Bellaterra, 13 de maig de 2025
“Els homes que avui som joves i que serem els pares i els avis del futur, tenim el deure i el dret de posar en ordre, dins de la llar de cadascú, la catalanitat pairal, el cant de la terra i l’amor de la gran Catalunya, que, més que casa nostra, és Casal de Tots, de tots els homes lliures, honrats i nobles, d’ampli bagatge espiritual…”
📷 CEDIDA
EL COR DE CATALUNYA
Diu l’adagi: “Els pobles feliços no tenen història”, i una gran veritat diu l’adagi quan veiem que a casa nostra la història palesa grans fets que ens feren dissortats…, però no seràn aquests fets els que ara glossarem, sinó la nostra llegenda, aquesta formosa llegenda pairal que mai ningú ho ha pogut arrabassarnos perquè ha estat molt més forta la nostra tradició que tots els obstacles que han volgut esgarriar el camí nítid i senyorívol de la Patria Catalana.
Catalans!… ara, en aquesta primavera que veiem tan jovençana, en aquesta primavera més sagrada que mai que ajunta el cant d’En Clavé, la música d’En Pep Ventura i el vers d’En Maragall…, en aquesta primavera reviscolada en la qual hi ha el vers d’En Ventura Gassol, la música d’En Morera i el cant d’En Millet, ara, si, en aquesta primavera és quan cal remoure les cendres de la nostra tradició i llegenda, ja que, catalans, davant dels nostres ulls hi han les despulles d’un gran President i damunt dels nostres cors i dins de la nostra ànima hi ha la lluïssor més sagrada del símbol de Catalunya: la lluïssor immortal de la Bandera Catalana.
Endavant, doncs, catalans. Pel nostre poble, per la nostra tradició i per la nostra llegenda, ¡visca Catalunya immortal!
Molt hi ha a escriure referent la primavera, a casa nostra; però solament ens referirem a les dades més popular, adhuc històriques, de la tradició. Heus ací “Les Caramelles” que tots coneixem prou bé.
Les Caramelles, segons el quadro d’Antoni Ferrer, tenen un caire casolà a no poder més: pagesos ardits i ricament abillats, quitxalla, música de flabiols, vells que escolten…
i a la finestra aquesta finestra que hi ha en tots els casals dels nostres amors la donzella, la pubilla, l’enamorada…
Ens diu el publicista, Miquel Torrents, que en la història del folklorisme no hi ha cap indici de Caramelles amb anterioritat al segle xvi, i encara les d’aquesta època són considerades apocrites per alguns folkloristes; les dels segles XVII, XVIII, i xix solen distingirse, en general, pel seu caràcter banal i poc cultes.
N’Aureli Campmany, en “La Dansa a Catalunya”, ens diu, però, que pels anys 1601 al 1612, “les grans diades que tant fascinaven els forasters vinguts de terres estranyes, eren un niu de belles sonades, boniques danses i exquisides cançons”.
Malgrat tot, no serem nosaltres qui ara ens endinsarem pels averanys dificultosos del folklorisme: és una altra intenció la que ens mou.
En resum: les típiques Caramelles són el record de les antigues nits de Pasqua, nits aquelles que ens glossen els vells poetes traspassats, parlant-nos d’amor i de beutat; de cant i de gatzara dins un ambient espiritualíssim a no poder més…
Joan Amades, en “Les Festes Populars Catalanes”, amb dades de tota mena, i també Aureli Campmany, en alguns llocs, ens parlen del tipisme de les nostres festes.
En el mes de gener hi ha el “NINOU”, o sia, Any Nou, els Tres Toms, la Setmana dels Barbuts (Sant Pau, Sant Antoni i Sant Maur, és a dir, els Tres Sants Barbuts), i Sant Sebastià.
Del març al maig, hi ha la Quaresma, Setmana Santa, Sant Medi, Sant Josep, el Diumenge de Rams, les Caramelles, Sant Jordi, Sant Vicenç Ferrer, Nostra Dona de Montserrat…, i els Jocs Florals, aquells Jocs Florals que tanta nomenada tingueren en temps de Joan I, l’amador de la gentilesa del segle XIV…
Jocs Florals!… Jocs de premis ofrenats als poetes catalans: l’Englantina d’Or (flor de gessamí reial) a la poesia històrica. La Viola d’Or i Argent, a la poesia religiosa, i la Flor Natural, el premi d’honor i cortesia al vers de lliure elecció i que canti l’amor… Aquest any 1936 es compliran els 77 anys del restabliment dels Jocs Florals a Casa Nostra!
En 1841, la “Academia de Buenas Letras de Barcelona convoca un certamen literari per a premiar la millor poesia catalana o castellana que cantés l’expedició dels catalans a Orient, Guanyà el premi en Rubió i Ors amb el seu poema “Rondor de Llobregat, o sia, Los Catalans en Grècia”. Al poeta guanyador li fou coronada la testa amb la gorra de vellut de trobador decorada amb la simbòlica Englantina d’Argent. Els accèssits foren guanyats per Damàs Calvet i Albert Quintana.
En 1859 foren restablerts els Jocs Florals, prenent-hi part els poetes de Catalunya, València, Mallorca, Migdia de França, Aragó i Castella; guanyà la Flor Natural Na Isabel de Villamartin, i l’Englantina d’Or, En Damàs Calvet.
En 1875, Frederic Soler (a) “Serafí Pitarra”, s’endugué la Flor Natural amb “La cançó dels aucells”; l’Englantina, amb “Los companys de Sertori”, i diverses mencions honorifiques a la Flor Natural, accèssits a l’Englantina, menció honorífica a la Viola d’Or i Argent, el premi del Bisbe de Barcelona, el de la Diputació de Lleida, i, finalment, una menció honorífica al premi de la Diputació de Girona.
En 1877, el gran Mn. Jacint Verdaguer vegé premiada “L’Atlàntida”.
Fa 77 anys com hem dit abans, fa 77 primaveres que els Jocs Florals foren restablerts a Catalunya, o, millor dit, foren aquelles tantes primaveres que començà la Renaixença Catalana. Aquells homes de la famosissima “rebotiga” d’en Frederic Soler (al carrer d’Escudillers, 80, Barcelona), aquells Sendil, Llanas, Roure, Balaguer, Altadill, Calvet, Vidal Valenciano, etc., etc., gairebé resten oblidats pel nostre gran públic… No és possible bastir un monument espiritual a aquells homes creadors del nostre teatre i del nostre periodisme i conqueridors del nostre idioma?… No és possible retre homenatge als catalans vuitcentistes que, si per ells no hagués estat, la nostra parla hauria esdevingut perduda per sempre?
Digué l’altre dia en Joan Alavedra: “Ni dretes ni esquerres: catalans per damunt de tot!” I així és: politica, sí, però política com la que portem nosaltres, o sia, politica que és tradició i llegenda alhora, política que és realisme, que és catalanitat, que és amor a la terra…
amor a la terra…
Els homes que avui som joves i que serem els pares i els avis del futur, tenim el deure i el dret de posar en ordre, dins de la llar de cadascú, la catalanitat pairal, el cant de la terra i l’amor de la gran Catalunya, que, més que casa nostra, és Casal de Tots, de tots els homes lliures, honrats i nobles, d’ampli bagatge espiritual…
RAMON BOTEY I OROBITG
Font: Biblioteca de Catalunya, Curiositats de Catalunya
BELLATERRA.CAT 