forma de tipus coplistic molt suau. Va seguir una bella cançó La rosa vermella, amb música de Pedro Mañé, nova, adequada al text poètic, idònia al sentit i a musical de la poètica de l’autora.
Les següents cançons, La gran albada. Violets del bosc, El geni, Sempre», Mirant al cel i Campanetes blaves, totes elles amb música del mestre Llorens, van tenir tant al ver, posseïdor de les mateixes i rellevants qualitats que hem trobat en aquesta poetessa, com a la música de Josep M. Llorens, aquesta afinitat i reunió d’encerts que fan possible la construcció d’una obra completa, unida.
Excel·lent concert, per tant el que va donar lloc a una vetllada de societat tan concurrida, i en què el públic assistent va comprovar fets tan importants com la troballa de la bona música del mestre Llorens, la qualitat interpretativa de la soprano M. Dolors Marti i la poètica de M. Rosa Buïgas.
ROSA TEN:
A Bellaterra va tenir lloc la nit del dia 13 de juliol de 1972 passat una vetllada artística, durant el curs de la qual va ser presentat el recital poètic de M. Rosa Buigas sobre les preses: Pau, Inquietud, Amor i Humor.
Aquests poemes, proveïts d’una construcció molt aconseguida quant a estil i valor diccional, resolts breument, però sense cap minva de quantitat i qualitat humana tinguessin si la intensitat requerida en el seu desenvolupament, que en aquest Oratori poètic. Van cantar a la pau: Sempre, Amistat, Pau, Mirant al cel, A la Pàtria». A la inquietud: Desesperació, El pensament, El temps, Fum. L’etern adéu, Comiat i Conhort. A l’amor: Trobar-se, Absència, La donzella, Amor i A l’amor. Humor: El cirt, El pallasso, El gos, L’espantall, Quan un és fa vell…» i «Anem a mercat”.
Van ser intèrprets del recital, Immaculada Genis, Olga Díez, Jaume Pla Pladevall i Rafael Vidal Folch.
Un quadre interpretatiu molt lloable, tant per la seva dicció, com per la interpretació que van donar a cada poema, prova d’un estudi i un exercici artístic dins la poètica que només es pot trobar en especialistes de gènere tan delicat com el de “dir” la poesia vivint-la, interpretant-la.
Fernando Alonso es en la seva doble personalitat, compositor e intérpret de la cançó Mainumbi. Amb la veu plena de melodia i matisos, s’endinsa en l’esperit de l’oient fent-li viure els passatges que el poeta expressa en els seus versos d’una manera viva i captivadora al ritme de la poesia acompanyada de la seva guitarra -gran mestre d’aquest instrument a la qual fa vibrar amb un domini absolut.
C.S.
Fernando Alonso va veure la seva primera llum a Sud-amèrica, del folklore musical de la qual són la majoria de les seves cançons, com Rio abajo, Les meves nits sense tu, La Flor de la Canela», Garufa», etc., i moltes més a les que imprimeix la seva personalitat extraordinària i acompanyant-se el mateix a la guitarra.
L’estrena de Mainumbi va ser un èxit més que es va apuntar Fernando Alonso, compositor de la música i intèrpret de la poètica de M. Rosa Buigas, sent acollida amb molts i entusiastes aplaudiments i visades diverses vegades a requeriment del nombrós i entès públic que omplia la sala.
ELS ESTUDIS CARBONELL
Daniel Carbonell i Casanovas
(Barcelona , 1940), Enginyer de so. Amb els títols d’enginyer industrial i de direcció i administrració d’empreses per ESADE, es diplomà en acústica i electroacústica a l’Universitat de Surrey, Anglaterra. Col·laborà com a crític musical en “Fotogramas” i “La Vanguardia” i fou membre fundador del Jubilee Jazz Club. Treballà per a Fono España de Madrid el 1963, i fundà a Barcelona els Estudis Carbonell (Centre Integral de So), dels quals en fou gerent i director tècnic. Al principi només gravà música i falques radiofòniques, i fou un dels primers que emprà multipistes en publicitat. El seu prestigi en aquest terreny propicià que aquests estudis comencessin a doblar films. Adquirí uns equipaments dels Estudis Metro-Goldwyn-Mayer que servien per a transferir el so fotogràfic a òptic, l’antic tècnic dels quals, Esteban Foldbary, l’ajudà a posar-los en funcionament. Cap al 1972 introduí, juntament amb Joan Vidal i Costa, una innovació tècnica que consistia en la correcció del decalatge produït entre la imatge i el so fotogràfic. Reberen nou vegades el primer premi de la revista “Control” al “millor estudi de gravació publicitària” de l’Estat espanyol. Contractà com a directors de doblatge Elsa Fàbregas i Joan Ramon Romaní, amb alguna incursió d’Enric Arredondo. Al principi de la dècada del 1980, amb l’arribada del vídeo i les televisions autonòmiques, iniciaren una gran activitat que els portà a ampliar les instal·lacions. Els estudis entraren en crisi i tancaren el 1998. També ha donat conferències i seminaris d’acústica i electroacústica a l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, l’ESCAC i l’Institut de Comunicació Integral. És membre de l’Associació d’Enginyers de Cinema, Ràdio i Televisió (SMPTE, Nova York).
EL CAMAROTE GRANADOS DE L’HOTEL MANILA DE BARCELONA
📷 Fons Granados del Museu de la Música
Un cas més curiós i de nou relacionat amb Enric Granados va ser el que trobem a l’Hotel Manila, situat al carrer del Pintor Fortuny fent xamfrà amb La Rambla, ara Hotel Le Méridien. Alli, l’empresari i propietari de l’hotel, Luis Maria de Zunzunegui, va voler commemorar un altre doble aniversari de Granados, ara fa 58 anys, el 1966-67, amb l’espai que va anomenar “Camarote Granados“. Es tractava d’una sala al soterrani de l’hotel on es feien concerts i que tenia un àmbit decorat com una cabina amb un piano vertical, on Alicia de Larrocha, acompanyada per Natàlia Granados i el Dr. Antoni Carreras, entre altres amics, havia interpretat moltes de les seves obres. Fins i tot el gran violinista Yehudi Menuhin va visitar aquesta cabina simbólica i va deixar-hi la seva fotografia signada.
El Camarote Granados era un dels salons al soterrani de l’Hotel Manila.
En la seva creació es va tractar de representar la cabina del Sussex en què va viatjar per última vegada Enrique Granados i la seva esposa Amparo Gal. El saló tenia la forma còncava d’una cabina, el terra era de fusta envernissada i a les parets hi havia falsos ulls de bou per donar aquesta sensació. Un piano de paret que havia pertangut a l’autor, una màscara de bronze i un motlle de la mà de Granados, a més d’algunes fotos seves, li donaven al camarot una personalitat recreacionista. Però el més destacat del lloc era els Concerts de l’Associació d’Amics de Granados que s’hi celebraven. L’aforament no era per a més de vint persones i els exclusius membres de la societat podien assistir a uns esdeveniments meravellosos que consistien en concerts de peces de Granados interpretats al piano per Alicia Larrocha, l’alumna predilecta de Frank Marshall, deixeble d’Enric i cantats per l’excepcional soprano Conchita Badía, també alumna de Granados.
Font: Jaume Pla Pladevall, Gravació Estudis Carbonell / Fabricació Barnafon. S. A. / N.º Dipòsit Legal: B. 17.950-1973 / Coberta: Gráficas Layetana
BELLATERRA.CAT 