Iniciem un camí incert i ple de dificultats; ho sabem i no ens enganyem. Avui no va d’aixecar expectatives sinó d’explicar la potencialitat i el recorregut del marc de què ens hem dotat: una etapa de negociació inèdita que hem de saber explorar i explotar, en la qual no ens hem fixat cap altre límit que la voluntat del poble de Catalunya, expressada a través de la institució que legítimament el representa, que és el Parlament.
Ningú més que el Parlament no pot representar el poble de Catalunya. És per això que hem fet constar a l’acord la legitimitat del referèndum de l’#1oct i la declaració d’independència del #27oct, perquè són decisions preses en nom del poble de Catalunya pels seus legítims representants. En cap democràcia això no és mai un delicte, contràriament al que sosté l’Estat espanyol. Per això l’acord conté la llei d’amnistia, amb la voluntat compartida de no deixar fora ningú que hagi patit persecució, de la forma que sigui -penal, econòmica, administrativa–, per la mera contribució al procés d’independència de Catalunya. És una manera de retornar a la política allò que és de la política.
El conflicte que volem contribuir a resoldre no ve de la reacció repressora de l’Estat arran de l’octubre del 2017, de la sentència contra l’Estatut, del dèficit fiscal insostenible, de la persecució del català o de l’afusellament del president Companys, sinó dels Decrets de Nova Planta de la monarquia espanyola que aboleixen les Constitucions i les Institucions seculars de Catalunya i liquiden la sobirania històrica que teníem. La persecució de la nostra llengua, de la nostra cultura i de les nostres institucions és, a partir d’aquest acord, un relat compartit.
Sempre he reclamat que qualsevol negociació amb l’Estat espanyol compti amb un mecanisme independent internacional de verificació i seguiment dels acords. Aquest mecanisme, que forma part de l’acord signat entre PSOE i Junts, ja s’ha definit i concretat els seus integrants, i es reunirà abans d’acabar aquest mes de novembre.
Per a l’assoliment dels acords s’han convingut els dos grans àmbits de negociació simultanis que vam proposar a la conferència del 5 de setembre:
1) Superar els dèficits i Iimitacions de l’autogovern.
2) Reconeixement nacional de Catalunya.
La llista dels dos àmbits és inevitablement llarga, perquè els dèficits, les limitacions i la necessitat de reconeixement nacional s’acumulen des de moltíssimes dècades. El Parlament de Catalunya té aprovades moltes propostes en els dos àmbits, que han de guiar els acords a assolir. Des del pacte fiscal al referèndum d’autodeterminació; des del traspàs de rodalies -el de veritat i no el que es queda a mitges- a la gestió de la immigració; des de la gestió dels aeroports i ports fins a les competicions esportives internacionals; des de la hisenda pròpia a la política exterior. I de tot això n’hem de parlar, i en parlarem tal com recull l’acord d’avui. Del referèndum d’autodeterminació i del pacte fiscal, sí.
No ens refiem de les promeses, anirem acord a acord. Sense el seu compliment, que han de ser irreversibles, la legislatura no té recorregut. El “A cambio de nada” ha anat a la paperera de la història.
Per arribar fins aquí no hem hagut de girar full, ni assumir que haguem comès cap delicte. No ens ha calgut demanar perdó. Mantenim la posició, i és des d’aquesta posició que ens comprometem a un procés de negociació (no pas de mer diàleg) amb tot el que això representa, i no ens hem fixat cap altra límit que la voluntat del poble de Catalunya.
BELLATERRA.CAT 