Bellaterra, 19 de febrer de 2025
“Candel era autodidacte, però tenia una forta cultura popular; va millorar el seu coneixement del català fent classes particulars amb Joan Triadú. Sempre va viure al mateix lloc, el barri del port“.
Francesc Candel va néixer al municipi valencià de Cases Altes (Racó d’Ademús) el 31 de maig de 1925. Als dos anys la seva família es traslladà a Barcelona, on els seus pares es van instal·lar, primer, a les barraques de Montjuïc i, després, al carrer d’Ulldecona de les Cases Barates de Can Tunis, que inspirarien el seu llibre «Donde la ciudad cambia su nombre» (1957)
Tot i ser pobres, doncs, no pertanyien a les famílies més colpejades per la misèria, cosa que li va permetre tenir una adolescència relativament normal: va poder escolaritzar-se a Sant Raimon de Penyafort, un centre progressista que hi havia a la Zona Franca, per després trobar feina en oficis tan diversos com els de ceramista, decorador, comptable, mecànic o dissenyador de bijuteria.
La seva autèntica vocació, però, era ser pintor, si bé el fet de contraure la tuberculosi el 1947, va acostar-lo a l’àmbit pel qual ha passat a la memòria popular: l’escriptura. Postergat al llit per la malaltia, va començar a devorar les obres del novel·lista holandès Maxence van der Meersch i el francès Abbé Pierre, fins a convertir-se en un lector empedreït, cosa que el va llançar a retratar les vides dels obrers que l’envoltaven.
D’aquest període destaquen dos llibres que encara son una guia per entendre el fenomen migratori que aleshores poblava la rebotiga de la Barcelona: Hay una juventud que aguarda (1956) i, ambientada al mateix barri de Can Tunis, Donde la ciudad cambia su nombre (1957), que gairebé li costa el linxament dels veïns que se sentin al·ludits en la novel·la.
La veu dels sectors populars
De Can Tunis ja no es mouria mai més. Per bé que sempre es desplaçava amunt i avall, allà hi havia conegut la Maruja, amb qui es va casar i va tenir dos fills, la Marujita i el Paquito, un territori silenciat del qual volia narrar com les famílies intentaven prosperar en la nova societat d’acollida. Així queda recollit a Els altres catalans (1964) un llibre que, a mig camí entre el reportatge i l’assaig, va consagrar aquell home afable com la veu “dels altres”: la gernació d’immigrants que, entre l’aïllament i la incomprensió, maldaven per llaurar-se un futur a la primera corona de Barcelona.
L’enyorat Manuel Vázquez Montalbán deia de Candel que era “un dels millors representants del denominat realisme social, amb escenes lúdiques i poderoses que són una excel·lent descripció dels àmbits i condicions de vida dels cinturons urbans, els qui que van créixer salvatgement sense cap altre impuls que la fam, les mancances de tota mena i l’emigració“.
‘Els altres catalans‘ va consagrar Candel com la veu dels immigrants que maldaven per llaurar-se un futur
Van ser aquells escrits, directes i propers, que van convertir-lo en un dels cronistes més apreciats i prolífics de l’època. De fet, entre 1956 i 1975 va publicar 35 llibres, entre novel·les, assajos, contes i altres gèneres literaris, encara que va ser amb Els altres catalans i Ser obrero no es ninguna ganga (1968), parcialment censurat pel règim franquista, els que van obrir-li les portes al periodisme.
La seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica. Més de cinquanta llibres, novel·les, contes i assaigs, alguns d’ells en doble versió català i castellà, i un munt d’articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes de revistes i publicacions.
La seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica. Més de cinquanta llibres, novel·les, contes i assaigs, alguns dels quals en versió doble, en català i castellà, i un munt d’articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes de revistes i publicacions.
Francesc Candel va destacar per la seva contribució a la configuració de l’ideari col·lectiu sobre la immigració.
Va focalitzar els seus esforços i energies a reivindicar les eines que havien de fer possible la integració de les persones immigrades a la societat i cultura catalanes, l’escola i l’ordenació territorial, i va denunciar els problemes dels habitatges on vivien els immigrants (barraques, rellogats, monoblocs, etc.). La seva trajectòria cívica i política va estar marcada també pel compromís amb els més desafavorits i amb la voluntat d’integració de la immigració.
Era simpatitzant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i el 1977 fou elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de Barcelona sota la candidatura de l’Entesa dels Catalans. El 1979 fou elegit regidor de l’Hospitalet de Llobregat per la llista del PSUC, i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura.
Entre els nombrosos reconeixements cal destacar que l’any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi, i el 2003, la Medalla d’Or de la Generalitat.
Abans de morir el 23 de novembre de 2007, a l’edat dels 82 anys, Candel encara va tenir temps per crear la Fundació que porta el seu nom, des d’on es promouen estudis sobre la immigració, i captivar l’opinió pública amb altres píndoles d’un periodisme que l’ha entronitzat, en l’imaginari col·lectiu, com l’escriptor dels obrers.
La Fundació Candel és una entitat sense ànim de lucre que va ser creada l’any 2005 pel propi Paco Candel amb l’objectiu de preservar la seva obra literària. La Fundació es troba al barri de la Marina de Port, al districte de Sants-Montjuïc, a Barcelona, espai central en la vida de l’autor i de les seves obres.
http://www.fundació Candel.org
Font: GENCAT, Joaquim Colominas Ferran, Associació CIC,
BELLATERRA.CAT 