BELLATERRA.CAT

Rosa Regàs Pagés (Barcelona, 11 de novembre de 1933-17 de juliol de 2024)
va ser una escriptora, traductora i editora catalana, guanyadora de múltiples premis i reconeixements, entre d’altres, el Premi Nadal, el Premi Planeta, el Premi Biblioteca Breu, el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi José Luis Sampedro i la Legió d’Honor francesa.  Entre el 2004 i el 2007 va ser directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya.

EL CLAN DELS REGÀS per Oriol Regàs Pagès (Barcelona, 1936-2011)

Vam ser una família estranya, però els quatre germans aviat vam aprendre que, per sobre de les dificultats i mancances, hi havia la nostra incondicional unió, un esperit de clan que hem mantingut i que no sempre ha estat ben interpretat pels meus dos fills, la Mònica i en Daniel. De vegades han sorgit problemes de competència, de lluites de poder, i el que més lamento és no haver sabut fer-los comprendre que hi ha sentiments que estan arrelats de manera tan profunda que van més enllà de tota sospita.

De mi germana Rosa guardo nebuloses imatges de quan jo era molt petit, tots dos sols en una escola de França. Ella va ser el meu punt de suport, la meva referència, i així va seguir en el temps i la distància. Ja a Barcelona, Rosa i Georgina van estudiar internes a les dominiques, ia mi m’envaïa l’alegria quan, acompanyat de l’avi, agafava el tramvia que ens conduïa a Horta, aleshores una senyorial zona de torres ubicada al nord de la ciutat , per anar a veure-les. En pujar el carrer Campoamor, no podia dissimular la impaciència fins arribar corrents, sempre el primer, a la porta de l’escola on m’esperaven les meves germanes.

La Rosa és la més forta. Intel·ligent, brillant i lluitadora, incansable davant del desànim o davant de les dificultats. Mai claudica. Es va casar molt jove i va formar una família extensa, tolerant i divertida, cinc fills més nores, gendres, néts, diversos ex i un munt d’amics.
Tots sabem que podem comptar-hi. Exagerada, extravertida, valenta, seductora, impetuosa, apassionada, incondicional en els seus amors i implacable amb els seus enemigos. Rosa, alta, espigada, pèl-roja i amb aquests interminables llits, és, per sobre de tot, una dona lliure que s’ha guanyat a pols el seu brillant currículum. Transcric només un paràgraf de la carta que ens va enviar als germans quan va fer seixanta anys, i de la qual no em va desprendre en cap moment durant molt de temps:

Sou la meva més antiga tendresa i el primer bonic que recordo, sóc la constància en la delicadesa, en la complicitat i en la confidència, sou puntals sense els que ja no sabria com viure i rescatats, no de la ruïna, sou la meva infància, l’única pàtria que conec.

Georgina és diferent. Serena, amable, cordial, equilibrada, de mirada transparent. Tan enèrgica, intel·ligent i incansable com la Rosa, però molt més discreta en la seva manera d’actuar. Mai va pretendre ser una cosina donna i s’ha mantingut sempre en un segon pla. Va ser el meu comandament dreta al llarg de tota la meva vida professional. El seu incondicional suport a l’ombra va ser bàsic en cadascun dels projectes que vam emprendre junts al llarg de trenta anys. Ordenada, detallista i eficaç, a la família representa la dolçor i la delicadesa, un bàlsam en què tots hem pogut trobar refugi i afecte. És molt hàbil. Les manualitats sempre han estat la seva gran passió; l’entusiasma cosir, cuinar, i en diferents moments aposta per la ceràmica i pel patchwork. Ara, ja jubilada, viu al camp amb el seu marit, Oriol Nicolau. És una àvia hiperactiva que es va enamorar de les confitures des del dia en què un llimoner del seu jardí va inundar la vida de dolços de llimona. Crea melmelades, fa classes de cuina, escriu llibres i articles sobre el tema i el 2004 va fundar el Museu de la Confitura a Torrent (Girona), un espai sorprenent i tan delicat com ella.

Font: Los años divinos, Oriol Regàs, Destino