“El 14 de setembre de 1934, el govern civil aprovava els estatuts i es constituïa l’entitat Sport Club Bella-Terra (3), presidit per en Conrad Llorens, l’Artur Vidal com a secretari, en Climent Vidal com a tresorer, i quatre vocals que foren en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Josep Maria Mirapeix i en Rafael Camps”.
Si bé la Unió de Veïns és l’entitat més representativa de Bellaterra, sobretot pel que fa els aspectes de caràcter polític i de gestió d’interessos veïnals, el Club Bellaterra ho va ser en l’aspecte social Diem “ho va ser” perquè a partir dels anys vuitanta aquesta representativitat va minvar amb una pèrdua progressiva de socis Finalment, la crisi s’ha resolt amb una requalificació dels seus terrenys, l’any 2006, on s’ha dut a terme el projecte de construcció d’un supermercat i tot un seguit de botigues que garantiran la supervivència del Club. Abans d’arribar a aquest punt, però, el Club Bellaterra ha passat per diferents etapes, moltes d’elles erigint-se en aglutinador dels neguits esportius i culturals dels bellaterrencs.
El Club Bellaterra té el privilegi de ser la primera entitat que es va crear a Bellaterra, ja que els seus estatuts foren aprovats el 12 de setembre de 1934 (1) Entre aquella data i la de l’inici de la guerra civil, l’entitat va ser el punt de referència del jovent de Bellaterra.
Farem un repàs a la seva història, tenint en compte les dificultats que comporta no haver pogut accedir a la seva documentació, la major part de la qual ni els mateixos responsables actuals del Club saben on és.
La seva fundació
“Un dia d’estiu de 1934 estávem de xerrameca a la terrassa de l’hostal Sant Pancraç, quan el senyor Bartomeu ens va acusar d’apatia: ens digué que si nosaltres volíem podríem tenir una pista de tenis, ell ens facilitaria els terrenys que tenia darrera l’hostal, però nosaltres hauriem de cercar els diners per a la construcció de la pista”.
Vet aquí com l’Artur Vidal, des de les pàgines del primer número de L’Esquirol del Vallès de l’any 1965, ens explica les primeres passes del futur Club. En aquella colla a què fa esment s’hi s’hi trobaven les dues noies grans dels Fàbregas, la Maria Lluïsa i la Paquita, les dues noies Llorach, la Mercè i la Juanita, en Conrado Llorenç, en Josep Maria Mirapeix, en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Rafael Camps, el mateix Artur Vidal i el seu germa Climent. Segons el cronista, algú hava llençat la idea d’una piscina, però es va desestimar per raons econòmiques i sobre, tot, perquè “l’esperit intransigent ple d’efluvis morals de l’època, no podia admetre un lloc tant disbauxat, on individus ensenyen interioritats pecaminoses”.(2). Tornem, però, al record de l’Artur Vidal.
“Decidits a aprofitar l’oferta del senyor Bartomeu, vàrem fer reunions per concretar les condicions. Ell ens deixava el terreny a precari i nosaltres construiríem la pista. El projecte va fracassar, però el neguit ja hi era. Aleshores hi havia un solar propietat de Fomento de la Vivienda Popular que era la societat urbanitzadora i que feia llinda amb l’avinguda Central (avui, carrer Joan Fàbregas) la Plaça del Pi, l’Hostal i el carrer del Sortidor (avui, Lluís de Ábalo). A la part que donava a l’Hostal hi havia una mica de jardí, i mirant a l’estació hi havia un rètol de ferro de tres o quatre metres d’alçada i deu o dotze de llargada amb un anunci de FVP En aquella esplanada no feia gaire s’hi havia muntat un envelat per a la Festa Major. Vàrem decidir que aquell era el lloc que ens convenia i iniciarem les gestions amb el senyor Viza que era qui manava a Fomento i amb el recolzament d’en Casimiro Cots, delegat a Bellaterra de la societat.»
Les gestions van donar molt bon resultat i aquell mateix any el jovent allisava el terreny, plantava una xarxa, pintava les ratlles i bastia una tela de galliner perquè les pilotes no anessin a parar a la plaça del Pi.
El 14 de setembre de 1934, el govern civil aprovava els estatuts i es constituïa l’entitat Sport Club Bella-Terra (3), presidit per en Conrad Llorens, l’Artur Vidal com a secretari, en Climent Vidal com a tresorer, i quatre vocals que foren en Ramon Grifé, en Josep Lluís Pérez, en Josep Maria Mirapeix i en Rafael Camps.
En una crònica de l’època, l’Artur Vidal ens parla de dues vocals més, la Maria Lluïsa Fàbregas i la Mercè Llorach, tot i que en el document estatutari no hi figuren. Possiblement es van incorporar més tard. Així ho corrobora l’Agustí de Uribe, fill de la Maria Lluïsa Fàbregas, que, a més ens diu: «La mare sempre ens va dir que ella tenia el carnet número dos del Club pel fet de ser dona». Pels que van conèixer la filla gran dels Fàbregas, aquesta afirmació no els ha de semblar gens estranya, car, al llarg de la seva vida, la Maria Lluïsa va ser una dona amb molta empenta. És possible que també per la seva posició, pel fet de ser filla del senyor Fàbregas, fossin més fàcils les gestions amb Fomento. Ens consta a més que ella va formar part de la segona Junta l’any 1936. Ens hem permès fer aquest apunt perquè fins el 1971 la Junta no va donar entrada a les dones i, en el moment de fer-ho, va ser en qualitat de comissionades. Concreta- ment foren l’Enriqueta Rodríguez i la Carme de Ábalo.
D’aquells primer estatuts en destaquem alguns punts que defineixen l’esperit amb que va néixer l’entitat:
– Fomentar tota classe d’esports i festejos.
– Es mantindrà apartat de tot acte o manifestació política, religiosa o social.
– Format per socis fundadors, honoraris i de número.
– Quota de 15 pessetes anuals. Inscripció 10 pessetes.
– Cap responsabilitat d’accidents.
– L’Assemblea General Ordinària tindrà lloc en la segona quinzena de juliol de cada any
(1) Possiblement, l’Associació de Propietaris de Bellaterra estava constituïda i en cedia la primera, però no sabem si estava legalitzada, ja que no n’hem trobat constància en el registre.
(2) Quan el Club va ser una realitat, es va pensar de seguida en la possibilitat de fer una piscina, la disposició de la qual es va projectar de tal manera que des del local social es podia contemplar l’activitat dels banyistes i (sobretot) les banyistes. És per això que certes esposes veien el finestral massa temptador pels seus marits, que s’hi asseien al davant i miraven complaents. D’aquest fet en dóna fe en Francesc Garriga que ho va sentir a dir als més grans.
(3) En alguns documents trobats de l’anomena Parc de l’Esport, tot i que cap dels entrevistats relacionats amb el Club recorda aquesta denominació
Font: Llibre BELLATERRA1930-2005 de l’autor Ignasi Roda Fàbregas (Cronista de Bellaterra)
BELLATERRA.CAT 