BELLATERRA.CAT

El diputat i portaveu del PDECAT al Congrés, Francesc Homs, ha denunciat el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i l’exministre de Sanitat Alfonso Alonso per desobediència i prevariació arran l’incompliment de sentències del Tribunal Constitucional. Així ho ha anunciat aquesta tarda en roda de premsa des de la seu del partit a Barcelona.
Homs ha presentat avui la denúncia davant la Fiscalia amb l’objectiu d’instar-la a actuar contra Rajoy “amb els mateixos arguments que usa per querellar-se contra polítics catalans” sobiranistes, ha explicat. “Serà la prova del cotó de si ens jutgen per persecució de les idees polítiques o d’acord amb fonaments de dret”, ha remarcat.
La denúncia d’Homs és en concret pel conflicte de competències per la concessió de subvencions a càrrec de l’IRPF, també conegut com el cas del 0,7%, sobre el qual ja hi ha “10 sentències” del TC que considera que el govern central ha desobeït, ha asseverat. Homs argumenta que “per analogia de com darrerament la Fiscalia interpreta que cal actuar davant d’autoritats catalanes respecte resolucions del TC, els fets que es descriuen a continuació poden constituir un il·lícit penal”.
Subterfugis i maniobres del govern espanyol

En la denúncia, s’assenyala que el 19 de gener, el TC va sentenciar que la secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat del Govern d’Espanya havia envaït competències de la Generalitat en relació a les subvencions destinades a programes d’interès general a càrrec de l’IRPF. Així mateix, recorda que aquest Tribunal ja ha dictat més de 70 sentències resolent la conflictivitat competencial suscitada per les subvencions estatals i que “de forma reiterada el govern espanyol tracta d’eludir la doctrina del TC i les seves sentències referides a aquesta matèria amb subterfugis i maniobres legislatives”.
El text, després de fer un detallat recorregut en aquesta conflictivitat, conclou que Rajoy, l’exministre Alonso, i l’exsecretària d’Estat Susana Camarero, “han desobeït reiteradament les resolucions del TC sent plenament conscients que estaven desobeint el mandat exprés i concret del TC, i han dictat resolucions arbitràries “amb ple coneixement” de la seva injustícia”.
Prevaricació i desobediència

Per aquesta raó, considera que aquestes circumstàncies poden ser constitutives d’un delicte de prevaricació administrativa -per dictar una resolució “injusta i arbitrària, sabent-ne perfectament que era manifestament contrària a la doctrina i a les sentències del TC”- i d’un delicte de desobediència.
En conclusió, reclama a la Fiscalia Provincial que actuï i traslladi la denúncia als jutjats competents per a la incoació del corresponent procediment penal. Així mateix, reclama que el procediment a què donarà lloc aquest escrit sigui tramitat i substanciat en llengua catalana. 
Homs, encausat per la consulta sobiranista del 9-N, ha afirmat que no volia arribar a aquest “punt”, però ha culpat el govern central de la “judicialització de la política”. “Estem en un acte de legítima defensa”, ha afirmat l’exconseller, que ha considerat que “tothom té dret a defensar-se, si és necessari usant els seus arguments -els de la Fiscalia- com si es tractés d’un mirall”.

Read Full Post »

EDITORIAL http://www.ara.cat

El procés sobiranista català va superar ahir un nou llindar, un important pas del Rubicó. I ja en portem uns quants, en els últims sis anys. Cada cop semblava impossible. Ho semblava el 9-N, ho semblava el pacte CiU-ERC, ho semblava l’acord JxSí-CUP… Ara els pressupostos eren un escull complicat. I un cop més, després de mesos d’incertesa, la CUP va donar ahir el seu sí a uns comptes clarament expansius i de caràcter marcadament social, tot i que no prou per als anticapitalistes. En tot cas, amb aquest aval la CUP fa possible, a més, que la majoria independentista tiri endavant el referèndum que el president Carles Puigdemont s’ha compromès a celebrar abans de finals de setembre. És el pròxim repte, segurament el més difícil i decisiu, el de l’hora de la veritat, l’hora de votar.
Tenim al davant, doncs, vuit mesos que seran frenètics i complicats, en què aquell xoc de trens o xoc de legitimitats del qual tant s’havia parlat efectivament es produirà. Ahir mateix el govern espanyol va reiterar que no permetrà la celebració del referèndum català com a resposta a un Puigdemont optimista que demanava la implicació dels ciutadans per convertir el referèndum en un èxit. Aquesta mateixa setmana, a Brussel·les, de nou Puigdemont, acompanyat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, havia reafirmat davant l’Eurocambra la nítida voluntat de fer possible que al setembre es produeixi un referèndum amb totes les garanties democràtiques.
La situació a què s’ha arribat és fruit d’una doble realitat: d’una banda, la persistent força de l’independentisme a les urnes i al carrer, i la seva capacitat -no sense dificultats evidents- de mantenir la unitat d’acció; i de l’altra, la incapacitat de l’unionisme de bastir o oferir una alternativa i l’immobilisme del govern espanyol a l’hora d’encarar el desafiament. La seva resposta reiterada ha sigut la judialització, amb l’anomalia democràtica de tenir encausats l’expresident Artur Mas i l’actual presidenta del Parlament, Carme Forcadell; el primer per haver fet possible una consulta no vinculat (9-N) i la segona per haver permès un debat en comissió sobre el procés constituent. La judicialització no contribueix a cap solució: Catalunya afronta un moment crucial de la seva història contemporània davant una Espanya que es nega a mirar-la als ulls.

Read Full Post »

Marc Geli Taberner

Tradicionalment, l’Imperi Austrohongarès de Francesc Josep I (1830-1916) es presenta com un micromón ple de contradiccions creixents i cada vegada més intenses que acabarien portant a la seva pròpia implosió; la causa principal d’aquesta seria, essencialment, la convivència cada vegada més incòmode de les diferents nacionalitats que vivien en l’imperi (alemanys, hongaresos, serbocroates, txecs, serbis, italians, polonesos, eslovens, eslovacs, polonesos i rutens… sense mencionar les minories nacionals i religioses!).
L’únic aglutinant que unia a tots aquests era la figura de l’emperador Francesc Josep I, el llarg regnat del qual començà amb el despertar del nacionalisme i acabà amb la Primera Guerra Mundial, la qual havia començat amb la mort de l’arxiduc Francesc Ferran a causa d’un atemptat perpetrat per un ultranacionalista bosni, Gavrilo Princip. Aquella Àustria-Hongria tingué molt de dramàtic i fràgil, però també de curiosos fets que també il·lustren perfectament el sentir de la gent en una Àustria a mig camí de la tradició més carrinclona i els escandalosos descobriments de Freud o el modernisme de Gustav Klimt. Aquí us en portem tres:
1- La ficció d’un imperi cohesionat només s’aguantava, com ja hem dit, per la importància de la figura de l’emperador, el títol sencer del qual incloïa uns quants honors, alguns dels quals eren purament ja honorífics… Agafeu aire. Francesc Josep I era:
 “Sa Apostòlica Majestat Imperial i reial Feancesc Josep I, per la Gràcia de Déu, emperador d’Àustria, rei d’Hongria i Bohèmia, rei de Llombardia i Venècia, de Dalmàcia, Croàcia, Eslavònia, Galítsia, Lodomeria i Il·líria; rei de Jerusalem, etc.; arxiduc d’Àustria; gran duc de la Toscana i Cracòvia; duc de Lorena, de Salzburg, Estíria, Caríntia, Carniola i la Bucovina; gran duc de Transilvània, marcgravi de Moràvia; duc de l’Alta i Baixa Silèsia, de Mòdena, Parma, Piacenza i Guastalla, d’Auschwitz i Zator, de Teschen, Friuli, Ragusa i Zara; comte mitrat d’Habsburg i Tirol, de Kyburg, Gorizia i Gradisca; príncep de Trento i Brixen; marcgravi de l’Alta i la Baixa Lusatia i l’Istria; comte de Hohenems, Feldkirch, Bregenz, Sonnenberg, etc.; senyor de Trieste, de Cattaro i de la Marca Vèndica; gran voivoda de la Voivodina de Sèrbia, etc., etc.”
2- L’elegant Viena va ser l’escenari físic on s’enfrontaven les velles i noves mentalitats en l’Imperi. L’estil historicista en què intentaven fer-se tots els edificis importants de la ciutat (el neobarroc dels museus d’història natural, la universitat neorenaixentista, el neogòtic de l’ajuntament o el Parlament hel·lenitzant) responia a un cert de sentiment de voler proclamar l’antiguitat de l’imperi i la seguretat que transmetia la continuïtat de la història davant les noves inquietuds dels nous temps. Quan el 1910 es van retirar els andamis del nou edifici Goldman & Salatsch de l’arquitecte Adolf Loos (1870-1933) a Michaelerplatz, just davant del palau imperial, l’ajuntament va decidir paralitzar les obres del primer edifici d’estil funcionalista. L’ofensa als sentiments de la família imperial semblava total i l’emperador va jurar-se que mai més tornaria a entrar a palau per Michaelerplatz. No content amb això, manà també que totes les cortines es correguessin si havia d’anar a alguna de les habitacions que donaven al nou edifici.
L’edifici de Goldman & Salatsch, d’estil funcionalista, va suposar un escàndol en la Viena de 1910

L’edifici de Goldman & Salatsch, d’estil funcionalista, va suposar un escàndol en la Viena de 1910

 
3- A mesura que els clams d’autodeterminació se sentien amb més força entre les diferents nacionalitats de l’imperi, eren cada vegada més comunes en les sessions del Parlament imperial les petites baralles entre els seus membres. També ho era que quan les minories nacionals presents al Parlament volien introduir canvis legislatius sensibles vers la cultura o la llengua d’una determinada regió, els altres diputats comencessin a fer soroll amb tapes de cassoles, sonalls o trompetes de joguina per a boicotejar els seus parlaments.
 
BONUS: L’herència de l’Imperi Austrohongarès es registra fins als nostres dies, sinó ens creieu, mireu aquest fragment de “The Simpsons”, on el senyor Burns canta l’himne de l’antic Imperi confonent-lo amb el nordamericà: http://bit.ly/1FHw0LS.

Aquí l’himne original: http://bit.ly/1M64PPG

Read Full Post »

Via euronews: Catalonia wants declaration of “interdependence, not independence” http://www.euronews.com/2017/01/24/catalan-leader-in-brussels/

Read Full Post »

Ramon Andreu i Atik, president de l’EMD de Bellaterra des de 2010

Read Full Post »

XAVIER GRAU / PAULA SOLANAS http://www.ara.cat

El Govern incentivarà els ajuntaments perquè apugin l’IBI a aquells que posin pisos a lloguer per sobre del preu recomanat

La Generalitat posarà en marxa un índex de referència dels preus de lloguer. Aquesta és una mesura sorgida del grup de treball sobre la futura llei catalana d’arrendaments urbans, però que el Govern pensa posar en marxa d’aquí dos mesos, sense esperar l’aprovació de la llei, a través d’un decret. Aquest índex es podrà consultar per internet i s’haurà d’incloure als contractes i els anuncis de lloguer sempre que el preu quedi per sobre d’aquest indicador.
El Govern va crear el grup de treball al setembre amb l’objectiu de definir els criteris d’aquesta futura llei. Aquest grup ha acabat la seva feina aquest dimarts, després de cinc mesos de feina, 7 reunions i 18 punts analitzats. Amb els resultats d’aquests treballs es pretén tenir enllestida la nova llei en un període de nou mesos, quan es portarà al Parlament per ser aprovada.
L’índex de preus del lloguer és una mesura clau per intentar frenar l’escalada de preus del lloguer, que és especialment important a la ciutat de Barcelona. Però com la Generalitat no té competències per fixar preus màxims, amb l’índex intentarà que altres administracions tinguin eines per desincentivar el preus alts i demanarà la seva implicació. Segons ha explicat aquest dimarts la consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, la mesura és una iniciativa pionera a l’Estat i no xocarà amb la normativa espanyola.
Així, els ajuntaments, per exemple, podran penalitzar en l’ impost sobre béns immobles (IBI) als propietaris que lloguin per sobre del preu marcat a l’índex, o bonificar a aquells que ho facin per un preu inferior. Altres mesures serien, per exemple, donar preferència en els ajuts a la rehabilitació als propietaris que lloguin per sota del preu marcat a l’índex, o impedir accedir a l’aval del lloguer que dona la Generalitat als que el lloguen per sobre d’aquest preu de referència. Pel que fa a la voluntat dels consistoris per aplicar la mesura, Borràs ha explicat que l’ Ajuntament de Barcelona ha participat en les reunions i que es donarà una “eina clara” perquè s’hi sumin.
Altres mesures basades en aquest preu de referència les podria adoptar el govern de l’Estat, oferint incentius fiscal en l’impost de la renda o el de societats als propietaris que lloguin per un preu inferior al de referència. Borràs ha incidit en què la mesura vol “actuar de forma clara per moderar els increments exagerats dels preus del lloguer”. D’aquesta manera, ha puntualitzat que la creació de l’índex es tracta de “compromisos seriosos” i que la Generalitat pretén “actuar de veritat, no només de paraules”.
L’índex es farà en base als preus de mercat existents, fent servir com a referència les fiances de lloguer dipositades a l’Incasòl. Sobre aquest preu, s’aplicaran criteris correctors en funció de la superfície del pis, la ubicació, l’antiguitat, els treballs de conservació, accessibilitat i eficiència energètica, o si el pis està moblat o és buit. L’índex de referència serà per cada pis i quan els propietaris l’anunciïn per al seu lloguer, si el posen al mercat per un preu superior al de referència, l’hauran d’incloure en l’anunci, també a través de les pàgines dels portals immobiliaris. Aquest indicador s’actualitzarà cada dos anys.
Allargar els contractes
Altres mesures sorgides del grup de treball, que es volen introduir en la futura llei és, per exemple allargar la duració dels contractes. Després de la darrera reforma de la LAU per part del govern de Mariano Rajoy, els contractes de lloguer es poden fer per a tres anys. El que proposa el grup de treball és que els contractes siguin d’un mínim de cinc anys, prorrogables a tres anys més. A més, es proposa establir un model de contracte de llarga durada -de 15 a 25 anys-, que s’intentarà potenciar per part de l’administració catalana.
També es proposa crear un registre d’arrendaments on constin tant els propietaris com els llogaters, que ha de servir per finalitats estadístiques però també per deixar constància de les males pràctiques tant d’arrendataris com arrendadors.
Un altre aspecte que es vol introduir en la llei és la possibilitat de sotsarrendar l’habitatge. Rellogar tot l’habitatge o una habitació es permetria un màxim de nou mesos quan el contracte fos de cinc anys, i es podria rellogar durant cinc anys en el cas d’un contracte dels de llarga durada. El sotsarrendament parcial d’una part del pis només seria legal en el cas de que es destinés a primera vivenda, per evitar llogar il·legalment habitacions, per exemple, per a usos turístics.
Per últim, del grup de treball també han sortit altres propostes com reconèixer el dret de compra preferent per part de llogater en el cas que el propietari posi l’habitatge a la venda, buscar fórmules per als que comparteixen l’habitatge amb el titular del contracte puguin quedar-se en el cas de que deixi el pis (per exemple en el cas de viudetat), i la introducció de clàusules que permetin resoldre el contracte per necessitats de l’arrendador.

Read Full Post »

ERC de Cerdanyola

http://www.naciodigital.cat

Els quatre regidors d’ERC a Cerdanyola del Vallès han decidit abandonar el govern municipal després de perdre la confiança en l’alcalde, Carles Escolà (Compromís per Cerdanyola, CxC). Així ho han fet públic aquest dilluns al vespre a través d’un comunicat, en què asseguren que la decisió té efectes de manera immediata. 
En el comunicat, asseguren que han perdut la confiança en Escolà després “d’una sèrie de situacions on aquest no ha sabut mantenir la cohesió del govern i ha prioritzat pràctiques que no s’adiuen amb el que entenem que han de ser les formes correctes de governar”. En aquest sentit, apunten que la situació actual “no garanteix el mínim d’estabilitat institucional que ha de poder fer possible un bon govern i cal obrir un període de reflexió al respecte de com aconseguir que el queda de mandat no es perdi definitivament”.
En aquest sentit, apunten que els regidors republicans han posat en coneixement dels Jutjats de Cerdanyola del Vallès i de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el contingut de l’informe de secretaria general on s’alerta de possibles il·lícits penals en quant a la gestió de les societats amb participació de l’Ajuntament i en quant a la defensa dels seus interessos econòmics, fet que han detectat en el seu pas pel consistori. “Creiem que cal ser absolutament respectuosos amb els òrgans de control de l’Ajuntament i amb els professionals que en formen part. Per lògica i per ètica, no podem compartir cap actitud que no vagi únicament dirigida a col·laborar amb la justícia i a resoldre la situació de les empreses municipals en interès únic i exclusiu de la protecció dels recursos econòmics de la nostra ciutat”, apunten.

Helena Solà a Bellaterra (Foto arxiu de Bellaterra. Cat)

Els republicans recorden que es van mantenir fidels al pacte de govern amb CxC després de l’expulsió dels tres regidors de CiU de l’executiu local, al setembre de 2016, sense que des de llavors s’hagi aconseguit establir consensos amb altres forces. “Cal ser francs i reconèixer que no existeix confiança amb l’alcalde per continuar endavant i veiem impossible complir amb els objectius que ens van motivar a entrar al govern de la ciutat”, apunten.
Per aquest motiu renuncien a les competències delegades i conviden Escolà a reflexionar sobre el rumb que ha pres l’executiu local, 
Govern encara en més minoria
Al setembre el govern local quedava en minoria amb nou regidors, donat que la majoria absoluta està en 13. Fins ara, doncs, cinc dels regidors eren de CxC i quatre d’ERC. La situació era crítica després de l’expulsió dels tres regidors de CiU, però ara, amb únicament els cinc regidors de CxC, una alternativa al govern actual és l’opció més factible.
A principis de gener el PSC, primera força a la ciutat amb cinc regidors, ja plantejava una alternativa de govern, motiu pel qual ja ha engegat converses amb totes les forces presents al ple municipal. Caldrà veure, doncs, els moviments que es fan en aquest sentit, amb una moció de censura més que possible en les properes setmanes.

Read Full Post »

http://www.vilaweb.cat
La presentació del llibre ‘Cautivos y desarmados’ ,de Francesc Grau, a Miranda de Ebro ha estat una excepció davant del silenci amb que Espanya ha viscut la commemoració dels setanta anys de la fi dels centres de deportació franquistes.
Cent vuitanta camps de concentració i mig milió de deportats republicans, dissidents polítics, homosexuals i presoners comuns. Són les esfereïdores xifres d’un aspecte de la repressió posterior a la victòria feixista del 1939 que no han estat fins ara degudament recordades, exposades i denunciades. De fet, no hi ha cap espai de memòria (excepte els impulsats per iniciativa d’algunes de les víctimes, com a Logronyo) que recordin aquells centres de repressió física, psicològica i ideològica coordinats pel Servei de Colònies Penitenciàries Militaritzades franquista entre 1936 i 1947 per tota la geografia peninsular. Una realitat ben allunyada, una vegada més, de les importants i destacades commemoracions europees de la fi dels camps de concentració nazis.

Però divendres passat, excepcionalment, es va fer l’única commemoració prevista de la fi del darrer camp de concentració franquista, el de Miranda de Ebro, tancat ara fa exactament setanta anys. Fou organitzada pel municipi en col·laboració amb l’editorial Club Editor, arran de la publicació de ‘Cautivos y desarmados‘, escrit originalment en català el 1981 per Francesc Grau Viader (1920-1997). Aquest professor de català, escriptor i periodista nascut a Calella, membre de la Lleva del Biberó, és un dels pocs autors de relats en primera persona d’aquells centenars de milers de deportats. En el seu cas, va narrar el pas d’un grup de soldats de la seva jove promoció per la plaça de braus de Logronyo i pel camp de concentració de Miranda de Ebro, una experiència que va descriure així:

‘Tot funcionava de manera impecable. L’aniquilació tenia lloc d’acord amb el pla previst. Si allò hagués durat gaire més, l’extermini hauria estat total i absolut. Les enormes matrius dels camps de concentració havien assolit una eficàcia capaç de crear una generació d’homes moralment castrats, de parir una multitud de criatures físicament acovardides i disposades a acceptar totes les humiliacions sense cap crit de protesta.’
Amb el tancament dels camps, on els internats vivien en ínfimes condicions i en situació de quasi esclavatge, el règim feixista va fer mans i mànigues per a eliminar-ne rastres i esborrar-los de la memòria col·lectiva. Un objectiu gairebé assolit si no fos per actes aïllats com el d’aquest cap de setmana. Per això és tan rellevant la traducció al castellà de l’obra de Grau Viader, que és clau per a reconstituir la memòria del que va passar. L’Ajuntament de Miranda del Ebro és una de les poques institucions que han fet un pas per a rescatar de l’oblit el terror que van patir milers de persones. Com diu Maria Bohigas, editora del llibre, l’acte del 13 de gener és el contrast entre l’enormitat d’una efemèride i la ignorància que se’n té.

Rua de captius, ara traduïda al castellà, és la crònica de la deportació franquista. Grau Viader hi explica com hi havia uns interrogatoris terrorífics, com els soldats de la Lleva del Biberó que van fer presoners arribaven a ple hivern a temperatures terribles en llocs pràcticament a la intempèrie on passaven gana… Però com matisa Bohigas, també és ‘una història explicada amb intensitat per un home que el que fa és restituir a aquells amics que tenia, que són els qui li van permetre de sobreviure i aguantar, que van perdre la vida al camp i no poden prendre la paraula si no fos pel seu testimoni’.

Read Full Post »

LA REVOLUCIÓ CANTADA (The singing revolution). Entre el 1987 i el 1991, milers d’estoniens es van reunir públicament per cantar cançons patriòtiques prohibides per reclamar la independència de l’ocupació soviètica. El documental històric es projectarà al Centre Cívic Bellaterra, el proper dia 12 de gener a les 20:00 hores. A 3/4 de 10 hores l’Assemblea de Bellaterra i l’EMD de Bellaterra ens convida a un sopar pica-pica mentres es fa tertúlia.

Pille Heinloo, la nostra veïna d’Estonia, presenta el seu pais als veïns de Bellaterra (Foto bellaterra.cat)

Pille Heinloo, bellaterrenca original d’Estonia (Foto Bellaterra.cat)

DADES BÀSIQUES SOBRE LA REPUBLICA D’ESTÒNIA:

Població : poc més de 1.300.000 habitants

Idioma oficial: Estonià

Superfície total: 45.226 km2

Govern: Democràcia Parlamentaria 

Himne: Mu isamaa, mu õnn ja rõõm (La meva pàtria, la meva felicitat i alegria)
https://youtu.be/V7XnpjUSs5s

Capital: Tallinn (408.000 habitants)

1990, amb una sorprenent iniciativa política, els ciutadans d’Estonia es van inscriure com nacional estonians, fora del passaport oficial de la URSS, així van disposar del nou cens de població partidària a la independència.

Sense cap referemdum previ, l’any 1991, el Parlament d’Estonia va votar i declarà per unanimitat la independència (No sabem el motiu de la no-presència del 40% dels representants de la comunitat rusa)

Independència: reconeguda per la URSS, el 20 d’agost de 1991, (poc abans Boris Yelsin va donar un cop d’estat i Rusia es va independitzar de l’URSS, provocant al mateix temps la desintegració general de la Unió Soviètica)

Moneda: Euro (des de 2011)

Membre de la Unió Europea des de  l’1 de maig de 20o4

Membre de l’OTAN des de 29 de març de 2004

NOTA: A diferencia de la dictadura de Franco, durant la dictadura de la Unió Soviètica, Estònia va poguer estudià en el seu propi idioma, tot la prohibició de les activitats polítiques contraries a la URSS.

Read Full Post »

http://www.lepoint.fr

Brexit, Syrie, poussées populistes multiformes, incertitudes économiques et monétaires persistantes : c’est une Union européenne (UE) rudement mise à l’œuvre en 2016 qui s’apprête à célébrer cette année les 60 ans des traités signés à Rome le 25 mars 1957. À travers ces deux traités créant la Communauté économique européenne (CEE) et Euratom, les six États européens déjà engagés dans la Communauté européenne du charbon et de l’acier (Ceca) entrée en vigueur en 1952 – l’Allemagne, la Belgique, la France, l’Italie, le Luxembourg et les Pays-Bas – jetaient les bases de ce qui est devenu l’Union européenne d’aujourd’hui.Lire aussi : Les rendez-vous manqués de François Hollande avec l’Europe

Institutions européennes, gouvernements et think tanks à vocation européenne ne manqueront pas, non sans raison, d’utiliser dans les mois à venir la mémoire de ces traités historiques pour tenter de réenchanter le débat européen, de rappeler ce que le temps long de la construction européenne a pu apporter aux Européens et à leurs vieux États-nations. Une commémoration officielle et des événements publics sont déjà prévus à Rome le 25 mars. Ce recours à l’histoire est néanmoins à double tranchant, la mobilisation des traités de Rome dans le climat européen actuel amenant à rebours à en saisir l’audace initiale et les réussites parfois inespérées, autant que les occasions et les ambitions perdues.

Aboutissement et glas d’une décennie d’audace
En jetant les bases d’une CEE largement à l’origine de l’UE actuelle, les traités de Rome, dont la mise en œuvre commença en 1958, ont en effet constitué l’aboutissement d’une courte décennie d’audace européenne, entamée avec la déclaration Schuman du 9 mai 1950. Se pencher, aujourd’hui, sur la genèse et les conditions de négociation des traités européens des années 1950, c’est avant tout redécouvrir ce qui fut une période d’audace politique et diplomatique visionnaire : en moins de dix ans, une génération de chefs d’État et de gouvernement, de ministres, de diplomates et de nombreux négociateurs et conseillers plus ou moins anonymes ont été capables d’imaginer un ordre européen radicalement novateur.

En trouvant un point d’équilibre précaire entre une démarche, des aspirations et des impératifs supranationaux d’une part, et le souci de protéger, défendre et promouvoir les intérêts et les valeurs des États et des citoyens européens d’autre part, la série de traités entamée par le traité de Paris de 1951 créant la Ceca et s’achevant par les traités de Rome de 1957 a marqué une révolution politique et diplomatique dont la modernité et le courage peuvent encore surprendre et inspirer aujourd’hui.

Un pari audacieux
De cette audace des traités de Rome, il reste essentiellement comme réalisations concrètes la mise en place aboutie d’une Europe marchande dans ses dimensions internes (le marché intérieur et ses politiques communes emblématiques comme la PAC ou la politique de concurrence), externes (la politique commerciale de l’UE, les politiques de coopération et d’aide au développement), et dont l’adoption de l’euro comme monnaie unique a constitué un couronnement. Mais il reste aussi des occasions et des illusions perdues, comme celle du traité Euratom ambitionnant de parvenir à une souveraineté énergétique européenne encore loin d’être atteinte et pourtant attendue pour des raisons économiques comme géopolitiques.

En 1957, les traités de Rome ont marqué le glas des ambitions d’une intégration politique et militaire de l’Europe, la CEE relançant par un détour par l’économie une construction politique européenne mise en échec par l’abandon en 1954 du traité de Paris de 1952 instituant la Communauté européenne de défense (CED) et du projet corollaire de Communauté européenne. Un recentrage de la construction européenne sur les enjeux économiques et commerciaux en 1957 que même les développements de l’UE depuis l’entrée en vigueur du traité de Maastricht en 1993 peinent à dépasser. Les traités de Rome ont, au final, ancré pour longtemps la construction européenne comme processus d’intégration par l’économie et sans projet politique clair – une démarche européenne indispensable à la relance du projet européen à la fin des années 1950 mais aujourd’hui à bout de souffle.

Une Union « sans cesse plus étroite »
Au-delà des éléments contextuels évidents (crise économique et pressions de la mondialisation, crise multiforme de la démocratie, instabilités géopolitiques), les difficultés actuelles de l’UE ont aussi pour genèse la méthode alors choisie pour relancer la construction européenne dans cette grande étape de 1957.

En inscrivant dans le préambule du traité instituant la CEE l’ambition d’une Union « sans cesse plus étroite » entre les États membres, tout en engageant celle-ci quasi exclusivement par la construction d’une Union douanière et d’un marché commun, les négociateurs du traité CEE ont pris le pari que le succès de leur création initiale engendrerait et légitimerait le besoin d’autres coopérations et intégrations européennes. Les coopérations étaient ainsi destinées à s’étendre progressivement à un nombre grandissant de secteurs, sans qu’il ne soit nécessaire que les États s’accordent sur l’objectif final d’un projet européen commun pour que l’intégration se poursuive.

Cette démarche, théorisée en quelque sorte dans les analyses néo-fonctionnalistes de la construction européenne comme celles de Ernst B. Haas, a permis à l’Europe intégrée de s’approfondir au gré des traités européens successifs, et de s’élargir par vagues successives, semblant donner corps – quoique très progressivement – à cette Union « sans cesse plus étroite » que les négociateurs des traités de Rome avaient appelée de leurs vœux.

La fin de l’ambiguïté constructive
La polycrise que traverse actuellement l’UE est, en partie, imputable à cette démarche de construction européenne ébauchée dans le projet de Ceca et consacrée par le traité CEE. Le Brexit, crise de clarification de la position d’un État vis-à-vis d’un objectif initial de la construction européenne qu’il ne partage pas ou plus, est imputable à l’ambiguïté constructive caractérisant cette méthode de construction européenne depuis les années 1950.

La crise à rebondissement de la zone euro, marquée par une Union économique et monétaire (UEM) incomplète et dysfonctionnelle – car ne s’adossant pas à des convergences économiques, fiscales et sociales suffisantes – est le résultat de cette même démarche européenne visant à mettre en place des ébauches de coopérations et de politiques communes si et lorsque cela est possible sans en assumer ou prévoir l’ensemble des implications et des dimensions. Les mêmes enseignements peuvent être tirés des difficultés que connaît l’espace Schengen de nos jours. La difficulté de faire émerger, en 2017, une Europe plus politique et porteuse de valeurs, permettant une réappropriation du projet européen par les citoyens, est aussi issue de cette approche longtemps dépolitisée.

Renouer avec l’esprit de Rome
Il y a soixante ans, des dirigeants européens ont opéré une révolution des relations interétatiques européennes et ont réorienté l’histoire de l’Europe, parce qu’ils avaient conscience de leur responsabilité historique et de la capacité de décisions politiques audacieuses à produire des changements positifs et effectifs sur le long terme.

C’est de cet esprit de Rome que les institutions et les gouvernements européens doivent faire preuve en 2017. Du moins celles et ceux qui sont toujours convaincus que l’intégration européenne est une démarche adéquate pour promouvoir les intérêts communs comme la paix, le développement scientifique, technologique, économique social et humain. Car l’Europe de Rome – celle d’une intégration essentiellement économique et largement dépolitisée – est non seulement dépassée, mais aussi menacée désormais dans son existence même.

*Bastien Nivet est docteur en science politique (École de management), Groupe Léonard de Vinci

Read Full Post »