L’11 de març del 2004 va passar la tragèdia a Madrid, l’atac terrorista més sagnant en la història d’Espanya.
Marco Schwartz|Un atemptat múltiple amb bombes en quatre trens de rodalies va deixar 192 morts i més de dos mil ferits (a la xifra de víctimes s’hi afegiria setmanes després un policia d’elit que va morir en un operatiu per aturar els autors de la matança en un pis franc de Leganès). Mentre la commoció regnava a Espanya, el Congrés dels Estats Units tramitava la concessió de la Medalla d’Or, la seva màxima condecoració, a Aznar per “haver estat un aliat ferm dels Estats Units i un líder en la lluita global contra el terrorisme”. La medalla era, juntament amb una intervenció al Capitoli davant les dues cambres legislatives, el plat fort del contracte de dos milions de dòlars que havia signat el Govern amb el bufet d’advocats Piper Rudnik perquè fes les tasques de lobby corresponents per a més glòria del president espanyol. Aznar va aconseguir fer la intervenció al Capitoli, el 4 de febrer de 2004. Però l’expedient de la medalla es va alentir i finalment va decaure a finals d’aquell any: la polèmica creixent sobre la guerra de l’Iraq, amb els seus bulls sobre les armes de destrucció massiva, i la matança a Madrid van persuadir el Congrés dels EUA que l’ambient no estava per a més reconeixements.
Durant el judici per l’11M a la Casa de Camp, que vaig cobrir com a periodista, es van evidenciar seriosos errors de control davant l’amenaça gihadista. És a dir, Aznar, amb les seves ínfules de “treure Espanya del racó de la història”, no només havia embarcat el país en una guerra il·legal i rebutjada pel 90,8% dels espanyols que ens va col·locar en una posició de risc davant al terrorisme islamista, sinó que no s’havien pres les mesures suficients per evitar que aquest risc es traduís en una realitat paorosa.
A la mort, la desolació i el caos de l’11M els va seguir immediatament l’exercici de manipulació i mentida institucional més abjecte que s’hagi produït en democràcia: l’atribució dels atemptats a ETA. I, quan ja no es podia sostenir aquesta autoria exclusiva, la hipòtesi que s’hauria tractat d’un atac coordinat entre ETA i els gihadistes o el missatge trampós que s’estava “obrint una segona via de recerca” que apuntava Al-Qaida, insinuant-se que la primera seguia oberta. Calia mantenir a qualsevol preu la mentida fins després de les eleccions generals del diumenge 14: el PP era ben conscient que, si es revelava la veritat, el seu candidat Rajoy seria castigat a les urnes, ja que els electors relacionarien inevitablement la matança a Madrid amb els deliris de grandesa d’Aznar que havien portat Espanya a la impopular guerra de l’Iraq. La manipulació va arribar a tal extrem que, a la manifestació del dia 12 contra els atemptats, que va reunir a Madrid més de dos milions de persones, el Govern va imposar una pancarta amb el lema ‘Amb les víctimes, amb la Constitució i contra el terrorisme ‘, mantenint de manera implícita l’autoria d’ETA. Tot i això, l’engany feia aigües. Al pas d’Aznar –que anava després de la pancarta acompanyat del príncep Felip, el president de la Comissió europea, Romano Prodi, i els candidats Zapatero, Rajoy i Llamazares– desenes de milers de persones van començar a corejar “Qui ha estat, qui ha estat, qui ha estat?”, cada cop amb més força, convertint el seu crit en el gran titular de la marxa.
Un periodista estranger que m’acompanyava a la manifestació no sortia del seu estupor. No podia entendre que en un país que ha patit l’atemptat més gran de la seva història els polítics i el conjunt dels ciutadans no tanquessin files amb el Govern, sobretot quan la matança estava encara fresca. Li vaig preguntar si coneixia un altre país democràtic on el Govern, en un moment extrem de dolor col·lectiu, mentiria de manera tan descarada el seu poble per salvar unes eleccions. I li vaig explicar que el lema de la pancarta no era tan innocent i impecable com ell creia, sinó un embolic del Govern per prolongar la mentida.
Pocs dies després dels atemptats, havent ja el PSOE guanyat les eleccions, el ministre d’Interior en funcions, Ángel Acebes, ens va convocar diversos periodistes per separat al seu despatx per explicar-nos que ell no va mentir mai, que es va limitar a donar les informacions a mesura que les proporcionava la Policia en el curs de les seves investigacions. El matx, en una petita taula amb dues cadires, va ser difícil. El ministre semblava abatut, cansat. Va fer un recompte de les compareixences de premsa entre l’11 i el 14 de març. Va dir que el dia 13 no tenia informació que hi hagués una línia preferent de recerca respecte a Al-Qaida, quan ja era un clam l’autoria d’aquesta organització. Recordo que Acebes va fer un lleu gest de frustració per no haver-me convençut.
Mesos després, el 7 de juliol del 2005, Al-Qaida va colpejar l’altre país el líder del qual posava a la foto de les Açores. Tres bombes en dos vagons del metro de Londres i una quarta en un autobús van deixar 48 morts i 700 ferits. Blair seguia al capdavant del Govern. Els ciutadans van saber immediatament l’autoria dels atemptats. I costa de creure que els haurien dit que va ser l’IRA si les eleccions haguessin estat a l’horitzó. Un dècada després, Blair va demanar perdó per haver-se sumat a la invasió de l’Iraq basant-se en “informació errònia”.
Són molts els records que s’amunteguen a la memòria d’aquells dies tempestuosos. L’esglai, el dolor, els plors inconsolables, les imatges dels vagons destrossats, la solidaritat de milers de voluntaris que van acudir als llocs de la catàstrofe sense saber ni tan sols si ja havia cessat l’onada d’atemptats, els ciutadans indignats increpant Aznar a tot el recorregut de la marxa de dia 12, el càstig a les urnes al partit que havia mentit amb desvergonyiment al seu propi poble a la seva hora més difícil. I afegeixo una cosa que encara avui cito com un gran exemple de civilització: la resposta serena de la societat espanyola i del Govern entrant. No hi va haver reaccions islamòfobes (Vox no existia llavors) ni retallades de llibertats en nom de croades contra el terrorisme.
El que sí que hi va haver va ser una campanya furibunda del PP per deslegitimar la victòria de Zapatero, amb l’argument que el terrorisme gihadista l’havia portat a la Moncloa sobre 193 cadàvers. Però aquesta és una altra història. No era la primera vegada que la dreta intentava deslegitimar un Govern democràtic. Ni seria la darrera.
Font: Diario.es
BELLATERRA.CAT 