LLUÍS TORRES|Avui publiquem el número 5 de L’Esquirol del Vallès, corresponent als mesos de setembre-octubre de 1985, i la continuïtat de l’article Túnel del Temps per Artur Vidal dedicat al Club Bellaterra.
EL TÚNEL DEL TEMP per Artur Vidal
Ens calia un local social per les tertulies, reunions, festes i secretaria. Com que no hi havia possibilitat de llogar-ne cap, per les característiques pròpies de Bellaterra es va fer inevitable pensar en la construcció d’un xalet dintre dels nostres terrenys.
Després de cavilacions, projectes i negociacions varem arribar a un acord amb el contractista Tomàs Llorens, de Sant Cugat, per tal de construir el local a la part alta del solar que dona al carrer Lluís Ábalo i a on encara hi havia un gran rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i set o vuit de llargaria, anunciant la societat urbanitzadora. El cost seria d’unes sis mil pessetes i en pagariem dues mil al moment de signar el contracte i dues mil mes cada any fins a la cancel·lació del deute. Mentre no estés totalment pagat el contractista es reservava dues canonades de l’interior per posar-hi unes vitrines destinades a la seva propaganda.
L’edifici no es va acabar fins al següent any 1936 i la malaurada guerra civil de 1936 va impedir la seva total adequació. Avui dia el xalet està inclòs dintre del conjunt de construccions que formen els locals del Club Bellaterra. Per localitzar-lo es pot concretar que és la part que es troba a l’esquerra, entrant per la porta que dóna al carrer de Lluís Abalo, menys la sala que dóna a la piscina i els locals utilitzats com a sala de jocs i secretaria, de construcció posterior. La sala de joc i secretaria corresponen a la primitiva central telefònica de Bellaterra.
L’ex-president Conrado Llorens Suqué va fer donació del llum que hauria penjat del centre de la sala del xalet i els senyors Salsas, Sorjus i Vidal Pons varen regalar el mobiliari, format per unes taules, cadires i sillonets de vímet. Tot va desaparèixer el 1936, gairebé abans d’estrenar-se. Com anècdota curiosa explicaré el motiu de la donació del mobiliari. El Sr. Salsas era propietari i soci del Club, tenia un plet important del qual no en recordo les circumstàncies i n’era advocat el Sr. Sorjus, propietari d’un solar a Bellaterra, i n’era procurador el meu pare Climent Vidal. Els tres varen acordar que si el plet es guanyava, regalarien per parts iguals el mobiliari del Club. El plet es va guanyar i cumplint la promesa varen fer la donació de les cadires, taules i sillonets. Acabada la guerra civil de 1936 encara en quedaven dos o tres cadires i sillonets, que suposo que per la ruïna i desgast natural del temps van desaparèixer.
La qüestió econòmica és sempre angoixant a totes les societats i encara més a Sport Club Bella-Terra, de nova planta i amb pocs socis. Vàrem recórrer totes les cases i famílies de Bellaterra demanant donacions i afiliacions. Es també anècdota curiosa que el Sr. Alexandre Pon, estiuejant i llavors propietari d’una tenda de queviures a Barcelona anomenada La Holandesa, ens va regalar un pernil magnífic amb el qual vàrem organitzar un sorteig. Les noies feren un treball prodigiós venent números de la rifa del pernil. Crec que la Carme Ábalo, llavors un marrec de set o vuit anys, va batre el record de vendes. D’aquell pernil en sortiren sis-centes pessetes. Ho dic de memòria, doncs no queden antecedents. Les festes es feien, com sempre, a l’Hostal de Sant Pancràs, de les quals ja en parlaré breument més tard, però nosaltres voliem fer-ne una en el Club, com inauguració, i que fos sonada.
Fa tants anys que no puc recordar-ne tots els detalls. La festa va ser un ball de nit, de gala, com es deia aleshores. Es celebrà dintre de la pista de tenis i com que el terra encara era de fang i hauria resultat difícil la balleruga, vàrem llogar i col·locar una catifa, com les utilitzades en els envelats, sobre la pista de joc. Com a música teniem un gramòfon -o potser gramola- i un piano de manubri, que vàrem llogar a Sant Cugat.
Vàrem organitzar el servei de bar, preparat i servit per nosaltres mateixos. Recordo que amb cada bitllet d’entrada hi anava comprés una anella de filferro i després va servir per que a la mitja part i ti tancat dintre d’un cercle de cadires, els titulars poguessin caçar un ànec, que vam deslliurar dintre d’aquesta tanca improvisada. El que va encartar-lo amb l’anella, se’l va emportar.
La festa va ser un èxit clamorós. Va durar fins a la matinada i podriem dir que hi varen participar tots els bellaterrencs, amb famílies, amics i convidats. Llavors era costum entre les colònies d’estiuejants una certa solidaritat recíproca. Nosaltres anàvem algunes vegades a Cerdanyola, Sant Cu- gat i Valldoreix, principalment, i gent d’aquests pobles venia també a Bellaterra. Molts teniem amistats escampades en aquestes colònies d’es- tiuejants.
La festa va acabar molt bé, però les escurrialles varen tenir un final tragicòmic. (continuarà)
Font: Arxiu Bellaterra.Cat, L’Esquirol del Vallès