Bellaterra, 25 d’agost de 2024
“Si els catalans tinguéssim clar que al nostre país ningú, absolutament ningú, per molt jutge o policia que sigui, no pot fer-nos parlar espanyol, la llengua catalana gaudiria d’una salut de ferro”.
LLUÍS TORRES| Compartim un interessant article de Víctor Alexandre, prestigiós escriptor i periodista de Sant Cugat del Vallès qui a la seva publicació a Racó Català, mitjà de comunicació íntegrament digital i exclusivament en català editat per Tirabol Produccions, posat en funcionament el 4 de març de l’any 1999 pels llavors estudiants Joan Camp, Oriol Morell i Guillem Sureda. La seva orientació és de base independentista i no està associat a cap partit polític. Tracta temes culturals, socials o d’actualitat dels Països Catalans. També ha estat responsable de moltes campanyes online en la defensa de la llengua catalana. A primers del 2013 tenia més de 20.000 usuaris registrats i als seus fòrums interactius s’hi havien publicat prop de 5 milions de missatges al llarg de la seva història. El febrer de 2013 es trobava en la sisena posició dels diaris digitals en català que disposen de mesurament via OJD Interactiva amb més de 330.000 usuaris únics mensuals. El setembre de 2015 va rebre 418.747 navegadors únics segons l’OJD.
VÍCTOR ALEXANDRE|No fa gaire, en fer-se pública la 48ª onada de l’Observatori Sociològic de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, vam tenir dades lingüístiques molt interessants que, amb els matisos locals corresponents, són il·lustratives de la situació de la llengua catalana a tot el país i també de quin és el seu estatus en el marc mental de la població. D’entrada ens fa saber que un 45,3% dels “santcugatencs catalanoparlants canvia d’idioma en una conversa si se li parla en castellà”, i quan entra en detalls ens especifica que un 22,9% assegura respondre en català, però que canvia a l’espanyol si la conversa no flueix; un 18,1% afirma que respon en català, però que canvia d’immediat a l’espanyol si l’interlocutor diu que no entén el català; un 9,5% respon en català, però parla més a poc a poc i alterna tots dos idiomes; i només un 3% es manté en català fins al final.
Però hi ha més dades. L’informe diu que un 40,8% dels catalanoparlants considera que mantenir-se en català davant d’algú que se’ls adreça en espanyol és un dret que cal exercir sempre, mentre que només un 12,5% dels hispanoparlants comparteix aquest parer. Hi ha, d’altra banda, un 39,5% d’hispanoparlants que diu que s’ha de respectar la llengua de cadascú, i un 23,4% considera apropiat que hom es mantingui en català. Per contra, un 11,9% ho qualifica de mala educació, i un 2,5% ho troba inadmissible.
Com dic, són dades de Sant Cugat. Però són nacionalment il·lustratives si tenim en compte que, segons un estudi del 2023 de l’Institut Català d’Estadística entre municipis de més de 50.000 habitants, Sant Cugat (que en té 100.000) és el municipi amb més coneixement de la llengua catalana i el que més bé sap parlar-la, escriure-la i llegir-la de tot Catalunya. És a dir, que fins i tot en el lloc més favorable, la llengua pròpia del país no gaudeix entre els catalans de la mateixa consideració que el francès entre als francesos, l’italià entre als italians o l’alemany entre als alemanys. Fins i tot els quebequesos, malgrat que no són un Estat, i malgrat l’influx indefugible de l’anglès, tenen clar que el francès és la llengua pròpia del seu país i no pas una llengua ornamental com fa Catalunya amb el català. Per tant, revisem les xifres.
En primer lloc cal agafar amb pinces la dada segons la qual hi ha un 54,7% que es manté en català quan algú se li adreça en espanyol, ja que no s’ajusta a la realitat en absolut. En absolut! N’hi ha prou de mantenir-se amatent a aquesta qüestió en tots els ordres de la vida –amics, coneixences, món laboral, món d’oci, món de serveis, bars, restaurants, botigues, supermercats, etc.– per saber que trobar un català que es mantingui parlant català amb un interlocutor que li parla en espanyol és un fet tan extraordinari, tan singular, que gairebé agafen ganes d’abraçar-lo. N’hi ha, de catalans així, és clar que sí. Per sort! Però són tan excepcionals, tant! (incloent-hi Sant Cugat), que llegir que són més de la meitat és per petar-se de riure. Aleshores com s’entenen aquestes xifres? Doncs s’entenen perquè responen als resultats d’una enquesta, i en una enquesta, com en les fotos, tothom procura sortir-ne afavorit. Com que ningú no verificarà la versemblança de la resposta, fa més patxoca mostrar-se valent amb el català que reconèixer-se claudicant davant l’entrevistador. Preu per preu, sabates grosses.
Un punt interessant és aquell que diu que hi ha un 11,9% d’hispanoparlants que consideren que és de ‘mala educació’ que l’interlocutor els continuï parlant en català i un 2,5% ho jutja “inadmissible”. Són persones supremacistes que creuen que un català ha de baixar de la vorera quan hi passen ells. I per què? Perquè són ‘ells’. És una actitud, aquesta, que ve provocada per diversos factors, alguns de polítics i altres de psicològics. Entre els de caràcter polític hi ha el de considerar Catalunya una colònia espanyola els nadius de la qual tenen l’obligació de respondre a l’amo en la llengua de l’amo. No fer-ho, segons ells, és de mala educació i un acte d’insubmissió. Pretenen viure a Catalunya com si visquessin a Madrid, Toledo o Valladolid. Però aquest supremacisme no els serviria de res si els catalans no claudiquéssim. Vull dir que és la claudicació sistemàtica que veuen en nosaltres el que els fa créixer. Si els catalans tinguéssim clar que al nostre país ningú, absolutament ningú, per molt jutge o policia que sigui, no pot fer-nos parlar espanyol, la llengua catalana gaudiria d’una salut de ferro. Però no ho tenim clar i en paguem les conseqüències. La nostra claudicació afebleix la llengua, i l’afebliment de la llengua ens afebleix com a poble. De nosaltres depèn, per tant, revertir la situació. Fem-nos el ferm propòsit de no claudicar. Tant se val si ho fem per salvar-nos de la desaparició o per dignitat. El resultat serà igual de positiu.
Font: Racó Català
BELLATERRA.CAT 