Andreu Avel.lí Artís (Sempronio) és nomenat cronista oficial de la ciutat de Barcelona l’any 1972, convertint-se en el darrer a ostentar aquest càrrec honorífic i sense remuneració, que va estrenar Víctor Balaguer l’any 1853

Andreu Avel.lí Artís (Sempronio), Fotografiat al restaurant barceloní La Taula amb el bellaterrenc Francesc Pérez Torres
El periodista i escriptor Andreu Avel.lí Artís i Tomàs, més conegut com a ‘Sempronio’ cronista oficial de la ciutat de Barcelona, ens va deixar a Sitges el 2 de juliol de 2006.
El prolífic autor que va signar el seu primer text remunerat a El Borinot el 1926, va desenvolupar una sòlida carrera periodística, dirigint diverses publicacions i signant milers d’articles a les capçaleres més destacades.
L’inici de les seves col·laboracions a la revista Destino el 1940, el va portar a adoptar el pseudònim de Sempronio, signatura que ja utilitzaria durant tota la seva trajectòria professional. Això li va permetre no només amagar un cognom de ecos republicans clars, sinó també preservar la seva identitat dins d’una família d’escriptors i periodistes. El seu pare era el periodista i historiador de l’art Andreu Avel·lí Tísner i compartia alhora nom i cognom amb el seu cosí germà, el també cèlebre escriptor, Avel·lí Artís-Gener, Tísner (Barcelona, 1908).
Es va estrenar com a director de la mà de Tarradellas el 1932 al capdavant del Diari de Sessions del Parlament.
Va ser també director de Tele/eXpres, primer diari aparegut a Barcelona després de la guerra, el 1964. Però un article sobre la caputxinada va provocar el seu cessament. El 1966, ocuparia aquest mateix càrrec a Tele/Estel, primera publicació impresa no eclesiàstica en català fins al seu tancament el 1970.
Va publicar aproximadament vint llibres centrats en temes barcelonins, i diverses novel·les, la primera als 80 anys.
Va ser un prolífic artista que va cultivar també la pintura, arribant a exposar les seves aquarel·les i dibuixos a la barcelonina Sala Parés. Sempronio també va ser un acreditat comediògraf i va estrenar alguna de les seves comèdies com Els fugitius de la plaça Reial (Teatre Candilejas,1964). I va destacar també com a tertulià a l’Ateneu i el restaurant La Puñalada
Però seria la seva faceta com a cronista la que el portaria a la fama. Sempronio era un gran coneixedor de Barcelona, els seus llibres i articles en donen fe. El seu estil àgil, recolzat per la seva prodigiosa memòria i la seva gran personalitat, el converteixen en el cronista de Barcelona per antonomàsia. Les seves amenes cròniques són un delit per a tots els amants de la ciutat, i el seu olfacte periodístic, avalat pel rigor de les dades, fan de la seva lectura un plaer perenne.
Finalment, el reconeixement a aquesta trajectòria periodística de dedicació a Barcelona li va ser donat per l’alcalde Porcioles, que el va nomenar cronista oficial de la ciutat el 1972.
La carrera d’aquest periodista polifacètic es troba jalonada de grans èxits. Així, Sempronio va ser el primer a utilitzar el català en emissions de ràdio i televisió. Va dirigir el programa televisiu Mare Nostrum el 1967 i va col·laborar a Ràdio 4. D’aquests èxits es presumia en una entrevista al nostre diari concedida el 1988 amb motiu del seu 80 aniversari.
Sempre innovador, va ser també el primer a encunyar paraula “disseny” i s’adjudicava la idea innovadora de la passarel·la de moda masculina.
Una frase pronunciada resumeix l’esperit d’aquest gran periodista: ‘He tingut sort: he escrit el que he volgut i, a més, m’he divertit’.

Ignasi Roda Fàbregas, (Cronista de Bellaterra), sobre el món de Sempronio:
L’Andreu Avel.li era cunyat de Pere Calders.
El pare de Pere Calders estiuejaven a Bellaterra.
De fet es deien Caldés, sense la “r”.
Quan el Pere Calders va marxar a Mèxic, va deixar el seu fill Joan Caldés a càrrec dels seu pares.
El Joan Caldés va ser un activista social a Bellaterra, d’esports i festes.
Es va casar amb una altre Bellaterenca de la família Camprubí, crec que Pilar.
Els dos són morts.
La casa del Vicenç Caldés és al carrer Montseny.
Tinc alguna fotografia del Vicenç (amic del pare) i el seu fill Pere a Bellaterra i moltes del Joan.
L’any 1980 vaig contactar amb l’Avel.li per fer-li una consulta. Havia escrit una revista musical sobre el Tibidabo i em va sobtar de saber que quan van fer el parc hi havia un na atracció africana. Ell m’ho va corroborar.
El pare de l’Avel.li era dramaturg. La seva besnéta ha recuperat el seu teatre.
Font: Wikipèdia, La Vanguardia, La Taula, Ignasi Roda Fàbregas