BELLATERRA.CAT

Xavier Rius, Director d’e-notícies 

L’altre dia vaig passar per davant de l’antiga seu de Convergència al carrer Córsega i va ser com una premonició: està tancada i barrada a l’espera de la seva demolició. L’edifici del partit que ha estat el pal de paller de la política catalana a punt de ser enderrocat. Tota una metàfora.
Perquè veient les perspectives electorales Carles Puigdemont ja ha deixat clar que no repetirà. No m’estranya. Qui vol ser cap d’un grup parlamentari d’una vintenta de diputats, posem per cas, havent estat president de la Generalitat?. A Catalunya no hi ha antecedents que el líder d’un partit hagi tornat a fer de diputat ras i curt després d’haver estat president. Montilla va plegar el 2010 després de perdre la Generalitat.
Mas va arribar a 62 diputats el 2010 i ara la darrera enquesta publicada -encara que sigui d’un diari tan hostil al sobiranisme com La Razón- augura entre 20 i 22 diputats. De fet, el baròmetre de l’Ajuntament pronostica igualment que el PDECAT perdria més de la meitat del seu electorat a Barcelona: del 13,7% al 5,8%. Les expectatives són tan baixes que els del grup municipal de Xavier Trias prefereixen mantenir el nom de CiU en les seves notes de premsa.
Les enquestes del CEO, en aquest cas, no serveixen perquè pregunten com si CDC i ERC haguessin de repetir Junts pel Sí, cosa improbable ara per ara. Però fins i tot en el cas que repetissin està complicat mantenir la majoria absoluta amb la CUP. Per això, la meva teoria personal és que la crisi Convergència serà pitjor que la del PSC. Bàsicament perque l’han anat retardant. En aquests casos quan explota, explota de veritat.
Potser recordar que el PSC estava el 2008 al cim del seu poder: governava a la Generalitat, a l’Ajuntament de Barcelona, a les quatre diputacions -en algun cas en coalició amb ERC-, tenia 25 diputats a Madrid i dos ministres (Chacón i Corbacho). Quatre anys després estaven gairebé en la indigència. Ara, amb setze diputats, sembla que han tocat fons i poden remuntar una mica. Però ja res serà com abans.
Mas, en canvi, va anar retardant la crisi. Va pressionar Esquerra -amb aquella famosa conferència al Fòrum- per fer una coalició. I, en efecte, el juny del 2015 es va anunciar Junts pel Sí després de mesos d’estira-i-arronsa.
Però paradoxalment tampoc va servir Artur Mas per contiuar de president. I, a ulls del seu electorat, es va transmetre una conclusió clara: a Catalunya mana la CUP. La coalició amb Esquerra i el pacte amb la formació antisistema ha mogut, en efecte, el mapa polític català cap a l’Esquerra.
Jo ho vaig dir un dia, jo he vist amb els meus propis ulls als diputats de CDC votar a favor dels clubs de cannàbis amb el mateix entusiasme que només uns mesos abans el Govern de CiU enviava els Mossos per tancar-los. Aquesta indefinició ideològica pot ser letal. Entre d’altres raons perquè, per votar indepe, ja tenim Esquerra. Però entre l’original i la còpia vostès qui triarien?. screensnapz044.jpg
Homs quan va tornar a presentar-se amb la marca CDC
A partir d’aquí tot han estat pedaços per intentar aturar la davallada. El mateix canvi de nom és només un intent de fer una operació de maquillatge davant el calvari judicial que li espera a l’antiga Convergència aquest any. Començant pel cas Palau el proper més de març. 
M’estalvio el mareig amb les marques electorals -a Madrid han estat successivament CiU, Democràcia i Llibertat i Convergència- o polèmiques inútils amb el Ministeri de l’Interior perquè al final tot l’enrenou amb el nom no era una operació contra Catalunya, sinó un problema amb els Estatuts. Però encara recordo Francesc Homs dient, des del galliner del Congrés que farien “la legislatura impossible a Mariano Rajoy”. Amb vuit diputats? Des del Grup Mixt?
 screensnapz047.jpgEls vuit diputats de CDC a Madrid
En fi, segur que ara algun amable lector m’acusarà de ser anticonvergent, de viure del ressentiment o de cobrar del CNI. Amb Pujol ja ens deien e-sociates i amb el tripartit vam passar a ser ciu-notícies. Però les dades són irrefutables: Esquerra ja ha guanyat CDC en unes eleccions europees i fins i tot unes generals, objectiu abans impossible. Ara ja queda només les eleccions al Parlament. No hi ha pitjor cec que el que n vol veure. 
En el fons, l’operació PDECAT amaga la voluntat de Mas de continuar remenant les cireres. Es curiós que hagi sacrificat gairebé íntegrament tot el seu antic equip -només queda Francesc Homs- i s’hagi rodejat de gent a la que en alguns casos, com a Marta Pascal, li porta quasi trenta anys. Molt parlar de renovació, però ell continua de president. I és el màxim responsable de tot. Felicitats.

Read Full Post »

Read Full Post »

OPINIÓ Agustí Colomines
http://www.elnacional.cat

Arrenca el 2017 de la mateixa manera que va acabar l’any anterior i l’altre i l’altre, fins a remuntar al 2012. De fet, l’actual cicle polític va començar fa més d’una dècada, el 2005, quan el 19 de desembre d’aquell any es va crear la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), l’antecedent de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb l’objectiu de convocar una gran manifestació sota el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir” en defensa de l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. La PDD va agrupar unes 700 entitats i s’hi van adherir més de 4.000 persones individualment i 58 ajuntaments. D’aleshores ençà, el moviment sobiranista ha crescut molt i aquella plataforma hi va tenir molt a veure. Ho va explicar força bé Ricard Vilaregut, avui Coordinador de Govern de l’Ajuntament de Badalona però llavors investigador de l’IGOP-UAB, l’institut universitari a mans de Joan Subirats, Quim Brugué i Ricard Gomà, en la tesi doctoral Memòria i emergència de l’independentisme català. El cas de la Plataforma pel Dret de Decidir, defensada l’any 2011.
 Vilaregut explica en aquest treball que a la PDD es va viure la mateixa tensió que en aquests moments enfronta els sobiranistes amb els independentistes. A la PDD, malgrat l’eufemisme per referir-se a l’autodeterminació que fins i tot es va incorporar al nom, la majoria dels que s’hi van adherir eren independentistes, per bé que en algun cas —especialment entre els nacionalistes— només ho fossin emocionalment. I tanmateix, el que durant un temps va ser el sector majoritari a la PDD defensava que per ampliar la base social calia obrir l’espectre per integrar-hi els sobiranistes, diguem-ne, unionistes. Aquella batalla va acabar malament, sobretot perquè el sector més radical, proper a la CUP, es va anar distanciant de la PDD en refusar la participació de CiU en un moviment que ells volien estrictament d’esquerres i independentista. Ni parlar-ne de compartir cap lluita amb la dreta nacionalista. A la CUP no li va caure bé que CiU participés en la manifestació de l’1 de desembre de 2007 i, en canvi, ni tan sols va immutar-se per la participació en aquella mateixa manifestació d’ICV-EUiA, l’esquerra federalista descendent del PSUC. Com són les coses, oi?
Fa dotze anys, CiU, ICV-EUiA i el PSC (partit que no es va adherir mai a la PDD ni a les manifestacions de 2006 i 2007) eren sobiranistes i unionistes a la vegada, perquè reclamaven el reconeixement de Catalunya com a nació al mateix temps que defensaven mantenir Catalunya unida a Espanya. Un clàssic del catalanisme històric, que ha adoptat formes diverses, segons si era nacionalista o federalista, des dels seus orígens l’any 1885. Ara el PSOE vol obligar el PSC a renunciar fins i tot a això. Sobiranisme no és igual independentisme, com bé assenyalen els dirigents dels comuns, però quan es proclamen sobiranistes, per contraposició als independentistes, adopten aquella ambigüitat que li va anar tan bé al nacionalista Pujol. Per tant, res de nou, retorna el “pujolisme-leninisme”, aquella confusa barreja amb la qual Ernest Lluch designava personatges com Manuel Vázquez Montalbán, Enric Argullol o Jesús M. Rodés i el munt de dirigents del PSUC que van passar a ocupar càrrecs a la Generalitat de la mà de Ramon Espasa i Josep Laporte, consellers de sanitat entre 1977 i 1988.
El cop d’Estat de 1981 (perquè, desenganyem-nos, va ser-ho i va triomfar) va posar les bases de l’esgotament de l’autonomisme de 1978

La crisi política i econòmica dels darrers anys ha fet trontollar l’estat del benestar i, per tant, el model propi dels països del centre i del sud d’Europa que va costar déu i ajuda de bastir. També ha esberlat la confiança de la gent en la política. La Catalunya contemporània no ha tingut mai un Estat propi, però el pitjor és que el que ha tingut, l’espanyol, sovint li ha anat en contra. Catalunya ha estat la fàbrica d’Espanya, per dir-ho a la manera del gran historiador Jordi Nadal, però l’oligarquia politicoadministrativa espanyola no va saber correspondre a l’esforç fet pels catalans amb el reconeixement de la seva especificitat nacional, que és el que sempre va reclamar el catalanisme polític. El cop d’Estat de 1981 (perquè, desenganyem-nos, va ser-ho i va triomfar) va posar les bases de l’esgotament de l’autonomisme de 1978, per bé que, tanmateix, trigaria a arribar. Fins a l’intent de reformar l’Estatut, endinsats ja en el segle XXI, cada negociació política que ha tingut lloc entre els governs de Catalunya i Espanya ha acabat en sagramental i amb grans dosis de xenofòbia anticatalana. Hi ha qui assegura que aquesta xenofòbia creixent a Espanya, que inclou la intolerància lingüística, és una mera fantasia del victimisme català. No ho és de cap manera. Els que la neguen són els mateixos que pensen que la violència masclista és un “accident” i s’autoproclamen patriotes espanyols quan el que volen dir és que són nacionalistes.
L’ANC començarà el diumenge 15 de gener la campanya pel ‘sí’ en el referèndum que el Govern preveu convocar no més enllà de setembre d’aquest 2017. El secretariat nacional ho va decidir en la seva reunió de dissabte passat a Reus, on també va aprovar començar aquesta campanya amb un acte sobre infraestructures a Sant Feliu de Llobregat. Amb “País informat” —així és com s’anomena la campanya—, l’ANC pretén focalitzar els seus esforços en els “votants potencials” a favor de l’autodeterminació de Catalunya. És per això que l’ANC centrarà la seva activitat en els 47 municipis que els seus predictors han considerat “zones prioritàries”, la majoria de les quals ubicades a l’àrea metropolitana de Barcelona, així com en aquells municipis que tinguin repartit un 10% dels vots entre el PSC i els comuns. Una altra condició d’aquesta campanya és que el nombre de votants socialistes sigui superior a 2.000, mentre que el dels comuns hauria de ser superior a 1.000. Per què aquesta distinció? Segons l’ANC, tots els votants dels comuns són “potencials” votants a favor de la independència mentre que els dels socialistes no. No sé què avala una afirmació com aquesta, perquè la majoria dels cercles de Podem són decididament unionistes. Fins i tot ho és Xavier Domènech, l’home d’Ada Colau a Madrid, encara que defensi la confederació precisament perquè prové de Procés Constituent.
L’ANC farà bé de centrar-se en els votants dels comuns més que no pas en els seus dirigents, que com tots els polítics actuen moguts pels càlculs electorals

En tot cas, l’ANC farà bé de centrar-se en els votants dels comuns més que no pas en els seus dirigents, que com tots els polítics, perquè en aquest sentit són com els de sempre, actuen moguts pels càlculs electorals. Als comuns els pot acabar passant el que li va passar al PSC en no detectar el creixement de l’independentisme i la força de les nacionalitats. De la mateixa manera que a l’URSS les nacionalitats van propiciar la caiguda de l’imperi soviètic, com va explicar fa un munt d’anys la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, a Catalunya despendre’s d’Espanya i d’aquells que són incapaços de canviar-la provoca una gran emoció entre la jove generació de catalans i catalanes independentistes. La mateixa emoció que va provocar la caiguda del Mur. Tenia raó Alfredo Pérez Rubalcaba, el fracassat exsecretari general del PSOE avui al costat del PP, com Felipe González, per por al canvi, quan l’any 2014 va assegurar que “en Catalunya entierran con la señera y bautizan con la estelada”. Aquest és el futur a venir. A Madrid es pensen que els culpables que hagi crescut el moviment sobiranista són Pasqual Maragall, un home visionari que va voler mantenir Catalunya dins d’Espanya amb un Estatut d’Autonomia sobiranista i no se’n va sortir, i la pèrfida acció governamental d’Artur Mas i dels “burgesos” que el secunden. No hi ha res més absurd que enganyar-se amb historietes. I això val per a tothom. Per a la virreina Soraya Sáenz de Santamaria i per a l’alcaldessa Ada Colau. Totes dues estan envoltades d’unionistes que les atrapen en la boira.  

Read Full Post »