Bellaterra, 13 d’agost de 2024
LLUÍS TORRES| Avui compartim un interessantíssim article de Zara Palomeque Recio (escriptora i doctora en Estudis Culturals), que pública el diari PÚBLICO. Zara es diu que l’hivernacle és l’efecte funerari dels nostres dies, i també el resultat directe d’un deliri capitalista que ens torna estrangers a la nostra terra, i afirma que com més escalfament, més aeroports i camps de golf, se’ns llança des de les autoritats teòricament competents; més regadiu mancat de la substància vital que alleuja la set, més autopistes i contaminació atmosfèrica, més tala de frondositats urbanes.
📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
NI CASA MEVA ÉS JA CASA MEVA
La meva amiga Carmen em va enviar ahir un missatge per dir que no reconeix casa seva; que fa tanta calor entre les parets d’aquell piset cacereny que està pensant seriosament instal·lar l’aire condicionat; però que, mentre dubta sobre la seva decisió, no aconsegueix dormir, així que ha estès les seves activitats a les hores nocturnes i, en conseqüència, l’estiu està alterant els seus bioritmes com un perpetu jet lag. Zombie pels corredors i propietària d’un mareig extensible a les seves mascotes, la ciutat se l’ha transformat en un guèiser hostil per al qual ja no hi ha refugi possible, i el cos li torna senyals d’alerta amb què jugar a la por. El missatge també amaga una pregunta a qui no només s’ha acostumat a la calor, sinó que l’ha escollit conscientment i l’afronta amb estratègies ancestrals i una genètica estranyament màgica. En una altra vida, m’agrada explicar-li entre rialles, crec que vaig ser un tuareg, encara que la veritat és que jo també pateixo els apallissaments d’aquest extremisme climàtic, i ni els tendals, ni els murs gruixuts i sostres alts de la meva llar, ni el ventall alleugen prou. Surto al carrer i contemplo el termòmetre per sobre de 40ºC gairebé diàriament; la pedra gòtica, musulmana o romana d’aquest palimpsest cordovès desprèn foc i, traient alguns tarongers aguerrits, no hi ha arbres que donin ombra. Suo profusament, i tot això, al costat de l’horari dels vilatans que han decidit partir la jornada de son en dos, la matinada profunda i la migdiada, per disposar dels fresques matins i nits lliures, els ho ofereixo a Carmen com a recepta mèdica. Mira, és que ens hem d’adaptar; mira, Azahara, és que casa meva és un hivernacle; doncs planta tomàquets –responc.
Hivernacle és l’efecte funerari dels nostres dies, i també el resultat directe d’un deliri capitalista que ens torna estrangers a la nostra terra. Aquí, les activitats vespertines han quedat suspeses i gairebé no obren els comerços; el mercat ambulant ha passat a omplir de paradetes una ruta il·luminada per fanals i ocasionals estrelles; la piscina del meu poble convida a fer una capbussada fins a la 1:30, pressuposant l’ajuntament que pocs aconseguiran fer ull abans. Si alguna cosa ens portarà aquesta emergència sense treva serà l’estupefacció, perllongada i completada al llarg dels anys, davant del fet que la nostra casa ja no és casa nostra, fins que l’hem d’abandonar per una altra aliena igualment als fets de costums, trajectòries biogràfiques i amors. Tampoc els paisatges –el llar darrer– són reconeixibles a uns ulls la memòria dels quals es va acoblant a la nostàlgia però no troba concatenació a la mirada contemporània. Com més escalfament, més aeroports i camps de golf, se’ns llança des de les autoritats teòricament competents; més regadiu mancat de la substància vital que alleuja la set, més autopistes i contaminació atmosfèrica, més tala de frondositats urbanes. L’adaptació, sembla, funciona com l’engany del conte Hansel i Gretel: la bruixa engreixa els petits i aquests, devorant màquines d’aire condicionat i vacances en creuer, pensen que el feliç goig de la golafreria puntual els mantindrà fora de perill, abans que la vella els introdueixi a la caldera i faci potatge amb ells. La faula projecta refulgències tan caníbals com el mateix antropocè. Els nens, per cert, tampoc no tenien casa.
Així, el meu riu que antany es desplegava en cales i dibuixava una platja no existeix, avui és una fossa sèptica; la meva aigua de pluja no plovia microplàstics –ara, és clar, aquest problema es pot veure compensat per la circumstància que gairebé no plou; el meu pati es trobava ple d’unes dragons que mai engolien mosquits transmissors del virus del Nil. Quan ens sorprengui octubre, tornaré a sentir aquest desequilibri tan torbador entre la llum solar decreixent del crepuscle tardorenc i les temperatures encara abrasadores, de manera que cridaré a Carmen per confessar-li que no reconec l’estació de l’any, que no sé si obeir a aquesta penombra fidel als rellotges cíclics oa la qualitat febril de l’aire, ja que l’una i l’altra barallen per arrogar-se la definició ja obsoleta del temps que no tornarà. Categories dinamitades sense necessitat de deflagració, simplement arrossegant-nos per la inèrcia de l’economia; patrons fets farinetes i la ciutadania envainant la ciència amb una mà i desembeinant el trasbalsament amb l’altra; cicles que ja no respecten la seva iteració i deambulen, fent tombs, cap a una mala floració aquí, un banc de peixos morts allà: la vida va a poc a poc desprenent-se dels seus goznes i el lar ens cau a sobre com un garbuix d’incerteses. Aleshores, davant la decrepitud d’un terreny que no suporta més el pes dels maons, haurà arribat el moment de renunciar al sedentarisme que, des del neolític, ha caracteritzat les nostres societats i abraçar un nomadisme similar al que ja oprimeix milions de refugiats climàtics, altres, distants, potser miralls del futur. I cantarem, caminants, metecos, rodamóns, al compàs del romanç lorquià:
“Però jo ja no sóc jo, ni casa meva és ja casa meva“
Azahara Palomeque Recio és escriptora, periodista i doctora en Estudis Culturals per la Universitat de Princeton. És autora dels poemaris American Poems (2015), A la cendra blanca de les genives (2017), RIP (Rest in Plastic) (2019) i Currículum (2022), així com de les memòries Any 9. Cròniques catastròfiques a l’era Trump (2020). És també col·laboradora habitual de La Marea i El País. A Anagrama ha publicat Vivir pitjor que els nostres pares (2023).
Font: PUEBLO, Zara Palomeque Recio
BELLATERRA.CAT 