El Degà del Col.legi d’Advocats de Barcelona, Frederic Roda Ventura, que havia intentat diverses vegades de convèncer el Jutge de Guardia que posés en llibertat tots els detinguts, sortís profundament trasbalsat del despatx del jutge cap a les dues de la matinada del dia 7 de marc de 1967, dolgut per la forma incorrecta i despreciativa que havia estat tractat. Deia en veu alta, cridant, davant del centenar d’amics, familiars i advocats, que s’aplegaven al vestíbul del Palau de Justícia, “No hi ha res a fer amb aquesta gent, no ens hi podem entendre, no volen, no volen, ho has de dir, surto amb l’impresió de ser en un país ocupat”. Baixa les escales precipitadament i pujà al seu cotxe. Tingué temps d’arribar a la Plaça de Catalunya, i pogué just frenar, caient tot seguit víctima d’un atac de cor. (UNIVERSITAT DE BARCELONA)
Tele Estel, Extraordinari de Primavera, número 35 del 17 de març de 1967
La premsa donà la nova; però més aviat la difusió anà a càrrec dels companys. Amb sorpresa, amb dolor, amb patetisme, tots els advocats barcelonins, de qualsevol promoció o ideologia, s’anaren fent saber, amb sincera consternació, la notícia: en Roda i Ventura és mort!
Els diaris, tanmateix, avançaven la referència d’algunes circumstàncies. Sortia, a la matinada, del jutjat de guàrdia, de gestionar i obtenir (en part) la immediata llibertat d’uns detinguts (professors, estudiants, intelectuals).
Un d’ells, veí, per cert, de la mateixa escala del finat, exclamava, amb emoció dramàtica: <<Amb la seva mort ha rescatat la meva detenció». I no era una frase. Perquè la vehemencia argumental de l’advocat, que poc després pagava amb la seva vida el seu fervor altruista, remata (valgui el mot), la postulació del jurista professional.
Roda i Ventura morí, com sol dir la gent, al peu del canó (potser seria més exacte i tot preci- sar: dins el canó mateix). Si una mort honora tota una vida, la de Frederic Roda i Ventura honora tota una existència, tota una actuació perseverant, d’advocat autèntic.
Era, com a degà (el desembre de 1967 finia el quinquenni de la seva gestió corporativa), el número 1 dels advocats barcelonins. Patriarcalment, i més encara fraternalment, els estimava tots, i era estimat de tots. Però, en ells, i en la seva dedicació, estimava tots els homes de bona voluntat.
No és exageració escriure que, en la seva concepció de l’advocat, glatia una arrel evangélica veritable. Amatent al proïsme, a la vindicació màxima de l’home, tant com als afectes familiars més entranyables, escau a la seva memòria el versicle de Sant Joan: <<cum dilexisset suos qui erant in mundo, in finem dilexit eos>.
Els traductors bíblics donen, en català, l’equi- valència d’aquest «in finem>, per: fins a l’extrem. I ell, Roda i Ventura, estima els seus (esposa, fills, gendres, nora, nets aviat vint-i-cinc de vivents i dos d’encelats, companys, amics, desconeguts en necessitat d’ajut, moral o material) fins a l’extrem dels risc conscient de la salut i la vida pròpies.
Perquè era prou sabut que el degà dels advocats havia tingut dos atacs de cor, superats, dificultosament, amb aparent victòria. Però l’amenaça d’un tercer era decisiva. Tanmateix, el primer advocat barceloní semblà justament volcar, en aquesta seva darrera etapa representativa, tota l’abnegació, intrínseca i extrínseca, de què el seu cor malalt era encara capaç.
Roda i Ventura encarnava «in totum>, la pro- fessió. Impetrava justícia, contra tot i contra tots, si en creia assistit el seu defensat. El que succeïa, el que li ha succeït ès que, així com el metge s’enfronta amb microbis, amb virus, amb traumatismes (amb factors impersonals, en fi), l’advocat troba sempre, per raó de la seva funció mateixa, un antagonista anímic i corpori, com ell: el litigant, l’adversari, el judicador. I no ha d’estranyar-nos que sovint, tot i la seva edificant bonesa (parlem ara del «cas» Roda), s’indigni, es contrarii, s’exalti, i apostrofi. Com va fer-ho el Mestre divi contra els qui profanaven la seva Casa. (La de l’advocat en exercici és el dret viu; viu en cada subjecte que s’hi acull o en pateix.)
Heus ací perquè el trànsit mortal de Frederic Roda i Ventura fou, literalment, clínicament, i no pas metafòricament, un cor que s’atura, las de les fatigues immolades a la Justícia Ideal i a les injustícies particulars. Invisibles, però reials, els àngels hauran pogut corejar el seu corteig fúnebre, en romiatge, gairebé martirial (com el de mossèn Batlle, per exemple), cap a la Terra Promesa…
L’ANECDOTARI, INNUMERABLE
Una vida tan activa com la de Frederic Roda i Ventura, reclama una biografia, que serà, com el protagonista, amarada d’interès (un interès, na- turalment, entelat de melangia). Algú l’haurà d’escriure, de manera fidedigna, com un homenatge a l’amic finat, però, alhora, com un exemple per als advocats novells.
No fa gaire setmanes, Roda i Ventura acollía, en el gran saló d’actes del Collegi d’Advocats, els companys novament incorporats. Després d’haver rendit tribut cordial als companys cinquantenaris. (Roda s’havia incorporat al Colegi, sempre en actiu, el 1921. Li mancaven només quatre anys per a integrar-se en les noces d’or de la professió.)
Durant aquests quaranta-sis anys de treball sense repòs, l’anecdotari de Roda i Ventura ompliria una misceHània. Ell sol sobrepassaria amb escreix el dels famosos germans Erizzo, els advocats italians que espigolaren unes quantes facècies veridiques de llur experiència de lletrats, editades arreu del món.
En Roda i Ventura s’uniren el civilista, el mercantilista i el criminalista, sense minva de qualitat de cap d’aquestes dedicacions. El 1936, la seva actuació acusatòria contra els pistolers assassins d’un joier de Gràcia (Eugeni Carballo, actual fiscal general del Suprem, hi actua de fiscal), suscità contra el nostre amic una persecució aferrissada dels condemnats, escapols. En altres etapes de la seva activitat forense, Roda i Ventura aconseguí resolucions judicials civils que iniciaren jurisprudència innovadora. I les seves assessories mercantils, on féu compatible sempre l’equitat amb el dret, seran enyorades per la seva clientela, ban- cària i privada.
Però tot això cedia importància davant de l’home, de l’amic, del conseller intim. «Després del meu pare ens deia, el dia mateix de la mort de Roda i Ventura, un company rellevant (que formà part, per cert, de la candidatura oposada a la que dugué al deganat del Collegi el nostre collega finat), venia ell. Mai no fallà, en generositat, en esperit de sacrifici, en sentit de companyonia, en sentiment de solidaritat, a ningú.
És, la de Frederic Roda i Ventura, una pèrdua que, com diuen els mallorquins (no és la primera vegada que ho escrivim, però mai, potser, amb tanta convicció aplicativa), no té consol.
Perquè, d’aquest anecdotari, verament inenarrable (per extens i per discrecional), en resulta que la figura de l’amic desaparegut esdevé materialment insubstituíble. Com en el cas del recentment traspassat també, Felix Millet i Maristany, Roda i Ventura, des del seu elevat lloc de significació jurídica, irradiava, ensems, prestigi, protecció, confiança, esperança. De tots els innombrables condols rebuts per la família en les hores indecises d’aquella matinada del traspàs, el més esborronador és l’estampat i signat, en un fràgil bocí de paper agrisat, pels ciutadans que motivaren la seva pòstuma gestió judicial.
Cadascun de nosaltres, companys de carrera, amics de tota la vida, contertulis o parents, podria contar-ne, referides a hom mateix, o a d’altres, centenars d’anècdotes. No oblidarem els seus convits casolans a Bellaterra, entre pins, a l’estiu, on la cordialitat familiar proverbial de la llar Roda-Pérez semblava estendre als invitats acollits els vincles de la consanguinitat o de l’afinitat sense mesura limitativa. Ni podran oblidar els seus diguem-ne súbdits corporatius (des dels collegiats de fins al personal assistent) la noble senyoria del seu tracte, i els termes, alhora seriosos i afables amb què sabia estimular els uns i exhortar els altres, cap a una consciència responsable del propi deure. Aquest deure cívic i cristià que Roda i Ventura complí sempre, com una derivació espontània de la pròpia personalitat. Com quan, després del 6 d’octubre de 1934, fou honorat amb la defensa dels propis adversaris polítics que foren protagonistes d’aquella nit allucinant. O com, en la més recent de les seves actuacions presidencials públiques, sabé conservar, impavidament, la més equanime de les serenitats, enfront d’un atac personal, desarmat precisament per la sobrietat de la seva reacció i la imparcialitat del seu designi.
ELS RECORDS QUE S’ENDURIA
Un prosista nostre, advocat també, Tomás Roig i Llop, té un recull de narracions que duu per títol: Els records que me’n duria. La tria de recordances que hom emmenaria fins al més Enllà, en antologia selectiva personalíssima. Roda i Ventura, vivia, escrivia, pensava, llegia,, a casa seva. voltat de records. Un fidelíssim dibuix de la faç de la seva santa mare (providència de la seva adolescència òrfena, premiada per la glòria del fill, fins a ben ençà de la seva vida), feia costat a la seva taula de treball. Un xic enllà, un artístic llenç d’iconografia religiosa, ofrena de l’Orfeó Català, del que havia estat directiu i conseller. Pel corredor que condueix al seu despatx, en filera, els rostres somrients dels seus néts, la seva major riquesa, el seu únic orgull. (Al nét més gran, estudiant del segon curs, l’avi es delia per imposar-li, d’ací a tres anys, la toga collegial!).
Objectes delicats nombrosos. De molts d’ells, l’esposa i els fills podrien donar-nos-en raó. D’alguns, només ell mateix, si és que en la seva modèstia substancial no ho havia oblidat ja. Tot, tanmateix, exhibit amb senzillesa; no com un ornament ostensible, sinó com una presència íntima. Perquè Roda i Ventura no coneixia les «actituds>>> ni els «posats». Era, sempre, àdhuc en les cruïlles més greus, «natural». Ara, en la seva compareixença sobtada davant el Jutge de tots, podrà haver dir, com el poeta (J. M. Lopez-Picó); «Sóc natural davant del meu Senyor».
Però no voldriem ometre, entre aquest nucli pròxim, per segurament preferit, de remembrances, un autograf insigne, que, respectuosament emmarcat, fou col·locat pel jurista al costat mateix dels néts. És un sonet de Josep Carner, que els lectors trobaran imprès al final del seu volum El tomb de l’any (Eds. Proa, Barcelona, 1966, p. 120) i que clou el cicle de les estacions; és a dir, el poema darrer de l’Hivern». Gosaríem dir que, als seus seixanta-nou anys, sense preveure la mort. però no tement-la, ni difugint-la, el nostre amic i company potser se sentia interiorment interpretat, almenys de manera analògica, pels versos de l’enyorós elegíac del seu terrer, que, món enllá, ens fa arribar encara la seva pura veu catalana de liric universal insuperable.
Per aquesta afecció que Roda i Ventura mostra envers aquestes estrofes, voldriem acabar amb elles aquest tremolós garbuix de defectuosa evocació (on hi manca molt més que no hi ha) del patriota (dirigent de «Palestras en la seva jovenesa i català egregi), del gran home públic (candidat a Corts en les no celebrades eleccions de 1930, i del jurista (a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona succeí, per unanimitat, en Lluís Duran i Ventosa), de l’horne bo, que hem perdut irreparablement, i del qual experimentarem històricament la fretura. Diu així. «El més vell del pobles:
Cap vent no mou el bri d’una esperança, de cada núvol només cau neguit, el destí s’enfondeix en malaurança, potser la nit serà cent anys la nit.
El fat, però, no minva la frisança pel que tant he volgut i beneit si ma feblesa diu que ja s’atansa l’adéu-siau del cos i l’esperit.
Potser ja massa dies he comptat i en un recolze inconegut m’espera la fi. Pugui jo caure, incanviat, tot fent honor, per via dreturera, amb ulls humits i cor enamorat, a un esquinçall, en altre temps bandera.>
No és un atzar que la tomba que estatjà les despulles del jurista i patrici, sigui en el cementiri de Sant Gervasi, com les de Carles Riba i Joan Maragall. La seva magnanimitat li féu comptar tan sols les hores serenes, com en l’aforisme del poeta clássic. Mentre a nosaltres el plor ens mesura l’enyor dels seus enyors: les futures hores amargues, sense defallença, com ell predicà, senti i actuà fins al darrer sospir.
*TELE|ESTEL Setmanari català d’actualitat (Barcelona, 1966-1970)
El dia 22 de juliol de 1966 arribava per primer cop als quioscs la revista Tele|Estel. Era la primera publicació escrita íntegrament en català des de l’acabament de la Guerra Civil, sense tenir en compte les vinculades a l’Església.
Va ser fundat per la mateixa empresa editora del periòdic Tele|Exprés i el seu director fou Andreu Avel·lí Artís, més conegut per Sempronio. La redacció va ser instal·lada al carrer Aragó 370, cantonada amb Roger de Flor.
Entre els col.laboradors habituals de Tele-Estel hi figuraven noms com Joan Fuster, Josep Faulí, Oriol Martorell, Pere Calders, Màrius Lleget i Josep Vallverdú.
Als pocs mesos la revista va adoptar un format més reduit i va incoporar ràpidament el color a les seves planes. Era el setmanari d’un públic catalanista i demòcrata fart d’una premsa escrita limitada a les publicacions oficialistes, ràncies i per descomptat franquistes de l’època. De fet, a la segona meitat dels anys 1960’s Barcelona vivia ja una efervescència i una ansietat creixents per canviar les coses davant d’un règim que s’endevinava que ja estava entrant en la seva última etapa.
1968: Tele|Estel abordava al gener d’aquell any la negativa de Joan Manuel Serrat a cantar en castellà al Festival de l’Eurovisión.
Tele-Estel era una publicació moderna que, malgrat les dificultats i limitacions de l’època per abordar determinats temes, va fer un gran servei a la cultura. Disposava de seccions fixes de temes com literatura, cinema, art, dubtes lingüístics, música, cancó, dones… amb els mots encreuats a càrrec de Tísner. Els primers números van tenir un tiratge de 35.000 exemplars, que després es va mantenir regularment en una xifra de 20.000. No obstant això, era una publicació vigilada i assetjada permanentment per la censura vigent, situació que es va anar agreujant al llarg dels anys a mesura que l’estat franquista incrementava la seva situació de crisi. En els seus últims temps Sempronio va deixar la direcció, que va ser assumida per Celestí Martí i Farreras. A l’estiu de 1969 la revista va rebre una suspensió temporal que esdevindria definitiva a l’any següent, i que comportaria la seva desaparició.
BELLATERRA.CAT 