Antonio Franco Estadella (Barcelona, 17 gener 1947-Barcelona, 25 setembre 2021), va començar a treballar a la secció d’esports del Diario de Barcelona, on va ser nomenat redactor en cap i subdirector.
Després de deixar l’empresa el 1977, durant un temps va treballar a la televisió, per finalment fundar i dirigir el projecte d’Antonio Asensio “El Periódico de Catalunya”.
Professions com el periodisme permeten un contacte directe amb la realitat. Antonio Franco fa gala en els seus comentaris d’aquest coneixement mesurat i profund de l’etapa de la transició, dels canvis que va comportar, de les il·lusions que s’hi van dipositar i de les decepcions actuals sobre el procés.
Quan em vaig incorporar a la professió s’estava esgotant un model de periodisme
Jo tenia –des de petit– la il·lusió de ser periodista, tot i que a la meva família no ho veien clar perquè consideraven que no era una professió seriosa i em van obligar a compaginar la carrera de periodisme amb la d’econòmiques. Però sentia que aquesta era la meva vocació. Tota la vida vaig ser un fervent lector de diaris i volia dedicar-me a la premsa escrita, com així ha passat a la major part de la meva trajectòria professional. Vaig començar a treballar a la secció d’esports del Diario de Barcelona quan encara estava fent el servei militar, i de seguida vaig adquirir més responsabilitats. Vaig passar a ocupar-me dels temes polítics i a exercir càrrecs de coordinació interna dins de l’empresa, vaig ser nomenat redactor en cap i quan vaig abandonar l’empresa el 1977 ja era subdirector. En això va influir força la sort que el meu ingrés al periodisme coincidís amb un relleu generacional. Quan em vaig incorporar a la professió s’estava esgotant un determinat model de periodisme vigent fins aleshores, el dels periodistes que no eren professionals en el sentit que ho podem entendre ara, és a dir, era gent que compaginava la seva feina als diaris amb una altra feina a mitja jornada a l’Ajuntament o al Govern Civil. L’any 1969, la mitjana d’edat de les redaccions dels diaris de Barcelona era elevadíssima, i el recanvi biològic es va produir a marxes forçades coincidint amb l’obertura política de l’Estat, així que el 1972 a les redaccions ja predominava la gent jove, donant-se la circumstància que jo, amb tres o quatre anys dexperiència, ja era gairebé dels més veterans de l’ofici i dels més aptes per assumir responsabilitats directives.
Posada en marxa d’El Periódico de Catalunya
El 1977 es va produir un conflicte ideològic al si del Diario de Barcelona, l’empresa va voler fer una depuració política dels seus empleats, fer una neteja interna de militants i simpatitzants comunistes. Jo, encara que no era comunista, em vaig oposar a la purga ideològica i vaig ser acomiadat juntament amb la majoria dels companys del consell de redacció. Durant un temps vaig treballar a la televisió fins que Antonio Asensio em va encarregar el projecte d’un diari nou.
Antonio Asensio (1) havia guanyat diners amb la revista Interviú i pensava que a Barcelona quedava un espai per a un altre diari, tot i que en aquell moment coexistien deu diaris. Va saber que jo era del mateix parer, em va trucar, li vaig explicar un dels buits que veia a la premsa escrita de llavors, em va demanar que em fes càrrec del projecte i així va néixer El Periódico de Catalunya, que acaba de fer vint-i-cinc anys i del qual vaig ser director fundador. Vaig tenir la sort de poder contractar molts dels que havien abandonat Diario de Barcelona, per tant el diari va sortir al carrer amb un nucli de gent compenetrada i experta.
Preteníem fer un diari liberal, de centreesquerra moderat, progressista, menys convencional que els models periodístics de l’època, massa avorrits, molt oficialistes, poc centrats en els interessos reals del públic. Pensàvem que no existia un diari amb aquestes característiques, i una prova que el diagnòstic era bo és que de la resta de competidors només continua La Vanguardia Española. Altres diaris de la mateixa època, com El Correu Català, Diari de Barcelona, Tele/Exprés, El Noticiero Universal, etc., van arribar al moment del canvi democràtic espanyol passats de forma o curts d’empresa editorial, i gairebé tots amb una alarmant miopia davant dels successos de la transició.
Asensio va tenir habilitat per intuir nous camins periodístics
Antonio Asensio era abans que res una bona persona, amb extraordinari olfacte empresarial, molt treballador, i que va fer un diagnòstic força correcte del que demanaven els lectors en el moment de la transició. El canvi democràtic va coincidir amb un cert esgotament de les bones revistes que teníem a Espanya: Triunfo, La Gaceta Ilustrada, etc. Van sorgir nous productes a la premsa més convencional, com El País o Cambio 16, però per a mi, encara que pugui ser discutible pel seu contingut i línia editorial, Interviú és el producte més definitori del que va significar aquella etapa històrica, almenys és indiscutible que va trencar la inèrcia anodina dels setmanaris del moment. La presència d’aquesta revista va donar sensació general de llibertat d’expressió, va trencar amb la hipocresia i l’integrisme de l’estil de vida quotidià, fins ara els desitjos íntims de la gent no eren considerats correctes ni transmesos pels mitjans de comunicació. Crec que va saber captar l’anhel general que la premsa parlés de problemes polítics i econòmics i també de coses més properes com la sexualitat. Asensio després va tenir habilitat per intuir nous camins, com el setmanari Tiempo o El Periódico de Catalunya, un cas clar de diari adequat al seu temps, al seu moment i al seu país. Posteriorment, en els dos anys i mig que va estar presidint Antena 3 TV, va trencar definitivament el monopoli de TVE, perquè fins que va arribar ell les televisions privades eren una cosa totalment secundària a les graelles d’audiència. Encara que fos una televisió populista, la qualitat que va tenir Antena 3 i el paper que va jugar al panorama televisiu durant la seva etapa directiva era molt superior al que té ara.
Asensio era un home que sabia fer treballar els periodistes, els respectava i era conscient que una empresa periodística ha d’estar dissenyada de cara que aquests homes de la informació puguin exercir còmodament la seva feina, cosa que és molt poc habitual a la pràctica.
Edició bilingüe d’El Periódico
L’aventura més interessant i atractiva de tota la premsa catalana des de la transició fins ara és la doble edició d’El Periódico en català i castellà, una proposta que només un empresari com Antonio Asensio podia haver fet. Tot i ser una persona castellà parlant, va comprendre que no es feia un bon servei als lectors de premsa obligant-los a llegir els diaris en una llengua que no era la que ells desitjaven, perquè Catalunya és un país evidentment bilingüe, amb totes les matisacions que vulguem. A més, des del principi va voler que les dues edicions fossin idèntiques, no es tractava que l’edició castellana posés, per dir-ho així, èmfasi en la informació taurina i la catalana en l’activitat castellera. El més lògic era que la gent rebés les notícies, siguin les que siguin, en la seva llengua.
En aquell moment, molta gent va pensar que aquest experiment duraria quatre dies, però l’èxit de la doble edició ha estat històric, especialment perquè no se sospitava, arran de l’experiència de l’Avui i de l’hegemonia de la comunicació escrita de caire nacionalista exercit per La Vanguardia, diàriament, curiosament, en llengua castellana, que hi hagués tants lectors potencials en llengua catalana. Avui el 40% dels lectors d’El Periódico escullen l’edició catalana, cosa que ens converteix en el diari que ha venut –i ven– més exemplars en català de tota la història de Catalunya.
No veig possible un model democràtic sense la idea que la gent exerceixi el seu vot amb un coneixement previ
Des de la transició i fins i tot abans, a les albors del procés de canvi de Règim, la missió essencial de la premsa ha estat nodrir de dades i d’elements de judici i de reflexió al poble perquè, arribat el moment de les eleccions, faci un ús intel·ligent del seu dret al vot. No veig possible un model democràtic sense la idea que la gent exerceixi el seu vot amb un coneixement previ, format a base de dades servides amb certa objectivitat, honestedat i lliures de tota imposició ideològica.
D’altra banda, reconec que treballo en un diari de centreesquerra; és a dir, no crec en la neutralitat d’aquesta professió, no sóc neutral respecte de res, però això sí, tinc l’obligació de ser seriós, transmetre la informació al públic sense barrejar-la amb les meves impressions personals, ni amagar dades per distorsionar la realitat.
Vam voler informar amb rigor i ajudar a instaurar un sistema democràtic
Aquesta ha estat la funció de la premsa en relació amb els esdeveniments de la transició, tant a Espanya com més específicament en el cas particular de Catalunya. Vam voler informar amb rigor per, així, ajudar a la instauració d’un sistema democràtic normal, a l’entrada en vigor d’una Constitució recolzada per una majoria dels ciutadans, a la posada en marxa de l’Estatut a Catalunya, a l’enllaç amb els criteris essencials d’aquest país trencats per la guerra civil, a aportar coneixements perquè la gent a Catalunya sabés, tant des del punt de vista de la vida privada, com de la manera d’enfocar els negocis o la vida social, el que passava a la resta del món.
La premsa escrita conserva certa independència
En el moment de la transició, la gent va trobar que els mitjans de comunicació li donaven una certa garantia, va entendre que la premsa podia ser el referent més seriós. Més enllà del que pogués fer el franquisme, el govern o els partits, la informació periodística estava de part seva. Posteriorment s’ha adonat que els poders controlen i dirigeixen els mitjans públics de comunicació, la televisió sobretot, però que les publicacions escrites privades conserven una certa independència. Som un dels elements en què té confiança doncs, fins i tot amb les nostres imperfeccions, la premsa escrita continua sent la que està més al seu costat.
Ètica periodística a Catalunya
Els diaris anem guanyant o perdent la credibilitat al dia a dia, és una batalla quotidiana, i personalment diria que els que funcionen són aquells que demostren tenir unes obligacions ètiques, serietat i respecte a la gent. Almenys això és el que passa en una societat com la nostra. Altres col·lectivitats tenen models de publicacions poc serioses o no informatives, però aquí a Catalunya s’exigeix que la premsa estigui per informar, aquí ha fracassat qualsevol intent d’esgrogueïtat. Conservem certa cultura que els diaris són instruments que ens ajuden a entendre la realitat, i, per tant, tenim dret a demanar credibilitat. El cas de la resta d’Espanya és una mica més heterogeni, però en aquest sentit a Catalunya tenim un ventall de diaris molt correctes; es pot escollir el diari en funció de la tendència ideològica o la tècnica comunicativa, o pel criteri que sigui, però tots són força raonables pel que fa al nivell d’ètica periodística.
Bastants mitjans de comunicació van acostar l’espatlla per millorar la situació i van treballar per aconseguir la llibertat d’expressió
Un element omnipresent a la professió periodística durant el procés de canvi democràtic va ser la censura informativa. Resultava francament difícil transmetre informació adequada i puntual de les coses que estaven passant. Recordo que en aquella època les retallades informatives a Diario de Barcelona eren directes i constants; sabíem què passava, per exemple que havien mort quatre persones en una manifestació a Sevilla, però també érem conscients que tot l’espai disponible per a aquest tipus de notícies era una columna com a màxim. La meva generació de periodistes es va formar amb aquesta sensació permanent de frustració i amb aquest esperit de lluita contra la censura. En aquesta època no tots, perquè de vegades això es generalitza alegrement, però força mitjans de comunicació van acostar l’espatlla per millorar la situació i van treballar per aconseguir la llibertat d’expressió, i això ho demostren les publicacions tancades, les revistes emmordassades per la censura. El final del franquisme es va caracteritzar per un empitjorament del control sobre els mitjans que va acabar sent inútil.
La transició política espanyola va ser inesperadament plàcida
Des del punt de vista polític, la transició espanyola va ser un procés atípic. Crec que vam tenir molta sort, hi va intervenir gent amb intel·ligència i sentit comú. L’actitud raonable dels comunistes, per exemple, va ser una ajuda importantíssima. També el suport dels nacionalistes en general, entenent que la situació era molt complexa i poc propícia per a utopies. Fins i tot vam tenir la sort que un franquista declarat com Adolfo Suárez, per la raó que sigui, per conveniència per a la seva carrera política o per convicció ideològica, s’avingués a forçar l’harakiri de les Corts franquistes. El mateix Rei va tenir una actuació correcta. Crec que al final vam tenir molts elements a favor, encara que jo en aquella època no era gaire optimista i feia la impressió que tot aniria més lentament, que no seria tan fàcil. És veritat que la descomposició del franquisme era una cosa evident, però davant de semblants circumstàncies en altres latituds han calgut processos molt més traumàtics.
Era important girar full
Aleshores la guerra civil i la postguerra estaven en el nostre record com una cosa tan amarga que tots vam decidir cedir per construir un país, oblidar-nos de radicalismes i acceptar el canvi, procurar que aquest fos el més tranquil possible. Va predominar en aquella època la bona fe, evitar passar comptes pendents del passat, pensar que l’important era girar full, i això va ser molt unànime, existia al carrer, al món sindical, cultural, als partits polítics.
Hi va haver unitat d’acció política
Per això ara existeix aquesta sensació d’enyorança de la transició, perquè la idealització del que seria la democràcia o del que suposaria viure en un país on la política no fos un element de divisió entre la gent, sinó el marc general de la vida ciutadana era molt bonica, mentre que avui sabem que en política les coses no són sempre així, que els interessos són molt diversos. Aquesta mateixa unitat d’acció també es va produir aquí a Catalunya durant la transició, sobretot, des que Tarradellas la va convertir en una referència explícita, la pretensió que els partits oblidessin les seves diferències i fossin units. Amb tot, anar junts va servir per acabar amb el franquisme més de pressa, i aquesta etapa d’unitat i de cooperació sincera entre gent que pensa diferent es recorda, amb el pas dels anys, amb nostàlgia.
Conveniència de l’alternança política
No he votat mai a favor de Jordi Pujol, però faig un balanç positiu de la seva etapa com a president de la Generalitat de Catalunya. Ara bé, em sembla que aquesta etapa ha durat uns vuit anys de més, perquè en tot sistema democràtic és molt bo que es produeixi certa alternança política, que hi hagi un relleu, que la gent que porta les regnes del poder, en el moment en què que comencen a estar una mica de tornada de les coses, sigui substituïda per gent fresca. És dolent per a una institució que no es produeixi el canvi polític, que es posposi l’efecte reformista que suposa que els que fins aleshores han fet la crítica des de fora, entrin i apliquin les correccions que creguin oportunes al sistema organitzatiu, en la gestió de les coses, en l’eficàcia del govern, en la manera de tractar el ciutadà, etc. Des d’aquest punt de vista no ha estat bo per a Catalunya una durada tan llarga del poder convergent, encara que cal constatar el mateix en altres institucions públiques governades per altres tendències polítiques, com ara l’Ajuntament de Barcelona
Crítiques a l’immobilisme polític de Jordi Pujol
La política catalana s’ha vist limitada fins ara pel que podríem anomenar l’arquitectura política de Pujol, d’una persona que té uns conceptes i que fa tots aquests anys que els aplica sense variacions. És veritat que en alguns casos Jordi Pujol ha mostrat petites evolucions, però en allò fonamental el polític que es jubila aquesta legislatura és el mateix que va prendre les regnes de Catalunya el 1980, i això significa que les seves manies, les seves intuïcions bones, però les dolentes també els seus defectes i les seves pors polítiques han fet que determinades opcions polítiques s’hagin mantingut sempre tancades. Per què no hi ha hagut a Catalunya un govern de coalició? En la política és normal quan no hi ha majoria absoluta, però aquí hem estat marcats per l’estil personal de Pujol, un senyor molt llest, d’acord, però al capdavall una persona solitària que no és capaç de veure que la Catalunya d’ara és molt diferent de la del 1980, i en canvi els ressorts del poder segueixen inalterables. Si, per exemple, Pujol hagués perdut unes eleccions, hagués estat uns anys a l’oposició i hagués tornat després, tindríem una Generalitat més viva i oberta a les alternatives, amb estils i debats diferents, es podrien plantejar coses com un referèndum d’autodeterminació, organitzar comissions parlamentàries a què tradicionalment s’ha oposat, mecanismes de poder ordinaris o excepcionals diferents dels que Jordi Pujol creu que han d’existir. Em fa la impressió que les forces polítiques catalanes han estat presoneres d’aquest quietisme i això també ha marcat negativament la vida en aquest país.
La idea antidemocràtica que la Constitució no es pot reformar
Constitueix una obsessió per part del govern actual la defensa del marc jurídic vigent i la idea que no es pot tocar la Constitució perquè això és renegar de la facultat que té el poble de reformar les coses. Respon fins i tot a un esperit antidemocràtic, ja que se’n fa gairebé un axioma polític. La democràcia espanyola és un sistema que fabriquem una mica entre tots, i si pensem que cal modificar algun punt es pot fer si ens posem d’acord. Crear aquests axiomes, aquests tabús és fer política del segle passat, que encara perviu per motius partidistes, però no per interès del poble.
A Catalunya crec que la gent de totes les tendències polítiques, fins i tot la que vota el PP, no té una visió catastrofista del que significaria canviar la Constitució, com la té en canvi la gent que vota el PP a Madrid. Encara més, diria que els polítics del Partit Popular catalans creuen que es pot reformar l’Estatut de Sau, a diferència dels seus col·legues madrilenys.
Crisi de l’Estat de les autonomies i la fórmula federalista
La mentalitat tradicional del castellà vell que caracteritza ara l’estil polític de l’Estat espanyol no té prou elements de contrapès per part de l’imaginari mediterrani o europeu, amb una tendència democràtica més oberta, que sempre havia representat la política catalana.
Catalunya és una societat més equilibrada que la mitjana espanyola en general, sense les dissonàncies pròpies de l’administració del poder, i possiblement aquesta voluntat de reduir les estridències al màxim ha estat una característica que hem sabut exportar, i, des de sempre, n’ha produït una certa enveja a altres parts de l’Estat.
Però avui dia Catalunya no exerceix aquesta tasca cultural cap a Espanya, no insisteix que la vida política i social ha de ser una mica més dinàmica del que es planteja de vegades des de Madrid, i això porta com a conseqüència la involució actual del model autonòmic. Puc entendre que Jordi Pujol no sigui federalista, però crec que ha estat un error polític de grans dimensions que no admeti que, possiblement, la solució de fons dels problemes de l’Estat espanyol i també de Catalunya passaria per acceptar com a mal menor la fórmula federalista . Ara mateix veiem exemples molt clars de la crisi de l’Estat de les autonomies, en què la dreta espanyola no ha cregut mai, en ocasió de la catàstrofe ecològica succeïda a Galícia, o amb les recents declaracions de Jiménez de Parga. Tot i que no sigui la solució ideal, adoptar una fórmula molt més definida, des del punt de vista del dret internacional, com el federalisme, hauria estat una bona jugada política per a Catalunya. Però Pujol, per no facilitar les coses als socialistes, ha fet un renego absolut, essencial, del federalisme. En això ha estat poc hàbil, no s’ha adonat que era molt difícil consolidar una fórmula tan etèria com la de l’Estat de les autonomies i que, si més no, la federalista seria molt més concreta i amb menys possibilitats de fer enrere.
Pujol creu que la informació ha d’estar al servei de la pàtria
La filosofia governamental catalana sobre com han de ser els mitjans de comunicació públics és la mateixa ara que la de l’any 1980, però el món mentrestant ha canviat de manera estrepitosa. La comunicació avui és completament diferent de la de llavors, i, no obstant, seguim presoners dels clixés que tenia Pujol respecte a la comunicació quan va obtenir el poder, que no procedeixen d’una reflexió política serena sinó d’experiències estrictament personals.
Jordi Pujol va tenir un xoc amb els periodistes democràtics als inicis de la seva carrera que el va fer marcar unes distàncies i un recel. Des d’aleshores sempre es queixa que no ha comptat mai amb periodistes favorables a la premsa barcelonina. Sospito que deu haver tingut la impressió que cap director de diari li dóna suport, excepte els que ell mateix ha designat, però aquesta situació és una resposta al concepte de la informació periodística. Ell creu que la informació ha de ser al servei de la pàtria, en el sentit grandiloqüent de la paraula, quan això és una gran mentida. La premsa no ha d’estar al servei de la pàtria, sinó dels ciutadans, en la mesura que ells i les seves idees són realment la pàtria. Nosaltres enfoquem la nostra feina en aquest sentit, mentre que Pujol creu que els interessos de la nació són els que marca el seu partit. No ha entès mai que una crítica a la gestió de la Generalitat no és una crítica a Catalunya; per a ell qualsevol crítica a la seva tasca deteriora la imatge de Catalunya. Ha estat un home que ha dividit Catalunya una mica entre nosaltres i els altres on els altres no són els anticatalans, són tots els que no comparteixen el mateix model de Catalunya que té Pujol. Aquest tema sempre ho ha portat malament i és lògic que hi hagi mala sintonia.
La premsa catalana s’hauria de distanciar més del poder polític
Amb aquesta concepció no són estranys els seus forts enfrontaments amb la premsa, perquè hi haurà molts periodistes a Catalunya que no són correctes, però molts altres que sí que ho són, que se senten catalans però no poden acceptar el nivell de subordinació directa que desitja Pujol. Precisament, per la seva experiència personal en el tema, perquè va ser empresari d’El Correo Catalán i ha promogut magníficament TV3, hauria d’haver fet algunes reflexions i canvis d’actitud per impulsar que la premsa pogués actuar amb més independència respecte al poder polític a Catalunya . Tot i això, el President no ha ajudat a crear una mentalitat més oberta als mitjans de comunicació, i ara possiblement el seu projecte de Catalunya té dificultats de divulgació, perquè el periodisme català, al final, ha desenvolupat molt poc les seves capacitats d’independència, desmarcatge del terreny polític, de reflexió crítica en profunditat.
L’èmfasi en la informació sobre la violència a Euskadi és també una manera de practicar la violència mateixa, d’eternitzar el conflicte
A més de ser un periodista, sóc una persona que està en contra de la violència a Euskadi, però sé que tinc l’obligació de no formar part de l’aparell propagandista de l’Estat en contra de la violència. La meva obligació és informar-ne, les causes, els efectes, les claus del conflicte, la història, encara que no hi he d’estar, ni n’estic, treballant a favor de les tesis oficials del govern de Catalunya o d’Espanya en cap tema.
Aclarit això, em sembla que hi ha una mica de raó en les queixes per l’ús, de vegades partidista i d’altres en profit econòmic, que fa la premsa d’aquests temes. L’èmfasi en la informació sobre la violència a Euskadi és també una manera de practicar la mateixa violència, d’eternitzar el conflicte. De tota manera, em sembla que aquí, a Catalunya, influeix en l’elecció de les notícies el caràcter llatí, som mediterranis i ens agrada el sol, el foc, la llum i també fer soroll, encara que és veritat que els mitjans de comunicació a vegades es passen amb l’efectisme del soroll informatiu, com també passa amb la classe política.
Atacs de la premsa oficial contra el Lehendakari Ibarretxe
Crec que Juan José Ibarretxe és molt millor persona del que reflecteixen els mitjans de comunicació estatals, i molt millor del que diuen els seus adversaris polítics, el que passa és que ha d’afrontar uns problemes sofisticadíssims. És cert que el PNB ha tingut algunes covardies que després, sigui just o no, han caigut damunt de les espatlles d’Ibarretxe com a figura que encarna què és, què significa i allò que desitja el nacionalisme basc. La postura impulsada pel PP de demonització del nacionalisme i del poble basc és una de les irresponsabilitats més grans que hem hagut de patir en aquest Estat. Tots hem comès pecats, tothom té aspectes vergonyants i infames, i el nacionalisme basc ha fet coses que no són correctes, però la manera com ha plantejat l’aznarisme la possibilitat de fer front a la independència d’Euskadi és, al meu entendre, una de les ximpleries més espectaculars que s’han produït a Europa en aquests darrers vint-i-cinc anys; per a l’aznarisme sembla que hi ha coses sobre les quals ni tan sols hi ha el dret a anomenar-les, com si així es pogués evitar el debat o la reflexió sobre certs temes.
Durant el 23-F em trobava a Londres
La tarda del cop d’Estat del 1981 em va agafar per sorpresa, allunyat de tota possibilitat d’exercir la meva tasca periodística i d’intervenir en l’assumpte, ja que aquell dia em trobava fora d’Espanya, a Londres, i no vaig poder tornar per problemes de connexió aèria fins al matí següent. Aquesta és una dada ben coneguda de la meva biografia professional. El que no ha transcendit fins ara, i sap molt poca gent, és la raó per la qual vaig viatjar a Londres aquell dia. La vigília del cop d’Estat, per raons que no vénen al cas, vaig tenir una baralla descomunal amb la meva dona, mai no m’havia enfadat així amb ella i no hem tornat a discutir mai d’aquesta manera, però el fet és que, a causa del disgust que tenia, vaig decidir posar terra pel mig i anar-me’n a Londres. Aquella tarda fatídica vaig arribar a l’hotel a dos quarts de nou, vaig demanar la clau de l’habitació, perquè pensava canviar-me de jaqueta per sortir a sopar, i vaig preguntar si tenia alguna trucada. Em van dir que en tenia vint-i-quatre, m’havia trucat el meu pare, els meus germans, del diari un munt de vegades, etc. Aleshores, desconeixent la situació del país, vaig pensar que havia passat una cosa greu a nivell familiar, que un dels meus fills havia patit un accident o una mica pitjor, i vaig haver de prendre la complicada decisió d’escollir qui trucava abans perquè em donés una dolenta notícia. Quan vaig descobrir de què es tractava, encara que Antonio Asensio em va ordenar rotundament que no tornés al país de cap manera, vaig tornar amb l’avió de les set del matí, perquè estava molt espantat pel fet de no ser a prop de la meva família i dels meus companys del diari, que devien estar passant una situació molt dura. Cap a les tres de la matinada, per la informació que rebia, ja vaig tenir la sensació que el cop fracassaria, i a la parada tècnica que va fer l’avió a Madrid vaig poder constatar que la situació, afortunadament, estava controlada.
1. Antonio Asensio (1947-2001), empresari editorial. Fundador i president del Grup Zeta des del 1976, en vint-i-cinc anys va aixecar tot un imperi d’empreses de comunicació. Tota la seva vida va promoure un concepte de premsa popular i independent, que unís rigor informatiu i fàcil lectura. La seva aventura al sector televisiu va estar condicionada per una sèrie d’ingerències polítiques que van forçar, de manera legítima però poc ètica, la seva retirada.
2. Es fa referència aquí a un esport tradicional català, la realització de torres humanes conegudes amb el nom de castells per part de colles que rivalitzen entre si, que gaudeix de gran seguiment per part de la societat civil, molt més gran a Catalunya que el fervor que desperta en altres parts les fires taurines.
3. Des de les primeres eleccions municipals de la democràcia, el partit polític que governa a l’Ajuntament de Barcelona és el PSC.
4. El 19 de novembre de 2002 el petrolier Prestige s’enfonsa davant les costes de Galícia provocant un desastre ecològic de dimensions inusitades. L’actuació abans, durant i després de la crisi del govern central i de la Xunta de Galícia, del mateix perfil polític, ha estat blanca de nombroses crítiques.
5. El 22 de gener de 2003 Manuel Jiménez de Parga, president del Tribunal Constitucional, realitza unes polèmiques declaracions en què posa en dubte la distinció constitucional entre comunitats autònomes històriques i comunitats de nou encuny.
Font: Llibre Testimonios para la història 2003, Àngel Font,
BELLATERRA.CAT 