Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘BIOGRAFIES’

BIOGRAFIES✍️Mari Cruz Soriano, pianista, periodista, presentadora de televisió

Posted in Bellaterra, tagged , on 13 Setembre 2025|

Bellaterra, 13 de setembre de 2025

Al marge de la seva carrera televisiva, Mari Cruz Soriano va triomfar en altres àmbits, com ara el radiofònic i, sobretot, el musical.  Els seus dots de pianista la van portar a publicar discos –el primer, ‘La caja de música’ (1979) i “Sentiments” (1982). Va presentar dos programes de TV, ‘Blanco y negro’ i ‘Así como suena’, en què alternava entrevistes amb actuacions seves al piano.  El seu últim programa a TVE va ser ‘Gigantes de La 2’, el 2018.

Mari Cruz Soriano rebuda a l’Hotel Barcelona Hilton, l’any 1990

Mari Cruz Soriano Roales, neix a Portugalete, el 23 d’agost de 1955). Empresària, periodista, pianista, presentadora de televisió i locutora de ràdio basca. Els primers anys de la seva infància van discórrer a la localitat navarresa de Lesaka. Va iniciar els seus estudis al Col·legi de Santa Anna i posteriorment els continuà als Jesuïtes de Bilbao.
Amb tan sols disset anys, va començar a treballar com a locutora de ràdio a la Cadena COPE de Bilbao. D’aquí va passar, el 1973, al centre territorial de TVE (Telenorte) on li van encomanar la presentació dels informatius. La fama a nivell nacional li va arribar molt jove quan, el 1977, Maruja Callaved, la va triar per substituir a Isabel Tenaille al programa magazín d’entrevistes en directe que ella dirigia, anomenat Gente hoy. En aquest treball, Mari Cruz Soriano va romandre fins a 1981. Entre els premis que va rebre per la seva tasca al capdavant del programa pot citar-se el TP d’Or (1979) a la millor presentadora.

Mari Cruz Soriano durante una interpretacio a RTVE

Va ser l’encarregada de presentar, al costat de Miguel de los Santos, el Festival OTI de la Cançó de 1977, certamen de televisió emès en directe per als països de llengua hispana que va congregar a més de 300 milions de teleespectadors. També va presentar des de l’Haia el Festival d’Eurovisió de 1980, any en el qual Espanya va ser representada pel trio donostiarra Trigo Limpio. Aquest mateix any, TVE li va atorgar la conducció del programa especial de cap d’any. I el 1981, va conduir el Festival de la Cançó de Benidorm. Però el festival de televisió més multitudinari que Mari Cruz Soriano arribaria a presentar seria el del dia de la Hispanitat, retransmès en directe des del Madison Square Garden de Nova York, i dirigit a una audiència potencial de 500 milions de teleespectadors.

El seu disc Caja de Música (Hispavox, 1979), interpretat al piano, va aconseguir els primers llocs de vendes de països tan dispars com Argentina o Txecoslovàquia.

Caja de Música (1979) i Sentiments, dos LP de la pianista Mari Cruz Soriano

Dues interpretacions al piano de Mari Cruz Soriano, A mis pocos años i Canción para mi tristeza, van SER els temes instrumentals d’una famosa telenovel·la argentina dels anys vuitanta, Señorita Andrea, protagonitzada per la popular actriu Andrea del Boca.
Més endavant, se li va oferir la presentació d’un programa musical nocturn de televisió anomenat Blanco y negro (1981), on va tenir ocasió de mostrar els seus dots de pianista. A aquest espai, va seguir un altre anomenat Así como suena (1982).
En els anys següents es va dedicar al desenvolupament d’activitats empresarials sense projecció pública com la promoció de creuers d’empresa fins que el 1996, després de la defunció de la locutora Encarna Sánchez, va ser contractada per l’emissora de radi COPE per conduir el programa La Tarde al capdavant del qual va romandre fins a l’any 1998. En una entrevista en aquest programa va conèixer al polític Juan Alberto Belloch, exministre de l’Interior i Justícia, i futur alcalde de Saragossa, amb qui acabaria casant-se el 19 de desembre de 2002 per retirar-se de nou de la vida pública. Aquest allunyament públic es va interrompre el dissabte 14 d’abril de 2012, quan va reaparèixer en una entrevista televisiva.
Després del seu pas a La tarde centraria la seva ocupació al món empresarial en el qual durant 25 anys ha treballant amb empreses d’Espanya i França com El Corte Inglés, L’Oréal, així com institucions (comunitats autònomes, ministeri de Medi Ambient). Especialment intensa ha resultat la seva activitat professional en el camp de l’exportació mitjançant la promoció de productes agroalimentaris espanyols al Regne Unit i Alemanya.

Read Full Post »

BIOGRAFIES 🎥 José Luis Martínez Sansalvador, ajustador de doblatge, actor i director de cinema

Posted in Bellaterra, tagged , on 25 Agost 2025|

Bellaterra, 25 d’agost de 2025

José Luis Martínez Sansalvador i la seva muller Glòria Roig (d’esquena), al Restaurant La Taula de Barcelona
📷 ELENA CARRERAS

LLUIS TORRES ✍️ Recordem al  matrimoni d’actors, en José Luis Martinez Sansalvador (Barcelona, 20 febrer 1933-11 marc 2006 i Glòria Roig Fransitorra (Barcelona, 18 desembre 1936-15 febrer 2008), qui també  fou una actriu de ràdio, teatre, cinema i televisió i dobladora de cinema en català i en castellà. Gloria fou germana de l’escriptora Montserrat Roig. Vivien molt aprop del Restaurant La Taula, al Carrer Sant Màrius amb Berlinès, al barri de Sant Gervasi de Barcelona. Molt sovint s’apropaven els migdies per gaudir del Menú Migdia amb Cava Brut, un dels més prestigiosos del nord de Barcelona.

Gloria Roig i José Luis Sansalvador varen tenir 4 fills: Alex, César, Gloria i Xavier, Sansalvador va morir a conseqüència d’un atac de cor.

Jose Luis Sansalvador recollint el seu “Atril d’Or” el 1986.📷 Captura del vídeo de Youtube

José Luis Martínez Sansalvador (Barcelona, 20 de febrer de 1933-Barcelona, 11 de març de 2006), més conegut com José Luis Sansalvador, va ser un actor, director i ajustador de doblatge espanyol.  Posseïdor d’una de les veus més personals i versàtils des dels seus començaments en la dècada de 1950 fins a mitjans dels anys 90. El seu timbre fort el va fer especialitzar-se a doblegar als anomenats “tipus durs” de la talla de Gene Hackman, més Robert  identificava), Humphrey Bogart, Lee Marvin o George Kennedy, entre molts altres.
Va doblegar personatges molt diferents, des de “Tarzan” (interpretat per un altre dels seus habituals, Johnny Weissmüller), passant pel sàdic predicador Harry Powell, encarnat amb gran perícia per Robert Mitchum en pare La nit del caçador, el  Connery, el general Douglas MacArthur, interpretat per Gregory Peck en 1978, el General George Patton, interpretat per George C. Scott en 1970, al famós governador Tarkin  (1977)” i el dur policia de narcòtics Jimmy Popeye Doyle interpretat per Gene Hackman a French connection;  “contra l’imperi de la droga” i “French Connection II”.  Un altre dels seus papers més importants va ser el doblatge de Robert De Niro en el clàssic “El caçador”.

NOTA👆A l’últim tall del vídeo podeu veure Jose Luis Sansalvador recollint el seu “Fristol d’Or” el 1986.

La llista dels actors importants als quals Sansalvador va posar veu és interminable.  Podem citar també a Henry Fonda, Charlton Heston, Burt Lancaster, Kirk Douglas, Sean Connery, Richard Harris, Rod Taylor, Joseph Cotten, Tom Selleck, i Wal,  Christopher Plummer, Martin Balsam, 
George C. Scott, Rod Steiger, 
Donald Sutherland i Jack Palance.

Entre tots els títols en què va treballar, els seus favorits van ser “The french connection”, “Cadena perpètua”, “Cara d’àngel”, “La nit es mou”, “En nom de la rosa” i “El caçador”.

Casat amb la també actriu Gloria Roig, amb qui va tenir 4 fills: Alex, César, Gloria i Xavier, Sansalvador va morir a conseqüència d’un atac de cor.

Una veu, sens dubte, que no cansa escoltar per la gran qualitat i la gran qualitat interpretativa de José Luis Sansalvador.

Font: Equip d’Aula 51

Read Full Post »

BIOGRAFIES I MEMORIES|Josep Joan Piquer i Jover, un home de la terra, compromès amb la gent

Posted in Bellaterra, tagged , , , , on 8 Juny 2023|

Durant els anys seixanta, Josep Joan Piquer i Jover, fou director del laboratori psicotècnic del Tribunal Tutelar de Menors i sotsdirector del Grup Benèfic de la Junta de Protecció de Menors. Aquestes tasques les va compartir amb la direcció de la revista “Pro Infancia y Juventud”, de la qual va ser durant tretze anys, entre 1950 i 1962, el seu redactor en cap. També va treballar, en qualitat de director literari, a l’Editorial Litúrgica Española, lloc des d’on feu possible i promocionà l’edició d’obres notables, que obtingueren gran difusió. El 1971 es jubila de tots els càrrecs de la Protecció de Menors per a dedicar-se exclusivament als estudis històrics.

Josep Joan Piquer i Jover (Barcelona 1911 – Vallbona de les Monges 1985) CEDIDA

La vida

Nasqué a Barcelona el 28 de maig de 1911. El 4 de desembre de 1913 morí assassinat el seu pare, Camil Piquer i Cussó, organitzador al barri de Sant Andreu d’un sindicat catòlic que no arribà a consolidar-se, patrocinat per l’advocat barceloní Narcís Pla i Deniel.

El 4 de març de 1914 morí també la mare, embarassada del segon fill, a conseqüència d’una pallissa per mans dels que havien assassinat el seu marit. Fou adoptat per un oncle matern, Manuel Jover i Torremadé i la seva esposa Rosa Jover i Ayats, residents a Vallbona de les Monges (Lleida).

Del 1921 al 1933 estudià al Seminari de Tarragona. En sortir-ne, cursà la Llicenciatura en Filosofia i Lletres, especialitat de Pedagogia a la Universitat de Barcelona, compaginant els estudis amb tasques docents com a professor en diferents institucions.

Però la preocupació social i el seu interès pels infants abandonats el portà a treballar d’educador a l’Escola Granja de Plegamans del Patronat de la Infància Abandonada, creat i dirigit per l’eminent pedagog Mn. Josep Pedragosa. Aquest fou el seu mestre i el seu model.

En 1940 ingressà en la Protecció de Menors i es casà amb Isabel Jornet Portella. En 1941 va néixer el seu primer fill Josep Joan, i en 1946 morí la seva muller. En 1948 contragué segon matrimoni amb Carlota Pomés i Coll, bibliotecària, i al cap d’un any nasqué la segona filla Rosa Maria.

Als setanta-quatre anys, a conseqüencia d’una penosa malaltia, morí a Vallbona de les Monges el 23 de novembre de 1985, on fou enterrat en un nínxol sense nom i amb aquesta llegenda: Desperta’t tu que dorms, ressuscita d’entre els morts i el Crist t’il·luminarà (Efesis 5,14).

L’obra

Fou durant vuit anys (1940-1948) el subdirector del “Grupo Benéfico” del carrer Wad-Ras –avui Institut Icària- depenent de la Junta Provincial de Protecció de Menors de Barcelona. Aquesta institució acollia en aquell moment uns mil tres-cents infants abandonats o maltractats, procedents generalment de famílies desestructurades, immigrants o indesitjables, un col·lectiu abocat fatalment a les conductes antisocials i a la delinqüència. Assajà mitjans psicològics i pedagògics moderns en el tractament d’aquests infants.

Josep Joan Piquer i Jover, Director del Laboratori Psicotècnic de les “Escuelas Profesionales del Tribunal Tutelar de Menores Nuestra Señora de la Esperanza” Calle Wad-Ras, 98 (Barcelona), Inaugurat en 1946, com Reformatori, instal·lat davant del “Grupo Benéfico Ramón Albó de la Protección de Menores del Tribunal Tutelar de Menores de Barcelona” CEDIDA

El 1946 li fou concedit el Premi Pelfort per l’obra El niño abandonado y delincuente. Consideración etiológica y estadística sobre algunas fallas del juicio moral en la conducta del niño español de postguerra (1946) Madrid, Instituto San José de Calasanz de Pedagogía, del CSIC.

En 1950 fou nomenat redactor en cap de la nova revista de la Junta de Protecció de Menors Pro Infancia y Juventud, coneguda i valorada durant molts anys en els centres importants d’Europa i d’Amèrica relacionats amb els problemes infanto-juvenils, càrrec que va exercir fins a 1962.

Participà també en les tasques del Tribunal Tutelar de Menors. A partir de 1948 creà i exercí el càrrec de Director del Laboratori Psicotècnic del Tribunal, juntament amb el metge Dr. Claudi Bassols. La seva extensa experiència en aquest centre fou la base de les nombroses publicacions relatives als problemes de la infància abandonada i de la delinqüència juvenil. Els seus estudis foren publicats en la seva major part en diverses revistes, especialment en Pro Infancia y Juventud, estudis que constitueixen un conjunt molt interessant relatiu al tema, tant per la densitat del seu pensament com per haver-se avançat molt als criteris imperants del seu temps.

La seva actuació com a pedagog se centrà en la tasca constant i tenaç de modernitzar les institucions que tenien cura dels infants i joves marginats amb mètodes renovadors i tècnicament prometedors, fonamentats en criteris científics de centres competents dedicats al tema.

Fou Membre de la Societé Internationale de Criminologie, Secretari de la Secció de Barcelona de l’Institut Sant Josep de Calasanç de Pedagogia del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Membre de la Comissió Consultiva de la Unió Internacional de Protecció a la Infància de Ginebra (Suïssa), Membre perpetu de l’American Academy of Political and Social Science de Filadelfia (EUA).

Va compaginar la seva tasca pedagògica amb la direcció de l’Editorial Litúrgica Española i quan aquesta va tancar, amb la Secretaria de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat de Barcelona.

El 1976 li fou concedit el Premi d’Assaig Ciutat de Barcelona per l’obra Vida ermitana a Barcelona i als seus entorns. Èpoques tardanes (1386-1913). Publicat per Balmesiana el 1980.

L’any 1971 es jubilà, a petició pròpia, tant de la Junta com del Tribunal Tutelar de Menors, per a dedicar-se a una segona vocació, també molt anhelada en el seu cor: la investigació històrica, centrada en l’estudi de les comarques de l’Urgell i la Segarra i, especialment, de Vallbona de les Monges on havia passat la seva infantesa i on hi tenia les seves arrels més profundes.

La seva obra pedagògica consta d’una vuitantena d’obres i les publicacions de recerca històrica sumen prop de vuitanta obres. La seva esposa Carlota Pomés, bibliotecària, va publicar la seva bibliografia completa que avui es pot consultar en diferents biblioteques i arxius.

Juntament amb la seva esposa Carlota fundà la Biblioteca El Verger a Vallbona de les Monges per facilitar la lectura als vallbonins i amb un fons sobre monografies comarcals avui a la Biblioteca Comarcal de Cervera.

Fou un espòs enamorat i amantíssim, un pare excel·lent i un molt bon amic dels seus amics. Amb els habitants del poble de Vallbona hi mantingué tota la vida uns vincles afectius entranyables i estimà profundament aquesta terra i la seva gent, afecte que fou sempre correspost.

El poble de Vallbona el va nomenar fill adoptiu l’11 de juny de 1967 i el 18 de setembre de 1983 el poble i el monestir de Vallbona conjuntament li reteren un nou homenatge amb motiu de la imposició de la medalla de la Fundació Roger de Belfort. L’Ajuntament de Vallbona li va fer un emotiu homenatge el 25 d’abril de 2015, amb motiu del trentè aniversari del seu traspàs.

Font: Rosa Maria Piquer i Pomés
rmpiquer@terapiesynthesis.com

Pomés i Coll, Carlota (1987) Bibliografia de Josep-Joan Piquer i Jover (1911-1985). In memoriam.

Read Full Post »