Bellaterra, 17 de setembre de 2025
LLUIS TORRES✍️Moltes vegades veiem antics “telèfons” amb tecles… i pensem que modernitat els telèfons de tecles als anys 50, però realment el que estem veient són intèrfons. Fins que es va generalitzar l’ús de centraletes automàtiques, els intèrfons van ser molt comuns. Compartim una publicitat de Vivó Vidal i Balasch S.L. que era una empresa de Barcelona comercialitzadora d’aquests aparells a mitjans dels anys cinquanta.
Juan Añino “àlies Cardé Cardé” i Mercedes, fou el matrimoni que gestionaven la centraleta de telèfons de Bellaterra, situada a la cantonada del Club Bellaterra/Joan Fàbregas, i si volies parlar amb algú de Bellaterra, si tenies sort i estava la Mercè, la telefonista, li deies que et connectés a casa d’una família, i ella et facilitava la connexió telefònica, però, si hi era el seu marit, en Juan Añino, si no aportaves el número no podies parlar. L’any 1930, tots els telèfons d’Espanya tenien 5 xifres.
VÍDEO EN CASTELLÀ DE COM FUNCIONAVA UNA CENTRALETA TELEFÒNICA L’ANY 1930 👇
Comunicar a distància, un hàbit recent
Els sistemes de comunicació a distància o de telecomunicacions formen part de la nostra vida quotidiana, del nostre univers de costums, fins al punt que sovint en fem ús sense ser-ne ben bé conscients. Per fer-nos una idea de com l’ús de les diverses formes de telecomunicació s’ha convertit per a nosaltres en una pràctica habitual, podem fer una petita comprovació. Tots som capaços de recordar —potser havent de fer algun esforç de memòria— les primeres cartes que vam escriure i que vam llegir o les primeres pel·lícules que vam veure al cinema. Intentem recordar, però, fent igualment l’esforç necessari, quines van ser les primeres trucades que vam realitzar. Segurament ningú no en serà capaç. És com si haguéssim començat a fer servir el telèfon abans de tenir plena consciència del que fèiem. Mirem de recordar el primer cop que vam escoltar la ràdio o que vam mirar la televisió. Novament serà difícil, si no impossible, fixar un record precís. Això és un indici del fet que, en la nostra societat, l’ús dels sistemes de telecomunicació és un hàbit molt arrelat, fins al punt que comencem a utilitzar-los des de la nostra tendra infantesa, i ens fa l’efecte que hem après a telefonar o a mirar la televisió amb la mateixa naturalitat amb què hem après a caminar i a parlar.
Quan una pràctica ens sembla natural, immersa en els nostres hàbits i en la nostra visió de la vida, se’ns pot fer difícil de projectar-nos mentalment en un temps en què no existia. Per a qui està avesat al telèfon, per exemple, no és fàcil comprendre veritablement la fascinació que va provocar en el moment d’aparèixer per primera vegada. Ara bé, si volem establir una perspectiva històrica del fenomen de les telecomunicacions, ens caldrà esforçar-nos per a fer-nos-en una idea, per a prendre les distàncies mentalment respecte dels nostres hàbits, per a imaginar el món sense les telecomunicacions, per a adonar-nos de com han transformat la vida humana.
Les tecnologies de la comunicació a distància, convé recordar-ho, representen una novetat històrica sorgida en una època relativament recent. Abans del segle XIX, cap societat no havia tingut la possibilitat de comunicar-se a distància només mitjançant el transport físic, en circumstàncies absolutament extraordinàries, de cartes i paquets. En aquest sentit, són excepcionals el tam-tam utilitzat en algunes regions africanes, els senyals de fum d’alguns pobles indis d’Amèrica o els complexos sistemes de senyalització lluminosa emprats durant segles a les regions costaneres de la Mediterrània per a alertar de l’arribada de naus sarraïnes. Es tracta, en efecte, d’instruments de comunicació a distància, però amb unes finalitats molt concretes i unes possibilitats molt limitades. Només serveixen per a la celebració d’alguns rituals o per a la transmissió d’una gamma restringida de missatges, com són l’alarma, la fi del perill o l’allunyament de naus o de flotes amigues o enemigues. A diferència d’aquests sistemes de comunicació excepcionals, les telecomunicacions, tal com les entenem actualment, són instruments que es poden utilitzar en tot moment; a més, serveixen per a transmetre qualsevol tipus de missatge verbal, i també dades, sons i imatges.
Joan Añino “àlies Cardé Cardé i Mercè, fou el matrimoni que gestionaven la centraleta de telèfons de Bellaterra, situada a la cantonada del Club Bellaterra amb l’Avinguda Central (avui Av. Joan Fàbregas)
Si volies parlar amb algú de Bellaterra, si tenies sort i estava la Mercè (la telefonista), li deies que et connectés a casa d’una família, i ella et facilitava la connexió telefònica, però, si hi era el seu marit, en Juan Añino. Si no li aportaves el número, no podies parlar. L’any 1930, tots els telèfons d’Espanya tenien 5 xifres.
L’Escola Industrial, va ser l’escenari de la primera trucada telefònica a Barcelona
El 1877 es va produir la primera conversa a llarga distància entre la Ciutadella i el Castell de Montjuïc
El telèfon el va inventar l’italià Antonio Meucci el 1854, malgrat que popularment es creu que va ser l’escocès Alexander Graham Bell el 1876. Només un any més tard, el 1877, es van fer a Barcelona les primeres proves amb telèfons de Bell a l’Escola Industrial, que llavors s’ubicava la Universitat Literària de la plaça de la Universitat. Aquella experiència va constar en una connexió entre dos telèfons situats en dues sales i va ser possible gràcies a un pioner de l’electrificació i la telefonia a Catalunya, Francesc Dalmau, que va ser el primer fabricant d’aquests aparells a casa nostra. Tal com relata l’antropòleg i escriptor Xaver Theros, a finals d’aquell mateix any es va dur a terme la primera conversa a llarga distància entre el Castell de Montjuïc i la Ciutadella
Tot i que en un inici el servei telefònic era un monopoli en mans de l’Estat, a partir del 1890 es va autoritzar l’explotació per part de particulars.
El primer edifici que va disposar de línia telefònica va ser el Borsí, que llavors allotjava el Casino Mercantil i la Borsa de Valors. I ja el 1895 es va instal·lar la línia entre Barcelona i Madrid. En aquella època, l’operadora de telefonia més gran era la Sociedad General de Teléfonos de Barcelona, amb gairebé 2.500 abonats.
En aquells temps, per poder fer les trucades, els ciutadans parlaven amb una centraleta i li indicaven a la telefonista el número de quatre xifres de l’abonat amb el qual volien parlar i, d’aquesta manera, s’establia la trucada.
No va ser fins al 1901 que van aparèixer els primers locutoris i que alguns negocis i botigues van començar a oferir la possibilitat de fer trucades.
La confecció de la xarxa del telèfon
En un inici, la xarxa telefònica connectava les grans ciutats i el 1912 Barcelona ja estava enllaçada amb París. El servei, però, no arribava a la majoria del territori català. Per aquesta raó, es va crear el 1913 la Compañía Telefónica del Vallès que, amb la iniciativa de la Mancomunitat de Catalunya, va contribuir a fer arribar el telèfon arreu. Com a conseqüència, el 1922 ja hi havia 405 poblacions connectades.
Aquest escenari va canviar el 1924, quan la dictadura de Primo de Rivera va nacionalitzar les comunicacions i les va delegar a la Compañía Telefónica Nacional d’Espanya que va monopolitzar-ne el servei. Va ser llavors, entre el 1926 i el 1929, quan es va construir l’edifici de Telefónica de la plaça de Catalunya.
La següent dècada, l’ús del telèfon particular es va estendre i també es va instal·lar a altres espais com les casernes i els equipaments esportius i culturals. Aquest procés d’implantació va continuar durant la postguerra amb l’habilitació de telèfons a les estacions de trens i les parades de taxi. No va ser fins al 1966 que van començar a funcionar les primeres 16 cabines telefòniques i, en paral·lel, el telèfon va arribar a pràcticament tota la població.
Font: Enciclopèdia Catalana, Betevé,
BELLATERRA.CAT 