Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2017

Campanya d’adhesions per recollir el suport d’institucions, entitats, electes i particulars, de dins i de fora de Catalunya, per a la celebració d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. PER SIGNAR, OBRIU L’ENLLAÇ DE SOTA:

http://www.pactepelreferendum.cat

Read Full Post »


L’Alt Comissionat pels Drets Humans mostra el rebuig a l’ambaixadora d’Espanya a Ginebra per la persecució política de les autoritats catalanes


L’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans ha fet arribar una carta de rebuig per la persecució política de les autoritats catalanes a l’ambaixadora espanyola davant els organismes multilaterals situats a Ginebra a instàncies del Cercle Català de Negocis i del Cercle Mallorquí de Negocis, tal com informa la primera al seu web. Una notícia que de seguida ha donat la volta per tota la premsa digital catalana menys a La Vanguardia i El Periódico.
En ella, l’Alt Comissionat de l’ ONU pels Drets Humans recorda que el Dret Internacional empara l’exercici del dret a la lliure determinació dels pobles “en un entorn lliure d’amenaces i de l’ús de la força”. Així mateix, denuncia la persecució política d’algunes autoritats catalanes per la convocatòria del 9N i mostra la seva preocupació per la continuïtat d’aquests judicis i la manca de predisposició del govern espanyol per conduir la secessió de Catalunya de forma pacífica i pactada.
Finalment, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans recorda la importància de l’exercici del dret a l’autodeterminació com a instrument en favor de la prevenció de conflictes i demana explicacions respecte a la posició del govern espanyol, així com per l’anomenada “operació Catalunya”.

Read Full Post »


Lluis Bou

http://www.elnacional.cat

L’ambaixador d’Espanya a Israel, Fernando Cardenera, s’ha molestat per un article del diari Jerusalem Post que defensava que Israel ajudi Catalunya en la reivindicació sobiranista i presentava el cas català com una contradicció europea que podria ser utilitzada per les autoritats israelianes en la seva geoestratègia. L’article ha encès els llums d’alarma de l’ambaixada.
L’article de Michael Freund, que va ser cap de comunicació del primer ministre Bejamin Netanyahu als anys 90, recomanava fer que Europa tastés “una mica de la seva medicina”, per entendre que hi regna una certa hipocresia respecte al dret d’autodeterminació, i donava suport en aquest sentit al procés català. “Després de l’aprovació de la llei destinada a regular certes qüestions del sòl de Judea i Samària (Cisjordània per als àrabs) de dilluns, amics reconeguts d’Israel a Europa no han perdut el temps abans de carregar contra l’Estat jueu en termes molt durs. Reunint tota la munició a la seva disposició, que sembla no tenir límits quan el subjecte a tractar és Israel, els líders del continent s’han esvalotat retòricament de forma tan obscena com ofensiva”.
Freund recorda que si Europa vol parlar de “territoris ocupats” no haurà d’oblidar les seves “relíquies colonials”, i cita en aquest sentit que Catalunya té previst convocar un referèndum sobre la independència. “No és Catalunya on el govern regional té previst celebrar un referèndum sobre la independència al setembre d’aquest any tot i l’oposició de les autoritats espanyoles?. Curiosament, però, no sembla que l’aspiració dels catalans per la independència provoqui tant interès en les capitals europees com la dels palestins, tot i que els primers tenen una millor opció per a un Estat propi”, indica. 
“Per començar, l’Estat català va ser una realitat, encara que fos breument, al segle XVII [la República de Pau Claris], mentre que no hi ha hagut mai una Palestina independent en tota la història. I encara que un cregui que els palestins estan ocupats des de 1967, Espanya ha estat ocupant Catalunya des de fa més de tres segles. Això fa que sigui un conflicte de major durada, i la justícia retardada és justícia denegada”, apunta.
Freund recorda altres casos que afecten Estats europeus, com el de Còrsega. Proposa que el proper cop que Europa qüestioni la política d’Israel a Judea i Samària, el seu país enviï observadors dels drets humans a Catalunya per confirmar que no es vulneren els drets, i fins i tot preparar resolucions a l’ONU en aquest sentit.
Cardenera ha publicat en el rotatiu una resposta replicant l’escrit de Michael Freund, i hi afirma que “Espanya mai no ha ocupat Catalunya”. La nota de l’ambaixador, que es titula precisament “Cap ocupació de Catalunya”, indica que “només cal per passejar en qualsevol ciutat catalana per jutjar per un mateix el sentit d’aquesta idea. Mai hi va hagut una història d’Espanya contra Catalunya, ni el 1714 ni en els següents 300 anys”, assegura. 
Cardenera segueix el relat de la historiografia espanyola. “La Guerra de Successió espanyola va ser una guerra internacional causada per la mort sense descendència del rei Carles II d’Espanya i la disputa entre dos pretendents: el francès Felip de Borbó, duc d’Anjou, i l’arxiduc austríac Carles d’Habsburg, per l’intent d’ocupar el tron ​​espanyol, una controvèrsia que formava part d’aliances més àmplies i interessos dels diferents països d’Europa en aquell moment. Un segle més tard, els catalans van lluitar en la guerra d’independència contra Napoleó per la llibertat del poble espanyol”, assenyala. 
L’ambaixador apunta també la seva oposició a la convocatòria del referèndum, i posa com a argument la Constitució. “D’acord amb la nostra Constitució, el govern regional de Catalunya no té competències per convocar un referèndum sobre qüestions polítiques d’especial rellevància, com la definició d’Espanya. Gràcies a la Constitució, Catalunya gaudeix, igual que les altres 16 comunitats autònomes espanyoles, un dels més alts nivells d’autogovern en el món, amb un nivell de competències que pot ser comparat al de qualsevol land alemany”.

Read Full Post »


Estefania Molina

http://www.elnacional.cat

Durant la Transició espanyola es va popularitzar l’expressió “soroll de sabres” per fer referència a les amenaces de sectors de l’Exèrcit al procés de consolidació democràtic, que van culminar en l’intent de cop d’Estat del 23-F del 1981. Des de llavors gairebé no se n’havia parlat més. Fins aquest dijous. El terme va tornar a ser utilitzat per un estudiant de la Universitat Autònoma de Madrid, en una pregunta a l’expresident català Artur Mas, sobre els mecanismes de l’Estat per evitar la celebració del referèndum promès per la Generalitat abans de finals de setembre. L’acte era a porta tancada, però El Nacional ha tingut accés al diàleg que s’hi va produir a l’interior.
“Hi ha soroll de sabres. En són conscients?”, va preguntar a Mas un jove del màster en Governança i Drets Humans durant la xerrada Catalunya i la UE al segle XXI. “Sí, però som conscients que s’ha d’arribar fins al final. No perdrem la dignitat ni el projecte perquè perdríem el futur”, va respondre Mas per il·lustrar que l’independentisme no s’aturarà, tot i les veus que des del govern central parlen d’una operació per precintar col·legis i impedir així el referèndum, de les accions del Tribunal Constitucional, o bé, de la possible suspensió de competències i recursos econòmics de l’Executiu català. “És una aposta democràtica. No claudicarem perquè a l’altra part no hi hagi interlocutor. Ho farem amb les màximes garanties i condicions possibles aquest any”, afegia. 
El personal de la universitat aguantava la respiració com si de la conferència d’un president o expresident d’Estat es tractés. No ho era, tot i que més tard, Mas diria al públic que es vol convertir Catalunya en “la Dinamarca mediterrània”, o en “un Massachusetts” europeu, si la Unió Europea deriva cap a un model federal. El temor de fons era que es produís un escarni, com el que va patir l’expresident espanyol, Felipe González, fa mesos a la mateixa casa, per part d’un grup de radicals. Per això, els organitzadors havien evitat de publicitar la cita a tota Facultat, i havien estat atents a Twitter per controlar qualsevol indici de possible incident, segons han explicat a aquest diari. No va passar.
A la porta de l’acte hi havia qui veia dots a Mas per comandar una República “homologada”, com ell acostuma a puntualitzar, tot i que ara, des d’un pas al costat. “Sap filar molt bé els arguments, té una capacitat de convèncer que no veus entre dirigents espanyols”, explicava un observador. El mateix oient que es fascinava a partir del sentiment, no podia evitar que li sortís la vena racionalista del seu ofici, com a investigador en Ciències Polítiques. “Però no té base científica, perquè no hi ha precedents”, deia sobre la independència de Catalunya.  
En espera de sentència per la consulta del 9-N, Mas va exposar el cas d’Eslovènia, per provar de convèncer un públic exigent, que “anava a entendre la realitat sense apriorismes”, com celebrava una de les persones de la comitiva de l’expresident. “No tenim la garantia del reconeixement, és cert, però tenim l’experiència sobre com s’han reconegut altres països. Nosaltres volem ser Estat per la via democràtica i creiem que així és més fàcil que se’ns reconegui”, va dir l’expresident a un oient que volia saber de quina forma el Consell de Seguretat de Nacions Unides actuaria, ara que Donald Trump ha arribat a la Casa Blanca.
A un altre li interessava més saber què faria la Unió Europea, després que el president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, acceptés la setmana anterior el ‘no’ al referèndum del president espanyol, Mariano Rajoy. “S’usa l’excusa que tindrem problemes. D’acord que existeixen tractats que no aclareixen de forma immediata la permanència, però la UE acostuma a tractar aquests temes de forma pragmàtica”, exposava Mas, recordant que no es poden perdre drets de ciutadania, com es va entendre quan Rajoy va preguntar al periodista Carlos Alsina si la nacionalitat europea es perdia. 
Davant l’interès, el polític català va remuntar-se als inicis del procés i va citar el punt d’inflexió amb l’Estat, com va ser que es tombés l’Estatut. “Crec que el que més li va doldre a Mas és que li tombessin la qüestió del sentiment català [de nació]”, deia un estudiant a la sortida. “Es veu que no ho van posar a l’articulat del text, sinó al preàmbul, precisament per evitar això. Es van reunir Mas i Zapatero per escriure’l de pròpia mà!”, explicava entusiasmat.
El polític català va il·lustrar així que una Tercera Via de “nou federalisme”, o més autogovern, com la devo-max competencial entre el Regne Unit i Escòcia, ja va ser superada per als catalans. Ara bé, només seria possible recuperar-la dins d’un referèndum “irrenunciable”, i pactat amb l’Estat, en el qual guanyés el ‘no’ –ho va dir en un esmorzar el president Carles Puigdemont a Madrid l’any anterior–. La idea és que no es pot tornar a l’status quo, davant un escenari de “regressió competencial” a Espanya.
Un oient, menys sentimental, preguntava si en realitat, això del procés era una petició de diners. Aquí va sorgir una altra anècdota: la de les converses amb Rajoy abans que emergís el dret a decidir. “Li vaig dir que no li demanaria ni un euro el 2012, perquè no n’hi havia, però sí una excepció per a Catalunya a la Llei de Finançament de les Comunitats Autònomes, a més d’una negociació bilateral. Em va dir que era impossible, quan teníem més de un milió de persones al carrer demanant la independència”, va exposar Mas, sobre els mesos anteriors a prendre la decisió del 9-N.
Els pragmàtics ja dibuixaven mentalment dos reptes d’un Estat propi: defensa i pensions. En el primer cas, l’expresident de la Generalitat va considerar que s’hauria de buscar un esquema “ajustat a la realitat geo-estratègica, i per tant, modern i compromès amb la defensa a nivell internacional”. En el segon àmbit, Mas va recordar que Catalunya, a diferència de l’Estat, ha tingut superàvit els darrers 15 anys. “Podem sostenir els catalans un sistema de pensions? Rotundament sí. És un sistema de repartiment, funciona a través de les cotitzacions actuals”, deia. 
L’actualitat va fer aparició de nou respecte a la consulta o “procés participatiu” de 2014, i el judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, celebrat la setmana anterior. L’expresident va avisar que tant ell com les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau portarien al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg una sentència condemnatòria. “La sentència només ens afecta si estem a Espanya”, deia Mas, albirant l’esperança d’una República independent dins de la UE, davant la possibilitat de la seva inhabilitació com a polític.

Read Full Post »

EDITORIAL de Vicent Partal
http://www.vilaweb.cat 


El dia 15 de gener de 1978 al matí una manifestació convocada per la CNT va recórrer Barcelona. Era per a oposar-se als pactes de la Moncloa, signats feia poc, en què la majoria dels sindicats de classe havien acceptat d’asseure’s al costat del govern nascut de la transició. Entre els sindicats importants que no acceptaven aquells acords, la CNT era el principal.

Acabada la manifestació, algú va llançar uns còctels Molotov contra el restaurant i sala d’espectacles Scala, al xamfrà de Consell de Cent i passeig de Sant Joan. De resultes d’aquell llançament, es va botar foc a l’edifici, l’incendi el va destruir i hi causà la mort de quatre treballadors. Immediatament, el govern espanyol va acusar la CNT de terrorisme, acusació reforçada per la major part de la premsa i acceptada acríticament per la majoria de partits democràtics. Van detenir uns quants militants d’aquest sindicat, que, després d’un judici ple d’irregularitats, foren condemnats a disset anys de presó. L’atemptat va estroncar la progressió de la CNT a Catalunya, gràcies a una campanya de criminalització com no s’havia vist mai. Ja no se’n va recuperar.

Però tot va ser massa estrany. Els pèrits, per exemple, van demostrar que hi havia sofre en zones del local on era impossible que haguessen arribat els còctels Molotov i l’edifici va ser ensorrat d’una manera precipitada i anormal abans que els forenses el poguessen inspeccionar. Tres anys després i amb molt de treball, es va poder demostrar que l’atemptat havia estat dirigit i preparat per un confident que estava a les ordres de la policia espanyola, de nom Joaquín Gambín. Gambín finalment fou condemnat a quatre anys de presó i a quatre anys més per un altre cas, però mig any després de ser dictada la condemna ja era al carrer, en llibertat provisional.

Aquells anys de la transició van anar plens de casos estranys, de moviments i situacions incomprensibles, o bé únicament comprensibles per l’efecte desitjat: eradicar els moviments opositors als pactes entre el franquisme i els partits democràtics moderats. L’estat va demostrar aleshores que, si calia, era capaç de fer qualsevol cosa per arruïnar els seus adversaris polítics, fins i tot servint-se del terrorisme, com es provà i es demostrà anys més tard amb els GAL.
Però abans, gràcies al cas Scala, vam aprendre que una acció en teoria molt radical i trencadora podia ser en realitat un instrument repressiu en mans de la reacció, una trampa planificada mil·limètricament. I també aprenguérem que importava molt poc que la veritat arribàs finalment, perquè l’efecte ja s’havia aconseguit: la CNT va deixar de ser un gran sindicat per culpa d’una acció planificada i executada per un confident de la policia.

Ara l’aprovació del pressupost de la Generalitat i possiblement també la important reacció internacional contra el judici del 9-N ha causat molt de neguit a Madrid. A Madrid i també en aquella Barcelona que vol impedir la independència com siga. Veuen que, d’opcions, ja els en queden ben poques: la gent no s’espanta per les amenaces, el govern es manté ferm en la decisió de convocar el referèndum, les possibilitats d’aturar el procés per la via judicial són cada volta més poc creïbles i aquella idea que tenien que al final estaríem sols contra la comunitat internacional ja no se l’empassen ni ells.

Supose que és per tot això que aquests darrers dies alguns polítics i mitjans espanyolistes han començat a travessar una barrera molt delicada i important: afirmen que a Catalunya s’exerceix la violència contra els no independentistes, per mirar de fabricar una mena de cas Scala del no-res. El lamentable espectacle de la fiscal en cap de Barcelona assegurant que havien passat coses que el vídeo dels fets desmenteix rotundament és molt greu, però també extraordinàriament significatiu.

És normal que la gent s’indigne quan veu l’actuació d’aquesta senyora. Però precisament perquè la qüestió és tan greu, crec que fóra bo que tothom tingués molt en compte tres factors.

En primer lloc, que no es pot donar cap excusa als qui voldrien que la violència esclatàs per poder-la fer servir contra nostre. Ni la més petita. Ells no en necessiten, d’excuses: manipularan tant com faça falta i si cal, com a darrer recurs, fabricaran un cas. Però precisament per això és molt important que ningú no els facilite la tasca en cap sentit. Políticament, no hi ha cap necessitat de dir ni una sola paraula sobre aquesta senyora. No cal ni qualificar-la. No treu cap a res al·ludir en piulets poc pensats al seu físic i encara menys al seu estat mental. No guanyarem el referèndum gràcies a cap injúria ni, molt menys, gràcies a cap desqualificació aparentment abrandada. Això no va així. De manera que, si us plau, mesureu cada paraula que pronuncieu, cada cosa que escriviu i fins i tot cada mirada que feu. Abans de fer res, penseu si en realitat no els feu un favor. Estan acorralats al fons de la cova, sense cap pla mínimament creïble. No els faciliteu l’evasió alimentant l’última esperança que els resta.

El segon element que cal tenir en compte és que hi ha batalles estèrils en què val més no entrar. L’estat juga brut i jugarà més brut encara; aquests dies ho veiem de sobres. Els uns aguantem les mentides evidents, l’operació Catalunya i els judicis pre-fabricats, mentre els altres dormen tranquils encara que es vaja revelant el seu paper en la confecció de proves falses. Però no us sulfureu per això ni us escarrasseu més del que és raonable perquè brille la veritat. És clar que hem de denunciar-ho, evidentment que hem d’aportar tantes proves com puguem per a documentar-ho. Però no necessitem convèncer de res els qui no volen ser convençuts. Ara ja no. Una part minoritària de la societat catalana i segurament la majoria de la societat espanyola no volen veure la realitat a cap preu ni per res del món, de manera que no hi perdem temps ni energies, però sobretot no ens sentim de cap manera provocats per la seua opacitat. A nosaltres ja només ens importa mantenir a aquesta banda del debat la majoria de la societat catalana i continuar guanyant punts davant l’opinió pública internacional.
I el tercer element a retenir. Si hem arribat fins ací, mal que bé, tots sabem que ha estat gràcies a uns quants factors que han marcat la diferència: hem posat arguments i més arguments sobre la taula, ens hem carregat de raons amb molta paciència, hem sumat i sumat i sumat obsessivament sense demanar a ningú d’on venia ni què havia fet abans, ens hem donat les mans no tant com voldríem però sense dubtar-ne quan ha calgut i hem somrigut una vegada i una altra i una altra. Doncs bé, aquests mesos vinents necessitarem tot això més que mai i necessitarem a més unes dosis d’unitat i seguretat en nosaltres mateixos superiors a les que hem sostingut fins ara. El moment és greu i els errors que hem comès en algunes altres ocasions, sobretot l’excés de partidisme anecdòtic, ara el podríem pagar molt car. Haurem d’aguantar molt. Però sabem que és el moment final, amb data de caducitat al calendari, i que els forts som nosaltres, que som els qui hem girat el país com un mitjó en cinc anys, davant la seua evident desesperació. Ells poden intentar el que vulguen, però ara mateix, des del 27-S, guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures i del nostre encert. Per això ells es regiren tant, per això somnien que nosaltres ens equivocarem i els donarem l’aire que els falta i per això ens provocaran un dia i un altre i encara un altre. Siguem-ne conscients i actuem en conseqüència.

Read Full Post »


Artur Mas escriu com ha viscut des del banc dels acusats la causa contra ell, Ortega i Rigau pel 9-N

DILLUNS, 6
Em llevo descansat després d’un cap de setmana intens: amb l’Helena ens hem ocupat de les netes, les petites Helena i Gal·la. Creuo el portal de casa amb la família, se m’acosten uns veïns del barri i em transmeten ànims. Són dos quarts de vuit: el vent refreda els primers compassos del dilluns. Ens dirigim cap al Palau de la Generalitat mentre el dia comença a treure el cap. L’enuig de seure al banc dels acusats per haver complert amb un mandat democràtic contrasta amb les mostres intenses d’afecte al carrer. Aquesta sensació es repeteix al llarg del dia.
El president Puigdemont pronuncia un discurs institucional de suport. L’acaba, ens trobem i ens saludem. Li agraeixo el seu suport permanent. Sortim de Palau sentint en tot moment la proximitat i l’estima de la gent. Més de 50.000 persones d’arreu del país -molts s’han llevat de matinada- es mobilitzen un dilluns al matí. La gent sempre ens dona una lliçó: unitat i mobilització social. Pujo les escales del Tribunal Superior de Justícia i abans d’entrar dono una última ullada al passeig Lluís Companys: tot molt emocionant. Ja tenen la foto: la Joana Ortega, la Irene Rigau i jo, asseguts al banc dels acusats. A la meva esquerra veig el fiscal, el mateix que estava de guàrdia pel 9-N i no va fer res per aturar la votació. Recordo que la Junta de Fiscals de Catalunya es va negar per unanimitat a presentar una querella perquè no apreciava indicis de delicte en el 9-N. Aquell informe va ser acceptat com a prova per l’anterior jutge instructor, però en aquesta fase del judici ha sigut desestimada. Declaro i subratllo que el 9-N va ser legal i democràtic. I que tornaria a fer el mateix.
DIMARTS, 7
La intensitat emocional del primer dia contrasta amb un monòton dimarts de compareixences en què abunden més els tecnicismes. El fiscal i l’acusació intenten fer veure que el Govern va participar activament en l’organització després del 4 de novembre. El procés participatiu va sorgir de la simbiosi perfecta que ha caracteritzat el sobiranisme: un abans, les institucions -canalitzant la logística-, i un després, la gent -que voluntàriament n’assumeix la gestió-. Els testimonis del matí -molts vinculats al món de l’ensenyament- em recorden les llargues cues per votar. Els de la tarda em recorden els voluntaris més anònims, que s’ocupaven d’aspectes tècnics o d’atendre trucades. El 9-N va ser un exercici voluntari i de llibertat.
DIMECRES, 8
Valor afegit: testifiquen personalitats amb qui he treballat perquè Catalunya pugui exercir el dret a decidir i assoleixi la condició d’estat. Apunten que la providència del 4 de novembre era inconcreta i que per tant era altament improbable que l’Estat dirigís actuacions penals en contra nostra. No recollia la petició de l’Advocacia de l’Estat d’advertir-nos formalment. Tampoc expressava que podíem incórrer en delictes de desobediència. El 9-N va ser legal, no vam cometre cap delicte.
El Tribunal Suprem irromp en escena. Instants abans ha testificat l’aleshores conseller de la Presidència i portaveu del Partit Demòcrata al Congrés, en Francesc Homs. Mentre respon ens assabentem que el TS ha fixat la data per al seu judici: el 27 de febrer. No crec en les coincidències. Fa la sensació que se sincronitza el calendari judicial.
DIJOUS, 9
El 9-N va ser un èxit gràcies als gairebé 42.000 voluntaris. Alguns d’ells s’asseuen avui com a testimonis davant de l’estrada. Els seus arguments evidencien la sobrietat d’un fet que hauria de ser normal en una democràcia del segle XI. La normalitat de les explicacions d’una alcaldessa de l’Alt Empordà o d’un coordinador a Roda de Ter es contraposen al reiterat qüestionament del fiscal i l’acusació. Un dels testimonis assenyala contundentment l’arrel democràtica del 9-N: “Aquí hi hauria d’haver 2,3 milions de persones acusades que hi van participar perquè van voler”.
DIVENDRES, 10
Últim dia de judici. L’Helena m’ha acompanyat cada dia. El fiscal, l’acusació i les defenses exposen les seves conclusions. Els tres acusats tenim dret a una última paraula, l’al·legat final. El fiscal revela que l’exfiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, li va traslladar que havia de ser imparcial. És esfereïdor. ¿Que no hauria de ser sempre així? Per què tanta justificació? L’estat espanyol incompleix sentències del Tribunal Constitucional. ¿Quants judicis hi hauria d’haver? També recordo que al llarg d’aquests anys s’ha difamat i calumniat contra la meva persona i cap fiscal va sortir en defensa meva. I jo era un representant públic, president de Catalunya.
Em declaro màxim responsable polític del 9-N i afirmo que no soc culpable. Ni la Joana Ortega, ni en Francesc Homs, ni la Irene Rigau, ni jo ho som. Ens sentim orgullosos del 9-N. L’esperit cívic i democràtic són virtuts d’un país. Que vulguin convertir el 9-N en un delicte és un immens error. Vist per a sentència, acaba el judici. El president Puigdemont ens rep al Palau i atenem els mitjans de comunicació. Esperem l’absolució perquè no hem comès cap delicte, però sigui quina sigui la sentència -després d’aquest judici- la democràcia espanyola ja és una mica més petita.

Read Full Post »


http://www.ara.cat

Gerard Pruna/ Montse Riart

El judici del 9-N està vist per a sentència. La vista que, en paraules de Carles Puigdemont, situava l’estat espanyol “en temps de descompte” va acabar ahir amb els al·legats dels acusats, que van declarar-se innocents i que, per boca de l’expresident Artur Mas, van atribuir el que s’ha viscut aquesta setmana al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) a una represàlia de l’Estat per l’èxit del procés participatiu. S’acabaven així cinc dies frenètics als jutjats que han evidenciat la fi de l’ operació diàleg i han confirmat al sobiranisme que pot comptar amb la mobilització popular de cara al tram decisiu del procés.
Per a la història queda ja la imatge d’un expresident i dues exconselleres al banc dels acusats. Una fotografia que el govern del PP podrà exhibir entre els seus per presumir d’haver respost al “desafiament” que per a ells va suposar el 9-N, però que serveix també a la vegada per esperonar el sobiranisme de cara al que ha de venir. A l’espera d’una sentència que l’advocat de Mas, Xavier Melero, va avisar que tindrà conseqüències “polítiques i socials immediates”, lluny d’acovardir-lo, el judici ha refermat el Govern en el seu compromís de celebrar el referèndum abans de la tardor.
En un altre gest simbòlic, tot just acabat el judici el carilló del Palau de la Generalitat va rebre els acusats -i també Francesc Homs, que a final de mes afronta el seu propi judici davant del Tribunal Suprem-, amb els acords de Grândola vila morena, la cançó que va donar pas a la Revolució dels Clavells fa 42 anys a Portugal. “El poble és qui més ordena”, era el missatge implícit d’una posada en escena que pretenia deixar clar que, tot i el risc d’inhabilitacions, l’executiu català té intenció de continuar complint el mandat de les eleccions del 27-S.
Precisament l’obediència als mandats parlamentaris va ser un dels arguments que les defenses dels tres acusats van tornar a posar ahir sobre la taula en l’última jornada del judici. Una jornada que -després de tres dies veient passar testimonis- va brindar a Mas, Ortega i Rigau l’oportunitat de defensar-se amb un últim al·legat en què tots tres van negar haver comès cap delicte de desobediència i prevaricació.
“Plantar cara” a Rajoy
“No vam desobeir el TC, vam plantar cara al govern espanyol”, va resumir Mas, que va tornar a proclamar-se “màxim responsable polític” d’haver ideat i impulsat el procés participatiu que va substituir la consulta del 9-N. L’expresident no es va apartar en cap moment de la tesi que el judici té motivacions polítiques i el va atribuir a l’“immens error” del govern espanyol de voler “convertir en delicte” un procés participatiu que va reunir 2,3 milions de catalans. “No som aquí per haver desobeït cap tribunal, som aquí per l’èxit del 9-N”, va concloure l’expresident, que, ja des del Palau de la Generalitat, va dir que ara “la democràcia espanyola és una mica més petita”. Des de la Sala Torres-García -la mateixa on va anunciar el seu pas al costat-, Mas ho va aprofitar també per treure’s l’espina de les crítiques de la CUP per no haver assumit que el 9-N es va desobeir. “Estaria mentint”, va afirmar, i va defensar una manera de fer basada “a no fer-se el milhomes, però ser conseqüent fins a les últimes conseqüències”.
En la mateixa línia de l’al·legat fiscal de Mas, Ortega i Rigau van defensar davant del tribunal que no es va cometre cap delicte el 9-N. “Donar la veu a la gent no és cap acte criminal”, va dir l’exvicepresidenta, que va explicar que el procés participatiu del 2014 és el dia en què més ha sentit que honorava la seva “condició de servidora pública” i, com els seus companys, va negar que s’amagui darrere dels voluntaris. L’última paraula va ser per a Rigau, que va descartar que el Govern desobeís el TC el 9-N, i va lamentar que pugui ser inhabilitada per la democràcia quan ni tan sols el franquisme la va “depurar”.
Tots tres van reblar així els arguments que abans havien desplegat les seves defenses, que van esforçar-se a introduir un dubte raonable en el tribunal a través d’una pregunta: per què havia d’aturar el Govern el 9-N si ni el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ni els tribunals van fer res per aturar-lo?
Aquest va ser el principal argument que les defenses van utilitzar com a ariet per enderrocar l’extens informe del fiscal: que no es pot parlar de desobediència i prevaricació perquè ni el govern espanyol ni la justícia van fer tot el que tenien a l’abast per notificar al Govern que podien incórrer en un delicte. Així, Melero va recordar que el TC no va notificar personalment a Mas, Ortega i Rigau la suspensió -tot i que l’advocat de l’Estat ho va demanar- ni va respondre a la petició d’aclariment que li va fer el Govern. Tampoc l’Estat, van dir, va fer res perquè s’executés la suspensió.
En aquesta falta de resposta rauen moltes de les esperances de ser absolts dels acusats, i per això els tres advocats hi van fer especial incidència. Segons Melero, el fet que Mas no rebés els avisos i requeriments previs i reiterats que acostumen a enviar les autoritats judicials invalida que es parli de desobediència, i condemnar-lo per això suposaria un precedent sobre com s’interpreta aquest delicte a l’Estat. “No es pot desobeir allò que no és requerit”, va avisar.
Els tres advocats van esforçar-se també a desmuntar l’acusació de prevaricació -el delicte que més contribueix a elevar la pena-. Per això les defenses van insistir a negar que el Govern de Mas deixés d’actuar per impedir el 9-N i, en paraules de l’advocat d’Ortega, Rafael Entrena, van argumentar que “les mesures cautelars no poden produir efectes d’impossible reparament” com ara l’anul·lació de la celebració del procés participatiu.
“La mort política dels acusats”
Tanmateix, si hi ha un fet que van denunciar les defenses va ser el rerefons polític que hi ha darrere del judici, i que al seu parer s’evidencia amb el fet que des de Madrid -en el que Entrena va definir com “la querella del pont aeri”- s’obligués els fiscals catalans a replantejar-se la seva opinió inicial d’absència de delicte. “El govern espanyol vol la mort política dels tres acusats”, va resumir l’advocat de Rigau, Jordi Pina.
Tot plegat després que, en una intervenció inusual, el fiscal Emilio Sánchez Ulled situés també el judici en el terreny polític en culminar la presentació del seu exhaustiu informe amb una defensa de la independència dels fiscals. “Aquest judici també és democràcia”, va etzibar després de negar que el govern espanyol dirigeixi la fiscalia. Un argument reblat més tard pel portaveu del govern espanyol, que va apuntar que “allà on els tribunals no són independents o no existeixen, no hi ha ni democràcia ni llibertat”.
Tot i que Puigdemont va reiterar ahir que “el govern espanyol és a temps de rectificar i dialogar”, el judici del 9-N allunya encara més la possibilitat d’un acord per a la celebració del referèndum. La sentència, quan surti, pot acabar d’accelerar un procés que ja ha entrat “en temps de descompte”.

Read Full Post »

Older Posts »