Els meus dies d’estiu, en el pis solitari, estan influïts per dos animals: el gos i la formiga.
El gos s’està en un terrat de la casa del costat. I es passa hores lladrant. És de creure que té propietari, i que, de tant en tant, el deuen visitar i alimentar. Un gos que plora fa molta pena, i el gos veí fa aquella mena d’udols tristíssims, humits i profunds, quan sent la sirena dels bombers, que pel meu barri passen sovint. Però el lladruc sistemàtic i monòton és una altra cosa. La vocació de fer soroll contínuament no és cap prova d’intel·ligència –en les persones i en els gossos– i més quan al cap dels dies es pot arribar a descobrir que no dona cap resultat. Però el gos no para, i quan sembla que durant uns minuts ha decidit de reflexionar, una nova sèrie de lladrucs, bruscament regulars, ens torna a pertorbar en la nostra feina o el nostre descans.
Comentant el fet amb alguns amics he arribat a la conclusió que som bastants els ciutadans que patim el veïnatge d’un gos cridaner. En una escala hi ha un gos que lladra cada nit fins a les cinc de la matinada, que és l’hora que els amos del pis hi tornen. La gent que vol dormir, i que l’endemà s’ha de llevar d’hora per a anar a treballar, està indignada. La irresponsabilitat d’alguns amos de gos és extraordinària, i el problema no té solució, perquè no hi ha manera de fer callar un gos, que és una bèstia que no s’avé a raons –si no les dóna l’amo.
L’altre animal amb el qual es pot dir que convisc aquest estiu és la formiga, o més exactament: centenars de minúscules formigues. Prou que he posat pólvores al voltant de l’aigüera, i prou que aquesta substància fa efecte, però tot just han passat un parell de dies una nova fornada de formigues compareix de sobte a la recerca de l’engruna de pa que jo hagi pogut oblidar sobre el marbre. L’eliminació per mitjans d’artesania –projectar-les amb el dit dins l’aigüera, per exemple– és un entreteniment inútil.
Ignoro el ritme de multiplicació de les formigues, però pel que veig a casa diria que o bé neixen a cada moment o tinc amagat en un algun racó de la cuina la Nova York de les formigues. Són tan menudes que no fan fàstic, però són tantes que impressionen. Sé, d’altra banda, que tot just la casa torni a ser plenament habitada desapareixeran… fins a l’estiu.
El món dels gossos el trobo bastant avorrit, però el món dels insectes és apassionant. Els savis diuen que els insectes, que són uns dels animals més “vells” del planeta, dominaran el món quan l’home ja no existeixi. La seva resistència i capacitat d’adaptació és infinita –les formigues no són afectades per les radiacions atòmiques– i tenen un estrany sentit, gairebé electrònic, de l’acció conjunta.
I no criden.
Josep Maria Espinàs va néixer el 1927 a la ciutat de Barcelona, fill de Josep Espinàs Santomà i de Marcel·la Massip Ubis. Va estudiar als Escolapis fins al 1945, any en què va entrar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1949. El mateix any guanyà el premi Guimerà amb el seu primer article.El 1955 va entrar a treballar a l’Editorial Destino i va deixar l’advocacia. Va morir el 5 de febrer de 2023 als 95 anys
PREMIS
2015-Medalla d’Or Generalitat Catalunya
2014-Premi Memorial Francesc Macià
2011-Premi Amics de la Gent Gran
2007-Medalla Honor Parlament Catalunya
2006-Premi Lletra d’Or
2002-Premi Honor de les Lletres Catalanes
1999-Premi Trajectòria
1995-Premi Nacional de Periodisme
1983-Creu de Sant Jordi
1961-Premi Sant Jordi de novel·la
1958-Premi Rodoreda contes i narracions
1957-Premi Josep Yxart
1954-Premi Sant Jordi de novel·la
Fou autor d’una extensa obra narrativa amb la qual va aconseguir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d’Els Setze Jutges i de l’editorial La Campana.
Font: El Punt Avui, Wikipèdia
BELLATERRA.CAT 