Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 13/10/2023

Escric aquestes línies ni del sofà ni del meu escrit, sense amb el mòbil des de l’habitació tancada del meu pis de Tel Aviv, en un estat de cansament considerable perquè gairebé no dorm des de dissabte. La meva filla, que té 12 anys i va neix a Israel, és a prop meu. Amb la seva classe secundària i el seu professor d’aula a Zoom, discuteixen tot el que va passar. Totes les escoles romanes estan bé al nostre parer. Tots els comerços són botigues, excepte botigues d’alimentació i granges. Ara és el moment de refinar les meves paraules perquè escric de premsa, entre dues sirenes cridant, en un estat de sorpresa profunda i amb l’angoixa de no saber què ens caurà, de no saber si familiars i amics. encara estan vius o no.

Escric aquestes línies mentre estem vivint a Bataclan del poder de 1.000, aqui, en un país vint-i-inc vegades mes petit que França. L’horrible atac perpetrat i el dissabte 7 d’octubre de 2023 al matí de Hamàs ha costat la vida d’un miler de civils israelians i, per vergonya, segurament costarà la vida a un gran nombre de civils a França de Gaza, presos com a hostess per la franja de Gaza. Grup terrorista islàmic armat per l’Iran, com tots sabem.

Tot i el consens dels intel·lectuals francesos al voltant de l’horror sense nom, s’han alçat veus vituperants per intentar justificar aquest horror, les veus dels “cucs de vòmit de la sala d’estar”, com jo els anomeno, còmodament asseguts al sofà de casa seva. milers de quilòmetres de les nostres vides lluminoses i fràgils. Gent que no ha visitat mai aquest país, o no ha visitat prou, i que realment no sap de què parlen, malgrat la seva increïble valentia. O que viuen o han viscut aquí, però que alberguen ressentiments tossuts que els empenyen a parlar indistintament.

Aquests “cucs de vòmit de la sala d’estar” es delecten a escopir indecentment el seu verí pudent a les ferides obertes dels supervivents traumatitzats utilitzant una retòrica retorçada l’objectiu de la qual és manipular les ments i justificar assassinats salvatges, segrests, violacions, tortures, decapitacions i immolacions d’éssers humans que es van produir. dissabte a Israel. Sembla que aquests individus gaudeixin de ser aplaudits per una massa de seguidors tan repugnants en l’estupidesa i la mediocritat com ells. Estic encara més desbordat perquè en conec alguns, essent escriptor i traductor literari publicat a França.

Falta de consciència moral

Em va horroritzar veure com aquesta gent utilitza el seu cervell (que en altres circumstàncies pot haver estat brillant) per insultar-nos en els seus escrits i assassinar-nos una i altra vegada. Per què tant esforç? És per això que se’ls va donar el do de pensar i escriure?

“Les vides palestines valen menys que les vostres? », veiem mostrat en manifestacions a França i a les xarxes socials. La resposta a aquesta pregunta absurda és òbviament que no, i jo respondré una altra: val més la ideologia política o religiosa que la vida d’un ésser humà?

En el seu assaig “es retransmeten per tot el país, i com és habitual, tots els habitants d’Israel es mostren admirablement units i generosos (i desproveïts d’odi, cal destacar). L’endemà de l’atac es van posar en marxa col·leccions de sang, així com productes de primera necessitat i cada dia s’envien centenars de caixes als habitants del sud del país que més van patir aquest atac. I com en cada calvari dolorós, ningú es queixa mai, tothom intenta seguir somrient i aportar segons les seves possibilitats.

Per cert, els exploradors d’aquí són els més grans del món. Ahir, durant tot el dia, mentre continuaven les explosions, aquests adolescents estaven ocupats rebent, classificant i empaquetant el que els portaven els habitants de Tel Aviv, i la seva amabilitat, el seu somriure, el seu humor, la seva alegria d’ajudar i de viure en fan molt. bo. Vull destacar que la ciutadania d’aquest país ha organitzat totes aquestes xarxes d’ajuda mútua pel seu compte, sabent molt bé que ja no poden comptar amb el govern. De fet, aquesta és una frase que he sentit sovint des de dissabte: ja no podem comptar amb aquest govern desafortunat.

Consideracions morals”, reflexiona Hannah Arendt sobre el fet que quan la política està allunyada de la realitat, això suprimeix tot judici moral: ja no sabem què és bo o dolent, els sentits estan anestesiats, i en particular el sisè sentit, l’instint o el que és dolent. la intuïció, que ens protegeix. És sobre aquest terreny que juguen (i és un joc per a ells) els autors de crims de guerra i els seus fidels lacais, els “cucs de vòmit de la sala d’estar”, la victòria ideològica que té per a aquestes persones és més valuosa que una vida humana. . Pretenen discutir, però de fet estan en el no-pensar; la manca de consciència moral demostrada pels seus comentaris impactants que revelaven la seva incapacitat de pensar.

A diferència d’aquesta gent, parlo hebreu amb fluïdesa i fa més de vint anys que visc a Israel, i he viscut molts atacs, així com guerres. Malgrat això, mai no m’atreviria a presentar-me com a expert en el que passa aquí. A diferència d’aquesta gent, jo no tenia la indecència de mirar certes imatges o parlar-ne, aquest voyeurisme em fa fàstic. No necessito veure’ls per tremolar per tot arreu. Tot el que he de fer és desplaçar-me a través dels meus feeds de Facebook, Twitter i Instagram i veure fotos de famílies senceres amb cares segurs i somrients, i llegir els números de telèfon i els missatges desesperats que els hi acompanyen. , els seus nadons, els seus propis pares i avis, els seus germans i germanes, massacrats, segrestats, centenars i centenars d’éssers humans.

Els missatges es retransmeten per tot el país, i com és habitual, tots els habitants d’Israel es mostren admirablement units i generosos (i desproveïts d’odi, cal destacar). L’endemà de l’atac es van posar en marxa col·leccions de sang, així com productes de primera necessitat i cada dia s’envien centenars de caixes als habitants del sud del país que més van patir aquest atac. I com en cada calvari dolorós, ningú es queixa mai, tothom intenta seguir somrient i aportar segons les seves possibilitats.

Sentiment profund de fàstic i impotència

A diferència dels comentaristes asseguts còmodament als seus sofàs tan lluny d’aquí, jo vaig participar en les manifestacions que se celebren tots els dissabtes al vespre des del gener de 2023, contra el govern d’extrema dreta israelià, la reforma de la justícia, el fonamentalisme religiós i els assentaments a Cisjordània. En aquestes manifestacions, que es van fer arreu del país, hi va haver, us recordo, un gran nombre de civils que van ser assassinats o segrestats dissabte.

Per protegir la seva democràcia, el poble israelià va sortir al carrer en massa i va llançar aquest moviment de protesta fonamental que reuneix centenars de milers de persones cada setmana. Una autèntica revolució que no pot haver estat vista favorablement per Hamàs, que va tenir com a objectiu principalment el poble, la majoria laic (els catorze kibbutzim atacats no són kibbutzims religiosos), i no el govern. L’atac terrorista va trencar aquest magnífic impuls. Però ressuscitarà de les seves cendres, ha de conèixer, no en tinc cap dubte, la societat israeliana.

A diferència de la gent a qui els agrada donar conferències als israelians confonent-los amb el seu govern, mai he mostrat una bandera enlloc, no suporto cap tipus de bandera.

A diferència d’aquesta gent, no crec en el poder de les meves pròpies paraules, les trobo tan febles davant de l’insoportable. No obstant això, el meu profund sentiment de fàstic i impotència davant la flagrant manca de consciència moral que es respira en el que he llegit aquí i allà obliga a penjar aquí aquestes poques frases. Una manera d’aixecar un fràgil mur contra la barbàrie sense nom, i de no fer els ulls grossos davant de les justificacions improcedents, perquè em nego a doblegar més l’esquena ja carregada de dolor. Prefereixo no enterrar el cap a la sorra, això és el mínim.

Vivim un Bataclan al poder dels 1.000, aquí a Israel, i tanmateix, malgrat l’insomni, les llàgrimes que no deixen de fluir, l’angoixa constant, les sirenes i les explosions, les nostres nits són més boniques que les dels cucs de vòmit d’habitació que ens condemna a lamentar, perquè estan plens d’abraçades reconfortants.

Sabine Huynh |ZONE CRITIQUE

Sabine Huynh és una escriptora, poeta i traductora literària francesa. Fa més de vint anys que viu a Israel i quinze a Tel Aviv. Últim treball publicat: “Elvis on the radio” (Edicions Maurice Nadeau, 2022).

Font: L’Obs

Read Full Post »

Carmina Balaguer ha estat premiada a la categoria d’obra periodística, mentre que Plàcid Garcia-Planas ha rebut el premi a la trajectòria. El Col·legi de Periodistes col·labora amb els premis i organitza l’acte de lliurament que tindrà lloc a la Seu de Barcelona el 23 de novembre.

Carmina Balaguer i Plàcid Garcia Planas

Carmina Balaguer, Premi a l’obra periodística

El reportatge “Maestras rurales, las madres ocultas de los cerros”, escrit per la periodista Carmina Balaguer Montón i publicat a National Geographic, ha estat l’obra premiada a la XVIII edició del memorial Joan Gomis de Periodisme Solidari.

Es tracta d’un reportatge etnogràfic sobre l’educació en contextos d’altura. El jurat destaca la qualitat del text i el seu estil literari. Amb sensibilitat, l’autora descriu la vida de les mestres rurals a los Valles de Altura, a la província argentina de Jujuy.

Dones fortes que, amb compromís i determinació, caminen setze hores a més de 4000 metres d’alçada per a accedir a les comunitats aïllades d’aquest indret inhòspit i poder conviure amb els infants a l’escola. El lector s’endinsa en els costums, creences i formes de vida d’aquestes comunitats indígenes i és testimoni de la perseverança i saviesa de les mestres en aquest indret remot d’extrema bellesa.

Al llarg del text, apareixen temes com el profund respecte de les comunitats andines envers la mare terra, el valor de l’educació o la força del vincle. Destaca el carisma de les protagonistes, la seva vocació i la seva manera d’afrontar l’adversitat, mogudes per una fe que l’autora descriu com motor personal i comunitari.

Plàcid Garcia-Planas, Premi a la trajectòria periodística

En la modalitat de la trajectòria periodística, el jurat ha premiat a Plàcid Garcia-Planas, per ser un referent del periodisme i del reporterisme. García-Planas ha treballat a la secció internacional de La Vanguardia des de 1988 i com a reporter internacional, ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics: a Bòsnia, al Pròxim Orient (guerra del Golf i guerra d’Iraq), a Afganistan o a Ucraïna.

Al llarg de la seva trajectòria, ha fet un periodisme honest i rigorós. Les seves cròniques són relats on les històries personals, amb els seus matisos i contradiccions, s’entrellacen amb fets, dades, i una anàlisi profund de situacions molt complexes. A través de les seves cròniques, entoma el repte narratiu d’apropar-se al dolor de l’altre i reflectir-lo. Així, transporta al lector a una realitat desconeguda i el fa reflexionar.

És autor de llibres com La revancha del reportero, Jazz en el despacho de Hitler, o Como un ángel sin permiso i co-autor de El marqués y la esvástica o La capsa vermella: La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà. Va dirigir el Memorial Democràtic de Catalunya des de 2016 fins a 2018. L’any 2010 va ser guardonat amb el I Premi de Periodisme d’Investigació del Grup Godó i el Grup 62 i l’any 2022 va rebre el Premi Periodístic Cirilo Rodríguez de l’Associació de la Premsa de Segòvia.

Enguany el jurat del Memorial ha estat format per representants de les entitats convocants: Justícia i Pau, Cristianisme i Justícia, FundiPau, Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-Universitat Ramon Llull, Fundació Cultura de Pau, Mans Unides, LaFede.cat, la Liga Internacional de Mujeres por la paz y la Libertad, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, les revistes El Ciervo i Foc Nou, una representant de la família Gomis i els periodistes Kim Manresa i Queralt del Castillo.

Els premis estan dotats, en ambdues modalitats, amb 1.500€. Les revistes El Ciervo i Foc Nou publicaran un text escrit pels guanyadors i una entrevista. Els premiats també rebran una il·lustració original de Joan Gomis en un acte que tindrà lloc el 23 de novembre al Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Font: Col·legi de Periodistes

Read Full Post »

Bellaterra té un centenar de soques a les seves voreres i segueix esperant actuacions des de fa un munt d’anys. Quan pensa Cerdanyola fer la retirada?

Soques al carrer Ramón Llull de Bellaterra

Carlos Cordón: Com sabeu, quan un arbre de la ciutat moria o calia talar-lo per qüestions d’aixecament de voreres, moltes vegades no es podia retirar la soca perquè necessita una maquinària específica de la qual no acostumem a disposar els ajuntaments.

Ara, per fi, gràcies al nou contracte de jardineria, des de fa uns dies ja comptem amb la broca i el tractor especial necessaris per anar retirant-los. De fet, ara mateix s’està treballant intensament al barri de Serraparera i al llarg d’aquest 2023 s’espera poder arribar a retirar-ne un centenar, fent les nostres voreres més accessibles.

Veureu que, un cop acabada l’operació de retirada, s’emplenarà l’escocell de sauló per evitar caigudes fins que es faci l’obra de pavimentació, en cas que per normativa d’accessibilitat no es pugui replantar.

Moment de la retidada d’una soca a l’avinguda Serragalliners|Cerdanyola Info

En aquests moments s’està actuant a una zona del barri de Serraparera amb l’objectiu de retirar-les i fer més accessibles les voreres

Segueixen en marxa els treballs de jardineria per rebaixar les soques dels arbres tallats a la ciutat. Aquestes tasques s’estan duent a terme principalment en voreres estretes en les quals la normativa d’accessibilitat no permet replantar els arbres perquè aquests dificulten la mobilitat de les persones.

Durant el 2023 s’espera poder rebaixar un centenar de soques millorant així l’accessibilitat de les voreres. En una primera actuació es va treballar al barri del Pont Vell a on es van rebaixar onze soques i una quinzena més a l’avinguda Europa. Actualment, s’ha començat a retirar una quarantena de soques a diferents carrers del barri Serraparera a on es té previst continuar durant una tercera actuació que contempla trenta soques més abans d’acabar l’any.

La rebaixa de les soques dels arbres tallats es recull en el nou contracte de jardineria i és dur a terme amb una broca especial connectada a un tractor. L’acció de la broca desgasta i estella la soca fins a baixar per sota de la cota de paviment. Una vegada rebaixada la soca, els treballadors procedeixen a enrasar l’escocell amb sauló per evitar caigudes abans no es faci l’obra de pavimentació.

Font: Carlos Cordón, Cerdanyola Info

Read Full Post »