Bellaterra, 12 de maig de 2025
Perquè la valor cultural d’una llengua no es pot mesurar grosserament per la seva extensió, sinó que s’ha de mesurar per la seva intensitat. Penseu sinó en la petita Grècia antiga, civilitzadora de tot el món, l’antic i el modern. I en canvi, ¿quina influència exerceix damunt la civilització humana la llengua xinesa que parlen tants centenars de milions d’homes?
En aquests tràgics moments d’heroica lluita contra el feixisme, en els quals es juga per molts anys l’esdevenidor de Catalunya i d’Ibèria tota, no em sembla inoportú parlar-vos una estona de la llengua catalana. Ella forma part essencialíssima dels elements socials i racials exaltats per la lluita present.
Ara ja han desaparegut, respecte a la nostra llengua, els recels, els prejudicis i els malentesos creats, difosos i alimentats per una vil política.
Per altra banda, no ens haurien d’estranyar certes incomprensions quan, per dissort, encara molts de catalans ignoren les raons d’estimar llur magnífica llengua.
Una immensa majoria l’estimen senzillament perquè és la nostra. I ja és una гаó. Una llengua és una funció natural de la persona social humana, i per ser-ho mereix tots els respectes. Una llengua no és, doncs, sinó la nostra ànima social mateixa en acció expressiva. Renunciar-hi, doncs, és perdre l’ànima pròpia, sense arribar mai a poder adquirir-ne una d’aliena. Cada dia es farà més evident, la ciència, la pedagogia ho veuran més clar cada dia que la substitució de la pròpia llengua per una altra, no solament constitueix una violació contra un fet natural, sinó que posa en perill d’inferioritat la vida espiritual i, per tant, la intel·ligència mateixa.
Però no és solament per ser la nostra que havem d’estimar i defensar la llengua catalana, sinó també per les altes valors de cultura que representa dins la història de la cultura universal. En aquest sentit, pоdem dir sense passió, amb plena objectivitat científica, que la llengua catalana és una de les més importants del món.
Perquè la valor cultural d’una llengua no es pot mesurar grosserament per la seva extensió, sinó que s’ha de mesurar per la seva intensitat. Penseu sinó en la petita Grècia antiga, civilitzadora de tot el món, l’antic i el modern. I en canvi, ¿quina influència exerceix damunt la civilització humana la llengua xinesa que parlen tants centenars de milions d’homes?
No hi ha cap llengua, naturalment, qui pugui pretendre a ser universal per la seva extensió. El francès, qui és culturalment la més universal avui encara, no és pas la més extensa. Quant a les dificultats pràctiques i utilitàries, no es poden resoldre, pel procediment antihumà d’imposar una llengua única, sinó per mitjà del poliglotisme, com veurem tot seguit.
***
La llengua catalana és germana i hereva d’aquella gran llengua provençal, primera Antre les vulsars llatinas qui dupa manera gairebé prodigiosa, atenyia un grau tan considerable de cultura i refinament literari, que esdevenia llengua civilitzadora de les bàrbares corts europees; ella va crear totes les formes de la poesia moderna i va encendre les primeres guspires del Renaixement.
D’aquesta primera llengua universal després del llatí, és germana la llengua nostra, puix que les dues són modalitats d’una mateixa llengua ideal, són filles d’un ma-teix corrent cultural el que podríem anomenar occitano-llatí. De totes les variants dialectals occitanes, el català és la qui més pot reivindicar l’honor d’assemblar-se a la seva germana, de continuar-ne dignament i haver-ne superat l’alt esperit civilitzador. Assassinada a la batalla de Muret la cultura provençal, havia de ser la llengua nostra la qui mantindria i continuaria l’honor de la gran cultura romana.
***
Encara que en posseïm documents literaris molt anteriors, el gran prodigi de la nostra llengua no s’havia de produir fins al darrer terç del segle XIII, per obra del sublim esperit de Ramon Llull. Gràcies a ell, de sobte, la llengua catalana arriba al més alt grau de riquesa, de refinament i de cultura. I, primera entre totes les parládes avui al món, ateny el nivell més elevat que pugui atènyer un idioma: arriba a dominar, amb tota perfecció, l’expressió filosòfica i científica. Tan perfecta l’expressió filosòfica de Ramon Llull, que la majoria de les altres llengües no van poder competir-hi fins segles després.
Impossible, naturalment, en pocs minuts, de resumir-vos la història de la llengua catalana. Centenars de poetes i de prosadors la cultiven durant els segles XIII, XIV i xv, i li donen tresors literaris dels quals les més elevades cultures del món es farien gran festa. Penseu només en Ausíes March, un dels més grans poetes de qui la Humanitat pot enorgullirse. Recordeu els nostres meravellosos Cronistes, els refinats humanistes I bé, aquella gran cultura nostra va ser també atuïda, però no morta, per criminals imperialismes. Atuïda la llengua, atuida l’ànima. Durant segles la cultura de casa nostra no va donar cap gran figura digna de comparar-se amb les de les seves èpoques d’esplendor. La nostra ànima dormia; vergonyosament dormia com Bernat Metge, en qui la llengua catalana arribava a un màxim grau de refinament.
***
La llengua catalana s’estenia per tota la Mediterrània, fecundava cultures, arribava a ser llengua oficial en llunyans països, esdevenia llengua de luxe en les refinades corts italianes.
Van ser els poetes, al segle XIX, qui van despertar-la. I, de sobte, la nostra gran cultura renaixia. Poetes, prosadors, erudits de tota mena, es posaven a la tasca; ; homes com Aguiló i Pelai Briz qui explorant la llengua d’altre temps la tornaven a l’activitat literària, i estudiant-ne el folklore posaven els fonaments del nostre modern parlar de cada dia.
Però un altre prodigi havia d’esdevenir-se: la meravellosa obra poètica i lingüística de Jacint Verdaguer. Ell va comprendre que els elements de la nostra llengua actual era principalment a les seves fonts encara vives on calia cercar-los. Gran part del nostre poble situada lluny de les influències corruptores de ciutat, servava les essències més vives i més belles de la llengua catalana. I Jacint Verdaguer, recorrent els pobles de muntanya i de marina, anava cercant, anava triant, i es formava una llengua tan bella, tan harmoniosa, tan fina i enèrgica a la vegada, que alguns crítics d’altres països havien arribat a pensar que se la inventava ell. Però Verdaguer demostrava com no havia fet tasca d’inventor, sinó de col·lector en els tresors de la llengua que havia sabut de conservar, enmig de tants motius de corrupció, el nostre poble.
Formada per Verdaguer definitivament la nostra llengua literària i parlada moderna, mancava tornar-li definitivament el llenguatge de l’alta cultura que havia parlat altre temps. I aqueixa ha estat la tasca de la generació a la qual tinc l’honor de pertànyer. Tots nosaltres ens havem esforçat per dur a la nostra llengua els termes del llenguatge urbà, de la filosofia, de les ciències i de les tècniques. Al mateix temps, per tal d’ajudar a la seva plena maduresa, havem col·laborat en la magnífica labor unificadora i depuradora del gran Pompeu Fabra, el qual representa un altra fita cabdal en la història de la nostra cultura.
Ara el català és ja una de les llengües més riques, més afinades, més aptes, per a tota humana expressió, entre les més cultes del món. La seva riquesa en vocals, la diversitat dels seus fonemes, la vivacitat dels seus ritmes, la fan instrument admirable de l’expressió literària, poètica i musical. Molt poques la igualen en riqueses sonores; fins a tal punt, que s’ha pogut fer-hi experiments molt curiosos. Anys fa, per exemple, la famosa revista catalana de Nova York, La Llumenera, publicava un treball humorístic «La llengua catalana mare de totes les llengües>> en què servint-se de frases combinades per un joc fonètic, eren imitades totes les llengües antigues i modernes, classificades segons el sistema de Max-Müller.
Deixant la part de facècia, d’aquell expernmet sorua confirmada la gran nyatsa sonora i rítmica de la nostra admirable llengua.
La nostra literatura, la cultura nostra, són avui objecte d’estudis i traduccions per part de personalitats il·lustres de tot el món civilitzat. Poetes, novel·listes, pensadors, la treballen a Catalunya amb amor i excelència i el nostre poble s’afanya a parlar-la cada dia amb més de perfecció.
***
Quan una llengua, quan una cultura arriben al grau on han arribat les nostres, són intangibles. Qualsevol atemptat contra elles és un veritable crim contra la cultura universal, de la qual formen part importantíssima, i per tant, contra la humanitat mateixa.
Ara ja sap tothom que la conservació i la defensa de la pròpia personalitat espiritual i cultural, no posa en perill, ens afavoreix la germanor envers els altres pobles i les altres cultures.
La veritable amor necessita un peu d’igualtat: submissió o acatament ja no és amor, sinó rebaixament a la personalitat d’altri.
Per altra banda, els escriptors catalans, podem figurar entre els més internacionalistes de tot arreu; la majoria posseïm di-verses llengües i ens esforcem a traduir i assimilar-nos les obres cabdals de tot país i de tota època. I aquesta, ho repeteixo, és la veritable, l’única solució de l’internacionalisme : federació de personalitats, federació de cultures; pensar, viure i escriure en la nostra llengua; conèixer i estimar les dels altres.
Altra cosa seria voler passar per la tragèdia espiritual de tantes de gents colonitzades, tipus amfibis qui ja no són ben bé ells ni poden adquirir, per impossibilitat d’adquirir biològica i psicològica, la personalitat ral de llurs dominadors, els quals es burlen de llur parlar i de llurs maneres, perquè en realitat els consideren com a sers inferiors.
Cal que anem pel món amb la dignitat de la personalitat nostra, de la nostra ànima, de la nostra llengua i de la nostra cultura; que això per altra banda, fan tots els pobles, fins els més avançats en llurs reivindicacions socials i econòmiques.
I si nosaltres no ho féssim així, per molt internacionalistes i avançats que ens creguéssim, lluny de ser uns ciutadans del món, no passaríem de ser, lamentablement, uns provincians del món.
J. FARRAN I MAYORAL
(*) Conferència radiada dins la sèrie organitzada per l’Agrupació d’Escriptors Catalans.
Font: Setmanari Mirador, Biblioteca de Catalunya, J. Farran i Mayoral
BELLATERRA.CAT 