Bellaterra, 24 de desembre de 2025
ELS GNOMS
Hi havia una vegada un llogaret molt pobre a l’Eifel, que és la regió més miserable d’Alemanya i al terra amb prou feines prospera una altra cosa que el nabiu. Allà dalt fa un fred que glaça els ossos; udolen els llops; el vent rugeix entre els prims pins; i el terra, amb tantes gelades, està dur com un bloc de cristall. L’hivern és una època dolentíssima; els nens pateixen fred, tenen les mans amoratades i gelat l’estómac, que és buit molt sovint.
Una nit crudíssima d’hivern, i ja en fa molts anys, no hi havia mitjà d’escalfar les llars, i els veïns del llogaret, castanyejant les dents, deien:
-Demà, fills meus, és Nit de Nadal; però qui té diners per comprar una velita, i d’on traurem un arbret de Nadal, quan fins a la més petita estella de fusta és necessària per escalfar-nos?
Els nens no van dir res; però es van estrènyer en un racó plens de tristesa i tremolant de fred, recordant que en èpoques millors havien tingut el seu arbret, que encara que adornat només amb dues espelmes i una poma, almenys recordava la solemnitat del dia. Però aquell any el rigor apretava sense misericòrdia: calia passar gana i fred, i estar a les fosques, perquè perquè cremés el llum no arribaven els diners.
De sobte va passar una cosa raríssima.
Què era allò? De fora es va sentir l’arrossegar de cent trineus, gran soroll de campanetes i fort expulsar de poltres a terra endurit. Tots van córrer a les portes i van creure que somiaven. Què veien? Trineu rere trineu, grans com joguines de nens, i dins d’ells uns homenets petitons que portaven davant arbres de Nadal i munts de paquets. Allí es veien vestits i calçat d’abric, guants i mantons, gorres, jaquetes i altres coses admirables com no les havien vist mai aquells pobres nens. Poc després de la misteriosa aparició hi havia tot el poble al carrer. Ningú suposava que els bondadosos i minúsculs viatges visitessin tan miserable llogaret; tots pensaven que anaven de pas; que només arribaven a reposar, a guarir es contra aquell vent gelat que anunciava una altra gran nevada, i que seguirien després fins a trobar als nens feliços que havien de rebre els regals. Però quina no seria la sorpresa i l’admiració d’aquelles bona gent en veure que davant de cada casa parava un trineu i baixava un anell amb una barba molt llarga i carregat de magnificiències!
Quan el raríssim visitant es va trobar dins de la casa, es va encendre l’arbret per si sol i l’estufa va començar a espurnejar com si estigués carregada de combustible; es va veure brillar les flames on abans no hi havia ni senyals de foc. En un instant va posar l’home-bruc la taula i va col·locar sobre les estovalles un magnífic embotit i una fogassa.
I això va passar a totes les cases del poble, i fins on hi havia molta família, hi va haver en abundància per a tots. El calçat semblava estar fet a la mida de cadascú, així com les robes. Quan els nens es van haver reposat una mica de la seva sorpresa, es van agafar de les mans i van jugar a la rotllana, envoltant la taula. Arreu bullien les olles, acomiadant una olor apetitosa; i quan les bolcaven, veien abundant verdura, cansalada i carn.
Tots preguntaven esbalaïts als homenets: -Però qui us ha manat per aquí? Qui us ha dit la família que som? Com sabíeu l’edat dels nostres fills?
Algunes mares queien de genolls davant dels misteriosos nans; unes altres romanien com a petrificades per la felicitat, sense veu ni moviment; altres ploraven. Molts nens, fustigats per la gana, es llançaven sobre el pa i menjaven ansiosament fins a sentir-se plens. S’afartaven tan poques vegades!
Quan va començar a renéixer la serenitat en els perplexos ànims, la gent va voler preguntar als seus benefactors qui eren, d’on procedien i qui els enviava; però ja havien desaparegut: només quedaven davant de les portes els diminuts trineus, carregats de llenya de gom a gom; els cavallets que els havien arrossegat i que portaven collarets de campanetes, havien desaparegut sense que ningú els sentís.
Aquella Nit de Nadal va resultar esplèndida per a mísera i abandonada aldehuela que ningú no s’acordava en aquest món i els habitants del qual ja estaven tan desesperats que no se’ls acudia ni tan sols demanar socors. Van menjar, van beure i es van escalfar com mai, i els nens semblava que sempre havien estat rotllos: amb tanta rapidesa se’ls van arrodonir les galtes. Això, no obstant, només va durar una breu temporada, al cap de la qual es van deixar sentir les necessitats amb més força. Els vilatans, a qui havia encantat el passat benestar, van tractar de trobar el mitjà de sortir de tan angoixant estretor, doncs van comprendre que havia de passar molt de temps abans que tornessin a millorar.
Un dels nens va tenir la inesperada i felicíssima ocurrència d’anar a buscar als homenets per pregar-los que tornessin a afavorir el poble. Ells recordaven molt bé l’aspecte dels nans; eren d’estatura poc més gran que la seva, feien servir llargues barbes i mantigueu-los i caputxes de cuir; portaven un fanalet al costat i una destral pendent del cinturó. Sí, n’hi havien vist molt bé els pocs nens que no havien posat tota la seva atenció a l’arbre ni als obsequis. Tres d’aquests nens es van mirar com embadalits. La veritat era que ningú no s’havia recordat de donar les gràcies. I amb quina cara anaven a demanar més favors? Però la mare d’un havia emmalaltit, el germanet de l’altre s’havia mort, i el pare del tercer s’havia fet malbé una cama amb la destral, la qual cosa li impediria sortir a treballar durant alguns mesos.
Els nens eren Juanito, que tenia onze anys; Luisita, que en tenia deu, i Federico, que en tenia nou. Tots tres es van vestir amb els vestits amb què els havien obsequiat els nans, doncs pensaven que així serien reconeguts més fàcilment; i es van posar en camí sense dir res a ningú, perquè els seus pares no malmetessin tan excel·lent propòsit. Quan, aquella tarda, van veure aquests que els nens no tornaven de l’escola, van perdre la tranquil·litat i van sortir a buscar-los. La neu havia fet un mantell sobre les seves empremtes, i seguia caient tan copiosament que tots van suposar que els nens no s’havien pogut allunyar i que s’havien resguardat en alguna casa del camí. Tot el poble els va buscar i els va cridar a crits fins a la mitjanit; finalment es va tranquil·litzar la gent pensant que ja els portarien del proper llogaret, doncs eren bastant grans per saber dir on vivien els seus pares. Els altres nens havien promès no revelar a ningú el secret dels seus camarades, i van complir la promesa per temor a ser castigats. Els nostres tres viatgers van continuar caminant tota la nit. No tenien ni tan sols una monedita de coure; però imaginaven trobar els homenets abans que clarejés i no volien pidolar mentre no els fos molt necessari. El poble es va enfonsar novament en la seva anterior misèria; ningú no trobava el mitjà d’extirpar-la o, almenys, d’aturar-la. Els absents no van tornar; ningú els havia vist, ni havien parat enlloc; només es va saber que en una hisenda molt llunyana havien demanat una mica de pa i llet, dient que havien estat enviats a buscar certa cosa que ningú va entendre què era.
Per fi va deixar la gent de buscar-los, perquè cada vegada se’n parlava des de més lluny; fins que ja no es va sentir res, i els mateixos pares els van donar per perduts. Suposen alguns que s’haurien quedat adormits pel camí i que s’havien gelat sota la neu, i afegien que així que vingués el desglaç es trobarien els seus cadàvers. Però va venir el desglaç i va arribar la primavera; es van cobrir de verdor els arbres; els camps van deixar veure les seves miserables tiges, i les patates i els naps amb prou feines van mostrar unes tristos fulles; i dels nens no se’n va veure cap rastre.
S’havien dormit, en efecte, sobre un gran llençol de neu; s’havien adormit abraçats, comunicant-se els uns als altres la calor dels seus propis cossets; i no se’ls hauria trobat mai si els nans, els misteriosos gnoms protectors, s’oblidessin alguna vegada dels qui han rebut els seus favors. Però no; els gnoms surten de les entranyes de la terra a veure si han produït fruit els seus dons; i movien tristament els seus caps blancs quan veien que els vilatans continuaven sense sortir de la misèria, sense saber com arreglar-les ni tractar de recuperar el bé que van gaudir una vegada i que havien perdut. Un dels gnoms vigilava secreta i contínuament el llogaret, per comunicar als seus companys tot el que passava. Aviat van saber que havien sortit tres nens a la recerca dels únics amics que coneixien. Els van deixar caminar prou per allunyar-los d’aquells llocs i que es creguessin completament perduts; i quan els febles caminants, morts de cansament, es van deixar caure sobre la neu, pensant que era preferible que morissin abans que no pas tornar a casa seva amb les mans buides, ja caminaven els gnoms pels voltants. A més, els nens no haurien sabut tornar al poble; havien perdut la senda i al lloc on es trobaven ni tan sols coneixien el nom de tal llogaret. CONTINUARÀ
Font: Montaner y Simón Editors, Barcelona,1906
BELLATERRA.CAT 