Bellaterra, 25 de juny de 2024
L’ESQUIROL🐿️AMICS DE BELLATERRA
(Nr.49, novembre-decembre de 1993)
Andrea Pascual entrevista a l’actriu bellaterrenca Anna Guell
Anna Güell sedueix amb la veu. Perfectament modulada, expressiva i segura, és la seva carta de presentació. Suau i densa com un glop de xocolata, la veu d’Anna expressa amb mil matisos els registres d’una actriu que disfru- ta recreant personatges a dalt de l’escenari.
-Vaig néixer a Sabadell, però es pot dir que sempre he viscut a Bellaterra. El pare de Sabadell i la mare de Barcelona, van viure un temps a cada ciutat, però a mig camí van trobar un camp de vinyes, que era Bellaterra, i s’hi van quedar!
– Quan vas començar a estimar el Teatre?
– Ja des de l’escola. Estudiava aquí a Bellaterra, a l’Escola Tagore, envoltada per la família Roda, i es respirava molt teatre. Vaig entrar al món del teatre més per la part literària que per la interpretativa. Quan estudiava Secretariat de Direcció a l’acadèmia Taulé Viñas de Sabadell, volíem fer una obra per parlar de determinats temes i amb uns companys vam començar a escriure-la. Es deia «La màquina de sommiar». La vam estrenar i una companyia d’aficionats de Barcelona la van muntar i va tenir una llarga vida. A partir d’aquí vaig començar a fer més coses.
– Vas treballar amb la Companyia de Belles Arts de Sabadell.
– Amb ells vaig fer moltes coses, entre elles, la funció número cent de <<The Manchester of Catalonia», que s’havia estrenat tres o quatre anys abans, i es va re-programar diverses vegades; «Totilimundi»; «Un pessic al melic», sobre textos de Pere Quart, i més coses…
– Has tingut molts premis de teatre. Ho trobes important?
– Sí, uns quants. Ho trobo gratificant. Sempre que et donen un premi és perquè algú, a part de tu, pensa que has fet un esforç per aconseguir una cosa, Però no serveix de gaire. Sí, per donar-te ànims. Però no és el que més m’interessa o el que més m’agrada. I alguna vegada he pensat que no me’l mereixia, i em fa ràbia.
– I al revés no t’ha passat?
- Sí, i això em fa més ràbia! Però quan treballo no penso mai en si em donaran o no em donaran premis. Bé, una vegada sí. Un espectacle que jo pensava que havia estat una passa endavant important, molt treballat, molt maco, era «El somni d’una nit d’estiu que es va estrenar fa un parell d’anys al Teatre Grec. Em semblava que hauria d’haver estat nomenat d’alguna manera i no va ser així.
- Quin ha estat l’últim premi?
- – El muntatge que vam estrenar la temporada passada al Teatre Lliure, <<<Dansa d’Agost», de Brian Friel. Explica la vida de cinc germanes en el món rural irlandès, molt tancat, d’abans de la guerra. Les cinc <<germanes» vam tenir el Premi de la Crítica a la millor interpretació femenina. Va ser molt maco treballar amb actrius de la categoria d’AnnaLizaran, Muntsa Alcañiz, Emma Vilarasau i Esther Formosa.
- Ara has dirigit «La Dam de Pic», d’Ignasi Roda, amb els actors del Teatre Inestable de Bellaterra. Com ha estat aquesta experiència?
- – No vaig veure l’obra, perquè estava molt nerviosa. Vaig acceptar de fer-ho perquè trobo que l’obra és interessant. Jo tenia ganes de
“Treballant amb aficionats s’obren nous camins”
treballar amb una companyia de gent que conec des de fa molt, però que no són professionals i amb els quals es pot treballar d’una forma molt distesa, amb tranquil.litat. Els actors professionals a vegades som molt maniàtics i molt puristes. Treballant amb aficionats s’obren nous camins, són com cera verge, amb menys prejudicis, perquè s’hi juguen res. Però jo sempre faig el meu examen de consciència i veig el que ha estat positiu i en què m’he equivocat. Ara estic fent aquesta reflexió. A part, que el tema de la Sida és molt actual s’ha de tocar. i –
-Havies dirigit altres obres?
- Sí, la meva primera incursió en la direcció va ser fa uns tres anys. Al Centre Dramàtic de València vam muntar «Vides privades» de Noel Coward. Tenia allà uns companys actors que volien formar companyia i em van demanar una obra per a cinc personatges. Com que jo viatjo bastant per veure teatre a Londres i a París i llegeixo molt, sempre tinc acumulades peces que m’agradaria fer. Vides Privades els va agradar molt, i vaig anar a València amb una sabata i una espardenya, perquè no teníem res de res, però el projecte de muntatge, per casualitat, va guanyar el premi de la Diputació de València.
No seria pas per casualitat. - Bé, es que no ens ho esperavem, i el que havia de ser una experiència molt lliure es va convertir en un muntatge molt oficial. Es va estrenar per les Falles de fa tres anys, i vam fer una temporada de dos mesos. Va ser una petita incursió en una obra de categoria molt important.
– Què és el que empeny a una persona a pujar dalt d’un escenari? A tu, què et crida a fer teatre?
-Hum, a veure. Per una banda hi ha una necessitat de conèixer més coses de les que jo sóc capaç de conèixer per mi sola. Crec que puc aprendre moltes coses de mi mateixa que desconec. El posar-te dins la pell d’un personatge i veure que ets capaç de dir coses que tu no diries i de fer coses que tu no faries, veus que ets capaç de jugar-les. El teatre és un joc. És un estímul per a conèixer coses a través d’una nova pell o descobrir el món des d’altres ulls.
“El teatre em fa descobrir el món des d’altres ulls“
També hi ha un repte amb tu mateix. Treballar en directe és com llençar-se al buit cada vegada que surts a escena. I en algun moment pot haver- hi una part d’exhibicionisme.
– Moltes vegades es diu que, en general, els actors són gent tímida.
– Sí, i tant! Fa anys, parlant precisament amb Frederic Roda, em deia que molts psiquiatres, a pacients amb problemes de timidesa, els aconsellen apuntar-se a grups de teatre, o estudiar a l’Institut del Teatre, per superar moltes barreres personals. Sempre m’ha quedat gravat això. Un altre aspecte molt importat és que l’actor té necessitat d’explicar coses, de comparar la seva societat, d’explicar-la. L’actor té una gran necessitat de comunicació.
– Tu com vius les nits d’estrena? - – Jo ho visc fatal! Cada vegada pitjor! Ja m’ho havien advertit, que cada vegada era més dur i realment és així. Hi ha moltes coses que has de defensar, has de demostrar-ho tot. Són moltes coses que depenen de tu i això és horrorós… perquè és una professió que si en un moment estàs fent una cosa ben feta, molt bé! I en el moment que t’equivoques, fora! Això és molt radical. Ja no et criden i desapareixes. I seria maco poder tenir el risc d’equivocar-te i el repte d’arriscar-te per equivocar-te, si és necessari, però sense patir aquestes pors a allò que diran… Si et pots treure tot això del cap és quan pots treballar bé. Es viu una època en què encara no tens tot això posat al cap; una altra època en què ho has de passar tenint-ho al cap i patint per aquest “què diran”; i després una època de treure’t tot això del cap i viure-ho amb més tranquil.litat i poder disfrutar.
– I després de catorze anys de teatre, en quina estàs tu?
Jo, a la del mig! Però almenys sóc conscient que sóc a la del mig i espero que ara ja ve l’etapa de maduració i creixement personal, d’anar-se creant un nom i, amb molta tranquil.litat, anar-se posant, anar treballant, anar tenint sort. La sort hi té molt a veure però també l’esforç personal, la dedicació, l’interès. Gràcies a Déu ho he pogut compagi- nar tot bastant.
“Fer teatre és un joc“
Quins directors t’han aportat més?
Destacaria molt a un primer mestre, en Joan Castells, que em va
ensenyar a disfrutar de l’art de la interpretació. Em va ensenyar que fer teatre era un joc. I en Joan Oller, que em va ensenyar a no conformar- me mai amb les coses fàcils, sinó a buscar sempre més i més. Destacaria també en Sergi Belbel, que és un gran coneixedor de la força de la paraula a dalt l’escenari, i té unes idees molt modernes. I en Calixte Bieito, perquè és un apassionat del teatre, és un boig amb el que m’hi entenc perfectament. Ara estic fent una ajudantia de direcció amb ell.
Quin serà el teu pròxim treball? - Aquesta ajudantia de direcció en una obra que és un poema a tres veus, de Sylvia Plath, una noia nord-americana que es va suïcidar als trenta dos anys i ens ha deixat uns poemes “tremendos”, meravellosos, duríssims. Està programada pel 13 de gener a la Sala Beckett. Es titularà “Tres dones”.
Són tres dones embarassades que reflecteixen tres processos molt diferents: una vol tenir el fill i el té; l’altra vol tenir el fill i el perd; i l’altra no el vol, perquè és fruit d’una violació i l’abandona. És una excusa per fer un repàs dels sentiments, i les sensacions, i de la vida… a través dels tres punts de vista, introspectius al màxim. És una meravella. La interpreten tres actrius de la meva generació, Lluïsa Mallol, Francesca Piñón i Marta Millà.
Anirem a veure el teu treball a “Tres dones”. Compta amb tots nosaltres. Andrea Pascual
Font: Andrea Pascual, L’Esquirol Amics de Bellaterra
BELLATERRA.CAT 