Bellaterra, dijous 22 de febrer de 2024 El Passatge de Casimir Cots de Bellaterra té una llargada de 150 metres, comença a la Plaça Joan Maragall i finalitza al Carrer del Pedregar. Sorpren catalanitzar el seu nom, quan Cerdanyola, la seva propia família i als documents consta com Casimiro.
Casimiro Cots (1890-1949). Va ser el primer encarregat de l’empresa Fomento de la Vivienda Popular S. A. (FVP). Era qui més sabía dels temes de la Urbanització de Bella-Terra creada l’any 1929. Era carlí i d’ell depenia que tothom al poble tingués aigua corrent. Bon servidor dels cacics bellaterrencs. A la seva mort el va substituir el seu fill Pepe Cots.
En Casimiro Cots va arribar a Bellaterra al 1927. Aquesta dada és prou significativa perquè en Casimiro va aterrar a Bellaterra per encàrrec del FVP, tal i com Vicenç Cots explica:
“El pare hi va anar en qualitat de guarda de Bellaterra. El va contractar el FVP. El president era el senyor Viza, el gerent el senyor Losantos i l’arquitecte era l’Emili Sala“.
Si és cert el que ens diu el Vicenç Cots, aleshores caldria situar les primeres passes de la Urbanització aquell any. La familia Cots es va instal·lar a Bellaterra, tal i com diu en Vicenç, de la següent manera: …..en una casa molt simple i poc arreglada, prop de Can Domènec, a l’altra banda de la via, rodejada de vinyes. Bellaterra era preciósa. Vista des de l’estació era com un amfiteatre. Els trens no paraven perquè encara no havien construït l’estació, per tant, havíem de baixar a Sant Cugat i venir a peu. Allí on ara hi ha el pont, hi havia un pas a nivell amb un guarda-agulles. Un dia el tren va atropellar a la família Camps perquè el guarda-agulles no hi era. Van tenir sort perquè com que era una recta, el maquinista va tenir temps de frenar.
En Casimiro Cots, feia les funcions de guarda de FVP i s’encarregava de tot el que competia a l’empresa. Quan la Urbanització va comença a rutllar es van començar a fer la casa. «Era en el pitjor terreny que tenia Fomento. Jo vaig ajudar a construir la casa. El meu pare era d’ofici encofrador i, per tant, sabia de què anava la cosa. Va ser una casa construïda amb materials ja existents. Anàvem a un magatzem que es deia Ribes i compràvem bigues i finestres fetes. D’un terreny del costat de Can Cottet agafàvem grava.»
Passada la guerra, en Casimiro va seguir amb la seva feina i era l’encarregat de vetllar per l’acompliment de les directrius de FVP. Ho va fer fins que va morir, l’any 1949. Aleshores, es va presentar el dubte de quin fill havia de seguir amb la tasca. En Vicenç, que treballava en una empresa des del 1943, era mutilat de guerra. Els estralls d’una bomba quasi li van fer perdre una cama. El Pepe també treballava en una empresa que feia peces d’avió, just situada allà on ara està l’aerodrom de Sabadell.
“El Pepe estava molt implicat socialment amb els treballadors i això d’anar a treballar pels senyors de Bellaterra no li feia cap gràcia. A la fi, però, el vàrem convèncer”.
Va ser, doncs, en Josep Cots que va seguir la feina del seu pare. Quina era aquesta feina? Entre d’altres, la regulació del subministrament d’aigua. Així ho recorda el Vicenç:
La feina del pare i després la del Pepe consistia, més o menys, en el següent: a Bellaterra hi mancava molta aigua i hi havia moments que calia tallar l’aigua que anava a la dreta perque en tinguessin els de l’esquerra i de vegades tancar les dues perquè anés cap amunt o cap a I’Hostal. Aquesta regulació de les aigües va causar moltes queixes i enfrontaments, però el pare era d’aquells que es feia respectar i la seva sola presència imposava.»
Aquest relat ens dóna peu a mencionar que una de les propietats de FVP era l’aigua. En tenia la concessió i en gestionava el seu ús i cobrament. La qüestió de l’aigua a Bellaterra ha estat, en el decurs del temps, un pou de conflictes (i mai millor dit), que bé es mereix que en parlem en un capítol a part.
“Les feines del Pepe augmentaven en funció del creixement de la Urbanització i tots els propietaris el tenien com a home de confiança. Tan ell com el seu pare sempre van estar contractats per FVP i, entre d’altres responsabilitats, havien d’ensenyar els terrenys als possibles compradors. Els rebien en una caseta que estava a la plaça del Pi que durant molts anys se li va dir la caseta del Pepe».
El Vicenç recorda que, més d’un cop, el Pepe havia liquidat les contribucions d’alguns veïns, si es donava el cas que aquests no hi eren a casa el dia del cobrament. Després, passava comptes i «sempre queia alguna propina». La seva presència es feia imprescindible perquè era el que en sabia més, dels entrellats de Bellaterra. Fins i tot l’Ajuntament el va nomenar durant un temps “Alcalde Pedaneo”, que venia a ser una representació municipal amb certa autoritat.
A mesura que Fomento Barcelonés de Inversiones S.A. va anar liquidant els terrenys i traspassant les propietats comunes a l’Ajuntament, en Pepe Cots va anar perdent protagonisme dins el barri. Tanmateix, aquest va saber treure’n profit de la seva posició de privilegi, invertint allà on ell creia que calia invertir. L’any 1986 va morir i amb ell va acabar una manera de fer i regir els interessos de l’empresa urbanitzadora que, aleshores, ja havia nomenat a en Jordi Guiu per a suplir les poques tasques de gestió que en Cots realitzava els darrers anys. La seva petjada però, ha quedat en la memòria dels bellaterrencs i els seus fills segueixen vinculats al barri com a veïns i també com a promotors immobiliaris.
Font: Bellaterra 75 anys/Ignasi Roda
BELLATERRA.CAT 