Bellaterra, 26 d’abril de 2024
LLUÍS TORRES|Aquest any, transcendental pel futur del Club Bellaterra, just quan es compleixen 39 anys de la publicació del número 1 de la històrica revista-bulletí L’Esquirol del Vallès (posteriorment amb el nom de L’Esquirol de Bellaterra), iniciem a compartir els números de l’arxiu complert dels anys (1985-2004), una col·lecció propietat de Bellaterra.Cat. Aquí teniu la primera publicació d’aquell gener-febrer de l’any 1985, amb la direcció de Jordi Guiu Santanach
SALUTACIÓ
Presentem avui el primer número d’una revista-butlletí, amb el desig, que pugui servir en el futur, com a un mitjà d’entenimenti comunicació per a tots els que conviuen a Bellaterra.
Necessitarem col·laboracions perquè pugui tenir continuïtat. Col·laboracions de veritat. Si les Entitats vives, com la Unió de Veïns i el Club ens donen el seu suport econòmic, continuant l’edició de les seves pàgines especials, i tenim l’encert de poder aconseguir la col·laboració de tres o quatre anunciants, haurem aconseguit tenir justament coberts els costos, i així continuar publicant les vuit pàgines, com amb aquest primer número. Després, i amb un xic de sort, la podrem engruixir, i fins i tot, alguna vegada donar-li color.
Comencem “L’ESQUIROL DEL VALLÈS”, amb una estructura bàsica estudiada. Això no vol dir que no farem tots els canvis que siguin necessaris perquè en tot moment estigui complint amb les necessitats i desigs dels seus lectors. Volem ésser criticats, i volem rebre les vostres opinions sinceres i constructives. Aquesta serà la millor col·laboració que podem rebre de vosaltres.
La revista-butlletí, no pertany a cap entitat, ni associació, ni partit, ni grup, és totalment independent i està oberta a la gent, a la “bona gent” de Bellaterra. Moltes de les preguntes que ens fem, seran, probablement, contestades des de les nostres pàgines. Preguntes com: Qui era Josep Sentis?, Per què van posar el seu nom a un carrer?, Per on tindran accés els túnels del Tibidabo?, Què fa el Club Bellaterra?, Quines tasques són les de la Unió de Veïns?, És bo o dolent el clima de Bellaterra per plantar-hi violetes?, etc., etc.
Publicarem l’Esquirol del Vallès, cada dos mesos i volem incloure aviat, una relació d’adreces d’utilitat, creant una secció d’anuncis econòmics.
Els articles seran editats amb l’idioma que hagin estat escrits pels seus autors. Contarem la història dels nostres primers cinquanta anys, segons la versió de diver- ses persones. També volem fer-vos arribar l’opinió de molts amics, que van ésser veïns, i que per una raó o altra ja no viuen a Bellaterra.
Durant els darrers deu anys, Bellaterra ha sofert un fort augment de població. Desgraciadament, no tots estan empadronats al Municipi que pertany Bellaterra, que com tots sabeu és Cerdanyola. Aquest augment, ha fet, que encara desconeixem més a les persones que conviuen amb nosaltres, i això no és bo per a ningú.
Desitgem que “L’ESQUIROL DEL VALLÈS” serveixi per apropar-nos més a tots i tant de bo ho aconsegueixi.
TÚNEL DEL TEMPS
Primers passos del Club
A l’any 1933, Bellaterra, creada el 1929 aproximadament, creixia lentament perjudicada per la crisi econòmica d’aquells anys. L’Hostal Sant Pancràs era el nucli central i social indiscutit. La societat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular, S.A. havia construït unes set o vuit torres per donar aparença de moviment i que després va vendre. La majoria dels colonitzadors, començaven per fer-se llogaters dels pisos de l’Hostal i després d’una experiència inicial compraven els seus solars i s’hi feien la casa i jardí. Els joves, i jo era un dels joves, no teniem altre esbargiment que fer un passeig per la urbanització i rodalies, anar a l’estació a veure com arribaven els trens, anar amb bicicleta i les tertúlies a la terrassa de l’Hostal Sant Pancràs i els dissabtes anar a les festes una mica picants que es feien a l’Hostal, els més grans.
La propaganda, enlluernant els compradors amb camps d’esports, piscina, església, etc., era pura falornia, perquè no hi havia res de res. Els carrers tenien voreres, però eren un pedregal i la il·luminació era tan minsa que de nit anaves a les palpentes, i no diguem de l’aigua, que a ple estiu es fonia i fins i tot m’havia arribat a dutxar amb un sifó.
Els propietaris de l’Hostal eren la Sra. Pepita, que segurament molts encara recorden i el seu marit, el Sr. Bartomeu. El Sr. Bartomeu, antic apotecari de Cerdanyola, era un home emprenedor, organitzador, enamorat de Bellaterra i naturalment una mica eixelebrat.
Els joves, en aquell temps, eren els qui avui són avis. Les noies Fàbregas, Maria Lluïssa i Paquita, les dues grans, doncs la Maria Rosa era un marrec; les dues noies Llorach, la Mercè i la Juanita, en Conrado Llorens Suqué, en Josep Maria Milapeix, jugador de tennis, crec de tercera, el meu germà Climentijo. Un altre grup era format per les dues nebodes d’en Gonzalo Bosch Bierge, per la Frasquita Camps i els seus germans. De la família Grifé circulava en Ramon, el seu germà Francesc ja tenia relacions i no venia gaire i en Lluís era un altre marrec. També hi havien unes noies que es deien Bosch que no recordo altra cosa que quan la guerra civil van desaparèixer. Alguns, però formaven part dels dos grups. En aquells dies, eren també menuts la Carme i Lluís Ábalo.
Bé, un dia de l’estiu de 1934 estàvem de xerrameca a la terrassa de l’Hostal de Sant Pancràs, quan el Sr. Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tennis; ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera de l’Hostal, però nosaltres hauríem de cercar els diners per la construcció de la pista.
Aquesta inesperada proposta va motivar nombroses reunions dels joves: gaudir d’una pista de tennis era una fita gairebé impossible. No podíem pensar en una futura piscina, doncs per una part, econòmicament era inviable i per altre part l’esperit intransigent, ple d’efluvis morals no podia admetre un lloc tan disbauxat, on els invididus ensenyen interioritats pecaminoses.
(Continuarà demà)
Font: L’Esquirol del Vallès, Arxiu Bellaterra.Cat