Bellaterra, 22 d’agost de 2024
LLUÍS TORRES| Compartim l’article “El Monestir de Sant Cugat” per Emili Sala i Arnó (publicat al número 9 de la revista L’Esquirol del Vallès, l’estiu de 1986). Sala fou regidor de Convergencia i Unió (CiU) a l’Ajuntament de Cerdanyola, des de 1987 a 1991. Llicenciat en història, va destacar durant la seva estada a l’Ajuntament de Cerdanyola per reivindicar millores per al barri de Bellaterra i denunciar les carències en aquest sector d’on era veí des de l’any 1965.
El Monestir de Sant Cugat (Emili Sala)
Ben aprop de casa nostra, a la veïna població de Sant Cugat del Vallès, s’alça muda i imponent la majestuosa i alhora gràcil silueta d’un dels més bells monestirs románico-gotics de Catalunya i que, temps era temps, fou el més important del comtat de Barcelona. Aquesta silueta és ben coneguda pels qui arriben a Sant Cugat tant per tren com per carretera.
Els romans fundaren el s. I el castrum (campament) Octaviani Augusti i ben aviat va creixer al seu voltant una població dedicada a l’agricultura, l’artesania i petit comerç. Tal creixença fou possible per l’existència d’una via romana que unia les poblacions de Barcino (Barcelona) amb Egara (Terrassa). La sang d’un zelós propagador de la paraula de Crist, un tal Cucuphas fou vessada durant la persecució de Diociecià les Calendes d’agost de l’any 304. Junt amb Sant Cugat (l’esmentat Cu- cuphas) entregaren la seva vida Juliana a Semproniana, patrones de Mataró. Més endavant, l’any 480, essent rei dels visigots Euric, fou martiritzat i mort el bisbe de Barcelona Sant Sever amb altres quatre clergues. Tot això ens indica que en aquest indret i havia un important i actiu nucli poblacional d’arrelam cristià.
Aquella sang assaonà la terra i la llavor de l’Evangeli fructificà al nostre país. Vers la meitat del segle IV rebien culte en una petita església (avui perduda) les relíquies de Sant Cugat.
És possible que un petit monestir bene- dictí fos edificat el s. VII encara que l’invasió sarraïna el destruí el 717. Les res- tes del qual poden veure’s al pati del claustre, davant la sala capitular. Probablement reconstruït el primer terç del s. IX fou de nou destruït per la fúria d’Al Mansur Billah (l’Almanzor de les Cròniques Cristianes) a finals de la centuria següent (985).
L’actual monestir és comença a bastir sobre les muralles del castrum a començament del s. XI (cos inferior del campanar); les galeries de la part baixa del claustre són del s. XII i l’església -avui temple parroquial- fou començada a la segona meitat del s. XII i acabada el s. XV.
Dos estils ben diferenciats predominen en el monestir: el Romànic del claustre, dels absis a la capçalera del temple i els 2/3 inferiors del campanar i el gòtic de la resta del temple.
La façana és sòbria, original i massissa. Hi destaquen la gran rosassa que corona l’elegant i austera portalada i els dos rosetons molt més petits però igualment bells. Uns marlets escalonats (d’època posterior) rematen senzillament el conjunt.
L’interior del temple és rectangular. Dividit en tres naus separades per robustos pilars romanitzants i cada una de les naus és dividida en quatre trams de voltam ojival. Sobre el penúltim tram de la nau central s’hi alça un robust cimbori octavat muntat sobre trompes i amb vuit finestrals que donen esclatant llum a l’interior. Una airosa llanterna remata el conjunt.
Si exceptuem els àbsis, i l’últim tram de les tres naus, la resta del temple és del més pur gòtic sever català. Els carreus ben tallats i conjuntats mostren la destresa dels picapedrers gòtics. Les voltes de creueria ens parlen d’encens i cantúries monacals que encara ressonen en ecos llunyans. El conjunt ens recorda l’activitat d’un poble que el llarg de 250 anys anà bastint filada sobre filada aquest conjunt monumental.
Si us situeu al centre del temple i adreceu la vista vers els peus del mateix podreu gaudir del meravellós espectacle multicolor de la gran rosassa, autèntica filigrana de pedra que vitalitza l’interior amb els seus jocs de llum canviant.
Si entreu al Claustre no trenqueu el sagrat silenci. Deixeu que els vostres ulls vagin descobrint, un a un, la formidable varietat dels 144 capitells. Uns formen una autèntica Bíblia de pedra; altres, un extens tractat de Teratologia, altres reflecteixen costums i oficis de l’època alt medieval, en altres la fauna i la flora hi són representades amb sor- prenent bellesa. Adhuc s’hi pot veure un capitell (bastant mutilat per cert) amb <<«l’autorretrat» de l’autor: un tal Arnau Cadell com diu una petita làpida anexa que segons hem pogut transcriure resa «Haec est Arnalli/Sculptoris Forma Catelli/qui Claustrum tale/construxit perpetuale». (Aquesta és la imatge de l’escultor d’Arnau Cadell que va construïr enterament aquest Claustre). Això és ben rar ja que la major part d’artífex d’aquella època han romàs a l’anonimat. Malgrat això el mestre Cadell degué tenir ajudants com ho evidencia les diferents qualitats en la talla d’alguns capitells.
I quan les ombres del capvespre inicien els primers i fantasmagòrics passos de la lenta dança nocturna, si us quedeu ben arraulits en un racó del Claustre, contenint la respiració podreu veure les majestuoses siluetes dels monjos encaputxats que, un a un, arriben cridats per la monòtona arravatada de les campanades del cloquer i, en silenciosa filera, entonen la salmòdia. Això si no intenteu parlar amb ells ni us hi apropeu altrament l’encant s’esvaïria per sempre més, amén.
Nota: la teratologia és la ciència que estudia les monstruositats i els monstres reals o imaginaris.
Font: L’Esquirol del Vallès
BELLATERRA.CAT 