Bellaterra, 19 d’abril de 2025
“Els savis de la contrada ens digueren que el conveni era una presa de pel; deien que aquells terrenys ja no eren propietat del Foment de la Vivienda sinó que pertanyien a l’Ajuntament de Cerdanyola, per què la Societat Urbanitzadora n’havia fet donació al municipi al fer-li traspàs dels carrers de la urbanització”.
ARTUR VIDAL I SOLÀ (4) L’any 1935 va ésser el de la consolidació del Sport Club Bellaterra. Un estiu d’activitats vertiginoses pels iniciadors y seguidors.
Com he dit abans, el Club va ésser promogut pels joves. Entre els grans hi havia tres postures: una era neutral, a l’espectativa; un altra recolzava les seves activitats i la tercera i potser la més important, netament contrària.
Per què? Per un fenomen mental que vaig trobar de nou uns anys després.
El motiu de l’oposició era el següent: en aquell temps Bellaterra no tenia església; un departament dels baixos de l’Hostal Sant Pancràs era utilitzat com a capella. Era una posició gairebé majoritària que la qüestió mes primordial per Bellaterra era gaudir d’una Església pròpia i per tant tota altre activitat que restá atenció econòmica a la inciativa de la Comisió Eclesiàstica era nociva i pertorbadora als interessos espirituals de la comunitat. Malgrat aquesta actitud, la joventut d’aquell temps continuà amb els seus propòsits, que ja eren imparables.
Prosseguirem els tractes amb la Societat Urbanitzadora, per que uns del arguments que retreien els refractaris era que fer unes despeses en uns terrenys que solament gaudiem a precari equivalia a tirar els diners al fons del mar. Així es que després de nombroses reunions amb els administradors del Fomento de la Vivienda Popular S.A. varem arribar a l’acord pel qual la Societat Urbanitzadora ens vendria un àrea quadrangular de l’illa ajardinada situada davant de la plaça del Pi, equivalent al lloc on avui hi ha la pista de tenis, la piscina i el xalet, pel preu de cinc-centes pessetes però al mateix temps ens feien donació d’una quantitat igual.
Solament faltava signar l’escriptura pública davant de notari per perfeccionar aquest acord tan favorable. Però com passa sovint, aviat ens varen caure a sobre unes galledes d’aigua freda.
Els savis de la contrada ens digueren que el conveni era una presa de pel; deien que aquells terrenys ja no eren propietat del Foment de la Vivienda sinó que pertanyien a l’Ajuntament de Cerdanyola, per què la Societat Urbanitzadora n’havia fet donació al municipi al fer-li traspàs dels carrers de la urbanització.
Davant d’aquesta objeció i d’acord amb la Junta del Club m’en vaig anar a Sabadell per examinar el Registre de la Propietat on vaig comprovar que els terrenys pertanyien i estaven inscrits al Registre de la Propietat de Sabadell a nom del Fomento de la Vivienda.
Ho vaig comunicar seguidament a la Junta i als objectors, però quina va esser la nostra sorpresa quan ens varem reunir de nou amb els administradors del Fomento per tal de senyalar dia i hora per atorgar l’escriptura pública davant de notari, d’acord amb las bases abans dites, que ens reberen malcarats, ens retregueren la nostra falta de confiança, desconfiavem de la seva paraula, des del moment que haviem anat al Registre de la Propietat per comprovar si realment era propietaris del terreny. De moment va quedar en suspens l’atorgament de l’escriptura pública.
Algú bon veí de Bellaterra havia fet arribar als administradors del Fomento de la Vivienda la meva anada al Registre de la Propietat.
Font: L’Esquirol del Vallès, Artur Vidal i Solà, Arxiu Bellaterra.Cat
BELLATERRA.CAT 