ANNA BALLBONA – BARCELONAUn estudi elaborat pel govern demostra que un sistema de pensions català seria “més sòlid i viable” i tindria més garanties que no pas l’espanyol. És la principal conclusió de l’estudi que, elaborat pels departaments d’Economia i Treball de la Generalitat, analitza un seguit de factors que permeten tenir unes previsions per a les pensions més favorables que no pas si Catalunya continués dins d’Espanya.
“Amb els números reals que tenim ara, l’equilibri pressupostari a les nostres pensions arribarà la primavera del 2018”, va assegurar la consellera de Treball, Dolors Bassa, que va refermar que un sistema de pensions català seria “més potent i més sostenible que el que tenim ara”. “Catalunya està més preparada per assumir amb solvència les pensions de les nostres persones grans.” De retruc d’això, va afegir-hi que en aquest hipotètic sistema propi de pensions garantiran “la revaloració de les pensions d’acord amb el cost de la vida”, cosa que la revaloració feta per l’Estat (del 0,25) no permet. Igualment, la titular de Treball va recordar “als governants de l’Estat” que tenen “l’obligació” de pagar les pensions als catalans que hagin cotitzat en tot aquest temps, almenys fins que, en cas d’assolir la independència, s’arribin als acords bilaterals de les condicions dels traspassos. “Haurem d’anar a una separació acordada, la nostra voluntat és començar a pagar les pensions com més aviat millor”, va afirmar, alhora que el secretari d’Economia, Pere Aragonès, va avisar que “una sortida no acordada no és desitjable per a ningú”.
L’estudi defensa que la part contributiva de les pensions a Catalunya ha millorat de manera notable els darrers anys, gràcies a l’augment de les cotitzacions. Els auguris positius que exposa es basen en l’estimació que el 2018 s’assoliran els 100.000 cotitzants i que els salaris milloraran.
Dades “rellevants” per a l’estabilitat
El secretari general de Treball, Josep Ginesta, va argumentar algunes de les dades “rellevants” que fonamenten les conclusions positives sobre un eventual sistema de pensions propi. Sobre la taula va posar els factors econòmics i de mercat de treball més favorables a Catalunya que a Espanya. A més, el balanç de cotitzacions i prestacions de Catalunya és més equilibrat que el d’Espanya, amb una dependència dels recursos públics addicionals per finançar les prestacions menors que la que ara té l’Estat. En aquest sentit, Ginesta va recordar que la previsió és que el Fons de Reserva de la Seguretat Social estigui totalment liquidat aquest any. Tot i que el dèficit en el fons de la Seguretat Social a Catalunya s’ha triplicat des del 2013 (de 420 milions fa quatre anys a 1.308 el 2016), la directora general d’Anàlisi Econòmica de la Generalitat, Natàlia Mas Guix, va atribuir-ho a la reducció de transferències de l’Estat en la part no contributiva durant aquests anys. Les dades del dèficit aportades per la Generalitat són diferents de les donades a conèixer per l’administració de l’Estat (que l’abril passat el situava en 4.963 euros). Segons el secretari d’Economia del govern, Pere Aragonès, això es pot deure a l’ús de procediments diferents, perquè “probablement” l’Estat hi compta les transferències incloses en els pressupostos generals.
Archive for the ‘Bellaterra’ Category
El govern prova que un sistema propi de pensions és més viable que l’espanyol
Posted in Bellaterra on 14 Setembre 2017| Leave a Comment »
Carta a Mariano Rajoy de Joan Ballana Gonzales (Vic)
Posted in Bellaterra on 12 Setembre 2017| Leave a Comment »
CARTA A MARIANO RAJOY
Buenos días Sr. Mariano Rajoy. Soy uno más de esos separatistas a quién usted quiere robarle la dignidad. Le escribo en castellano no para que me entienda, sino porqué así me apetece hacerlo, pues tengo muchos amigos y amigas con quienes suelo entablar apasionadas conversaciones en castellano, aunque mi acento catalán obviamente me delate.
Entonces, pues, le envio esta humilde carta para ponerle las cosas fáciles y evitarle ridículos mayores, a usted y al gobierno que preside.
Usted sabe como yo que no va a poder impedir el referéndum de autodeterminación de mi país. Lo sabe, pero necesita hacer creer lo contrario. Usted, su gobierno y su variopinto círculo de amigos (incluso los que tiene en la cárcel) se han creído su propia mentira. Déjeme, con la máxima humildad de quien no debe lo que tiene, hacerle un poco de memoria:
-Usted que tan solo vio unos hilillos de plastilina saliendo del mar cuando se perpetraba la peor catástrofe ecológica de España –y precisamente en su propia tierra-, nos quiere hacer creer que ahora es capaz de impedir el referéndum?
-Usted que según parece ha recibido sobres con dinero negro del partido que preside y que alienta sin escrúpulos a quienes meten la mano en la caja con SMS de ánimo y apoyo (sé fuerte, Luís!), mientras la mayoría de la ciudadanía de España no podía pagar la hipoteca o malvive con una pensión indigna, se erige ahora como garante de la legalidad ?
-Usted que permitió la mayor aberración de recursos públicos con fines privados rescatando a la banca privada de España con más de 77.000 millones de euros públicos -que en buena parte sirvieron para negociar las jubilaciones de incompetentes y farsantes directivos, algunos de los cuales se jactaron de no tener conocimientos contables y todavía pasan las vacaciones en lujosos yates al mismo tiempo que jodían a miles de personas con las preferentes o que echaban de sus casas a familias enteras (vergüenza!!!)- persigue ahora de forma obsesiva los euros que se destinan a dar la voz al pueblo de Catalunya mediante un referéndum?
-Usted que según parece manosea sin escrúpulos la fiscalía, jueces y tribunales a su antojo y que aprueba reformas express del TC dilapidando la separación de poderes que exige todo estado democrático, afirma que son inconstitucionales las leyes aprobadas en el Parlament o incluso que se han aniquilado los derechos de la oposición ?
-Usted que se codea con el jefe del estado y la monarquía española, asignándoles un presupuesto anual de escarnio de 8 millones de euros que proviene del sudor de los trabajadores y trabajadoras y que había servido para matar elefantes o pagar la limpieza de la casa de una infanta, pone ahora en duda la autoridad y rigurosidad de la Presidenta del Parlament?
-Usted que tiene muchos amigos y cargos políticos que hasta hace poco gritaban el cara el sol -alguno de los cuales le “anaranjan” su gobierno-, o otros que lideran sin escrúpulos operaciones contra Catalunya des de las cloacas del estado, se atreve ahora a decir que mi Presidente y Vicepresidente, así como todos los diputados y diputadas independentistas quieren imponer un régimen dictatorial en Catalunya?
-Usted que ha condenado a 6 millones de ciudadanos/as a postrarse en el paro con la reforma laboral más indigna de la historia, se atreve a afirmar que una Catalunya independiente provocará más paro y menos oportunidades a la gente?
-Usted que preside el país más infractor de las leyes de la Unión Europea y que registra el mayor número de resoluciones condenatorias por parte de su Tribunal de Justicia, cree que le queda credibilidad alguna frente a Europa?
-Usted que lleva años ninguneando mi nación, arrebatándole derechos y dinero a manta, despojándola de toda inversión, torpedeando nuestra lengua y cultura, no le da vergüenza erigirse ahora como la solución a todos los problemas?
-Usted y su caverna mediática solo esperan que en los próximos 19 dias mi país, nuestro gobierno, nuestros Mossos d’Esquadra, nuestros alcaldes o alcaldesas o cualquier ciudadano de pie -los del Sí y los del No- cometamos algun tipo de error para devorarnos en directo en sus vomitivos informativos. Pero nadie cometerá semejante idiotez!
A usted, señor Rajoy, que habla el inglés como yo el mandarín, sé lo diré bonito. La independencia solo la podrán impedir los ciudadanos/as de Catalunya que legítimamente voten No en el referéndum. Su voto podrá hacerlo. Y si su voto gana, seremos los primeros en felicitarlos. El voto que precisamente, usted, quiere impedir. No se engañe señor Rajoy. Usted ya no tiene legitimidad para impedir nada. Ni tan siquiera la corrupción que le ha desquebrajado su partido. Por primera vez en la historia, el tiempo juega a nuestro favor. Y cada día que pasa, el referéndum está más cerca.
Por último, para ahorrarle tiempo y esfuerzo, le diré que soy abogado y de Vic, una de las mejores ciudades del mundo y le dejo mi dirección y teléfono (Rambla Montcada, 28. 08500 Vic. Móvil 630980904) para que usted no tenga que buscarla o mandar a la Guardia Civil (por cierto, deje de ordenarles -por medio del fiscal- que hagan el ridículo, ellos también tienen su dignidad!) por si decide empapelarme!
Mi voto, es mi dignidad. Y ni usted ni nadie, me la va a socavar. Que le vaya bonito, Sr. Rajoy !
Joan Ballana
Vic, 12 de septiembre de 2017.
*aquesta carta ha estat enviada al senyor Mariano Rajoy a través del portal de La Moncloa. S’adjunta fotografia i acús de rebut.
La question catalane : ultime retour du séculaire serpent de mer ?
Posted in Bellaterra on 11 Setembre 2017| Leave a Comment »
Foto: David Ramos/Getty images
LES ARCHIVES DU FIGARO – La fête nationale de la Catalogne le 11 septembre est traditionellement la démonstration de force des indépendantistes. Le sera t-elle davantage cette année à la veille du référendum d’autodétermination? Dès 1917, Le Figaro abordait cet épineux sujet.
Une défaite choisie comme célébration nationale. Le 11 septembre est le jour de la fête de la Catalogne -la «Diada Nacional de Catalunya». Mais curieusement la date retenue est celle d’un important désastre catalan: la prise de la ville assiégiée de Barcelone par les troupes des Bourbons -menée par le roi Philippe V- en 1714 lors de la guerre de Succession d’Espagne. La Catalogne soucieuse de conserver ses privilèges soutient alors l’héritier Habsbourg, l’archiduc Charles d’Autriche, dans cette lutte pour le trône d’Espagne. Cette défaite entraîne l’abolition des institutions et libertés civiles catalanes. La Catalogne perd ainsi sa monnaie, son parlement, ses traditions, sa langue officielle -le catalan. Il faut attendre l’année 1979 pour que cette région obtienne un statut d’autonomie, avec des institutions et un gouvernement.
Cette fête de la Catalogne -célébrée pour la première fois en 1866- commémore la résistance des Catalans tombés pour la défense des valeurs et institutions catalanes. Interdite sous Franco, elle est officialisée en 1980 par le Parlement, qui la qualifie de «nationale». Depuis quelques années elle est aussi l’occasion de revendications indépendantistes et révèle la montée du sentiment nationaliste. Cette journée sera d’autant plus particulière cette année que le Parlement catalan a voté le 6 septembre une loi prévoyant un référendum d’autodétermination.
Le problème catalan
… Le problème catalan date de loin. Il était grave déjà, il y a trois et quatre siècles. Il est, aujourd’hui, plus complexe.
La Catalogne fait partie de l’Espagne, mais la Catalogne n’est pas l’Espagne, comme le sont les Castilles et l’Aragon. Son patriotisme espagnol n’est pas en cause. Un passé déjà long en témoigne. Aux fastes de la guerre d’Indépendance, le siège de Tarragone s’inscrit à côté du siège de Saragosse. Mais la Catalogne n’a pas seulement son histoire à elle, comme l’Andalousie ou la Galice. Elle est peuplée d’une race dont les caractères sont restés très tranchés et elle a sa langue, qui n’est pas un patois, mais qui est une langue au même titre que l’espagnol ou que le portugais. Elle a sa littérature, qui est considérable. Elle n’a pas seulement ses mœurs et ses traditions, tout comme les autres provinces du royaume; elle a son droit, le droit coutumier d’autrefois demeuré, dans ses parties principales, presque intact, son droit civil qui n’est pas celui des autres États dont se compose l’Espagne; les plus absolus des rois, les plus «unitaires», les plus férus de l’idée capétienne n’ont pas osé y toucher. Leplay a fort étudié, fort admiré ce Code catalan; il lui a emprunté beaucoup d’arguments en faveur de l’entière liberté de tester.
L’empreinte romaine a peu marqué sur le reste de l’Espagne, où elle a été vite effacée par tant d’invasions, germaniques, sarrazines; elle a été profonde en Catalogne. À chaque pas, on la reconnaît, ne serait-ce qu’à cette passion des Catalans pour les belles routes, à leur furieux regret de voir mal entretenues tant de routes qui devraient être «européennes», et qui sont «africaines.». Ainsi parlent de simples cochers de fiacres. Il faut toujours faire parler les cochers. Par contre, les Arabes n’ont fait que passer ici, glisser comme l’eau sur le marbre, sur le dur, le solide granit romain. Notre Provence a plus gardé des Maures que la Catalogne.
Le Catalan n’est pas un animal, de luxe; dans le sens le plus noble du mot, c’est un animal de travail.
Enfin, dans l’Espagne généralement agricole, la Catalogne est surtout industrielle. Ni les belles vignes ne lui manquent, ni les beaux fruits, ni les belles moissons. Mais son génie propre est tourné vers l’industrie et vers le commerce. Adossée à la montagne, elle regarde vers la mer; son empire, c’est la mer. Et le Catalan n’est pas un animal, de luxe; dans le sens le plus noble du mot, c’est un animal de travail. Ici, tout le monde travaille, bourgeois, ouvriers, paysans. «Les moines eux-mêmes travaillent», me disait un bourgeois voltairien, anticlérical, mais qui ne croit pas nécessaire, par politique, de refuser toute vertu à ses adversaires. La forte parole de Guizot, si misérablement tronquée par les passions de l’époque: «Enrichissez-vous par le travail.», c’est la loi, aux champs comme à l’atelier, au comptoir, à l’usine. Et le Catalan est sobre, économe. Point d’alcoolisme. Le Castillan classique met sa fierté à jeter sur la misère que sa paresse entretient le manteau de théâtre. Le Catalan ne se préoccupe pas du «paraître». Il a l’amour des réalités. L’ouvrier ne marchande pas sa peine, mais il poursuit des salaires de plus, en plus élevés. L’ambition du paysan est d’être propriétaire; neuf sur dix le sont, dans les communes les plus pauvres comme dans les plus riches. Sur ce point, comme sur d’autres encore, il rappelle le paysan français. Sa passion, sa vie, c’est le lopin de terre qui est bien à lui, qu’il a conquis sur la montagne pierreuse, défriché, planté d’oliviers ou de noisetiers, semé de légumes ou de blé.
Carte postale datant des années 1910 figurant la place de Catalogne à Barcelone.
Et Barcelone, de beaucoup, la ville la plus populeuse de l’Espagne -avec ses faubourgs, tout près d’un million d’habitants, presque le double de Madrid,-la plus active, la plus riche. Longtemps enserrée, étouffée entre ses fortifications, contre lesquelles elle a fait cinquante émeutes, elle n’a pas cessé, depuis qu’elle les a fait raser en 1800, de s’étendre sur le rivage, dans l’immense plaine, sur les flancs des collines qui sont les premières marches des Pyrénées. D’année en année, des quartiers nouveaux se créent, des faubourgs, peuplés tout de suite et bientôt surpeuplés. Le port, où passe près d’un quart du commerce maritime de toute l’Espagne, est devenu trop étroit. Plus grand déjà que les trois ports réunis de Marseille, il rivalisera avec Gènes, quand sera achevée, au sud de Montjuich, la construction des nouveaux bassins et des nouveaux docks. Et ce n’est pas, évidemment, la ville d’Espagne ou s’arrêteront de préférence les artistes; ils auront vite parcouru ses quelques vieilles rues, regardé quelques vieux bâtiments, palais délabrés ou maisons de corporations, visité l’étonnante cathédrale, avec la puerta de San Ivo et sa nef sombre, sa nef de mystère et de terreur, où il faut, que l’œil s’habitue à voir tant l’obscurité y est épaisse, même à midi et en plein été.
Le Catalan s’indigne de voir se perdre dans le gouffre général du budget, l’argent, son argent, le fruit de ses peines.
Mais partout, quelle vie débordante, quelle intensité de mouvement! Depuis près d’un demi-siècle, l’ambition constante de Barcelone a été de devenir une grande ville occidentale; plus qu’occidentale: américaine. Il reste encore quelques anciens quartiers, presque pittoresques, à jeter bas, à remplacer par des maisons modernes élevant leurs cinq et six étages le long de larges rues aérées. Ces quartiers ne tiendront pas longtemps devant «la Réforme», le nom classique et populaire de la reconstruction hygiénique et pratique: construction, de nouvelles écoles, de nouveaux établissements scientifiques, des admirables hôpitaux dus à la magnificence de riches particuliers. Et cela, aussi, a sa beauté, une autre beauté que celle de Tolède ou de Cordoue, ou de tel nid d’aigle wisigoth ou sarrasin, mais, tout de même, une beauté. Et je ne sais pas si l’homme, avec ses désirs, avec ses passions, sera plus heureux à Barcelone; mais la vie y sera plus saine, meilleure, mieux défendue contre la maladie et contre la mort.
Voici maintenant le problème: ces quatre provinces de la Catalogne, étant les plus laborieuses de toute l’Espagne et, partant, les plus riches, payent à l’État la somme d’impôts de beaucoup la plus forte, et, dès lors, le Catalan s’indigne de voir se perdre dans le gouffre général du budget, l’argent, son argent, le fruit de ses peines, qui, employé sur place au moins partiellement, lui permettrait d’activer le mouvement de ses progrès dans tous les sens, de doter plus largement des établissements universitaires et hospitaliers, surtout de multiplier les chemins de fer d’intérêt local, de refaire les vieilles routes dont il a honte et d’en construire de nouvelles.
L’autonomie politique est la pensée d’un nombre considérable, de jour en jour plus considérable, de Catalans.
J’ai montré les caractères particuliers du Catalan: race, langue, législation, mentalité. Indépendante jusqu’au, quatorzième siècle, la Catalogne fut, de toutes les provinces de la péninsule, celle qui entra avec le plus de résistance dans l’unité des Espagnes. Comme elle traversa alors une crise de décadence, elle en accusa l’unité espagnole, se tourna, au début du dix-septième siècle, vers la France. Cet esprit séparatiste, je l’ai rappelé, a disparu depuis longtemps. Mais l’esprit d’indépendance, l’esprit d’autonomie a subsisté, et non seulement il a subsisté avec la prospérité renaissante, mais il n’a pas cessé de se fortifier pour, de très nombreuses raisons politiques et économiques, théoriques et pratiques. Plus s’accroissent et la prospérité agricole et industrielle, et le progrès général de l’instruction, et celui des idées libérales, républicaines, ou socialistes, plus la Catalogne a conscience de sa valeur et de sa force. Il existe ainsi une question publiquement discutée, dite de «la capitalité». Barcelone étant la ville la plus peuplée, la plus importante de l’Espagne, pourquoi la capitale est-elle, à Madrid? Charles Quint n’avait-il pas averti Philippe II «Si tu veux agrandir tes États, porte ta capitale à Lisbonne si tu les veux conserver, place-là à Barcelone; si tu les veux perdre, va à Madrid».
[…] Il n’en reste pas moins que l’autonomie politique est la pensée d’un nombre considérable, de jour en jour plus considérable, de Catalans, alors que nulle part, même en Italie, les conséquences du principe fédératif ne seraient plus périlleuses, pour l’ensemble de la nation, qu’en Espagne. Et pourtant, dans les plaintes, les doléances répétées de la Catalogne, il y a une grande part manifeste de justice. Que faire donc, sinon lui accorder l’autonomie administrative, la plus large qui soit compatible avec l’organisation générale d’un grand pays?[…]
Par Polybe
Restaurant Bar de l’Hostal Sant Pancraç de Bellaterra (Vallès Occidental) fundat l’any 1932.
Posted in Bellaterra on 5 Setembre 2017| Leave a Comment »
Foto: Bellaterra.Cat
Francesc Ramos Marcet, cap de menjador i bar del Restaurant de l’Hostal Sant Pancràs de Bellaterra, ens mostra la paella acabada de fer. Tot un mestre dominant com ningú el complert servei de sala i tota la “Mise en place” del local.
Quan es parla de Bellaterra és imposible no fer-ho i associar l’Hostal Sant Pancraç o Pancràs, establiment obert l’any 1932, amb el mateix concepte d’arquitectura que La Gavina de S’Agaró de la Costa Brava, pero amb un toc més proper i autèntic de poble. Els 5 germans Ramos Marcet segueixen aportant el sabor autèntic de les més conegudes Fondes de Catalunya, tot lluitant cada dia per conservar l’estil i la decoració original que van viure els seus pares, sense oblidar la base dels menjars casolans de l’Albert, un gran xèf especialista en receptes de bolets en temporada. Tot plegat és una petita coral profesional gastronòmica dirigida pel mestre Francesc, cap de sala i bar, que acompanyat per les seves germanes, fan posible un servei familiar, plé d’atencions i cordialitat.
Foto: Bellaterra.Cat
Albert Ramos Marcet, cap de cuina del Restaurant de l’Hostal Sant Pancraç de Bellaterra (Vallès Occidental), autèntic especialista de la cuina de bolets i cuina de temporada. Qui també aporta el millors esmorzar de forquilla de mercat.
Les arrels del Sant Pancràs amb el territori català es demostra amb la presencia a la seva Carta de Vins, de les 10 D. O. i CAVA de Catalunya, detall que mínimament haurien de practicar tots els establiment del nostre pais i que difícilment ho practiquen de veritat, com línia justa de km. O
ADREÇA: Plaça del Pi, 2, 08193 Bellaterra (Vallès Occidental)
☎️ RESERVES I CONTACTE: 936922050 i 93692205
CORREO ELECTRÒNIC: ramosmarcet@gmail.com
HORARIS: 08:00 a 20:00 hores de dilluns a divendres i diumenge de 13:30 a 17:30
TANCAT: dissabte i totes les nits
VACANCES: Dies a concretar durant el mes d’agost
Accepten reserves de grups especials tots els dies i nits (Consulteu)
DISTANCIA DES DE PLAÇA DE CATALUNYA (BARCELONA):
30 minuts amb FGC (Parada Bellaterra al costat del Sant Pancraç)
Yo soy aquel… (sobre el SOMOS que consagra la Llei de Transitorietat)
Posted in Bellaterra on 5 Setembre 2017| Leave a Comment »
Soy un monstruo, me dije para darme ánimos un día que me pilló así como bajo de defensas. Tenía ya veinte y pocos y no sabía responder a preguntas elementales.
En cuanto abría la boca siempre me econtraba con un “y tu de donde eres?”. Dichoso acento. Pero cuál? El acento del renacuajo que creció en Lora del Río -Sevilla-, el del chaval que se hizo adolescente y joven en la ciudad satélite, en el barrio de San Ildefonso, en Cornellá? El acento murciano de mi padre? el acento terraltenc de mi madre? el acento garriguenc de mi abuela materna, con la que siempre tantas horas pasé?
Y yo qué sé de donde soy, si por mi lengua o acento tengo que decir que soy de alguna parte.
Y después claro, que te pregunten como te llamas y que tengas que pensar “y a este (o esta) qué le digo?”. Que soy Paco? Que soy Francesc? Que soy Quico? Que soy Cisco? Que soy Francisco? Que soy Francisquito?
Hay tantas historias detrás de tantas maneras como me llaman que a veces quedaba pasmao, en silencio, sin responder. Yo soy aquél, hubiera cantado Raphael. Ese grande.
Yo crecí en una calle sin asfaltar. De las muchas que había en San Ildefonso. Pero nosotros teníamos lo que llamábamos “la montaña”, justo donde acababa la calle sin asfaltar. Un montículo asalvajado de tierra enmedio la ciudad dominó. Ya veis. Pobres chavales “vamos a jugar a la montaña”, decíamos, y era como un privilegio de los de la calle. Porque eso sí que lo teníamos, los de nuestra calle y los de “otras” calles. Vida en la calle, hasta el anochecer. Ahora “la montaña” es una escuela pública que construyó el primer ayuntamiento democrático, del PSUC. Y ya no hay calles sin asfaltar.
En toda la calle sólo dos de los chavales sabíamos hablar en catalán. Una calle de unos nueve bloques de nueve pisos, con cuatro pisos por rellano. En el cole nada era diferente. El San Ildefonso. Enorme. Ahí estaba todo el barrio. En 8 años de EGB solamente un día un profesor nos dió una clase en catalán. Y para mi fué muy frustrante. Hizo una lista de palabras en castellano que teníamos que decir si sabíamos como eran en catalán. Una de las primeras era “bandeja”, yo levanté rápido el brazo y dije “safata”, a lo que me respondió con un NOOOOOO que aún me duele, “plata”, me corrigió. Y ahí se acabó todo.
Pero eso me lo encontré el primer día de clase en el instituto. San Ildefonso se había convertido en la “ciutat trapera”. En Cornellá solamente había un instituto. Y las bandas juveniles y las drogas marcaban la ley. Yo amenazaba por no ir por buen camino, así que mis padres me llevaron a vivir con mi abuela en Barcelona, para que pudiera ir al instituto en Sants.
El profesor de catalán, ese primer día de instituto, apareció con un aire de autoridad que yo no tenía acostumbrado. Solemnemente nos dijo que para evaluar nuestro nivel hiciéramos una redacción de media página, sobre qué habíamos hecho en el verano. “En català?” pregunté. “En què vols fer-la, si és classe de català!” me reprendió severamente. Ya, pero yo no había hecho nunca clase “de català”. Hoja en blanco. Boli. Saber qué decir y como decirlo en catalán, pero no tener ni idea de como escribirlo. Sensación de analfabeto total. El profesor flipó tanto conmigo que hizo venir a mis padres. Y se lo explicaron. El niño sabe hablar catalán porque su madre es catalana, pero viene de San Ildefonso, donde nunca nadie nos había enseñado nada en catalán.
El cruel sarcasmo de la situación era que mi padre, maestro de escuela, murciano, había sido detenido, allá por el 1974 o 75, denunciado por la directora de la escuela, catalanoparlante y catalana de generaciones, acusado de promover un manifiesto para que de alguna manera a los chavales de San Ildefonso también se nos enseñara el catalán.
Cuando la Policía Armada (los grises) fueron a detener a mi padre yo no sabía qué pasaba. Y de hecho no lo supe valorar hasta mucho después. Cuál era nuestra lengua propia no era lo que importaba. La de mi padre y la mía era el castellano, y la de la directora que lo denunció era el catalán. Las lenguas conviven. Las lenguas no son el problema, nunca lo han sido. El problema del catalán era -y es- un estado en contra. El catalán había sobrevivido a la derrota del 1714 y a su condena centenaria al ostracismo. Pero el catalán se hacía lengua viva en todos aquellos que la defendían, con independencia de su origen o lengua primera. Como mi padre, murciano, castellanohablante.
O como yo, que con el tiempo milité en la defensa del catalán, en La Crida a la Solidaritat. Y siempre después. El como yo, que mi lengua primera y durante tantísimos años única, el castellano, era un yo compartido. Con todos los chavales de la calle. Con todos los compañeros del cole.
Esta semana, la Llei de Transitorietat, ha establecido la cooficialidad de catalán y castellano. No podía ser de otra manera. Pero tenía que ser así. De entrada porque sería impensable que la independencia, querida para ampliar todos nuestros derechos, implicara el más mínimo retroceso en nuestros derechos lingüísticos. Pero, sobretodo, porque con este articulado jurídico se reconoce y da carta de naturaleza a la realidad del “somos” de nuestra Catalunya, de la Catalunya de hoy.
La independencia no es un proyecto anclado en un pasado mitificado. La independencia es un proyecto de la Catalunya de hoy, que la reconoce plenamente, y para la Catalunya de hoy. No la Catalunya del 1714, ni la de hace cien años. La Catalunya de hoy, en la que el castellano ha pasado a formar parte de nuestra identidad colectiva. Y de nuestro futuro. La convivencia lingüística ejemplar que se ha dado en Catalunya solamente se ha visto amenazada por la hostilidad del estado español, y eso, con la independencia, desaparecerá.
La independencia consagra, con la Llei de Transitorietat, el reconocimiento de nuestra realidad social, de orígenes y lingüística. Y la eleva a signo de identidad, a futuro, a oportunidades, a garantía plena de supervivencia en plenitud del catalán, junto al castellano, la que es la primera lengua de la mayoría de nuestra sociedad, entre los que me incluyo, entre los que incluyo a mi difunto padre, que estaría orgulloso de lo que estamos haciendo y de como lo estamos haciendo.
Gracias, muchas gracias, a todos los que han formulado este reconocimiento a lo que somos y queremos ser, a través de la Llei de Transitorietat.
Desde ese chaval que ya era por encima de cualquier acento. Desde ese chaval que ya era incluso compartiendo tantas identidades, lenguas y nombres. Gracias. Desde lo más profundo de esa mi calle, en San Ildefonso, sin asfaltar tantos años, desde esa montaña, hoy convertida, como metáfora del país, en escuela que lleva por nombre “Francesc Macià”, gracias. Gracias por ser voz y lengua en igualdad. Gracias por elevar a norma fundacional este “somos” de nuestro presente y que tanto futuro tiene, porque es nuestro único futuro.
Sóc Francesc Abad. Hijo de padre murciano i de mare de la Terra Alta. Orgulloso de mis orígenes y de mi gente. Vaig créixer a Lora del Río (Sevilla) fins als 4 anys, després al barri de Sant Ildefons (Cornellà de Llobregat) i finalment a Barcelona, on visc. Llicenciat en Dret (UB), Diploma de postgrau en Administració Pública (UPF), Màster en Dret Públic i Organització Administrativa (UPF) i Màster en Funció Directiva (EAPC) Vaig començar a implicar-me en les coses col·lectives en els moviments de base de la Parròquia, al barri de Sant Ildefons, amb la JOBAC, i vaig començar la militància independentista l’any 1984, a la Crida a la Solidaritat. Des de llavors no he deixat de fer coses de les que em sento orgullós. Vaig participar de la Crida Nacional a ERC (partit del que vaig ser militant uns quants anys), vaig ser coordinador de la UB de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) i coordinador tècnic del Comitè Olímpic de Catalunya (fins passats els Jocs Olímpics de BCN). Vaig participar de la fundació i posada en marxa del Casal Independentista de Les Corts. També vaig ser vicepresident de la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació (ESCACC). Blocaire des del 2006, fa anys que no milito a cap partit polític, tot i que vaig ser “candidat” de Junts pel Sí i que, des de la meva independència, sempre mantinc un posicionament polític públic. Sóc membre de l’ANC de Cornellà. He ajudat i ajudo en tot el que puc en diferents iniciatives de caràcter patriòtic (la Fàbrica, Associació Germans Badia, Memorial Josep Suñol, etc). Sóc soci del Barça i amb els companys de Drets vaig presentar una demanda contra la UEFA per la persecució de les estelades des de la final de Champions de Berlín. Sóc membre de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel (ACAI), i soci-fundador de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi i de La Coronela Crew Mòtards.
“Concurs de Paellas i Fideuàs” Festa Major de Bellaterra 2017 🐿
Posted in Bellaterra on 3 Setembre 2017| Leave a Comment »
FESTA MAJOR DE BELLATERRA, 1 al 3 de setembre de 2017
Gràcies Unió de Veïns de Bellaterra per la vostra fantàstica organització i Bona Festa Major!
Un reportatge fotogràfic de Bellaterra.Cat
Festa Major de Bellaterra 2017 “Sopar Unió de Veïns i espectacle Moulin Rouge”
Posted in Bellaterra on 3 Setembre 2017| Leave a Comment »
Multes i presó de fins a 4 anys per fer servir bosses de plàstic a Kènia. Els viatgers les hauran de deixar a l’aeroport quan arribin al país
Posted in Bellaterra on 29 Agost 2017| Leave a Comment »
Si hi ha un país que s’ha pres seriosament el problema dels plàstics és Kènia. Aquest país africà acaba de fer un pas de gegant, ja que no tan sols prohibeix la fabricació i importació de bosses tant en l’àmbit comercial com en el domèstic sinó que la llei preveu multes de fins a 32.000 euros i penes de presó de fins a 4 anys en cas d’incompliment. La mesura, que inclou les bosses de nansa i les simples, és aplicable fins i tot als viatgers que aterrin en algun aeroport del país, ja que no podran sortir de les instal·lacions amb les bosses, encara que les hagin obtingut en botigues duty free.
Fa una dècada que Nairobi intenta acabar amb els plàstics però no va ser fins fa sis mesos que el govern va anunciar l’actual llei. Des d’ahir qui sigui enxampat fabricant, venent o portant bosses de plàstic podrà rebre una sanció d’entre 16.260 i 32.520 euros. Es tracta de la multa més elevada per aquesta falta que imposa una legislació al món. El càstig no s’acaba aquí, sinó que es preveuen penes d’entre un i quatre anys de presó.
Des del convenciment de les bondats de la mesura, associacions de consumidors han alertat que l’executiu no ha fet prou campanya de conscienciació entre la ciutadania per canviar d’hàbits i que se substitueixi l’estès costum d’agafar i donar bosses per a qualsevol producte. L’Autoritat de Gestió de Medi Ambient (NEMA, per les seves sigles en anglès) ha recordat a través de la seva pàgina web que amb l’entrada en vigor de la nova legislació no es poden distribuir els estocs emmagatzemats.
El govern confia que la mesura ajudi a protegir el medi ambient. Es calcula que el plàstic triga a descompondre’s entre 500 i 1.000 anys, i contamina mars i oceans. A més, el plàstic és un residu escampat per carreteres, camps i suburbis.
Alternativa ecològica
Segons la NEMA, cada mes es fan servir 24 milions de bosses de plàstic, la meitat de les quals acaben a la brossa sòlida. Com a alternativa, les autoritats exigeixen a comerciants i consumidors que facin servir bosses menys agressives amb el medi ambient, fabricades amb materials ecològics i biodegradables, com el paper, la patata o la iuca. Malgrat la bona intenció, aquests embolcalls són molt més cars que els de plàstic. A més, hi ha un problema greu d’oferta, ja que, segons el diari local Daily Nation, no estan disponibles a totes les botigues i només n’hi ha petites quantitats al mercat a punt de distribuir-se.
L’Àfrica és pionera en la persecució de l’ús de les bosses de plàstic i ja són una vintena els països del continent que n’han prohibit l’ús. Seguint el camí de Bangla Desh, el 2007 el govern de Ruanda va ser el primer a instaurar la caça al plàstic, i va crear fins i tot patrulles oficials que examinen comerços. Després han vingut Mali, el Camerun, Ruanda i Sud-àfrica. I ara Kènia. Es calcula que només mig centenar de països del món han introduït alguna penalització, com el cobrament per bossa o senzillament la prohibició total del producte.
L’objectiu no és cap altre que reduir al màxim els residus altament contaminants que deixen durant segles les incomptables bosses de plàstic. La majoria dels residus plàstics acaben surant als oceans i mars del planeta, i causen estralls entre els grans mamífers i tortugues, que engoleixen trossos de plàstic sense voler. A més, els peixos mengen les micropartícules de plàstic, que entren així a la cadena alimentària dels humans. “Si seguim així, el 2050 tindrem més plàstic que peixos”, ha afirmat a Reuters Habib el-Habr, expert en deixalles marines que treballa en el programa de medi ambient a Kènia.
Per la pau i contra les armes
Posted in Bellaterra on 27 Agost 2017| Leave a Comment »
Foto: Sònia Pau http://www.elpuntavui.cat
ODEI A.-ETXEARTE – BARCELONA
Aplaudiments unànimes als herois de la Rambla
El lema de segona línia: “Les vostres polítiques, les nostres morts”
La crida perquè no hi hagués banderes no va fructificar
Mig milió de persones van inundar ahir el centre de Barcelona amb un clam divers per la pau. El que havia de ser una manifestació unitària contra el terrorisme després dels atemptats de Barcelona i Cambrils va esdevenir una complexa protesta amb nombroses pancartes contra la guerra i el tràfic d’armes amb què el rei va ser inevitablement retratat. Felip VI, que va desfilar amb posat greu a tocar de Mariano Rajoy, Carles Puigdemont i Ada Colau blindat per un dispositiu policial excepcional, va ser rebut i acomiadat amb una sorollosa xiulada i un horitzó de banderes visiblement estelat. A la mateixa hora, Ripoll es conjurava perquè la violència i la barbàrie no esguerrin la convivència. Les 2.500 persones congregades davant del monestir van ovacionar Safira Oukabir, germana d’un dels terroristes morts i d’un altre dels detinguts, que va condemnar el terrorisme visiblement emocionada en nom de la comunitat musulmana.
La de Barcelona era una manifestació de contrastos. Un conglomerat de missatges polítics convivia amb aplaudiments unànimes per als herois de la Rambla. Algunes de les 70.000 roses repartides pel gremi de floristes van acabar falcades a l’enreixat de les furgonetes dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana. Des dels Jardinets de Gràcia fins a la plaça de Catalunya, la ciutadania va retre homenatge a les víctimes i als treballadors i voluntaris que les van atendre arriscant la vida. Rere la pancarta “No tinc por” van desfilar una setantena de representants dels cossos de seguretat i d’emergència, sanitaris i d’atenció social, de neteja, d’entitats veïnals, taxistes, comerciants i veïns de l’únic carrer de la terra que Federico García Lorca volia que no s’acabés mai. En una segona línia, separats pel cordó de seguretat, hi havia les màximes autoritats catalanes i espanyoles. No hi va assistir cap mandatari internacional.
El passeig de Gràcia es vestia eclèctic. La unitat reclamada des de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el govern espanyol s’exhibia amb una suma que evitava la uniformitat, responent així als perills de la instrumentalització política de la marxa. Els missatges del carrer no es dirigien, només, contra els terrorisme. A jutjar per les pancartes, Barcelona semblava no oblidar la guerra de l’Iraq ni el trio de les Açores, va voler recordar al món la hipocresia que pot suposar la venda i la compra d’armes, va clamar per la pau i contra la islamofòbia, i va exhibir que Catalunya viu un procés d’independència mentre, alhora, n’hi havia que lluïen banderes espanyoles entre la multitud.
Pedro Sanchez ha manipulat i ha tret totes les banderes d’aquesta foto al seu Twitter oficial
Durant l’hora que va durar la manifestació, van conviure així els missatges i els símbols, les xiulades, els silencis respectuosos, els aplaudiments, i un final i universal “Cant dels ocells”. La interpretació del tema icònic de Pau Casals, símbol internacional de la pau la llibertat, va ser el colofó de l’acte breu amb què es va donar per tancada la manifestació des de la plaça de Catalunya. Abans, l’actriu Rosa Maria Sardà i la portaveu de la fundació Ibn Battuta, Míriam Hatibi, van donar veu al clam ciutadà amb uns parlaments austers, la lectura dels versos de Lorca sobre la Rambla i la interpretació de l’actriu barcelonina d’un fragment de “La Rambla de les Floristes” de Josep Maria de Sagarra. “Si la seva ideologia és la mort, la nostra és una aposta decidida per la vida”, va exclamar Sardà. Però fins que la capçalera no va arribar fins a la Plaça de Catalunya, completament barrada, els coloms se’n van fer els reis. Era una estampa inèdita en ple agost. El melic barceloní no només estava tancat a la gent sinó que tenia també un accés limitat per als periodistes i fotògrafs. La buidor contrastava amb la corrua de ciutadans i turistes que, malgrat la convocatòria, continuaven homenatjant les víctimes davant les esteses d’espelmes, flors i objectes que recorden la barbàrie allà on va passar tot: a la Rambla.
La protesta es va encapsular des de la Gran Via, on ja es va barrar el pas de la gent al carril central amb extremes mesures de seguretat. Des d’allà va sortir la capçalera cívica seguida de les autoritats. Des dels laterals del carrer, darrere de les tanques, centenars de persones aclamaven la disposició dels cossos de seguretat i d’emergència, la delegació de les entitats que treballen per la pau, contra el racisme i en defensa dels drets humans, tots ells barrejats amb víctimes dels atemptats que s’expressaven amb emocionants abraçades a dirigents polítics catalans. Puigdemont i Colau els van rebre abans a l’Ajuntament. El president de la Generalitat també ho va fer a Palau amb els presidents autonòmics.
El dispositiu policial i organitzatiu va quedar fortament condicionat per la decisió del monarca d’assistir per primera vegada a una manifestació, més enllà de la protecció exigida per una concentració d’aquestes característiques quan feia poc més d’una setmana dels atemptats gihadistes.
Amb crespons i sense
La majoria dels representants estatals van arribar al passeig de Gràcia amb autobusos, provinents de tres avions noliejats per Madrid, i alguns dels congregats els van donar la benvinguda amb xiulades. La llibertat de moviments es reservava per a la ciutadania des de la Gran Via en amunt. En tot moment va ser viable desplaçar-se amunt i avall.
Les estelades, amb crespons i sense, es barrejaven amb algunes banderes espanyoles després de més d’una setmana de campanyes mediàtiques i intents d’instrumentalització política dels atemptats gihadistes. Feia dies que el còctel derivat de la confrontació inicialment continguda entre els governs espanyol i català pel procés d’independència i el referèndum de l’1-O emborratxava el dol. Potser per això la crida matinal de l’alcaldessa de Barcelona perquè no hi hagués banderes no va fructificar. El mateix vicepresident del govern, Oriol Junqueras, va declarar que fer-ho era “compatible” amb els valors de la marxa. Un cop acabada la protesta, Puigdemont va demanar que no es magnifiqués la mostra de rebuig a Felip VI, mentre que Rajoy va evitar les valoracions. No obstant això, el president del PP a Catalunya, Xavier Garcia Albiol, va declarar haver “sentit vergonya d’una part de Catalunya” per “primera vegada”. Per a Catalunya en Comú i Podem era “llibertat d’expressió”. L’ANC i Òmnium van valorar positivament la denúncia de “la hipocresia d’aquells que trafiquen amb armes”.
La ciutadania va respondre a la crida per exhibir el rebuig de Barcelona al terrorisme, tot i que la xifra de manifestants es va quedar lluny del milió i mig que va sortir al carrer el 2004 després dels atemptats de l’11-M, o de les històriques manifestacions de les darreres diades. Hi van assistir els líders i direccions de tots els partits catalans. Madrid va noliejar tres avions. També hi van assistir els presidents del Congrés i del Senat, i els líders dels principals partits espanyols. La CUP es va diferenciar de la resta optant per la protesta prèvia, de les quatre de la tarda, convocada per 170 col·lectius, col·lectius i moviments socials. Finalment, les samarretes blaves amb què les entitats volien tenyir críticament la manifestació es van deixar veure per tot el passeig de Gràcia, fins al punt que una gegantina pancarta de visibilitat aèria va anar baixant sobre els caps de la multitud amb un rotund “Felip VI, govern espanyol, còmplices amb el comerç d’armes”, il·lustrat amb la imatge del monarca espanyol saludant al rei saudita Salmán bin Abdulaziz.
El cap de l’Estat no ho va poder evitar tot i l’engabiament policial. Una altra gran pancarta, de mida equivalent a la de la capçalera, es va colar a segona línia amb un “Les vostres polítiques, les nostres morts”. Duia fotografies de l’exministre de Defensa Pedro Morenés, el rei d’Aràbia, Felip VI i els expresidents Tony Blair (Regne Unit), George W. Bush (Estats Units) i José María Aznar (Espanya). “Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes”, li van recordar també des de la zona blindada. Abans que marxés a la Zarzuela, Hatibi va aprofitar que el rei la saludava per interpel·lar-lo amb reclamacions d’urgència.
José Antich: “No ho aconseguiran”
Posted in Bellaterra on 26 Agost 2017| Leave a Comment »
Per què no s’ha respectat el dol dels catalans? Per què no s’ha tingut en compte l’enorme impacte que ha patit una societat traumatitzada pels atemptats i que en tan sols quatre dies ha assistit a una pel·lícula de terror que va començar a la Rambla de Barcelona, va seguir a la Diagonal i Sant Just Desvern i d’allà es va expandir per tot el territori català des de Ripoll a Sant Carles de la Ràpita? Encara que el dolor pels atemptats de Barcelona i de Cambrils és imperible i marcarà el rumb del país i de la capital catalana en els propers anys, estan començant a passar coses que no poden ser passades per alt. Dir prou, potser, no serveixi de res. Però callar és ser còmplice de la mentida, la difamació i la infàmia. I això mai no és acceptable.
Per això i des del dolor i la indignació profunda que un no pot sinó sentir després que quinze persones hagin perdut la vida a mans dels terroristes i diverses desenes continuïn ingressades una setmana després en diferents hospitals, cal proclamar el següent:
No aconseguiran desacreditar els Mossos d’Esquadra i que el que ha estat un èxit policial amb molt pocs precedents en l’àmbit internacional i que no té cap ideologia política sigui motiu de descrèdit de la policia nacional de Catalunya per part d’uns malànimes que tan sols busquen esgarrapar un grapat de vots.
No aconseguiran dividir la societat catalana, que una vegada més ha estat a l’altura i ha respost amb maduresa a un repte tan dramàtic com colossal. Tota ella sense excepció i tots i cadascun dels col·lectius que s’han vist implicats en la tragèdia. Esclar que hi ha un sentiment d’orgull com a país per la resposta que s’ha donat! Que potser els éssers humans som aliens a l’èxit o al fracàs?
No aconseguiran omplir el relat informatiu de mentides. Si algú vol plantejar seriosament el debat sobre la seguretat des de fora de Catalunya parlem del bloqueig d’informació als Mossos, de la seva absència en organismes internacionals com l’Europol pel vet de l’Estat o de set anys sense reunir-se la Junta de Seguretat de Catalunya amb alerta antiterrorista 4 sobre 5 durant diversos mesos. No d’un correu electrònic informal entre un policia belga de la localitat de Vilvoorde i un mosso d’esquadra preguntant per l’imam de Ripoll i enviat fa 18 mesos. Si algú vol parlar seriosament de seguretat que expliqui per què a la policia espanyola li constaven els antecedents de l’imam i no els havia transmès als Mossos.
No aconseguiran fer creïble el ventilador mediàtic que s’ha engegat i que està convertint en un femer tot el que es va fer a Catalunya des de la tarda de l’atemptat de Barcelona fins que es va abatre l’últim terrorista a Subirats. No en van tenir prou amb les falòrnies de l’11-M? No en van aprendre cap lliçó? Com s’ho poden jugar tot a convèncer la gent que res no és el que sembla i que l’èxit és tan sols aparent, ja que tot fa molta pudor?
No aconseguiran que la societat i les institucions catalanes deixin a les seves mans la manifestació de dissabte. Tothom és benvingut i totes les mostres de solidaritat amb Catalunya són d’agrair, vinguin d’on vinguin. #NoTenimPor. I fins i tot encara hauria estat més d’agrair que alguna de les 46 capitals espanyoles i dues ciutats autònomes —queden òbviament fora les quatre catalanes—, hagués convocat també per a aquest dissabte una manifestació. Barcelona, per exemple, va quedar col·lapsada quan la va convocar després dels atemptats de Madrid de l’11 de març del 2004. Es va publicar que 11 milions de persones s’havien manifestat a tot l’Estat espanyol i un milió i mig a la capital catalana.
No aconseguiran esborrar el que han publicat els mitjans internacionals. No un, dos o tres. Sinó una infinitat i, entre ells, els principals de referència al món. The New York Times, The Wall Street Journal i Frankfurter Allgemeine Zeitung són tres exemples i el resum val per a tots ells: les mentides divulgades són de consum intern perquè a l’estranger no hi ha aquest debat.
I no aconseguiran que la por sigui el vector principal d’una societat lliure com la catalana. No ho aconseguiran.
