Qualsevol diria que enlloc de fer política som en un duel per una qüestió d’honor. Des d’aquest atavisme, molt arrelat en la cultura espanyola, orgull o humiliació esdevenen les dues úniques alternatives possibles. En la bombolla en què viuen (i escriuen, parlen, opinen) els “hidalgos” contemporanis, el pacte no té el prestigi social que lamentablement té la testosterona dels qui prometen vessar la sang per salvar la pàtria; per això associen pactar amb l’adversari —o l’enemic— a un acte de feblesa, o de covardia, o de traïció.
Enlloc d’aquest orgull que l’enyorat Miquel Pairolí blasmava (“Deixeu l’orgull, agafeu la dignitat”), a mi em commou més l’èpica desinflamada de la Pau i Treva de Déu que el mestre Pau Casals va evocar en el seu memorable discurs a les Nacions Unides o la més prosaica del Sindicat Remença que va recollir el Memory of the World de la @UNESCO, què voleu que us digui.
(PS: Per cert, no els veig veure mai gens preocupats per l’honor d’Espanya cada vegada que el seu anterior cap d’Estat anava a Suïssa, i mira que van tenir oportunitats de dir-ne alguna cosa, de perseguir-lo a veure amb qui es reunia, de què parlaven i d’exigir transparència. O de preguntar als ministres de jornada si en sabien alguna cosa…)
Font: Carles Puigdemont
BELLATERRA.CAT 