
GUERRA
Tant de bo les guerres només fossin per a conquerir fites on la gent no hagués de morir i sí treuren profit: Guerra a la pobresa, guerra per evitar el canvi climàtic, guerra a l’enriquiment il·lícit, etc. Malauradament però, no és així i les guerres es declaren per interessos ideològics, polítics, econòmics, de poder, sense mirar les conseqüències sobre les persones.
La guerra és innata a la humanitat i fa evident la nostra incapacitat a resoldre conflictes, i invoquem els déus de la guerra que no són altres que els déus de les religions, desnaturalitzant el missatge que se suposa ens donen totes elles: estimar el proïsme com a un mateix. Mark Twain (1835-1910), ho va expressar magníficament en el seu article Oració de guerra* (1904)
El primer que em sobte de les guerres és la docilitat dels soldats que lluiten. No em refereixo a que lluitin dòcilment sinó que obeeixen a cegues els seus comandaments que, des d’una posició de confort, els ordenen matar persones. Quina és la raó per la que els homes accepten matar homes sense ni tant sols plantejar-s’ho? Torno a Oració de guerra de Mark Twain i la seva demolidora lectura que fa quan s’encoratja una nació, un poble, anar a la guerra.
“Oh! Déu i Pare nostre, els nostres joves patriotes, ídols dels nostres cors, van a la batalla. Ves-hi tu amb ells. Amb ells, en esperit, també nosaltres deixem la dolça pau de les nostres llars estimades per destruir l’enemic. Oh, Déu i Senyor nostre, ajudans a reduir els seus soldats en sagnants despulles amb les nostre granades, ajudans a cobrir els seus fèrtils camps amb les pàl·lides formes dels seus patriotes morts; ajudans a ofegar el retruny dels nostres canons amb els gemecs de dolor dels seus ferits, ajudans a esquinçar els cors de les seves innocents vídues amb penes incurables: ajudans a arrasar les seves llars humils amb un huracà de foc; ajudans a deixar-los sense sostre i que els seus fills vagaregin sense plànyer-los pel desert de la seva terra desolada, vestits amb parracs y morint de fam i de set, exposats a les flames del sol d’estiu i als vents gelats de l’hivern, sense cor, exhaust i implorant inútilment de Tu, que els concedeixis el refugi de la tomba. Per nosaltres que t’adorem, esclafa Senyor les seves esperances, pastura les seves vides, perllonga la seva amarga peregrinació, fes que els seus peus s’arrosseguin pel camí, que els reguin amb les seves llàgrimes, que la sang dels seus peus ferits embruti la neu blanca. Tot això t’ho demanem imbuïts desperit d’amor i en l’esperit d’quell que és Font d’Amor i que és refugi sempre fidel i amic de tots els desgraciats i que busquen la seva ajuda amb el cor humil i contret. Amén.
Poc més cal afegir. O potser sí. La meva reflexió des del confort potser no sigui precisament la més encertada i, com tantes altres, caurà ben aviat en l’oblit d’una societat que tendeix a oblidar perquè un nou conflicte naixerà promogut per l’absurditat de l’home i dels qui manen, i desviarà la nostra atenció, com ara passa, de les catàstrofes naturals o les morts a mar d’aquells que creuen que es dirigeixen a un món millor. La guerra és una tragèdia contínua que afavoreix una pocs gràcies al sacrifici de molts. Vet aquí l’absurditat.
Ignasi Roda Fàbregas
Bellaterra, 13 d’octubre de 2023
Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953) és un escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar.

