Bellaterra, 15 de gener de 2026
EL LLENTISCLE la llentiscla, llentisclera (o llentrisca), mata o matissa (Pistacia lentiscus) és una planta amb flors de la família de les anacardiàcies.
“Amb les cendres de les fulles s’obtenia un sabó tou (elaborat a partir de potasa i no de sosa), que barrejat amb la cendra de fulla de zumaque (Rus coriaria), servia per adobar pells“.
ON CREIX?
Creix des del nivell del mar fins als 1200 metres, a boscos i bosquets escleròfils. La seva presència es fa cada vegada més rara conforme les gelades van sent més freqüents, fins a arribar a desaparèixer.
TAMPOC TOLERA
Una aridesa excessiva, però és indiferent al substrat. Constitueix part dels matolls més abundants de les comarques de baixa altitud i forma part del sotabosc de pinedes, ullastres, alzinars i sureres termòfils.
ON LA PODEM TROBAR?
Espècie molt estesa a la conca mediterrània i Macaronèsia. A la peninsula ibèrica és abundant a l’est i la meitat sud, sent escàs a la resta del territori, més fresc i humit.
SABIE QUÈ?
Al medi natural constitueix una bona font d’aliment i refugi per a les aus i altres animals, sent hospedant d’una mena de pugó (Aploneura lentisci) que forma unes ganyes als folíols en forma de mitja lluna vermellosa, de 2 a 3 cm.
Entre els seus múltiples usos, les seves fulles i branques joves han estat emprades per combatre el mal alè i enfortir les genives, gràcies al contingut en tanins.
A més, destaca l’ús d’una resina aromàtica que flueix dels seus troncs (bé espontàniament, bé sagnant-los), denominada almàciga, que es col·lecta a l’estiu a partir de llentiscles que s’hagin fet gairebé arbres, i és usada com a goma de mastegar per enfortir les genives i perfumar l’alè, i en medicina odontològica, per a la fabricació de certs ciments dentals i vernissos.
Les tiges tendres del llentiscle es consumeixen en algunes zones com a aperitiu, i dels fruits (lentisquetes) s’obtenia un oli daurat i transparent que s’usava en algunes zones com combustible per a l’enllumenat, i fins i tot per a l’alimentació animal i humana en temps d’escassetat.
Amb les cendres de les fulles s’obtenia un sabó tou (elaborat a partir de potasa i no de sosa), que barrejat amb la cendra de fulla de zumaque (Rus coriaria), servia per adobar pells.
La seva fusta ha estat apreciada per a treballs fins, per la seva agradable olor, qualitat, gra fi i vetejat, i també utilitzada per a carbó, motiu pel qual probablement no han quedat molts llentiscles de port arbori. També és una planta utilitzada en jardineria mediterrània i bona formadora de bardisses.
Aquesta espècie híbrida fàcilment amb el seu parent la Cornicabra (Pistacia terebinthus), podent trobar a les zones de contacte d’ambdues espècies, exemplars de Pistacia x saportae Burn. (P. lentiscus x P. terebinthus), fulles imparipinnades, semicaduques, de folíol terminal assegut, de menor mida i fins i tot reduït.
COM ÉS?
Anarcardiàcia perenne que forma arbustos d’1 a 4 metres d’alçada, encara que ocasionalment pot arribar fins als 6-7m, escleròfil·la, dioica (hi ha individus mascles i individus femella).
L’escorça del tronc és llisa i de color gris, podent arribar a ser vermellosa a les branques joves.
Les fulles fan de 3 a 11 cm, es disposen de forma alterna i són compostes, caracteritzades per tenir raquis alats i un nombre parell de folíols. Aquests mesuren de 2-12 x 1,5-4cm, són obovats, el·líptics o lanceolats, sencers i coriacis. Les flors són actinomorfes, apeta-les, groguenques o vermelloses, i es presenten en forma de panícules denses de fins a 10 flors.
Les flors masculines presenten 5 sèpals soldats de 1-1,2mm i 5 estams. Les femenines presenten 3-4 sèpals soldats de 1-1,2mm i ovari súper. La floració és sincrònica entre ambdós sexes. La pol·linització és anemòfila.
El fruit és una petita drupa globosa de 3 a 6 mm de diàmetre, vermellós a l’inici i marró o negre a la maduresa.
Font: El Robledo
BELLATERRA.CAT 