Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bellaterra 1936’

Bellaterra, 13 de juny de 2024

LLUÍS TORRES|A l’espera que Jordi Fau, president del Club Bellaterra enviï la nota de premsa oficial als mitjans de comunicació, sobre el futur immediat del club, compartim amb el veïnat l’article “El nostre club” d’Artur Vidal Solà, de juliol de 1936.

Club Esportiu Bellaterra 2024

REVISTA SPORT CLUB BELLA-TERRA (Número 1, juliol de 1936, única publicació de la revista)

Un dia a Bella-Terra, hom digué: Veus? Si ara tinguéssim una pista de tenis podriem jugar. També s’aventurà la idea de jugar a la plaça; a l’esplanada on l’any abans es féu l’envelat, i fins i tot crec que es va proposar de jugar a la via del tren. Es que teníem ganes de jugar.

Voliem jugar, i no pas perquè tinguéssim un gran nombre de jugadors, puix com tots sabeu sols n’hi havien un parell o tres, entre ells en Josep M. Mirapeix, malauradament baixa del nostre Club, per haver canviat de residència estiuenca.

Com passa a Bella-Terra, i anant al davant en aquest cas, amb gran rapidesa es feren els passos necessaris perquè Fomento de la Vivienda Popular. S. A., autoritzés una cessió temporal dels terrenys que ara definitivament ocupa el nostre Club, on cons truirhi una pista, o quelcom que s’hi assemblés.

Fins varem tenir la humorada de posar-hi uns pals de fusta amb uns quants metres de filat de galliner. Però al cap de tres dies d’aquella idea caçada al vol, i portada a cap potser més que res, per esperit de contradicció, ja que es deia no fora possible fer res que s’assemblés ni a pista ni a club, donat a anteriors fracassos, teníem una esplanada amb pals i filferro i tot, on fèiem voleiar la pilota.

Que no jugavem? Ja ho sabem. Fins n’hi havien que deien que fangavem, o que llauràvem, i que ja ens en cansariem. I naturalment, ens en varem cansar, i és per això que es va anar millorant i es continuarà sempre en aquest sentit.

Discussions no en faltaren, no pas entre els socis de la societat que encara no existia, però sí suscitades per elements aliens al Club, tan escassos, però, que es podria parlar en singular.

Però tothom hi posa la seva part en el progrés del Club. Fins aquells elements que amb llurs tretes i paranys, servien d’oposició necessária a tot procés constructiu, i evitaren que els elements directius del Club s’adormissin al peu dels petits avantatges obtinguts fins llavors.

Immediatament es publicaren uns Estatuts que deurien regir al Club; es portaren a l’aprovació de la Conselleria de Governació de la Generalitat; fou inscrita la Societat en el Registre corresponent, etc., i tot, quan encara es creien la majoria dels llavors futurs socis, que no era més que un passatemps per aquell estiu.

Seguint aquest sistema d’activitat, portat a cap especialment per tres dels organitzadors, en Conrad Llorens i germans Vidal, amb intensa col.laboració dels demés membres del que ara és el nostre Club, s’aconseguí del Sr. Lossantos, directiu del Fomento de la Vivienda Popular, S. A., la cessió gratuita dels terrenys que actualment ocupem.

Un cop assegurada la possessió dels terrenys que devien servir d’emplaçament al nostre Club, i constituït legalment Sport Club Bella-Terra, es procedí a la compra de pals de ferro per a la futura pista. Llavors es reproduiren les anades i tornades dels ja organitzadors directius, per virtut d’acord pres per votació en l’Assemblea General en què es constituí la primera Junta Directiva del Club.

Comprats pals, encarregat filat, i contractat amb l’empresari que devia procedir al muntatge, aquest estigué enllestit a primers d’agost del 1935, quan encara no feia un any d’aquella lluminosa idea de jugar, i menys de mig que s’havia constituït legalment la societat.

Però d’això no en teníem ni per començar els de Bella-Terra. Volíem més. Molt més volíem un pavelló, xalet, o digueu-li com vulgueu. Volíem un lloc per a reunir-nos, de distracció i que a la vegada fos el nostre estatg social. Naturalment, com amb tot, varen topar amb el conflicte “pesseta”, però la solució va ésser no menys rápida i expeditiva que a la primera vegada.

Dissabte; Assemblea General; un dels socis que obra una subscripció i uns quants que el segueixen, recollint-se en aquell moment, mig miler de pessetes.

Instantàniament es nomenà una comissió integrada per les senyoretes de Bella-Terra, no menys belles que el nostre poblet, entre d’altres per les senyoretes Fabregas, Llorach, Roca, Noguera, i Ábalo, que amb tan gran encert dugueren a terme llurs atracaments que, al día següent, diumenge, estàvem en possessió de prop de tres milers de pessetes. Ja n’hi havia per a començar!

I es va començar. Un conegut contractista de Be-lla-Terra féu una oferta de condicions immillorables, o almenys així ho creiem, per no haver estat millorades per ningú.

Simultàniament i amb presses, es tractà d’elevar a pública la escriptura otorgada per Fomento, i d’inscriure-la en el Registre de la Propietat de Sabadell, fent-se amb gran rapidesa donat l’empeny que s’hi va posar per part dels directius del Club que d’una manera directa se’n varen encarregar, i de la bona disposició amb què sempre ha rebut les nostres iniciatives aquella entitat i els seus directius.

Però si es féu aquest pas, no fou pas per major garantia nostra, sinó que fou per a desvirtuar tot allò que es digués pels que podien tenir algun interès en entorpir la nostra marxa triomfal i per a tranquilitzar fins als més suspicaços.

El pavelló cresqué amb la rapidesa dels bolets, només que aquests ja creixen amb la teulada, mentre que al nostre xalet aquesta tapadora essencial va tardar una miqueta més a sortir-li. Això va ésser un motiu més d’animació; els socis, ansiosos de veure’l acabat, cada nit es trobaven, tot i la fosca que hi feia, al peu del nostre futur estatge; tots criticaven, i recollint ara d’ací, ara d’allà, és com es va i s’ha anat edificant material i moralment el nostre Club.

Per fi aquesta última Pasqua va quedar cobert. Varem posar Bandera, la del nostre Club, perquè tot és nostre i ben nostre.

I varem plantar-hi uns arbres, perquè junt amb les seves arrels i llurs branques creixi més i més, cada dia, l’amor pel nostre Club, engrandint-lo a tota mena d’activitats, i perquè allí, al nostre lloc de reunió hi regni la cordialitat i la companyia.

I si algun dia es presentés algú dient que tot ple gat són contes de la vora del foc, podríem dir-li que amor i interès pel Club no en manca, “Facta non verba”, podríem dir amb els de Sardanyola. Fets ho demostren prou: No són fets el que tres senyors coneguts de tots nosaltres, socis dos d’ells del nostre Club, els Srs. Salsas, Vidal i Sorjus, hagin fet ofrena i lliurament al Club del mobiliari necessari al mateix?

No significa que volen que entrem en un període de plena activitat i independència?

I no significa un èxit i un treball esmerçat en benefici del Club, la publicació d’aquesta mateixa revista no acabarà.

El nostre Club: Serà!

Read Full Post »

Bellaterra, 21 de maig de 2024

“En el vídeo de Filmoteca Española es veu la selecció espanyola de futbol entrenant-se a les instal·lacions del Club Bellaterra”

Selecció d’Alemanya (esquerra) i d’Espanya (dreta) 📷 RTVE

LLUÍS TORRES|Avui compartim la filmació de Filmoteca Española (RTVE) corresponent al partit amistós de futbol celebrat a l’Estadi de Montjuïc entre les seleccions d’Espanya i Alemanya, el dia 23 de febrer de 1936. Al vídeo es pot veure la Senyera presidint la porta principal de l’estadi, en companyia de les banderes d’Espanya i l’Alemanya nazi. El partit va finalitzar 1-2 a favor d’Alemanya.

Valla publicitària “Que bonic és Sant Pancràs, faré la meva llar” 📷 RTVE

📍Podeu veureu interessants imatges de la concentració de la selecció espanyola a l’Hostal Sant Pancras de Bellaterra i als jugadors entrenant-se al Club Bellaterra. El que sorprèn és que el narrador de la filmació no anomena en cap moment Bellaterra, dient que estàn concentrats en una petita població a prop de Barcelona.

La Senyera presidint l’Estadi de Montjuïc, el 23 de febrer de 1936 📷 RTVE

Teclejant l’enllaç de sota veureu el vídeo de Filmoteca Española compartit per RTVE 👇

https://www.rtve.es/play/videos/archivo-historico/futbol-partido-amistoso-espana-alemania-barcelona/2923646/

LA LIBERTAD, Madrid, 21 febrero 1936

Ante el España-Alemania

A medida que se acerca la fecha de celebración de este encuentro aumenta la expectación entre el público, siendo muchos los forasteros llegados a Barcelona de distintos puntos de la Península. El estadio de Montjuich está totalmente listo para recibir a la gran cantidad de espectadoores que seguramente llenarán todas las localidades del gran recinto deportivo, que será escenario de una de las más importantes luchas futbolísticas en que haya tomado parte España, que indudablemente intentará resarcirse en este match del descalabro sufrido en Madrid ante el equipo nacional austriaco. Hoy, a las dos de la tarde, en el expreso de Francia, ha llegado el árbitro belga M. Langenus, que ha sido recibido por directivos de diversas entidades deportivas. Langenus ha dicho que está verdaderamente agradecido a la distinción que supone el dirigir este encuentro y a las continuas pruebas de atención que los españoles tienen con él designándole como juez en
sus luchas internacionales.

A las tres y cuarto llegó en avión, procedente de Stutgart, el equipo alemán. Todos los jugadores vienen muy animados. A pesar de nuestros requerimientos, no han hecho ningún pronóstico sobre el resultado del partido. Acompañando a los equipos vienen el directivo doctor Haggentller y el seleccionador, doctor Merz.

En el campo de aviación estaban el directivo nacional Sr. Rosich, varios federativos catalanes, autoridades locales, consul de Alemania y numerosos sübditos germanos, que aplaudieron calurosamente a sus compatriotas al descender del avión.

Desde el campo de aviación los jugadores y directivos alemanes se dirigieron a un hotel de esta capital.

Los seleccionados españoles continúan en su reclusión de Bella-Terra. Todos están muy animados y en posesión de una gran moral. El Sr. García Salazar ha manifestado que no tiene decidido todavía definitivamente quién actuará en el centro de la línea media. Depende ello de varias circunstancias, siendo la principal el estado del campo. Si no llueve y el campo está seco, en este caso jugará Solé. De estar el campo húmedo por la lluvia, en cuyo caso se adaptarían mejor a él las condiciones de Muguerza, sería este jugador el que ocuparía el eje del equipo nacional.

-Si yo pudiera formar un medio centro con los conocimientos de Solé y con la moral y temple formidable de Muguerza dijo el Sr. García Salazar-, habría encontrado el mejor medio centro del Mundo.

La selecció espanyola concentrada a Bellaterra 📷 Filmoteca Española RTVE

Font: RTVE, La Libertad

Read Full Post »

Bellaterra, 20 de maig de 2024

LLUIS TORRES|Compartim la crònica de la concentració a l’Hostal Sant Pancràs de Bellaterra de l’equip espanyol de futbol, apareguda el dia 21 de febrer de 1936 al diari El Debate, de publicació diària i matinal espanyola, d’orientació catòlica, publicat a Madrid entre l’octubre del 1910 i el juliol del 1936. D’abast estatal, El Debate va néixer en un context de tensió per als sectors catòlics, propiciat per les mesures anticlericals que el govern de Canalejas estava implantant (com la Llei del Cadenat, que prohibia la creació de més ordes religiosos a Espanya). En els seus inicis El Debate no va aportar res al periodisme catòlic, tret d’un to agressiu i violent contra el liberalisme de Maura o Canalejas i d’atacs constants a la premsa de la competència. Amb el pas del temps i el seu assentament, El Debate es va convertir en el primer diari que, des del catolicisme, feia un periodisme modern –tocava tots els temes, no els hi girava l’esquena com altres publicacions catòliques feien– i va esdevenir un dels diaris amb seu a Madrid de major influència entre els lectors. El final d’El Debate va arribar el 1936, quan el bàndol republicà el va confiscar. Això, però, no va impedir que fos el diari catòlic més important del seu temps a Espanya.

Diari El Debate, 21 de febrer de 1936

Ya tenemos «nueve» jugadores

BARCELONA, 20.- En Bellaterra, colonia veraniega situada a 20 kilómetros de Barcelona, se encuentran los jugadores españoles seleccionados para el <match> internacional del domingo. En el día de hoy han efectuado unos ligeros paseos por los alrededores del hotel. Entre los jugadores concentrados se encuentra el medio ala del Valencia Bertoli, que ayer acudió al estadio de Montjuich, pero que no ha participado en los entrenamientos.

El seleccionador nacional señor Garcia Salazar ha manifestado que por las noticias que ha recibido de Madrid confía que podrá alinearse el domingo Lecue. El examen a que le sometieron los doctores Oliver y Oller dió resultado optimista, y, en consecuencia, Lecue será sometido esta tarde a una prueba técnica y física bajo la vigilancia del entrenador del Madrid.

De dar buen resultado la prueba, como se espera, acudirá a Barcelona. De contarse con dicho jugador, el problema de los medios no creará dificultades insuperables, pues este jugador lo considera indispensable el señor Garcia Salazar para la formación de la linea media.

Respecto a la formación definitiva del equipo que saldrá contra Alemania, -el seleccionador muéstrase reservado. -no queriendo facilitar todavía la alineación definitiva de España, pues existen dudas en lo que afecta a la composición de la linea media. No obstante, se puede ya adelantar que el trio defensivo lo integrarán Zamora, Zabalo y Acedo. En la linea media, como se ha dicho, solamente se sabe la alineación de Lécue. La linea delantera no sufrirá modificación y quedará como ante Austria, compuesta por Ventolrá. Luis Regueiro, Lángara, Iraragorri y Emilin.

– En la Federación Catalana se recibió anoche un telegrama anunciando que el equipo alemán llegará en dos aviones, el viernes, a las dos y media de la tarde. En dicho telegrama se confirma la alineación del equipo anunciado con anterioridad, con la sustitución del defensa Haringer por Munkert. Se prepara a los jugadores alemanes un gran recibimiento.

Selecció  d’Espanya de Futbol 1936
📷CEDIDA

L’any 1936

A diferència del que va passar el 1935, l’any 36 la selecció va deixar mal gust de boca en totes les cites que va afrontar.  Va aconseguir la primera derrota a casa en la seva història quan va caure davant Àustria al gener.  Pedro Escartín, que va actuar com a linier en aquesta trobada, va resumir els fets: “Desordre en la línia defensiva d’Espanya” i desconcert terrible d’Eizaguirre”.

Després va arribar la segona caiguda a casa, aquesta vegada davant d’Alemanya al febrer.  Un partit que no es va escapar de l’ambient de tensió política que vivia Espanya: la trobada es va jugar el 23 de febrer, al mateix moment que s’estaven celebrant les eleccions d’aquell any (el 14 i el 23 de febrer) en què va sortir guanyadora  la coalició d’esquerres del Front Popular.

Simón Lecue, recordaria anys més tard a Marca la tensió que va envoltar aquesta trobada:

“Quan els equips estaven preparats per sortir al camp ens van dir que la banda de música no volia tocar l’himne alemany.  És clar, els nostres adversaris van protestar i fins i tot es van negar a saltar al camp.  La cosa va ser força desagradable i violenta i per fi es va aconseguir que sortissin els dos equips junts i que no es toqués cap dels dos himnes nacionals.  Ens acontentem amb uns quants crits al centre del camp”.

Font: El Debate, Rogelio Núñez

Read Full Post »

BELLATERRA per Climent Vidal Solà

Primer i últim número de la revista Bella-Terra (1923-1927)

Bella-Terras amb guió i separació de paraules, fou una encertada capçalera d’una revista catalana de gran envergadura que es pubicà fa uns anys per en Lopez Llausàs.

Bella-Terra, compost d’un adjectiu i un substan- tiu, és aplicable a tot indret de terra que sigui bella, ja de Catalunya, ja de fora, però jamai pot constituir un nom propi de població.

Catalunya té el nom de totes les viles, pobles i ciutats el qual nom està format per un adjectiu i un substantiu, en un sol mot

En són exemples Bonanova, Vilarodona, Bell- munt, Bellcaire, Campllonch, Vilasseca, Vilanova, Bellpuig, Puiggrós, etc. Excepció tan sols: Bell- lloch, per raó d’ésser les mateixes consonants finals i inicials de l’adjectiu i substantiu, respectivament.

Donem, doncs, a la nostra bella terra el nom que li correspon i des d’avui sigui Bellaterra.

Font : Sport Club Bellaterra

Read Full Post »

Bellaterra, 5 de Maig de 2024

L’actual Plaça del Pi de Bellaterra l’any 1936  📷 CEDIDA

L’ANY 1936 per Artur Vidal Solà (*)

Semblava que l’estiu de 1935 seria una bona temporada per Sport Club Bella-Terra. Teniem el nou edifici social, petit però un bon començament per a les nostres necessitats i nosaltres amb la mateixa empenta que l’última temporada.

No va ésser així. La situació del país era bastant moguda. Els partits polítics i la societat en general havien arribat a palesar unes discrepancies, recels i odis personals incompatibles amb una bona convivència ciutadana. La llista de les malvestats, incendis, crims, assessinats politics era realment esfereïdora. La si- tuació era de preguerra civil i els militars i les dretes feia temps que conspiraven i les agressions i assassinats entre sindicalistes, falangistes, socialistes i altres eren freqüents.

Bé, he fet aquesta relació per tal de complementar-la amb la situació de Ca- talunya. Segons l’Estatut de 1939 el govern de la Generalitat tenia competència sobre l’ordre públic i totes les forces de seguretat ciutadana estaven a les ordres del conseller de governació senyor Espanya. Sembla com si els partits politics de Catalunya, l’Esquerra Republicana i la Lliga Catalana de Francesc Cambó, havessin arribat a un acord tácit de no agressió per no empitjorar la situació a la nostra terra. Així és que la convivència en el nostre país era molt diferent. Els diaris de Madrid parlaven del «Oasis Catalán». Si bé el clima no era paradisiac, era força aceptable i no es respirava un clima pre bèl-lic. Per aquesta circumstància, la burgesia catalana, el juliol de 1936, com cada any, es va escampar per les diverses contrades de Catalunya; el daltabaix va agafar a molts dels prohoms dels diversos partits polítics repartits en els respectius llocs d’estiu.

A Bellaterra i com cada any, a primers de juliol ja hi havia tota la colònia. Els meus pares s’havien mudat a Bellaterra els primers dies del mes però jo vaig trigar uns set o vuit dies més. El dia 30 de juny havia acabat el servei militar i amb el meu amic Manuel Martine, varem recórrer algunes comarques de Catalunya visitant els seus monuments, els bons restaurants i les cases de meuques més recomanades. No recordo exactament el dia, segurament el nou o deu de juliol quan vaig arribar a Bellaterra. La meva dedicació no podria ser tan intensiva com l’any abans per que treballava com a passant amb un advocat de Barcelona.

La vida estiuenca s’havia représ normalment. Els joves del Club varem organitzar una petita festa com a començament de temporada. Seria un berenar col·lectiu, una enlairada de globus i uns modestos focs artificials. La corresponent comissió de socis va anar a Sabadell a comprar al mercat les viandes, els globus i focs artificials.

La tarda del dia 18 de juliol ens varem reunir tots en un ambient de germanor i armonia als jardins del Club: varem fer un berenar alegre, es varen enlairar els globus i després, ja de vespre, con a fi de festa varem encendre els focs artificials.

Unes quantes hores després comença- ven a Barcelona els focs naturals de fusells, pistoles i canons. A la matinada del dia 19 de juliol l’exèrcit sortia al carrer per declarar l’estat de guerra i es va trobar enfrontat amb les forces d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya. Havia començat la quarta guerra civil espanyola en el transcurs d’una centúria . Al Marroc i algun altre indret s’havien estronat el dia abans.

No parlaré dels fets corresponents a BeIlaterra durant aquells dies doncs això pertoca a una crònica general, però si crec que he de recordar ací que després d’unes quantes incidències més o menys greus la Urbanització va quedar controlada per el camarada Pérez i els seus nois i que el dia 22 o 23, quan el tren va funcionar de nou, l’èxode dels estiuejants cap a Barcelona fou masiu. Durant els anys 1936 a 1939 continua la vida de Bellaterra però amb uns altres ocupants; el Club es va col-lapsar totalment i crec que la pista de tennis va servir de galliner. Amb l’estiu de 1936 va acabar l’estapa fundacional de Sport Club Bellaterra. Després de 1939, quan varem retornar els antics estiuejants més alguns de nous, va començar una segona etapa amb el nom de Club Bellaterra.

(*) Advocat i Jutge Municipal Excedent de l’Institut d’Estudis Nord-Americans, autor de l’obra Jurisprudència Comercial Marítima publicada per la Llibreria Bosch de Barcelona l’any 1965

Font: L’Esquirol del Vallès 1986

Read Full Post »

Read Full Post »