Bellaterra, 16 de setembre de 2024
LLUÍS TORRES| Compartim un interessant article sobre l’arquitectura a Bellaterra per Frédéric Roda i Pérez, que es publicà l’estiu de 1991 a la desapareguda revista L’Esquirol del Vallès de Bellaterra.

A cada nova casa (o “torre”, com deien els nostres pares) que s’edifica a Bellaterra. el passejant experimenta sorpresa. El més característic del que s’ha anomenat “post- modernisme és la dissolució dels estils. Dintre de les normes clàssiques: modernisme noucentisme, funcionalisme, cubisme, etc., i de les seves formulacions menors i decorativistes, quan es tractava d’una residència podíem fer-nos-en una idea fins i tot abans de veure-la. Ara ja no.
Seria interessant un estudi de les etapes de la construcció de vivendes a Bellaterra des dels seus començaments, els anys 29 i 30. d’aquest segle que aviat s’acabarà.
L’Hostal de Sant Pancràs i totes les cases construïdes en una primera etapa pels arquitectes Audet i Sala, mantenen una igual correcció. Són cases pensades per estiuejar-hi. I pels volts de la Plaça de Pi i Margall en les seves primeres construccions com, així mateix, les dels volts del carrer Pintor Fortuny.
Tres mostres cubistes, agosarades, foren les cases Grifé (Avgda. Bartomeu), Cottet (Jaume Balmes) i Cassola (Santiago Rusiñol). Les dues darreres modificades, després de la guerra civil, cap a l’estil “california amb influències de Beverly Hills i Hollywood!
Va venir després un senzill funcionalisme, d’espais ben pensats i sense preocupacions de personalitat. Adequació, en general, a les condicions econòmiques dels anys de l’estabilització, que no permetien gaires alegries.
En aquells moments s’inicia la construcció de vivendes d’habitatge permanent i la reconversió d’algunes cases d’estiueig a cases de tot l’any,
Una visió decorativa va determinar les primeres teulades de pissarra, exòtiques fins aleshores, les quals després han adquirit carta de naturalesa.
No disposem, en aquesta primera exposició anecdòtica, de l’evolució de la construcció d’habitatges a Bellaterra, d’un índex cronològic d’edificacions i fins i tot de nòmica d’arquitectes i valoracions d’obra. El fet de tenir-lo ens permetria una aproximació interessantíssima a l’evolució de la personalitat de la nostra comunitat fins a ser el que és ara. L’habitatge és un signe sociològic i antropològic de primer ordre.
D’uns anys ençà, el post-modernisme, que pot ser interpretat com una afirmació de subjectivisme, no tant potser dels propietaris com dels arquitectes (exalçats a filòsofs del nostre temps!), és el signe de l’edificació que, en els seus aspectes externs (no oblidem que les cases no són solament escenografies, sinó màquines per viure a dins), vénen determinades, no per cap canon arquitectònic, sinó per un gust de fantasia.
Noves proporcions, materials nous (després d’una episòdica proliferació de la fusta vista), elements incorporats (ceràmica, etc.). paròdia d’estils, humorisme decoratiu, etc. Passejar per Bellaterra és recórrer un calidoscopi de maneres de fer i, potser, de ser. L’artificiositat de la zona, la manca d’arrels, no podien determinar cap estil.
El fet que la Societat urbanitzadora no fos constructora va impedir (com succeí, per exemple, a S’Agaró) l’establiment d’un eriteri canònic. L’orografia trenada (la primera Bellaterra no és feta sobre un pla uniforme, sinó sobre tres barrancs!) obligava a una dispersió, tot i fent avinent el bon criteri de l’arquitecte Emili Sala de no edificar mai sobre la carretera, sinó als pendents, etc.
Capítol a part seria l’estudi d’anteriors: trasplantament de l’estructura de pis barceloní o sabadellenc, rústec, cinematogràfic, d’espais tancats o oberts, planta única o dues plantes, cellers i “pèrgoles”: i als jardins (de la grava fins a la gespa, de la grava al pis dur), l’etapa de les piscines i dels camps de tennis, frontons, etc.
Frederic Roda i Pérez

