BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 26 de setembre de 2024

LLUÍS TORRES|Compartim l’entrevista que Andrea Pascual va realitzar a l’Anna Maria Cruz i Isabel Bernaud, publicada el 1994 a L’Esquirol Amics de Bellaterra.

Andrea Pascual entrevista a l’Anna Maria Cruz i Isabel Bernaud

Quan era xiqueta anava a costura…, i ha passat mitja vida a Bellaterra, enamorada de la quietud del seu <<<barri», cosint fins a les tantes de la nit, matinant per endreçar la casa i cuidar el jardí amb el primer raig del sol, a aquella hora del matí quan Bellaterra sembla recuperar l’ambient tranquil de temps passats. Anna Maria Cruz és la modista de Bellaterra. Viu amb Isabel Bernaud, la seva germana, encara que aquesta porti el cognom del marit, francès. Totes dues van venir a Bellaterra l’any 1954, quan els metges van recomanar un canvi d’aires a la seva mare. Des de llavors Anna Maria sempre ha viscut a Bellaterra. Isabel ha passat llargues temporades a França, la més llarga des del 1960, quan es va casar amb l’Antoine Bernaud, fins al 1982 en que es va quedar viuda. Des de llavors les seves mans, que no saben deixar de treballar, acompanyen a la germana, ajuden a cosir o a descosir, i els diumenges, com que no es pot treballar, fan delicades puntes de ganxet.

– Isabel: En morir l’Antoine, vaig dir, <<<per estar tu sola a Bellaterra i jo sola a Saint Etienne, si tu no vols marxar de Bellaterra, ja hi vindré jo.» I aquí estic! Ens avenim molt bé, perquè ella diu <<<farem el que tu diguis», i jo «no, el que vulguis tu». I així anem.

– Anna Maria: Sempre ens hem avingut molt. Doncs ara, que les dues estem pels volts de vuitanta anys, no anirem a canviar! – Isabel: Jo he viscut menys temps a Bellaterra, però sempre m’ha agradat. Quan encara vivia el pare, ens estàvem a Sabadell, i els dies de festa agafàvem el tren i cap a Bellaterra a berenar o a passar el dia al bosc.

– Anna Maria: A casa meva mai anaven a la Floresta o a Les Planes, sempre a Bellaterra.

– Isabel: Quan vostè ens va dir que ens faria l’entrevista per L’ESQUIROL, va sortir el tema del que costava el bitllet del tren l’any 1950. Jo, per no donar-li a vostè una xifra equivocada, vaig anar un dia a les oficines dels Ferrocarrils a Barcelona per demana’ls-ho. Vaig deixar una targeta i van dir que ja em trucarien. Però res. Llavors vaig tornar- hi un altre dia i li vaig dir a aquella noia que necessitava saber el que valia el tren l’any 1950, perquè no n’estava ben segura de que el preu fos una amb cinquanta. I aquella noia em diu que què és això? Ves! El cas és que encara no m’ho han aclarit i ja he deixat dues targetes. Ara tornaré a Barcelona i els diré: «Bé, han tingut temps de buscar- ho? I si és que no els hi ve bé, digui- m’ho!>> Jo crec que de Sabadell a Bellaterra valia una amb cinquanta cèntims. Em recordo que l’any 1931, la primera vegada que anàrem a Barcelona, per comprar-hi xocolata, des de Sabadell a Barcelona valia una pesseta i deu cèntims. I de Sabadell a Sant Quirze, quinze cèntims. – Anna Maria: Jo no me n’recordo. Isabel agafava el tren cada dia per anar a treballar a Sabadell, d’ordidora, a la fabrica de Can Codina. – Isabel: En deien Codina, el nom de la família de la senyora, però en aquella època ja era dels Vila-Puig. Als treballadors ens pagaven el preu del tren. D’altres amos no que no ho feien. Agafava el primer tren cap a Sabadell, a les 6,10 del matí. A aquella hora també l’agafava la senyora Anita, la dona de l’alcalde Marcet, per anar a missa; la senyora Magdalena del Colmado de Can Roso, que estava al costat de l’església; la Paquita, la masovera de Can Fàbregas, i la Mercè, la dona d’en Joan, el vigilant
de Bellaterra.

Aquestes anaven per comprar a plaça de bon matí, perquè després havien de treballar. La Mercè atenia la centraleta de Telèfons, que estava allà a on ara està la Farmàcia.

– Anna Maria: Eren aquells trens antics
de fusta. Els deien «els trens de
Xicago». Diuen que quan van ser vells per als americans els vàrem comprar aquí. Eren molt macos, de fusta brillant. Tenien uns seients que el respatller es feia anar d’un cantó a l’altre quan canviava el sentit de la marxa.

– Isabel: El seient estava quiet; el que es movia era el respatller. S’agafava per un mànec que hi havia a la punta i…ras! es passava per sobre el seient a l’altre cantó. – Anna Maria: Jo anava a Sabadell a emprovar a algunes clientes; d’altres venien elles aquí. Això al principi, després vaig cosir per la senyora Peña, que vivia davant l’església, per la senyora Tort, la senyora Faus, la senyora Antonia Valls, la senyora Bonastre, la senyora Escapa, que ara viu a Mèxic…i a poc a poc em vaig quedar únicament amb les clientes de Bellaterra. Al principi m’ajudava la mare, i tenia vàries noies, la Maria petita, que li deien, que venia de Sabadell, l’altra Maria d’aquí baix, la Consuelo, que era la germana de la masovera de la casa dels Romedis.

– Isabel: I no venia també la dona d’en Gervasi?

– Anna Maria: No. El Gervasi era el que repartia les cartes. Perquè llavors a Bellaterra no teníem servei de Correus, si es que ara es pot dir que tenim servei, ah!, ah!, ah!. El correu el recollia del tren en Pepe Cots, que era com
l’alcalde de Bellaterra, li donava al Gervasi i aquest ho repartia per les torres. En Gervasi també es cuidava de l’aigua. En aquella època l’aigua venia de Barcelona i no depenia com ara d’Aigües de Sabadell. Però va resultar que Bellaterra tenia poca aigua, molta gent no s’hi estava per això, i un bon dia la companyia de Barcelona va voler portar aigua cap a Sabadell i en Marcet, que era alcalde de Sabadell i tenia una torre a Bellaterra, i els del Fomento, els van dir que no els donarien el permís per passar per aquí les canalitzacions si no deixaven aigua per a Bellaterra. Es veu que la companyia no ho volia, però al final van deixar l’aigua i va ser un bé de Déu. Llavors va ser quan va començar a venir-hi més gent.

– Isabel: L’altre problema de Bellaterra era l’electricitat, millor dit, la llum dels carrers. Teníem tres o quatre bombetes, <<<pengim-penjam>>> i tot fosc a les nits. A mi no em feia por. En aquells anys hi havia encara moltes restriccions i llavors havíem de canviar el torn de treball a la fabrica.

Si no hi havia electricitat més que a les nits, doncs a treballar de nit. Per tornar, agafava l’últim tren. Tot era fosc, però jo venia ben tranquil.la. La mare em deia que digués a en Joan, el vigilant, el marit de la Mercè, que m’acompanyés, perquè ell sempre estava fent «el recorrido».

Donava tres o quatre voltes per tots els carrers de Bellaterra.

– Anna Maria: En Joan caminava a les
nits per tots els carrers de Bellaterra. A vegades em deia: «Apa, que ahir a les tres encara cosies, que he vist el llum del cosidor encès». Jo tenía el cosidor a baix, a on hi havia estat el forn de pa abans de la guerra. Com que el qui
portava el forn era «roig», després de la guerra va sortir «pirant». Va agafar la
casa un que es deia Pepet Uñó., de Cerdanyola. El Pepet repartia queviures amb un camió per Bellaterra durant
bastant de temps. En aquella època can Casas només obria els tres mesos d’estiu i a l’hivern només quedava can Roso. Es veu que el Pepet tenia el projecte de tornar a fer marxar el forn, vendre pa a Bellaterra i arreglar aquesta casa per quedar-se aquí els dies que plegava molt tard de repartir, per no haver d’anar cap a Cerdanyola. I molt bé. Però la seva dona es va sentir malament, van anar al metge i… un càncer. En vuit dies es va morir. I la casa es va quedar tancada. – Isabel: Llavors va ser quan a la casa a on estàvem, que era del senyor Samitier, ens va dir que la necessitava per que casava un fill. Nosaltres li demanàrem
la casa al Pepet Uñó i ens la va llogar l’any 1957 per sis mil pessetes a l’any. – Anna Maria: Un temps després Pepet Uñó va pensar que volia vendre la casa i el Doctor Montmany de Sabadell n’estava interessat, i ens donava un traspàs, però jo no volia marxar i em vaig decidir a comprar. Era l’any 60, me’n recordo bé perquè la mare es va morir l’any 59. I vaig anar pagant a «plaços», cada tres mesos. No va estar malament.

– Isabel: I just un any després jo em vaig casar a França i ella es va quedar aquí tota soleta.

– Anna Maria: Jo a França no hi volia anar. A mi no se m’hi havia perdut res allà. En comprar la casa és quan vam desfer el forn. La paret del jardí està feta amb les pedres que hi van sortir. L’Àngel, el guarda, ens va ajudar a plantar els rosers. Era un bon home. Només havies de demanar-li qualsevol cosa i de seguida venia a ajudar, a tothom. No entrava ningú a Bellaterra sense que ho sabés l’Àngel. Vigilava molt,

– Isabel: I també vigilava el José, que era un pobre, petit i prim; pobre, però molt honrat que dormia al buit d’una escala que hi havia hagut a la plaça del colmado. Una vegada va veure un xicot que es ficava per una finestra, li va agafar la cama i no va parar fins que el va fer sortir. La gent de Bellaterra li feia caritat i la senyora Anita Marcet l’
ajudava molt. Em penso que al final, quan ja se li anava el cap, el van portar a Sabadell a la Casa Caritat i allí es devia morir. Pobre home.

– Anna Maria: Entre el Joan vigilant, el José i l’Àngel el guarda, era un bon trio per a Bellaterra. I el que també estava <<al tanto>>> de tot era en Gaspar, l’encarregat de les obres del senyor Roig, el constructor.

Em recordo que una vegada… – Isabel: Ai! Ja sé el que vas a dir! – Anna Maria: Sí, eh? Doncs una vegada, encara estàvem a l’altra casa, hi havia un senyor que era una mica massa <<<faldillero». No direm el nom, oi? Resulta que va portar aquí una «amiga» i en Gaspar va veure que la dona entrava a la casa, però no va veure que abans havia entrat el senyor. En Gaspar va començar a preocupar-se, perquè era l’època en que els estiuejants ja havien marxat i aquella dona no havia estat aquí a l’estiu. En Gaspar va trucar a casa nostra a preguntar si sabíem si hi havia algú. Nosaltres no havíem vist entrar a ningú. Llavors se’n va anar a buscar a en Joan, el vigilant, i van decidir d’ anar a telefonar els amos de la torre des de ca l’Escoda, perquè era l’únic telèfon que hi havia més a prop. Li va contestar la senyora. Ell va preguntar si sabia si havia d’anar algú a la torre de Bellaterra, perquè li semblava que havia entrat algú. La senyora li va dir: «Ah, no es preocupi, deu ser el meu marit, que havia d’anar a arreglar una cosa de les golfes». Llavors ja van ensumar el que era i van dir: «Doncs bé han de sortir, i ja els veurem». Allò que passa, perquè, és clar, es van «picar». El Joan va trucar a la porta, i… una bona estona després va sortir el senyor, per la finestra, tot escabellat: «Què hi ha?>> I en Joan <<Res, que ens ha semblat que havia entrat algú a la torre…>> I ell: «No, no res, aquí únicament hi he entrat jo». Però els altres es van esperar, i després de molta estona van veure sortir tots dos. I es va saber que era una… «senyora», molt coneguda…, del carrer Àngel Guimerà de Sabadell.

– Isabel: Vet aquí. Bellaterra estava molt ben cuidada. No pas com ara, no!

Andrea Pascual

Read Full Post »