Bellaterra, 18 d’agost de 2024
LLUÍS TORRES| Coincidint que ahir va ser el Dia Mundial del Vianant, compartim aquest interessant article de Frederic Roda Pérez, sobre la natural activitat de passejar (tot i la gran dificultat de fer-ho amb normalitat i sense perill, per les deixades voreres i camins de Bellaterra), l’hem trobat a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de l’estiu de1986.
L’ART DE PASSEJAR (FREDERIC RODA)
El nostre poble és ple de pujades i baixades: una orografia dificil i poc apte per la passejada. No tenim dret a rambla com no tenim dret a plaça. Què hi farem!
Malgrat tot, sempre hi ha intrèpids, que no són precisament de les joves generacions, que practiquen l’art de passejar. Alguns d’ells fins i tot treuen del racó corresponent del rebedor de la torre, un vell bastó de reminiscències pirenencas o alpines com si es tractés d’anar al llac de Sant Maurici o a l’encontre de la Jungfrau!
El conjunt idoni és la parella i, de ser possible, la parella del mateix sexe; perquè el passeig vol contigüitat però no enllaç. Les parelles molt joves si passejen és perquè no tenen on caure. Les parelles grans, si ho fan, és per raons de salut, d’estirar les cames. Realment, per ben passejar la parella no ha de ser mixta. La conversa ha d’ésser escassa i no fer-la aprofitable ni pels projectes, ni pel negoci, ni per passar comptes. Ha d’ésser d’oci en l’estat més pur possible.
Els autos, aquestes màquines excessives, ens fan la vida intransitable. Quan aquestes bèsties dormen, bé sigui en els seus garatjos, bé sigui incòmodament amorrades a les vores, us suggereixo un volt pel Camí Vell de Sabadell a Sant Cugat, que és una Circumvalació per la part alta de Bellaterra.
D’una banda veureu com el traçat dels carrers pel fons de les torrenteres, una obra urbanística de l’arquitecte Sala, ha deixat intactes i plens de verd les carenes, i, per sort, no es veuen tantes cases com les que hi són: Bellaterra es troba amagada entre el bosc, un bosc de pins que no té gaire més de seixanta anys! De l’altra banda veureu tota la plana vallesana, cap a la capital, Sant Cugat, fins els primers pendents d’un Tibidabo salvatge encara.
Des de la serreta de Gallinera fins a la frontera de Terranova, tot plegat no fa tres quarts d’hora.
De passada comprovareu com es manté la febre per fer cases…
BELLATERRA.CAT 