LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
S’entra dins el pati per un ample i alt portal; aquest pati és relativament petit, envoltat per altes parets de pedra; a l’esquerra entrant hi ha uns porxos per als carros i altres estres.
La façana principal és de les més ben conservades: el portal, a punt rodó dovellat; els muntants i llindes de les dues finestres del pis, molt característiques; al mig de la façana hi ha el clàssic rellotge de sol; cal remarcar els seients de pedra als costats de la porta d’entrada al mas. La disposició interior és la de tots els de l’època; la planta baixa és poc utilitzada, s’habilita la part dreta per als masovers. Les altres dependències de la planta baixa s’aprofiten per a magatzems de llegums i demés productes del camp.
No tenim moltes referències d’aquest mas. Un document de principis del segle xvm parla de la família Miró. L’any 1727 una escriptura anomena Lluís Miró.
El propietari (1948) és Fèlix Llobet i Ustrell, domiciliat a Sabadell. En la actualidad forma part de l’Universitat Autònoma de Barcelona.
Mas Can Miró 📷 CEDIDA
L’antic mas està documentat per primera vegada l’any 1293. Fins a mitjans segle XX, l’edifici és la llar i el centre de producció agrícola de tres nissagues de famílies pageses: els Noguera, els Miró i els Llobet. Els Noguera es mantenen com a possessors del mas des del segle XIII fins a mitjans del segle XIV i els primers Miró documentats són de l’any 1434, els quals es mantenen com a possessors del mas fins el segle XX, que per matrimoni passa dels Miró als Llobet.
Situat entre la Vall Moronta, la serra de Puig Delmo i les torrenteres que davallen de la serra de Galliners, el mas va gaudir d’una situació privilegiada, al costat de les terres de conreu, els corrents d’aigua i els boscos de la serra. Forment, blat, espelta, bous, vaques, vedelles i ases, constituïren els productes econòmics que cultivaren els primers propietaris; més endavant, s’hi afegí un important conreu de vinyes.
Simultàniament a l’activitat pagesa, el mas no ha estat aliè als fets exteriors com les guerres, les epidèmies i els trasbalsaments socials. Diverses guerres amb França, entre el segle XVI i el XIX, van deixar la seva petjada al terme. També els problemes amb els soldats de Castella i França, especialment els allotjaments i els talls imposats, van afectar la casa Miró. Les guerres dels Segadors i de Separació van tenir incidència a la contrada, especialment perquè els Marimon, senyors del castell, van ser destacats col·laboracionistes de l’autoritat reial, oposats sovint a les institucions polítiques catalanes. Diversos boscos de roures, com el de Can Miró, van haver de ser talats com a contribució per la construcció de galeres i vaixells de guerra. Encara que amb recança, com els altres pagesos del terme, els Miró van haver de contribuir econòmicament a la construcció de la nova església parroquial de Sant Martí de Cerdanyola.
Finalment, la construcció de la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1971, damunt les terres de la finca de can Miró, va suposar la desaparició definitiva del mas, restant dempeus el testimoni de la masia, especialment la façana principal orientada a sol-ixent. És en aquest edifici remodelat i ampliat on s’allotgen actualment l’Escola de Postgrau i l’Escola de Doctorat, la primera pedra del qual va ser col·locada el 28 d’octubre de 1997.
📷 VDiverses escenes de la vida rural a l’antic mas can Miró, als anys 30 del segle XX.
Escola de Postgrau i Escola de Doctorat. L’edifici de l’antiga Masia Can Miró acull actualment l’Escola de Postgrau i l’Escola de Doctorat de la UAB. La masia can Miró és l’única edificació històrica del campus UAB, i va ser remodelada en els darrers anys del segle XX pel prestigiós arquitecte Eduard Bru.
Fusió de tradició i modernitat, la seu de les escoles de Postgrau i Doctorat és un cas exemplar de com compatibilitzar la conservació del patrimoni i l’articulació d’un espai de treball funcional i dotat de les més modernes tecnologies.
Font: Història del Mas Miró, Inèdit, 2001, Miquel Sánchez i González
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
Còmic TBO (1917-2017) i Joaquim Buïgas i Suárez (1886-1963) 📷 BETEVÉ
LLUIS TORRES|Compartim aquesta crònica apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80, per la poeta bellaterrenca Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016). L’actor Jaume Pla Pladevall, recorda les trobades culturals a la gran casa de fusta que Maria Rosa es va fer construïr al terreny del seu pare, -l’escriptor i editor Joaquim Buïgas i Garriga-, situada a l’actual Avinguda Bertomeu, molt a prop del Carrer Terranova. El jardí era ple de boniques figures de nans de colors. Els Buïgas han constituit una família de grans il·lustres creadors.Joaquim Buïgas i Garriga (Barcelona, 12 de juliol de 1886 – 2 de gener de 1963), fill de Gaietà Buïgas Monravà, va ser un editor i autor de còmic, guionista, entre d’altres, de la sèrie més popular de la revista TBO, La família Ulises.
JOAQUIM BUÏGAS I GARRIGA
Joaquín Buïgas procedia d’un llinatge familiar molt unit a la història cultural de la seva ciutat natal. El seu avi matern, Miquel Garriga i Roca, va ser l’arquitecte del Gran Teatre del Liceu; el seu pare, Gaietà Buïgas i Monravà, l’autor de 800 obres mundials, entre elles el Monument a Cristòfor Colom; el seu germanastre, Carles Buïgas, va dissenyar les fonts lluminoses de Montjuïc i era cunyat de la pintora i dibuixant Josefina Tanganelli, que estava casada amb un altre germà seu.
JoaquimBuïgas era un senyor d’una personalitat extraordinària, d’una distinció atàvica sorprenent. Era tot un gentleman, conservador amè inesgotable.
Les seves històries, els contes, les anècdotes eren sempre del major interès per a tothom.
Parlar del meu pare amb limitació d’espai és molt difícil, ja que de les seves activitats en diversos camps, n’omplirien llibres.
Fou creador de la primera revista infantil espanyola, (TBO), el tiratge de la qual sobrepassà la fabulosa xifra de més de 350.000 exemplars setmanals; també s’enviava el periòdic a Sud-Amèrica. Tenia els dibuixants més ben dotats d’Espanya i de l’estranger, amb els quals era molt exigent: volia que interpretessin amb exactitud les seves idees.
EI TBO ha representat la lectura de moltes generacions: dels infants, les primeres lletres, i dels grans, els primers records. Fins i tot Ramon Menéndez i Pidal, president de la Real Academia Española, al seu xalet de Madrid, llegia totes les nits el TBO abans d’anar-se’n al llit a somiar en castellà, en «Don Orduño, en el Cid» i «Doña Gimena», i és que molts dels personatges encisadors del TBO tenen semblança amb els Amadis de Gaula, dels Don Favila i els Don Quijote dels «Cid», personatges que surten per la geografia i la història d’Espanya.
El nom té una transcendència, ja que el diccionari de la «Real Academia Española» recull la paraula «tebeo com a sinônim de revista infantil. A Madrid, el 15 de febrer de 1977 s’institueix un premi amb el nom de Joaquim Buïgas i Garriga per a premiar la millor obra de la premsa infantil i juvenil.
Joaquim Buigas era un refinat intel-lectual. Publicà molts llibres de narrativa catalana. Des d’Amèrica, molt jove encara, ja enviava comtes i narracions a periódics de Barcelona i Amèrica
Un dels comtes, l’he trovat a La Veu de Catalunya, editat el dijous 5 de maig de 1910 i (dedicat a Josep Carner regraciant una endreça) intitulat L’ocell que està de broma. Joaquim Buïgas és un notable contista de gran fluïdesa idiomática. Les seves narracions es publiquen a la II-lustració Catalana dirigida i finançada pel patriarca de les nostres lletres, Francesc Matheu. Aquests comtes arriben fins a la taula de Matheu des de punts molt allunyats d’Amèrica procedents d’hi sendes agrícoles situades a la vora de cabalosos rius, al bell mig de les selves verges o perduts en les immenses pampes on Buïgas compartia la seva vida amb els gautxos callats, destres i valents de Martín Fierro. Ell escolli des de la seva joventut el galopar dels cavalls, la natura oberta, empunyar el rifle, obrir-se pas per la jungla tancada; i enfrontar-se amb les feres.
Al mig del Chaco va conviure amb els guaranis i n’aprengué el llenguatge. Els seus amors foren la familia, els llibres, i la natura.
LLUÍS TORRES|Compartim el Poema llegit per Calassanç Ubasarti Teixidor al Saló de Cent, amb motiu de lliurar-li al català universal de l’aigua i llum, Carles Buïgas (Barcelona, 18 gener 1898 – Cerdanyola del Vallès-27 agost 1979), la medalla d’or de la ciutat de Barcelona, el 26 de gener de 1970.
Carles Buïgas 📷 ARXIU Museu de Cerdanyola del Vallès
GUSPIRA DIVINA
A en CARLES BUÏGAS, enginyer genial.
Quan tot en el nores encar dormia brollant de les mans seves aigua i llum, creà l’Etern uns mons de fantasia com si jugués a fer sers vius amb fum.
I bo i mirant les seves creatures clamava Déu: Tot és ben bo i bonic: rodeu pel gran espai amb lleis segures, que el càlcul meu abasta el gran i el xic.
Del viu llampec d’eterna Saviesa, una guspira en té l’home mortal, que, en resplendir, ens sembla més encesa si a dins la porta un home genial.
Bo i somniat en nits de llums d’estrelles, fent poesia amb l’aigua i el color, un Bon Barceloní, de meravelles.
Aquell fulgor diví d’intel·ligència treballa i va encenent noves visions; són conjuntades poesia i ciència que fan d’un caos, llum de creacions.
Té un geni que m’inspira a cau d’oïda per fer encara un món nou per la Ciutat: sonora llum, teatre ple de vida, somni poètic, fet realitat.
BARCELONA! Oh tu que tan bé lligues matèria i esperit com a ideal, al geni que tu tens, CARLES BUÏGAS que a punt ja et té un «Teatre Integral», sabràs aixecar, aimant de la bellesa, per ell i per a tu aqueix monument; d’una Ciutat que arreu té fama estesa de bonica, en serà l’himne vivent.
Has d’ésser, com ell vol, sempre primera en ardor de treball i formosor; i com sortint d’eterna primavera serà el teu cant, pel món, tot llum i so.
CARLES, avui nostra Ciutat t’honora en fer brillar el seu or damunt ton pit; porta’l joiós; és dring de veu sonora d’un poble que essent gran, sap ser agraït.
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
LLUÍS TORRES|Unió Excursionista de Sabadell ens deixa una interessant crònica sobre la seva visita als terrenys on es situava Can Domènec, trobant només un mur en aquells anys part de Bellaterra, i actualment de la Universitat Autònoma de Barcelona, a uns 50-60 metres en línia recta baixant cap al torrent de Can Domènec hi ha l’antic safareig de la masia, força ben conservat tot i que a l’interior hi creix un lledoner.
Bellaterra li té dedicada una placa al seu nomenclàtor, tot i que consta Can Domènech i Can Domènec
Aquest mas és de pati descobert; no hi ha indicis d’haver estat tancat amb parets, però creiem que en els temps primitius devia d’estar-ne, pel fet d’estar situat en un paratge molt isolat. Exteriorment conserva l’estructura general: porta a punt rodó, barbacana clàssica i el teulat a dos pendent carener perpendicular a la façana; interiorment, la mateixa disposició de tots.
Pels costats hi ha uns coberts i porxos per al magatzematge dels productes de la terra i per a l’acolliment bestiar. A la part de darrera hi ha els cups per al vi. Un document de l’any 1736 parla d’un tal Benet Domènec; el nom actual del mas és el cognom d’aquesta finca.
Sembla que aquest mas al segle XVI havia tingut la denominació de mas Barnich.
S’explica una anècdota d’un Domènec. Es diu que era una família molt rica, i que quan la construcció de l’avui dita «vella» va pagar, durant tot el temps que van durar les obres, el jornal diari d’un paleta.
Aquesta família va pagar la campana major i que va ésser fosa a la mateixa propietat; es diu que l’avi Dom quan la fonien hi anava tirant monedes d’or perquè tingués més bon dring, i que quan ja estava quasi fosa de la casa amb la barretina plena de monedes i les hi va tirar, aconseguint d’aquesta manera que tingués dring i gran sonoritat.
El propietari l’any 1948) era en Antoni Llobet i Mates, domiciliat al mateix mas.
MASIA CAN DOMÈNEC (BELLATERRA)
Can Domènec, avui totalment desapareguda, era una de les masies de l’àrea on es va construir la urbanització de Bellaterra, de la qual se’n pot considerar l’embrió. Era una masia del segle XVII i tenia una gran extensió de conreus.
Quan es va construir la línia Barcelona-Sant Cugat-Cerdanyola-Sabadell, dels Ferrocarrils de Catalunya (actuals Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, FGC), inaugurada l’any 1921, la companyia va demanar que la via –que era d’ample europeu perquè havia d’arribar fins a París–-, passés pel nucli de Cerdanyola; però l’Ajuntament s’hi va oposar. Aleshores el traçat es va desviar pel “solell de Can Domènec“, és a dir, els terrenys més assolellats d’aquesta heretat.
Aquest fet va propiciar el naixement del projecte urbanístic de la “ciutat-jardí” de Bella-Terra. I és que, a part d’unes bones comunicacions i un ambient tranquil, la Bellaterra d’aleshores tenia unes aigües miraculoses, tant a la Font de la Bonaigua com al ‘biot’ de la carretera, amb l’Hostal Sant Pancraç com a modern balneari.
El mas era a l’altre costat de la via, en els terrenys on ara es troba la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser el 1969 quan van expropiar les 263 hectàrees de superfície a Bellaterra per a la construcció de la Universitat. Aleshores la masia va restar durant 8 anys i mig enderrocada i en estat d’abandonament. En l’actualitat és difícil fins i tot trobar-ne les restes.
Restes d’un mur de les dependències de Can Domènec (2022) 📷 Francesc Romagosa
A uns 50-60 metres en línia recta baixant cap al torrent de Can Domènec hi ha l’antic safareig de la masia, força ben conservat tot i que a l’interior hi creix un lledoner.
LLUÍS TORRES|Compartim aquesta crònica apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80, per la poeta bellaterrenca Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016). L’actor Jaume Pla Pladevall, recorda les trobades culturals a la gran casa de fusta que Maria Rosa es va fer construïr al terreny del seu pare, -l’escriptor i editor Joaquim Buïgas i Garriga-, situada a l’actual Avinguda Bertomeu, molt a prop del Carrer Terranova. El jardí era ple de boniques figures de nans de colors. Els Buïgas han constituit una família de grans il·lustres creadors.
Carles Buïgas i Sans a la sala de màquines de la Font de Montjuïc, 1929 📷 CEDIDA
LA NISSAGA DELS BUÏGAS
Carles Buïgas i Sans (Barcelona, 18 gener 1898 – Cerdanyola del Vallès-27 agost 1979)
Carles Buïgas, enginyer, és conegut internacionalment pel mag de l’aigua i de la llum. De la seva obra literària i poètica es podrien omplir moltes pàgines Per tant, em limitaré a parlar breument d’algunes de les obras, i projectes i dels guardons amb que fou distingit. Com a figura humana era un geni de cor senzill, ulls somiadors i de carácter infantil. Era bo, respectuós amb tothom i la poesia li nexia de la ment com les cascades d’aigua, Iluminosses i melòdiques.
DIVERSES OBRES PROJECTES (només algunes de les més importants)
– Totes les fonts i il-luminacions decoratives de l’Exposició de Barcelona de l’any 1929
– El transbordador aeri del port de Barcelona, realitzat en colaboració amb els senyor Calzada Roca
– El Gran Teatre d’Aigua i 174 fonts flotants a l’Exposició de París, el 1937
– Un jardi luminos i un sortidor de 115 metres d’alçaria a l’Exposició de Lieja, el 1939.
– Collaboració en la construcció de la gran fontt de la Plaça de les Nacions a l’Exposició de Nova York (1939)
– Les fonts de Exposició de Lille Roubаiх, 1939
– Projectes de fonts i teatre d’aigua-Ilum per ‘Exposició de Roma, 1942
– Les fonts de l’Exposicio de Lisboa,
– I-luminació decorativa de la Catedral Basílica de Barcelona, 1951
– El gran Teatre d’aigua-llure-música i la font lluminosa de l’Exposició de Santo Domingo, 1965-66
– La gran font lluminosa lineal de Granada, 1960
– Dues fonts lluminoses amb canvis de forma i color per a l’Exposició Internacional de Brussel·les, 1958.
– II-luminació de la Sagrada Família, 1964.
– Conjunt paisatgista de fonts i cascades al Mirador de l’Alcalde de Montjuïc, 1963.
– Font lluminosa canviant de forma i color, en una plaça de València, 1963.
– Font lluminosa de la “Plaça de Sant Joan de la Creu”, a Madrid, 1963.
– Reconstrucció de la font canviant de la Plaça de l’Imperi de Lisboa, 1963.
– Font lluminosa de la Plaça de Pius XII, Sant Sebastià, 1966.
– Font lluminosa al Parc de les Nacions, Madrid, 1966.
– Font lluminosa canviant de llum i color, a la Plaça de Barcelona, a Almeria, 1966.
-Il·luminació decorativa del Monestir de Pedra (Saragossa), 1966.
– Sortidors lluminós al vestíbul de l’auto-banc BANESTO, Madrid, 1967
– Font lluminosa carrer Gral. Dávila Da Violante, Almansa, 1967.
– Font lluminosa canviant a la Plaça de Zabálburu, Bilbao, 1967.
– Font Iluminosa a Dubai (Arabia), 1987
– Gran font Iluminosa musical a la Plaça de les Nacions Unides, Casablanca, 1967
– Font lluminosa a la Plaça del 6 d’Agost, Gijon, 1967
– Encàrrecs de projectes per a l’Expo de Montreal, 1967.
– Font Iluminosa a la plataforma sobre el riu Onyar, Girona, 1968.
– Iluminació de l’església gótica dels Sants Just i Pastor, Barcelona, 1967.
– Font Iluminosa i il·luminació del Monument al Mestre, Cartagena, 1968.
– Font Iluminosa, Teruel, 1968.
– Font lluminosa al Parc d’Atraccions de Montjuic, Barcelona, 1968
– Font lluminosa a Osca, 1968.
– Font lluminosa prop de l’aeroport del Prat, Barcelona, 1968.
– Dues tants lluminoses. Almeria, 1969.
– Conjunt de fonts, cascades i sortidors lluminosos al Parc d’Atraccions la Casa de Campo de Madrid, 1969
– Installació de petits sortidors lineals anteriors a l’escenari del petit teatre a l’aire lliure, Madrid, 1969.
– Font lluminosa a Tazacorte. Sta. Cruz de Tenerife, 1969.
– Dues fonts a l’Hospitalet de Llobregat, 1969,
– Font lluminica, Cuenca, 1969.
– Des del 1969: 11 fonts lluminoses a França, una a Asia, una altra a Mamilton, Bermudes; cinc a Tenerife; tres a Melilla, setze a Málaga i dotze en altres llocs d’Espanya, demés, diverses iluminacions artistiques.
– Fonts lluminoses a Valls, Jerez, Algesires, Cadis, Benidorm, Santoña, Lleida, Jaén, La Carolina…
– Darrerament, fora d’Espanya, fonts lluminoses a Luchos, Castres, Colomiers, Cazères, Tolosa de Llenguadoc (5) i Carcassona
– I-luminació artística a Grotas de Torres Novas i Albados (Portugal).
– Posteriorment, 45 fonts lluminosas més a América, Àsia Àfrica
En total ha realitzat, entre Espanya i l’estranger, més de tai ha 800 fonts lluminoses de diferents classes i un centenar d’il·luminacions artístiques
Són innombrables els projectes que han quedat per realitzar, com la Nau lluminosa i el Teatre Integral: l’Exposició Universal de Buenos Aires, 1938, un altre per a Rio de Janeiro, el mateix any. També un altre per a la Fira de Mila frustrada per la guerra. Un túnel subfluvial al Tajo, a Lisboa, i un funicular aeri entre Lisboa i Almada.
SOCIETATS A QUE PERTANYIA
Membre de: L’Academia de Ciències i Arts de Barcelona, Molt l-lustre Acadèmia Tecnológica.
Membre d’honor del Comité Español de lluminación.
Corresponent de la Real Academia Hispanoamericana, Ciències de Puerto Rico
Acadèmia de Artes i Soci d’Honor de: Circulo de Bellas Artes de Madrid. Associació d’Amics de la Ciutat, Cercle Artistic de Barcelona.
CONDECORACIONS I DISTINCIONS HISTORIQUES
– Grau Creu d’Isabel la Católica.
-Ordes de Merit Civil: Corona d’italia, Sant Olaf (Noruega). Lleó Blanc (Txecoslovàquia), Duarte, Sánchez y Bella (Dominicana); Cristo (Portugal) (Oficial); Leopoldo (Bèlgica) (Oficial).
– Medalles: Del treball de Plata de 1.a classe. D’or al Mèrit Tecnològic. De la ciutat de Barcelona al Mèrit Artístic. D’or de la Galeria de Catalans II-lustres. D’or extraordinària, concedida pel «Círculo de Bellas Artes de Madrid».
– Clau de Barcelona.
– Diploma d’Honor al Mèrit de la SEBAP; diploma pòstum de Lux 79.
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
BELLATERRA.CAT 