BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 23 d’abril de 2025

“La Pista de tenis esdevingué un èxit, potser perquè no teníem res més per passar l’estona, si no era anar a passejar per l’estació a veure passar els trens i la gent que arribava o bé reunir-nos en un bosquet o fer algunes caminades per les rodalies”.

ARTUR VIDAL I SOLÀ (7) Tornant a la facècia que recordo, quan va arribar el torn a les noies Llorach ens vàrem ficar pel cami de la Font fins arribar a la part del darrera de la torre. La casa i jardí queda per de sobre del nivell del cami, per aquest motiu vàrem creure que seria millor pujar a la paret que forma tanca amb el carrer fent servir la teulada de l’automòbil del Martinez com escala improvisada. Dalt de la paret i agafats a la barana, formada per pilans d’obra i tubs de ferro, començarem les nostres estridents canturies.

Quan les noies Llorach, des de la casa, ens varen donar mostres que ens havien sentit, vàrem acabar la nostra representació musical. La retirada fou funesta, amb tan mala sort, que és quan va començar la tragicomèdia esmentada.

Els sis cantaires vàrem baixar al camí de la Font alhora i agafant-nos a la barana per posar el peu sobre la teulada del cotxe. La barana no resistí aquesta força col·lectiva d’atracció cap enrera i va caure sobre l’automòbil i sobre nostre. No va haver-hi cap ferit greu però tots en sortirem una mica colpejats. Això acaba amb la nostra eufòria i cadascú tornà a casa seva amb la cua entre cames; naturalment pensant que l’endemà hauríem de visitar els pares Llorach per disculparnos.

L’endemà el meu germà i jo varem anar a veure el Sr. Llorach plens de recança però tinguérem una inesperada sorpresa. Poc abans s’havia presentat la Guàrdia Civil cercant els malfactors per- que havia rebut des de Bellaterra una denúncia delatant a dos advocats separatistes, que davant d’un escamot, havien assaltat la torre dels Sr. Llorach. El Sr. Llorach va desmentir a la Guàrdia Civil els fets denunciats i a més els hi va dir que estava satisfet que l’hi havessin enderrocat la barana perquè això volia dir que tenia unes filles guapes. Va ser molt amable, va preocupar-se de la nostra salut i continuà la bona amistat que sempre han tingut les nostres families
La Pista de tenis esdevingué un èxit, potser perquè no teníem res més per passar l’estona, si no era anar a passejar per l’estació a veure passar els trens i la gent que arribava o bé reunir-nos en un bosquet o fer algunes caminades per les rodalies.

Diàriament es jugava al tenis, principalment a les hores de la tarda i també la pista es convertí en lloc de reunió, asseguts en uns bancs de fusta que havíem col·locat al costat de la pista.

Encara que a l’any 1935 era relativament jove, el jugador més gran que recordo fou l’avi Tamburini.

Vull remarcar alguns socis especialment addictes al Club, com el bon amic Josep Maria Negre i Balet, que passava l’estiu a la torre que ara és propietat del Sr. Sòcrates Treceño. Persona d’una bonhomia extraordinària, propietari d’un cavall, un burret i una tartana en les quals tots havíem muntat o passejat alguna vegada. En Joaquim Casolà i Cerdà i la seva muller, persones de gran gentilesa i un fidel particep en els càntics eclesials. En Frederic Roda Ventura, un prohom de la Lliga Regionalista, i fundador juntament amb en Batista Roca i Pompeu Fabra de la societat Palestra. El Sr. Platero i la seva dona Doña Conxa, amb un automòbil ja vell en aquella època i metge de la policia; quan es posà la primera pedra a l’església de Bellaterra, en aquest mateix any 1935 que comento, en un acte presidit pel Bisbe Irrutia, en fou padrina. En Gonzalo Bosch Bierge, polifacètic, dibuixant, editor d’una revista culinària i conegut dintre de la galàxia intellectual per el seu Quixot, totalment manuscrit en lletres gótiques i cada pàgina adornada amb vinyetes policromades. En Lluís Ábalo, també incondicional del Club anys després, President i patriarca de Bellaterra i en Casimiro Cots, delegat del Foment a Bellaterra i que des del primer moment en va ser un ferm puntal.

Com he dit abans, el club va ésser iniciat pels joves perquè en quedi memòria us en parlaré breument, remarcant que alguns ho feren en contra de l’opinió dels seus pares. Començant per les noies i sense que l’ordre vulgui dir altra cosa que l’aparició dins la meva memória, faré esment de les germanes Maria Lluïsa i Paquita Fàbregas Rovira, les dues germanes.

Font: Artur Vidal i Solà, L’Esquirol del Vallès, Arxiu Bellaterra.Cat,