Bellaterra, 22 d’agost de 1986
LLUÍS TORRES|Avui compartim una crònica dels bellaterrencs Santiago Vila Puig i Josep Maria Mas, sobre l’història dels FGC, publicat al número 9 de la revista L’Esquirol del Vallès, dirigida per Jordi Guiu Santanach, corresponent als mesos de maig i juny de 1986.
EL FERROCARRIL, pels bellaterrencs Santiago Vila Puig i Josep Maria Mas
Continuant els articles que en els últims butlletins hem dedicat a fer una mica d’història del nostre ferrocarril, ens pro posem avui parlar del material rodat de la linia. I ho fem situant-nos en els primers anys de l’existència de Bellaterra i per tant de la construcció de la seva estació, que és, fins on arriba el nostre record, fent marxa enrera en el temps. La meva primera imatge com a viatger dels Ferrocarrils de Catalunya és de l’any 1935. Sovint amb el meu avi anàvem a Bellaterra i la meva il.lusió era veure si tindríem la sort de que el comboi fós una composició de la sèrie 400, uns simpàtics vagons plens de reblons i amb un acabat interior de fusta de bona qualitat, vidres de colors i seients tapissats de vellut verd, que per tenir-ne un de frontal, permetia als infants de seure a primera fila i participar de manera directa en la marxa del tren.
Però no sempre era així, ja que a més dels esmentats 400, el parc de material el completaven els famosos «Brills en tres versions diferents: els típicament americans, numerats del 10 al 27, la sèrie 300 de cotxes aparentment més petits i que havien circulat encara pel carrer Balmes fins a Sarrià i Les Planes, i finalment els «metàl·lics» que partint de xasis i elements motrius dels primers foren totalment transformats als tallers de Sarrià.
Començarem doncs parlant dels Brills, coneguts amb aquest nom perquè foren adquirits a l’important factoria de Filadelfia J.G. Brill & Co.
Aquests cotxes eren com he dit 100 per 100 americans, idèntics per naturalesa als que creuaven per vies elevades les avingudes de les grans urbs dels Estats
Units. Originalment eren de color verd fosc anaven equipats amb un aparell salvavides que els va ésser suprimit quan van deixar de circular pel carrer Balmes. Els cotxes de segona clase tenien un departament furgó, destinat al correu i alguna mercaderia de petit volum, pel que la seva capacitat de seients era so- lament de 48 en lloc dels 64 habituals en els de tercera.
Els vagons eren certament comfortables. Disposaven d’uns bons seients també de vellut verd orientables en el sentit de la marxa del tren i d’unes finestretes arran de sostre que es podien obrir i tancar per mitjà d’un engranatge sens fi, i que proporcionaven aire fresc i agradable en époques de calor. Era l’aire acondicionat natural. Les bombetes, no pas gaire potents, que il-luminaven l’interior, estaven adornades amb unes delicioses pantalles d’opalina que donaven un cert aire romàntic, al temps que servien de distracció als viatgers ja que anaven movent-se constantment seguint el vaivé del vagó creant una mena de ball durant tot el trajecte.
Si bé en els anys 40 van ser automatitzades, les portes eren originalment accionades per unes maniveles exteriors que les obrien i tancaven mecànicament, deixant al descobert, segons si l’andana era alta o baixa, una escaleta que permetia el fàcil accés al vagó en aquest darrer càs.
Els pantògrafs funcionaven també manualment per mitjà d’una vulgar cordeta que accionava les molles que els feien plegar i desplegar. Tota la sèrie disposava de fre d’aire comprimit que produïa un so característic en cada obligada parada i en el que hi col-laborava el compressor amb la seva posta en marxa automática En aquell moment es va també aprofitar per aplicar a la sèrie alguna modificació «modernitzant-ne algun detall com la porta frontal, el far principal i les senyalitzacions vermelles, i canviant el color verd exterior per un marró que va ésser el tradicional fins la seva desaparició.
Sortosament el núm. 18 es conserva per cessió de la Companyia als Amics dels Ferrocarrils de Barcelona, esperant que un dia no llunyà, equipat de nou els motors que li van ser llevats, pugui circular de tant en tant per les vies sobre les que havia fet milers de kilòmetres! Els Brills sèrie 300, d’aspecte totalment diferent, foren els que durant molts anys varem contemplar fent el trajecte Plaça Catalunya-Sarrià. Qui no recorda la seva familiar silueta apareixent cada 5 minuts en les estacions en les que els bellaterrencs acudiem diariament per agafar l’habitual Sabadell, el seu color marró característic, la seva carcassa plena també de reblons i el rétol lluminós que sobre la porta frontal anunciava el seu destí: Sarrià.
Fins els anys 60 en que els nous 600 els anaren desplaçant, cumpliren magnificament la seva tasca, transportar varies generacions de barcelonesos. Josep Maria de Sagarra en el seu llibre Cafè, copa i puro, en fa una al·lusió i un bon elogi.
Degut a un accident sofert per un com- boi l’any 1926 i com sigui que la caixa dels vagons havia quedat molt malmesa, es prengué la determinació de construir-ne unes de noves totalment metàl·liques en els mateixos tallers de la companyia de Sarria. D’aquí el nom de metàl·lics amb que es coneixien. El resultat fou la creació d’uns cotxes molt a l’estil de l’època que donaren també un gran rendiment i que encara fa ben poc podiem veure, ja molt tronadets, fent algun servei a Rubí o Sant Cugat. De seients més esquifits pintats de color verd clar interiorment, decorats amb miralls ovalats, tenien dos departaments separats per un de central amb dos únics seients travessers
Fins aquesta darrera etapa que hem mencionat, havien funcionat sempre amb un remolc dels Brills americans tradicionals.
Font: L’Esquirol del Vallès
BELLATERRA.CAT 