Bellaterra, 13 de juny de 2024
LLUÍS TORRES|A l’espera que Jordi Fau, president del Club Bellaterra enviï la nota de premsa oficial als mitjans de comunicació, sobre el futur immediat del club, compartim amb el veïnat l’article “El nostre club” d’Artur Vidal Solà, de juliol de 1936.
REVISTA SPORT CLUB BELLA-TERRA (Número 1, juliol de 1936, única publicació de la revista)
Un dia a Bella-Terra, hom digué: Veus? Si ara tinguéssim una pista de tenis podriem jugar. També s’aventurà la idea de jugar a la plaça; a l’esplanada on l’any abans es féu l’envelat, i fins i tot crec que es va proposar de jugar a la via del tren. Es que teníem ganes de jugar.
Voliem jugar, i no pas perquè tinguéssim un gran nombre de jugadors, puix com tots sabeu sols n’hi havien un parell o tres, entre ells en Josep M. Mirapeix, malauradament baixa del nostre Club, per haver canviat de residència estiuenca.
Com passa a Bella-Terra, i anant al davant en aquest cas, amb gran rapidesa es feren els passos necessaris perquè Fomento de la Vivienda Popular. S. A., autoritzés una cessió temporal dels terrenys que ara definitivament ocupa el nostre Club, on cons truirhi una pista, o quelcom que s’hi assemblés.
Fins varem tenir la humorada de posar-hi uns pals de fusta amb uns quants metres de filat de galliner. Però al cap de tres dies d’aquella idea caçada al vol, i portada a cap potser més que res, per esperit de contradicció, ja que es deia no fora possible fer res que s’assemblés ni a pista ni a club, donat a anteriors fracassos, teníem una esplanada amb pals i filferro i tot, on fèiem voleiar la pilota.
Que no jugavem? Ja ho sabem. Fins n’hi havien que deien que fangavem, o que llauràvem, i que ja ens en cansariem. I naturalment, ens en varem cansar, i és per això que es va anar millorant i es continuarà sempre en aquest sentit.
Discussions no en faltaren, no pas entre els socis de la societat que encara no existia, però sí suscitades per elements aliens al Club, tan escassos, però, que es podria parlar en singular.
Però tothom hi posa la seva part en el progrés del Club. Fins aquells elements que amb llurs tretes i paranys, servien d’oposició necessária a tot procés constructiu, i evitaren que els elements directius del Club s’adormissin al peu dels petits avantatges obtinguts fins llavors.
Immediatament es publicaren uns Estatuts que deurien regir al Club; es portaren a l’aprovació de la Conselleria de Governació de la Generalitat; fou inscrita la Societat en el Registre corresponent, etc., i tot, quan encara es creien la majoria dels llavors futurs socis, que no era més que un passatemps per aquell estiu.
Seguint aquest sistema d’activitat, portat a cap especialment per tres dels organitzadors, en Conrad Llorens i germans Vidal, amb intensa col.laboració dels demés membres del que ara és el nostre Club, s’aconseguí del Sr. Lossantos, directiu del Fomento de la Vivienda Popular, S. A., la cessió gratuita dels terrenys que actualment ocupem.
Un cop assegurada la possessió dels terrenys que devien servir d’emplaçament al nostre Club, i constituït legalment Sport Club Bella-Terra, es procedí a la compra de pals de ferro per a la futura pista. Llavors es reproduiren les anades i tornades dels ja organitzadors directius, per virtut d’acord pres per votació en l’Assemblea General en què es constituí la primera Junta Directiva del Club.
Comprats pals, encarregat filat, i contractat amb l’empresari que devia procedir al muntatge, aquest estigué enllestit a primers d’agost del 1935, quan encara no feia un any d’aquella lluminosa idea de jugar, i menys de mig que s’havia constituït legalment la societat.
Però d’això no en teníem ni per començar els de Bella-Terra. Volíem més. Molt més volíem un pavelló, xalet, o digueu-li com vulgueu. Volíem un lloc per a reunir-nos, de distracció i que a la vegada fos el nostre estatg social. Naturalment, com amb tot, varen topar amb el conflicte “pesseta”, però la solució va ésser no menys rápida i expeditiva que a la primera vegada.
Dissabte; Assemblea General; un dels socis que obra una subscripció i uns quants que el segueixen, recollint-se en aquell moment, mig miler de pessetes.
Instantàniament es nomenà una comissió integrada per les senyoretes de Bella-Terra, no menys belles que el nostre poblet, entre d’altres per les senyoretes Fabregas, Llorach, Roca, Noguera, i Ábalo, que amb tan gran encert dugueren a terme llurs atracaments que, al día següent, diumenge, estàvem en possessió de prop de tres milers de pessetes. Ja n’hi havia per a començar!
I es va començar. Un conegut contractista de Be-lla-Terra féu una oferta de condicions immillorables, o almenys així ho creiem, per no haver estat millorades per ningú.
Simultàniament i amb presses, es tractà d’elevar a pública la escriptura otorgada per Fomento, i d’inscriure-la en el Registre de la Propietat de Sabadell, fent-se amb gran rapidesa donat l’empeny que s’hi va posar per part dels directius del Club que d’una manera directa se’n varen encarregar, i de la bona disposició amb què sempre ha rebut les nostres iniciatives aquella entitat i els seus directius.
Però si es féu aquest pas, no fou pas per major garantia nostra, sinó que fou per a desvirtuar tot allò que es digués pels que podien tenir algun interès en entorpir la nostra marxa triomfal i per a tranquilitzar fins als més suspicaços.
El pavelló cresqué amb la rapidesa dels bolets, només que aquests ja creixen amb la teulada, mentre que al nostre xalet aquesta tapadora essencial va tardar una miqueta més a sortir-li. Això va ésser un motiu més d’animació; els socis, ansiosos de veure’l acabat, cada nit es trobaven, tot i la fosca que hi feia, al peu del nostre futur estatge; tots criticaven, i recollint ara d’ací, ara d’allà, és com es va i s’ha anat edificant material i moralment el nostre Club.
Per fi aquesta última Pasqua va quedar cobert. Varem posar Bandera, la del nostre Club, perquè tot és nostre i ben nostre.
I varem plantar-hi uns arbres, perquè junt amb les seves arrels i llurs branques creixi més i més, cada dia, l’amor pel nostre Club, engrandint-lo a tota mena d’activitats, i perquè allí, al nostre lloc de reunió hi regni la cordialitat i la companyia.
I si algun dia es presentés algú dient que tot ple gat són contes de la vora del foc, podríem dir-li que amor i interès pel Club no en manca, “Facta non verba”, podríem dir amb els de Sardanyola. Fets ho demostren prou: No són fets el que tres senyors coneguts de tots nosaltres, socis dos d’ells del nostre Club, els Srs. Salsas, Vidal i Sorjus, hagin fet ofrena i lliurament al Club del mobiliari necessari al mateix?
No significa que volen que entrem en un període de plena activitat i independència?
I no significa un èxit i un treball esmerçat en benefici del Club, la publicació d’aquesta mateixa revista no acabarà.
El nostre Club: Serà!
BELLATERRA.CAT 