Còmic TBO (1917-2017) i Joaquim Buïgas i Suárez (1886-1963) 📷 BETEVÉ
LLUIS TORRES|Compartim aquesta crònica apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80, per la poeta bellaterrenca Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016). L’actor Jaume Pla Pladevall, recorda les trobades culturals a la gran casa de fusta que Maria Rosa es va fer construïr al terreny del seu pare, -l’escriptor i editor Joaquim Buïgas i Garriga-, situada a l’actual Avinguda Bertomeu, molt a prop del Carrer Terranova. El jardí era ple de boniques figures de nans de colors. Els Buïgas han constituit una família de grans il·lustres creadors.Joaquim Buïgas i Garriga (Barcelona, 12 de juliol de 1886 – 2 de gener de 1963), fill de Gaietà Buïgas Monravà, va ser un editor i autor de còmic, guionista, entre d’altres, de la sèrie més popular de la revista TBO, La família Ulises.
JOAQUIM BUÏGAS I GARRIGA
Joaquín Buïgas procedia d’un llinatge familiar molt unit a la història cultural de la seva ciutat natal. El seu avi matern, Miquel Garriga i Roca, va ser l’arquitecte del Gran Teatre del Liceu; el seu pare, Gaietà Buïgas i Monravà, l’autor de 800 obres mundials, entre elles el Monument a Cristòfor Colom; el seu germanastre, Carles Buïgas, va dissenyar les fonts lluminoses de Montjuïc i era cunyat de la pintora i dibuixant Josefina Tanganelli, que estava casada amb un altre germà seu.
JoaquimBuïgas era un senyor d’una personalitat extraordinària, d’una distinció atàvica sorprenent. Era tot un gentleman, conservador amè inesgotable.
Les seves històries, els contes, les anècdotes eren sempre del major interès per a tothom.
Parlar del meu pare amb limitació d’espai és molt difícil, ja que de les seves activitats en diversos camps, n’omplirien llibres.
Fou creador de la primera revista infantil espanyola, (TBO), el tiratge de la qual sobrepassà la fabulosa xifra de més de 350.000 exemplars setmanals; també s’enviava el periòdic a Sud-Amèrica. Tenia els dibuixants més ben dotats d’Espanya i de l’estranger, amb els quals era molt exigent: volia que interpretessin amb exactitud les seves idees.
EI TBO ha representat la lectura de moltes generacions: dels infants, les primeres lletres, i dels grans, els primers records. Fins i tot Ramon Menéndez i Pidal, president de la Real Academia Española, al seu xalet de Madrid, llegia totes les nits el TBO abans d’anar-se’n al llit a somiar en castellà, en «Don Orduño, en el Cid» i «Doña Gimena», i és que molts dels personatges encisadors del TBO tenen semblança amb els Amadis de Gaula, dels Don Favila i els Don Quijote dels «Cid», personatges que surten per la geografia i la història d’Espanya.
El nom té una transcendència, ja que el diccionari de la «Real Academia Española» recull la paraula «tebeo com a sinônim de revista infantil. A Madrid, el 15 de febrer de 1977 s’institueix un premi amb el nom de Joaquim Buïgas i Garriga per a premiar la millor obra de la premsa infantil i juvenil.
Joaquim Buigas era un refinat intel-lectual. Publicà molts llibres de narrativa catalana. Des d’Amèrica, molt jove encara, ja enviava comtes i narracions a periódics de Barcelona i Amèrica
Un dels comtes, l’he trovat a La Veu de Catalunya, editat el dijous 5 de maig de 1910 i (dedicat a Josep Carner regraciant una endreça) intitulat L’ocell que està de broma. Joaquim Buïgas és un notable contista de gran fluïdesa idiomática. Les seves narracions es publiquen a la II-lustració Catalana dirigida i finançada pel patriarca de les nostres lletres, Francesc Matheu. Aquests comtes arriben fins a la taula de Matheu des de punts molt allunyats d’Amèrica procedents d’hi sendes agrícoles situades a la vora de cabalosos rius, al bell mig de les selves verges o perduts en les immenses pampes on Buïgas compartia la seva vida amb els gautxos callats, destres i valents de Martín Fierro. Ell escolli des de la seva joventut el galopar dels cavalls, la natura oberta, empunyar el rifle, obrir-se pas per la jungla tancada; i enfrontar-se amb les feres.
Al mig del Chaco va conviure amb els guaranis i n’aprengué el llenguatge. Els seus amors foren la familia, els llibres, i la natura.
LLUÍS TORRES|Compartim el Poema llegit per Calassanç Ubasarti Teixidor al Saló de Cent, amb motiu de lliurar-li al català universal de l’aigua i llum, Carles Buïgas (Barcelona, 18 gener 1898 – Cerdanyola del Vallès-27 agost 1979), la medalla d’or de la ciutat de Barcelona, el 26 de gener de 1970.
Carles Buïgas 📷 ARXIU Museu de Cerdanyola del Vallès
GUSPIRA DIVINA
A en CARLES BUÏGAS, enginyer genial.
Quan tot en el nores encar dormia brollant de les mans seves aigua i llum, creà l’Etern uns mons de fantasia com si jugués a fer sers vius amb fum.
I bo i mirant les seves creatures clamava Déu: Tot és ben bo i bonic: rodeu pel gran espai amb lleis segures, que el càlcul meu abasta el gran i el xic.
Del viu llampec d’eterna Saviesa, una guspira en té l’home mortal, que, en resplendir, ens sembla més encesa si a dins la porta un home genial.
Bo i somniat en nits de llums d’estrelles, fent poesia amb l’aigua i el color, un Bon Barceloní, de meravelles.
Aquell fulgor diví d’intel·ligència treballa i va encenent noves visions; són conjuntades poesia i ciència que fan d’un caos, llum de creacions.
Té un geni que m’inspira a cau d’oïda per fer encara un món nou per la Ciutat: sonora llum, teatre ple de vida, somni poètic, fet realitat.
BARCELONA! Oh tu que tan bé lligues matèria i esperit com a ideal, al geni que tu tens, CARLES BUÏGAS que a punt ja et té un «Teatre Integral», sabràs aixecar, aimant de la bellesa, per ell i per a tu aqueix monument; d’una Ciutat que arreu té fama estesa de bonica, en serà l’himne vivent.
Has d’ésser, com ell vol, sempre primera en ardor de treball i formosor; i com sortint d’eterna primavera serà el teu cant, pel món, tot llum i so.
CARLES, avui nostra Ciutat t’honora en fer brillar el seu or damunt ton pit; porta’l joiós; és dring de veu sonora d’un poble que essent gran, sap ser agraït.
LLUÍS TORRES|Compartim aquesta crònica apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80, per la poeta bellaterrenca Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016). L’actor Jaume Pla Pladevall, recorda les trobades culturals a la gran casa de fusta que Maria Rosa es va fer construïr al terreny del seu pare, -l’escriptor i editor Joaquim Buïgas i Garriga-, situada a l’actual Avinguda Bertomeu, molt a prop del Carrer Terranova. El jardí era ple de boniques figures de nans de colors. Els Buïgas han constituit una família de grans il·lustres creadors.
Carles Buïgas i Sans a la sala de màquines de la Font de Montjuïc, 1929 📷 CEDIDA
LA NISSAGA DELS BUÏGAS
Carles Buïgas i Sans (Barcelona, 18 gener 1898 – Cerdanyola del Vallès-27 agost 1979)
Carles Buïgas, enginyer, és conegut internacionalment pel mag de l’aigua i de la llum. De la seva obra literària i poètica es podrien omplir moltes pàgines Per tant, em limitaré a parlar breument d’algunes de les obras, i projectes i dels guardons amb que fou distingit. Com a figura humana era un geni de cor senzill, ulls somiadors i de carácter infantil. Era bo, respectuós amb tothom i la poesia li nexia de la ment com les cascades d’aigua, Iluminosses i melòdiques.
DIVERSES OBRES PROJECTES (només algunes de les més importants)
– Totes les fonts i il-luminacions decoratives de l’Exposició de Barcelona de l’any 1929
– El transbordador aeri del port de Barcelona, realitzat en colaboració amb els senyor Calzada Roca
– El Gran Teatre d’Aigua i 174 fonts flotants a l’Exposició de París, el 1937
– Un jardi luminos i un sortidor de 115 metres d’alçaria a l’Exposició de Lieja, el 1939.
– Collaboració en la construcció de la gran fontt de la Plaça de les Nacions a l’Exposició de Nova York (1939)
– Les fonts de Exposició de Lille Roubаiх, 1939
– Projectes de fonts i teatre d’aigua-Ilum per ‘Exposició de Roma, 1942
– Les fonts de l’Exposicio de Lisboa,
– I-luminació decorativa de la Catedral Basílica de Barcelona, 1951
– El gran Teatre d’aigua-llure-música i la font lluminosa de l’Exposició de Santo Domingo, 1965-66
– La gran font lluminosa lineal de Granada, 1960
– Dues fonts lluminoses amb canvis de forma i color per a l’Exposició Internacional de Brussel·les, 1958.
– II-luminació de la Sagrada Família, 1964.
– Conjunt paisatgista de fonts i cascades al Mirador de l’Alcalde de Montjuïc, 1963.
– Font lluminosa canviant de forma i color, en una plaça de València, 1963.
– Font lluminosa de la “Plaça de Sant Joan de la Creu”, a Madrid, 1963.
– Reconstrucció de la font canviant de la Plaça de l’Imperi de Lisboa, 1963.
– Font lluminosa de la Plaça de Pius XII, Sant Sebastià, 1966.
– Font lluminosa al Parc de les Nacions, Madrid, 1966.
– Font lluminosa canviant de llum i color, a la Plaça de Barcelona, a Almeria, 1966.
-Il·luminació decorativa del Monestir de Pedra (Saragossa), 1966.
– Sortidors lluminós al vestíbul de l’auto-banc BANESTO, Madrid, 1967
– Font lluminosa carrer Gral. Dávila Da Violante, Almansa, 1967.
– Font lluminosa canviant a la Plaça de Zabálburu, Bilbao, 1967.
– Font Iluminosa a Dubai (Arabia), 1987
– Gran font Iluminosa musical a la Plaça de les Nacions Unides, Casablanca, 1967
– Font lluminosa a la Plaça del 6 d’Agost, Gijon, 1967
– Encàrrecs de projectes per a l’Expo de Montreal, 1967.
– Font Iluminosa a la plataforma sobre el riu Onyar, Girona, 1968.
– Iluminació de l’església gótica dels Sants Just i Pastor, Barcelona, 1967.
– Font Iluminosa i il·luminació del Monument al Mestre, Cartagena, 1968.
– Font Iluminosa, Teruel, 1968.
– Font lluminosa al Parc d’Atraccions de Montjuic, Barcelona, 1968
– Font lluminosa a Osca, 1968.
– Font lluminosa prop de l’aeroport del Prat, Barcelona, 1968.
– Dues tants lluminoses. Almeria, 1969.
– Conjunt de fonts, cascades i sortidors lluminosos al Parc d’Atraccions la Casa de Campo de Madrid, 1969
– Installació de petits sortidors lineals anteriors a l’escenari del petit teatre a l’aire lliure, Madrid, 1969.
– Font lluminosa a Tazacorte. Sta. Cruz de Tenerife, 1969.
– Dues fonts a l’Hospitalet de Llobregat, 1969,
– Font lluminica, Cuenca, 1969.
– Des del 1969: 11 fonts lluminoses a França, una a Asia, una altra a Mamilton, Bermudes; cinc a Tenerife; tres a Melilla, setze a Málaga i dotze en altres llocs d’Espanya, demés, diverses iluminacions artistiques.
– Fonts lluminoses a Valls, Jerez, Algesires, Cadis, Benidorm, Santoña, Lleida, Jaén, La Carolina…
– Darrerament, fora d’Espanya, fonts lluminoses a Luchos, Castres, Colomiers, Cazères, Tolosa de Llenguadoc (5) i Carcassona
– I-luminació artística a Grotas de Torres Novas i Albados (Portugal).
– Posteriorment, 45 fonts lluminosas més a América, Àsia Àfrica
En total ha realitzat, entre Espanya i l’estranger, més de tai ha 800 fonts lluminoses de diferents classes i un centenar d’il·luminacions artístiques
Són innombrables els projectes que han quedat per realitzar, com la Nau lluminosa i el Teatre Integral: l’Exposició Universal de Buenos Aires, 1938, un altre per a Rio de Janeiro, el mateix any. També un altre per a la Fira de Mila frustrada per la guerra. Un túnel subfluvial al Tajo, a Lisboa, i un funicular aeri entre Lisboa i Almada.
SOCIETATS A QUE PERTANYIA
Membre de: L’Academia de Ciències i Arts de Barcelona, Molt l-lustre Acadèmia Tecnológica.
Membre d’honor del Comité Español de lluminación.
Corresponent de la Real Academia Hispanoamericana, Ciències de Puerto Rico
Acadèmia de Artes i Soci d’Honor de: Circulo de Bellas Artes de Madrid. Associació d’Amics de la Ciutat, Cercle Artistic de Barcelona.
CONDECORACIONS I DISTINCIONS HISTORIQUES
– Grau Creu d’Isabel la Católica.
-Ordes de Merit Civil: Corona d’italia, Sant Olaf (Noruega). Lleó Blanc (Txecoslovàquia), Duarte, Sánchez y Bella (Dominicana); Cristo (Portugal) (Oficial); Leopoldo (Bèlgica) (Oficial).
– Medalles: Del treball de Plata de 1.a classe. D’or al Mèrit Tecnològic. De la ciutat de Barcelona al Mèrit Artístic. D’or de la Galeria de Catalans II-lustres. D’or extraordinària, concedida pel «Círculo de Bellas Artes de Madrid».
– Clau de Barcelona.
– Diploma d’Honor al Mèrit de la SEBAP; diploma pòstum de Lux 79.
Miquel Garriga i Roca (Alella, 14 gener 1808-Barcelons, 14 octubre 1888) i Gaietà Buïgas i Monravà (Cerdanyola del Vallès 1851-1919) 📷 CEDIDA
LLUÍS TORRES|Compartim aquesta crònica apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80, per la poeta bellaterrenca Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016). L’actor Jaume Pla Pladevall, recorda les trobades culturals a la gran casa de fusta que Maria Rosa es va fer construïr al terreny del seu pare, -l’escriptor i editor Joaquim Buïgas i Garriga-, situada a l’actual Avinguda Bertomeu, molt a prop del Carrer Terranova. El jardí era ple de boniques figures de nans de colors. Els Buïgas han constituit una família de grans il·lustres creadors.
MIQUEL GARRIGA I ROCA (Alella, 14/01)1808 – Barcelona, 14/10/1888) GAIETÀ BUÏGAS I MONRAVÀ (Cerdanyola del Vallès 21/07/1851 – 07/11/1919
El meu besavi, Miquel Garriga i Roca, entre altres obres barceloneses, va ésser un dels dos arquitectes del gran teatre del Liceu, considerat un dels teatres de més renom del món.
El meu avi Gaietà Buïgas i Monravà, arquitecte, va néixer a Barcelona el 21 de juliol de 1851.
El monument a Colom va constituir el més gran èxit a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Aquest símbol de la nostra ciutat és l’obra més coneguda del notable arquitecte. Per aquesta creació obtingué la medalla d’or a l’Exposició de 1888 i el rei d’Italia el nomenà comendador de la Corona.
Gaietà Buïgas i Monravà era fill del també famós, Josep Buïgas i Raspall el qual havia nascut els dies de l’ocupació napoleònica i se’l considerava un dels millors advocats de la nostra ciutat i vinculat a tota obra benèfica i altres activitats filantròpiques i socials.
El seu fill, el futur creador del monument a Colom, va seguir la carrera d’arquitecte, primer a Barcelona i després a Madrid. Molt abans d’acabar la carrera esclatà a Espanya la tercera guerra carlista. Aleshores l’estudiant abandonà els llibres i s’allistà a les files del pretendent, en les quals obtingué la graduació de coronel d’enginyers. En enfonsar-se el front militar va seguir l’aspirant Carlos a l’exili en un romàntic pelegrinatge.
Va viure a França i a Italia i fou recone- gut, pels seus mérits militars, pel rei Alfons XII.
En retornar de l’exili, acabà la carrera d’arquitecte l’any 1879. Buïgas i Monravà passà d’ajudant del famós arquitecte Garriga Roca, i en aquell temps de la seva vida, és quan va obtenir, el 1882, el primer premi dels projectes per a erigir un monument a l’almirall Cristòfor Colom. Concurs que fou convocat pel nostre ajuntament, en el qual concurs va prendre part quaranta-set concursants entre els quals hi havia notables arquitectes estrangers.
Exposición Internacional de Higiene, Buenos Aires, 1904. Medalla d’argent a Gaietà Buïgas per la seva monografía i projectes d’edificis hospitalaris.
Un dels arquitectes vençuts per Buïgas i el seu Projecte era el mateix Garriga. qui, en lloc d’irritar-se, el felicità reconeixent els seus mèrits. D’aleshores ençà es lligaren més els vincles d’amistat entre Buïgas i Monravà i l’arquitecte Garriga, i ben aviat es convertiren en familiars, ja que Gaietà es va casar amb la filla del seu mestre.
Gaietà Buïgas fou un cas manifest de capacitat de dominar diversos estils. Projectà la urbanització del passeig de Colom i l’escala que dóna accés al pont de la secció marítima. El Pavelló d’Indústries Navals en col·laboració amb Gabriel Borrell i Bonaventura Bassegoda i Amigó. El mercat de Sitges, 1889. – Balneari del “Vichy Catalán”, Caldes de Malavella (Girona), d’estil modernista. El Palau Comella, a Vic, és potser l’obra a de més caràcter neogòtic. Restauració – del Castell de Sardanyola, 1902; en aquesta restauració hi ha detalls medievals i gòtics. El Banc Popular de l’Uruguay. “Chalet Mora Magariños”, a Montevideo, 1903-1913. I moltes altres obres. El 1904 obté la medalla de plata a l’Exposició Internacional de Buenos – Aires.
Gaietà Buïgas i Monravà amb els seus fill 📷 CEDIDA
Font: Maria Rosa Buïgas i Suárez, L’Esquirol del Vallès de Bellaterra
LLUÍS TORRES|Compartim aquesta narració apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80, per la poeta bellaterrenca Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016). L’actor Jaume Pla Pladevall, recorda les trobades culturals a la gran casa de fusta que Maria Rosa es va fer construïr al terreny del seu pare, -l’escriptor i editor Joaquim Buïgas i Garriga-, situada a l’actual Avinguda Bertomeu, molt a prop del Carrer Terranova. El jardí era ple de boniques figures de nans de colors.
Vista general de la ciutat de Sant Cugat. Primera meitat del segle XX 📷 L. ROISIN
M.ROSA BUÏGAS* Jo coneixia un hortalà que es féu vell de tan aixafar terrossos, fer solcs, sofrar les vinyes, collir raïms, posar canyes a les mongeteres, lligar escaroles, regar les tomaqueres, arrencar cebes, alls i patates, fer reguerots, treure les herbes del camí, cremar fanals, buscar cargols, plegar ametlles i olives, abastar fruita, recollir llenya, sembrar blat, etcètera.
Sembla que encara el vegi pel caminet de la vinya, amb les arpelles a l’espatlla, el cistell al braç curull d’espigalls de col i capces de bróquil i, xano-xano, fent via cap al poble.
En Quimet tenia un xic de pretensió per la seva habilitat d’expert podador d’arbres fruiters, ja que sabia ben bé el lloc on havia de clavar la destral o les tisores per treure la fusta vella.
I quan apuntava la primavera, contemplava embadocat les gemes i les prometedores tiges que la saba renovadora feia créixer.
En Quimet era ferreny, ulls de falcó, mirada esquerpa, veu eixuta, el rostre cremat per la intemperie i colrat per les solellades d’estiu, el clatell ple de clivelles, ample d’espatlles, i bons bíceps, curt de cames, rabassut i llis de panxa.
Desconfiava de tothom i era tossut com una mula, caminava a poc a poc i estava assabentat de tot el que passava al poble i, com a bon pagès, no estava mai content del temps.
Si ja feia dies que no plovia deia: -Recoi i quin eixut! L’espiga no granarà.
I quan plovia en abundància, comenta- va:
-Amb tanta aigua, es podriran les escaroles i els cargols es menjaran les cols.
Quan feia molt de sol solia dir:
Amb aquesta rescalfada es rostirà la trepadella.
Si bufava el vent, repetia:
Aquestes rafegades esqueixaran les branques dels presseguers i escampa ran el blat.
I si el dia era quiet, sense estridències, anava cavil-lant i remugava entre dents: -Aquesta calma no m’agrada gens, em sembla que el dia acabarà malament…
Quan va començar a treballar a can Fura, el jornal li pagaven a ral. S’emportava l’esmorzar al tros; dins el cistell la vianda que havia sobrat del dia abans i una arengada rovellada dins el butxacó del gec posada igual que una ploma estilogràfica.
Assegut al marge de la vinya es menja- va l’arengada a pessics, amb una llesca de pa enfarinat i ben regat amb un trago de vi negre del bot.
Cada jorn feia les mateixes coses i quan caminava sempre guaitava a terra per no trepitjar cap Ilimac.
En arribar a casa solia sobrar la seva mare asseguda prop del portal apedaçant-li els pantalons o bé triant guixes per treure’ls aquella marieta negra que se’ls fa dins la tavella.
Mentrestant, l’oncle conco (1) feia anar amb el peu el ventall de damunt la taula per esquivar les mosques que s’aturaven damunt el tall de cansalada. La salutació d’en Quimet en entrar a ca sa seva era un: Coi!», alhora que clavava una guitza al gat, que fugia corrents, deixant un cap de pollastre mig rosegat damunt els cairons del menjador.
Aquell final d’estiu, després de la collita, i quan ja tenia el ví a les botes, es casà amb la filla de la Madroneta de Can Llufa, amiga de la mare.
La Rosa era una bona mossa, eixerida, riallera i bondadosa, portava el pòndol (2) de la casa i treballava més que el ruc, però al cap de dos anys de casats i en parir la primera criatura, una mosseta vermella com un sol, ploranera i robusta com son pare, la infortunada jove mori del part.
El dia de l’enterrament, al matí el seu home encara anà a la vinya a despampolar, mentre els veïns entraven i sortien de casa seva com un eixam d’abelles.
Havent dinat l’enterraven; en Quimet anava darrera el taüt amb el cap baix i la gorra a la mà; després seguia la comitiva formada per gairebé tot el poble,
ja que la Rosa morí en unes circumstàncies que feien exclamar a les ploraneres:
-I, ara, què farà aquest home, amb l’angelet de Déu que li ha deixat la difunta! Pobre Quimet! Pobre Quimet! Ja no farà res més de bo!
I aquestes lamentacions duraren fins al cementeri, on deixaren la malaguanyada Rosa, en pau descansi.
La filla d’en Quimet, la Roseta, anà creixent juntament amb els polls, les oques, la truja i les mosques. I quan fou una bona mossa, un dia la parenta de Vic la convida a la festa major i en el ball de l’envelat es prendrà de la noia un jove de la Bisbal, amb el qual es casà després de la collita. La noia visqué en una caseta emblanquinada i amb flors a l’eixida al poble veí de Vullpellac. D’ençà del casament de la filla, en Quimet es quedà sol, ja que també havia perdut la seva mare i l’oncle conco. Els diumenges s’afa itava, es mudava, es calçava les espardenyes noves i feia cap al cafè a jugar al cau, bo i prenent la barreja. Quan estava tip de fer el cau, recau i Sant Vicenç, embolicava un cigarret amb un paper fi, el llepava i l’encenia amb una metxa d’un metre, que es treia de la faixa. S’acomiadava dels companys amb un: «Apa, adéu-siau, i retornava a casa, xano-xano; a mig camí se li apagava el cigarret, i el duia en ganxat al llavi fins que es posava a jeure.
A punta de dia, a la primera passada dels ocells, ja enfilava el caminet de la vinya, seguint la mateixa rutina passaven tardors, hiverns, primaveres i estius. Un bon dia, quan ja era avi, un veí i amic, el Cisquet de Cal Xirabeca, li aconsellà que es tornés a casar, puix que necessitava una dona per endreçar-li la casa, per rentar-li la camisa dels diumenges, per fregar la terrisa, apedeçar-li els pantalons, sargir-li els calçotets, treure la femta del porc, donar el gra a les gallines i als polls, els lletsons als conills i per portar-li la manduca al tros. Escolli per muller una dona soltera amb bigoti, faccions de mostela, xafardera com una llevadora i cansada de fer de minyona a casa d’una senyora de Valldoreix. Les veïnes tafaneres s’assabentaren del pensament d’en Quimet a Cal Xiulet, el carnisser:
-Goita, que no ho saps? En Quimet es casa!
-Ah, si? Amb qui?
-Amb una tal Pepeta.
-Doncs, mira que farà sort aquesta dona, ja que en Quimet té molts quartets, fa vi quasi per tot l’any. Però la dona d’en Quimet no era gaire afortunada. L’endemà del casori, a les cinc del matí, el seu home la tragué del llit amb una estrebada, bo i dient-li: Teniu molta son a les orelles, mestressa, el cap viu, el cap viu mentre es cordava les vetes dels calçotets llargs.
La Pepeta, fent el ploricó, anava contant als veïns que en Quimet la treia del Ilit molt d’hora cada matí; a ella, que havia portat a la casa tants llençols brodats!
Però, més tard, ja es resignava quan veia la truja al corral, el ruc a l’estable tres pernils i una penca de cansalada al salador, les llonganisses i els bisbes penjats al rebost, els conills i les gallines a l’eixida, la gerra de la mel al prestatge de la cuina, els ous al ponedor, la bota al celler, els codonys, les avellanes i les ametlles damunt la taula, les patates sota el llit i els testos de la finestra curulls de clavellines.
La dona, per rescabalar-se dels maltractaments rebuts, gairebé sempre tenia la taula parada i convidava els seus parents a atipar-se de valent.
Una cosina llunyana, un nebot de Rubí i una amiga de servei eren els seus hostes preferits, per als quals encetava els pernils, les llonganisses i els bisbes. I endrapaven els suculents tiberis que preparava la Pepeta. Ja que havia estat una excel-lent cuinera i sabia fer estofats de conill, brous de gallina, carn de perol, llom amb prunes i sagí amb panses i pomes. Solia fer aquests guisats després de la matança del porc. Aquest dia era de gran tragí per a la Pepeta. La mocadera de Can Martinet hi anava de bon mati. En Quimet feia una fogaina per fer bullir l’aigua de la caldera. Els gibrells eren curulls de carn. La Pepeta feia els tastets. La ra lligava les botifarres.
El dinar d’aquesta diada era molt substanciós: un prou ple de llunes i, d’entrant, la carn magra amb prunes i pinyons; per postres, figues seques, nous, avellanes, un dolç codonyat | arrop, un cafè i una copeta de ratafia i anis. L’enllepolida mocadera s’aixecava de taula amb la cara encesa com un sol, i la Pepeta, les galtes vermelles com una cirera madura; havent dinat, reprenien la tasca. La màquina no parava de farcir budells, que s’anaven inflant de carn i pebre.
En Quimet penjava els darrers fuets a les canyes del rebost i la mocadera, amb el paquet del present, s’acomiadava tot dient: -Adéu-siau i fins l’any que ve, si Déu vol.
En Quimet es queixava a l’amic de Can Xiribeca que la dona tenia molts convidats. En Cisquet es treia la gorra, es rascava el cap i responia:
-Ja ho veus, Quimet, si la dona té parents amaneix escuradents! Bé, així ho diu el refrany i és una bona veritat.
La Pepeta era una gata maula i molt llaminera; cada matí es comprava a Can Sabat coca ensucrada amb pinyons i cireretes i se la menjava d’amagat amb dues preses de xocolata i un tessó cu rull de cafè amb llet de cabra, que feia un tel d’un dit de gruix, ben ensucrat amb quatre cullerades curulles de sucre. I si es trobava dèbil, es prenia un gotet de mistela amb un rovell d’ou. En arribar el seu home a casa, donava un cop de puny a la taula i deia: -Recol, que n’ets de bleda! Que no veus, tanoca, que la carn d’olla és freda?
I, anant-se’n cap a l’eixida, remugava entre dents: -Vaig estar més encertat en comprar la truja; amb la dona m’he «etivocat». La Pepeta a migjorn havia de portar-li la minestra al tros. Durant l’àpat el seu home no li deia res, ni ase ni bèstia. -Ai, mare, quin home més mussol que he arreplegat!- exclamava la Pepeta.
i, no podent aguantar més el mutisme d’en Quimet, li preguntava-: Que t’agrada el bacallà?
I ell restava mut, mentre amb una llarga espina del peix s’escurava els queixals. Després clavava queixalada al tomàquet i feia un trago amb un lleu xerriquet…
El que preocupava molt la Pepeta era que, al seu home, de tall només li agra- dava el bacallà i les arengades amb mongetes; tenia fòbia a tots els talls de carn, especialment els d’aviram, i davant d’això, tots els pollastres que criava els havia de vendre al mercat, encara que no els paguessin tan bé com ella volia.
Malgrat el mutisme del seu home i la tossuderia de menjar bacallà, la Pepeta, a les tardes, quan enllestia la tasca, asseguda al portal bo i xerrant amb la veïna Francisqueta, teixia una bufanda per al Quimet amb trossos de llana gruixuda de tots colors.
Quan la tingué enllestida, en Quimet va rebre el present amb satisfacció i per expressar-ho, engegà un «Recoi!» sostingut en to major.
El diumenge següent l’estrenà per anar al cafè a jugar al cau, i els seus companys quan veieren la bufanda exclamaren:
-Vatuadell, deus anar molt calent amb aquesta peça!
-Vataudena, l’ha feta la dona.
En Quimet, aquella tardor, es vengué una càrrega de vi i li pagaren molt bé, ja que el d’aquell any feia força grau. I dels beneficis obtinguts comprà una cotilla a la Pepeta, que ja s’ho ben mereixia, l’abnegada dona.
Però li hagué de fer el baster del poble, puix que, per a sostenir aquella màrfega de palpissos i prominències, havia – d’ésser molt reforçada! L’home es comprà unes ulleres per poder llegir «La Vanguardia>> i es féu adobar la dentadura per un especialista de Sabadell. – I en Quimet, amb la bufanda i les ulleres, i la Pepeta amb la cotilla i menjant coca ensucrada, visqueren un grapat – d’anys i acabaren els dies de la seva vida revifant el foc de la llar a l’hivern i a l’ombra de la figuera a l’estiu, amb la – bona companyia del gat, del gos, dels polls, de la truja i de les mosques… (Mª. ROSA BUIGAS)
(1) Germà de l’hereu quan resta fadrí i continua vivint a la casa pairal (nota de l’editorial).
(2) Govern (nota de l’editorial).
Maria Rosa Buïgas i Suárez 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
*MARIA ROSA BUIGAS, nada a Barcelona, filla del escriptor i editor JOAQUIM BUIGASI GARRIGA. L’any 1968 publicà el llibre de poesies «Dient coses….. En 1973 un segon volum, El Signe del Matí. El 1976 publica el llibre «Més lluny de l’estranger, narracions de temes irónics d’avui i d’ahir. En 1979 publica «De verdes i de madures», continuant les narracions de fina ironia. El 1981 publicà -El cementiri dels elefants novel-la psicològica profundament humana i el 1984 publicà L’aranya roja diverses històries de gran imaginació i acurada observació.
Diversos compositors catalans han musicat algunes de les seves produccions liriques, que així han passat a patrimoni popular, acollides com han estat en gravacions i discs que han convertit en il-limitada i permanent l’orbita de llur difusió.
BELLATERRA.CAT 