Krzysztof Eugeniusz Penderecki (Dębica, Polònia, 23 de novembre de 1933 – Cracòvia, 29 de març de 2020) fou un compositor i director d’orquestra polonès.
Krysztof Penderecki va dirigir l’Orquestra Simfònica de Puerto Rico i el Festival Casals des del 1993 al 2002.
Després de prendre classes privades de composició amb Franciszek Skolyszewski, va estudiar música a la Universitat de Cracòvia i a l’Acadèmia de Música de la mateixa ciutat amb Artur Malawski i Stanislaw Wiechowicz. Després de graduar-se l’any 1958, va aconseguir un lloc d’ensenyament a l’Acadèmia de Música.
Krzystof Penderecki
Amb només vint-i-sis anys, Penderecki va guanyar els tres primers premis en el Segon Concurs de Joves Compositors de Polònia, gràcies a les obres Estrofes , Emanacions i Salm de David . Una demostració inaudita d’eclecticisme i de domini dels mitjans si es considera que la primera havia estat escrita per a recitant i deu solistes, la segona per a dues orquestres de corda i la tercera per a cors i percussió.
Els efectes d’aquest triple èxit nacional no van trigar gaire a adquirir rellevància internacional. El prestigiós Festival de Donau va aclamar l’estrena mundial el 1960 de la partitura orquestral Ananklasis , convertint el seu autor en una de les figures més rellevants d’una gran generació de músics d’avantguarda.
En una època en què la ruptura amb la “tonalitat” havia donat com a conseqüència una fidelitat gairebé militar cap a les teories “serialistes” d’ Anton Webern i les seves derivacions, Penderecki aportava a l’avantguarda la sensibilitat d’un so metafòric i descriptiu. Bona prova d’això la constitueix Trenodia per les víctimes d’Hiroshima (1960), una de les partitures més esglaiadores mai escrites. S’hi descriu, mitjançant efectes sonors d’una ferocitat inusual, el primer atac nuclear de l’exèrcit nord-americà sobre la tristament famosa ciutat japonesa. L’impacte d’aquesta obra també va ser enorme, i no va estranyar ningú que una organització de les característiques de la Unesco li concedís el Premi de la Música el 1961.
A mesura que el prestigi internacional de Penderecki va anar creixent, també ho va fer la seva influència en els mitjans intel·lectuals polonesos. Va denunciar la situació d’opressió patida pels companys de generació mitjançant un acte simbòlic, en abandonar l’Associació d’Autors.
Aquesta ruptura amb un organisme oficial va marcar un abans i un després en les relacions entre Penderecki i les autoritats del seu país, que no obstant mai es van atrevir a trencar definitivament amb ell. El músic, que havia donat mostres d’una inquietud religiosa molt poc freqüent entre els intel·lectuals de l’est d’Europa, va aconseguir aquest èxit amb la Passió de Lluc (1965) que aviat va rebre invitacions per estrenar i dirigir la seva pròpia música a la resta del món, i qualsevol represàlia directa hauria perjudicat enormement la imatge del règim polonès a l’estranger.
A mitjans dels anys seixanta, Penderecki va compondre diverses obres de caràcter coral o polifònic inspirades en temes bíblics. És el cas de Dies Irae (1967), dedicat a les víctimes dels camps de concentració d’Auschwitz; La resurrecció de Crist (1970), o Utrenia (1971). La complexitat d’aquestes partitures fa molt difícil la seva direcció, motiu pel qual cada cop són més les institucions públiques i privades que conviden el mateix Penderecki a dirigir les estrenes internacionals de les seves obres.
A partir dels anys 1970
A mitjan anys 1970, l’estil de Penderecki va començar a canviar. El Concert per a violí n. 1 mostra notablement densos clústers als quals estava associat el compositor, i en el seu lloc es concentra en dos intervals melòdics: el semitò i el tríton.
Aquesta direcció va continuar amb la Simfonia n. 2 “Nadal” de 1980, que fa encara més ús de recursos harmònics i melòdics del passat, en un compositor que ha estat un dels més experimentadors a Europa. Hi fa un ús freqüent de la melodia de la nadala Santa nit. El mateix any 1980, li van encarregar, des del sindicat obrer catòlic Solidarność, compondre una obra que acompanyés l’acte de descobriment d’una estàtua a Gdańsk, en record dels ciutadans que van ser assassinats durant les protestes contra el govern el 1970. Penderecki va respondre amb Lacrimosa, que posteriorment va ampliar i convertir en una de les obres més conegudes del seu últim període, el Rèquiem polonès (1980-84, revisat el 1993). En les seves darreres obres ha girat cap a criteris musicals més conservadors del romanticisme.
Penderecki va començar llavors el que es podria anomenar una «carrera secundària»: la d’ambaixador mundial de la intel·lectualitat polonesa sumida sota el control del règim comunista del país. La seva contribució a la difusió internacional del sindicat Solidaritat va ser decisiva. Al líder d’aquesta formació, Lech Walesa , va dedicar diverses obres. És el cas del Lacrymosa , un fragment del Rèquiem polonès que es va estrenar a Stuttgart el setembre de 1974 sota la direcció de Mstislav Rostropovich .
Molts es pregunten com va poder Penderecki obtenir un reconeixement musical tan ampli en un medi cultural dominat durant gairebé vint-i-cinc anys pels intel·lectuals marxistes. La seva música abundava en referències del romanticisme tradicional, el seu missatge (de marcat caràcter humanista) no amagava una profunda religiositat, i el seu llenguatge en general no desafiava obertament les lleis de la tonalitat. Sens dubte va ser l’audàcia sonora de les seves partitures la que el va fer guanyar el respecte de molts col·legues de professió ( Pierre Boulez o Karlheinz Stockhausen ) que probablement haurien estat molt més durs amb ell de no procedir d’un país comunista.
D’altra banda, la transcendència internacional de Penderecki també va permetre que la crítica occidental reparés en l’existència d’una generació important de compositors polonesos. A més de Penderecki, cal destacar altres autors que, com Lutoslawski o Bacewicz, van escriure música d’un extraordinari valor artístic.
https://youtu.be/oX8fjAlBRag?si=kt3KsVZV79S4bylN
Un nou estil
Als anys vuitanta la producció de Penderecki va experimentar un subtil canvi cap a un nou estil. Tot i que el llenguatge de la seva obra no va patir una evolució apreciable, s’observava una adaptació progressiva dels recursos habituals en la producció vocal al terreny de la música instrumental. La crítica, confosa per la pèrdua progressiva dels referents culturals que havien servit per jutjar l’art durant els darrers vint anys, va adoptar davant d’aquest canvi un cert escepticisme. Aquells que havien defensat tant Penderecki com la resta de compositors que durant dues dècades havien liderat els moviments d’avantguarda, sentien ara que el sistema els «robava» a un dels seus epígons. Amb més raó quan el monumental Te Deum va ser dedicat el 1980 al seu compatriota el papa Joan Pau II .
Penderecki, indiferent a aquest absurd distanciament, va continuar produint obres admirables. Que les seves òperes triomfessin al mateix Festival de Salzburg ( La màscara negra , 1986) o s’inspiressin en la temàtica buffa de Rossini ( Ubú rey , 1991, sobre el text d’ Alfred Jarry ) no va restar gens ni mica de valor a un músic que a els darrers anys de la seva carrera ha anat derivant cap a gèneres en què mai abans havia aprofundit. És el cas de la simfonia (n’ha escrit tres des del 1988) o el concert (n’ha escrit diversos, per als instruments solistes més dispars).
Entre els càrrecs que Penderecki ha exercit des dels anys setanta, cal destacar el de director de l’Escola de Música de Cracòvia, el de catedràtic de composició a la Universitat de Yale (Estats Units) i el d’alcalde honorari de la Vila d’Estrasburg.
La fonografia ha estat generosa amb aquest compositor de producció no excessivament abundant. Sens dubte, els discos que permeten a l’oient fer-se una idea més aproximada de la seva estètica són aquells en què ell mateix dirigeix la seva pròpia música. Mereixen destacar-se, dentre ells, la Passió de Lucas , els diversos monogràfics amb obres dels anys seixanta interpretats per la Filharmónica Nacional de Polònia, el Rèquiem polonès o l’òpera Els dimonis de Loudun .
Obres
El compositor i director polonès Krzysztof Penderecki és un dels músics més destacats del món de la seva generació. Ha compost, entre altres grans creacions, el Threnody a les víctimes d’Hiroshima (1960), La Passió de Sant Lluc (1966), el Concert del violoncel núm. 2 (1983) escrit per a Mstislav Rostropovich, el Rèquiem polonès (1984), la Simfonia núm. 3 (1995), Concert per a violí núm. 2 escrit per a Anne-Sophie Mutter (1995) o la Simfonia núm. 7. Les Set Portes de Jerusalem (1997) i El Doble Concert (2012) escrit per a Janine Jansen i Julian Rachlin, per nomenar-ne alguns; ara es consideren obres mestres del nostre temps. Com a director Krzysztof Penderecki ha estat convidat del NDR Hamburg i MDR Leipzig Sinfonieorchesters, director artístic del Festival Casals a San Juan, Puerto Rico (1992-2002) i Assessor Artístic del Festival de Música de Beijing. Des del 2003 ha ocupat el càrrec de Director Artístic de l’Orquestra Simfonia Varsòvia amb qui ha desenvolupat una àmplia selecció de projectes. També col·labora regularment amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional Polonesa i l’Orquestra Simfonia Iuventus, amb les quals ha enregistrat diversos àlbums, i també amb l’Orquestra de l’Acadèmia Beethoven, l’Orquestra Sinfonietta Cracòvia i l’Orquestra Filharmònica de Varsòvia. Entre les properes intervencions destaquen actuacions amb l’Orquestra Simfònica de Ràdio de Praga (concert de cloenda del Festival de Primavera de Praga), l’Orquestra Nacional d’Espanya, la Staatskapelle Weimar, la Filharmònica Dresdner, l’Orquestra Simfònica de l’Estat de Sao Paulo i la tornada al Festival Casals.
Formà part d’una generació de músics polonesos innovadors entre els que cal citar Baird, Kotoński i Serocki.
El 2001 fou guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de les Arts.
Font: Wikipèdia, Elena Fernández Tomás
BELLATERRA.CAT 