Bellaterra, 8 de novembre de 2024
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL|En el món creatiu sempre he sentit apreci pels insensats, pels autors que comencen una obra tot i saber que el fracàs és segur. I què hi ha més certament impossible que una novel·la, o una pel·lícula, sobre Jesucrist? La meva explicació és que allò que va fer tan gran a Jesucrist va ser la narrativa. És el protagonista del best-seller més poderós de tots els temps. Els Evangelis són l’obra (hi torno: narrativament parlant), que més s’apropa a la perfecció, amb tres actes dramàticament insuperables. I quan una cosa és perfecta ja no cal dir res més. En conseqüència, qualsevol nova versió està condemnada al fracàs. S’ha de tenir pebrots, doncs, per posar-s’hi.
Per això m’agrada tant “Últims dies al desert”, una peli del 2015 amb Jesús de prota. Com era previsible, va passar sense pena ni glòria. Jo la recomano: pel coratge de l’autor, i perquè té molts valors afegits: encara que només fos pel colossal lirisme del paisatge desèrtic ja valdria la pena veure-la. I els actors són fabulosos: uns secundaris de luxe, i un Ewan McGregor fent dos papers: com que no en tenia prou interpretant a tot un Jesucrist… també fa de dimoni!
Però el tall que us adjunto parla d’un altre tema: de les relacions entre l’autor i la seva obra. I abans de continuar llegint un recomano que mireu el tall.
I ara la pregunta: de debò és una peli sobre el Crist? O, potser, el relat bíblic només és una excusa per parlar sobre les relacions pare fill?
A la peli hi ha sis personatges, tres dels quals tenen problemes amb el pare. Jesús es troba al desert, justament, perquè no sap ben bé què vol el seu pare d’ell. Després està el dimoni que, molt adequadament, adopta la mateixa forma que Jesús. I tal com descriu “al pare”, les relacions entre deu i el dimoni són, en essència, paterno-filials. I, per últim, vagant pel desert, Jesús topa amb una família de cabrers composta per pare-mare-fill, on el fill està sotmès a l’autoritat de ferro del pare.
Tots tres fills, doncs, són versions d’un mateix conflicte: les relacions amb un pare omnímode. El tall que us deixo és deliciós: Jesús li pregunta al dimoni com és el Pare. (A diferència d’ell, Llucifer sí que l’ha vist). El descriu com un egòlatra. Defineix la seva presència com “algo que te absorve y te destroza”. Però hi ha alguna cosa més. I aquí ve la gràcia (i el que em va cridar l’atenció): la descripció que el dimoni fa de déu és, ni més ni menys, la d’un autor. És un egòlatra, sí, però per sobre de tot un creador. Encara més precís: Déu entès com un escriptor: “necesita narrarlo todo de nuevo, una y otra vez”. La Creació entesa com un esborrall infinit.
La seqüència em va intrigar prou com per preguntar-me: qui hauria necessitat escriure un relat així? La història d’un fill sotmès al poder d’un pare tan poderós com asfixiant, un pare tan creatiu com inabastable per al fill.
I ara mireu els títols de crèdit: el director i el guionista són la mateixa persona. És molt possible que un nom tan popular com Rodrigo García no us digui res. No us he adjuntat el doblatge llatí perquè sí.
El seu pare es deia Gabriel García Márquez.
Ahir vaig afirmar que els Evangelis són la història més gran mai narrada, i flipo amb la quantitat de gent que s’hi interessa, m’ho qüestiona o fins i tot m’ho retreu.
Abans de res voldria dir que aquesta postura no té res a veure amb cap creença religiosa. En absolut. De fet, no conec a ningú més descregut que jo. Una vegada ho vaig intentar. Vull dir creure en déu, el més enllà i tot això… Almenys tindria alguna cosa a fer, a part de guanyar-me la vida. (I no és conya, parlo seriosament). Doncs no hi va haver manera. Més o menys va ser com si intentés fer-me soci del Real Madrid: m’ho impedia el cap i el cor, i van ser unes resistències invencibles.
Però és que tot això no té res a veure amb el tema. El que jo afirmo és que els Evangelis són la NARRACIÓ més perfecta, suprema i majestuosa mai creada, i aquesta és una apreciació purament tècnica i sentimental, no de fe.
Mireu, és molt senzill d’explicar: tot relat està compost per 3 actes narratius. En conseqüència, perquè un relat sigui superior, ha de tenir els 3 actes més ben pensats i, a més, que funcionin en la seva articulació interna. I ara mirem els 3 actes evangèlics.
ACTE PRIMER: “Déu envia el seu fill al món”. Brutal. Grandiloqüent. Penseu que aquest és el gran invent del món semita: fins aquell moment eren els homes, els que anaven a buscar els déus via xamànica. Déu, en un acte de suprema compassió, envia algú (el seu propi fill!) a la Terra. El plantejament és tan bo, i suprem, que esborrona.
I ara compareu aquest 1er Acte amb el de qualsevol altre clàssic: un hidalgo es torna boig / un senyor que es diu Ulisses torna de la guerra / un senyor que es diu Gregor desperta convertit en un escarabat / Etc. De debò no veiem la diferència de substància?
ACTE SEGON: “El fill de Déu, enviat per ajudar als humans, topa amb un conflicte creixent”… Amb qui? Doncs ni més ni menys que amb els mateixos humans! És boníssim. I encara més sardònic: el principal enemic del representant de déu són… les institucions religioses! I per què? (I això ja rebla el clau:) Doncs perquè el fill de déu exhorta els homes… a estimar-se! Fins i tot a estimar els seus enemics!
Com a nucli argumental és, simplement, prodigiós. Un Segon Acte que, a sobre, acaba amb un clímax narratiu insuperable: la crucifixió. Els homes maten cruelment al mateix fill de déu, i el maten… perquè els estima!!! Costa imaginar un Segon Acte més immortal. I encara ens queda el Tercer.
ACTE TERCER: “Tot i l’assassinat, Jesús ressuscita: l’ ESPERANÇA és real”. Triomfa el Bé, un Bé infinit. FI
Us estranya que la Bíblia sigui el best-seller més gran de tots els temps?
Com a relat és una meravella. Ara, no puc acabar sense afegir un matís obligat: és un PLAGI.
En efecte, així és. No hi ha ni un sol ítem d’aquesta història, ni un, que no provingui de tradicions culturals i religioses anteriors. Els dotze seguidors, que sigui fill d’una verge, els miracles, que l’assassinin i ressusciti, etc, etc, etc… Tot. Els jueus estaven a una cruïlla de camins històrica, on s’entrecreuaven influències dels 4 punts cardinals. El que coneixem com a Evangelis no és res més que una hàbil, habilíssima, compilació, i depuració, dels elements narratius més diversos. Però al capdavall, almenys pels que no som creients, què ens importa? El fet és que podem gaudir del relat més suprem mai elaborat. I, a sobre, com que no creiem en res, no ens afecta la qüestió religiosa. En altres paraules: treure la transcendència dels Evangelis, de Jesús, no anul·la allò que és: la figura narrativa central de la cultura d’Occident; això sí, amb un afegit a peu de pàgina: és mentida. O ficció. Com ho preferiu.
La millor manera d’il·lustrar que en les coses autènticament importants la reverència és sobrera, potser sigui amb una seqüència de la mateixa peli d’ahir: crec que és l’única escena mai representada on Jesús es riu. I de què? D’un pet.
Font: Albert Sánchez Piñol
BELLATERRA.CAT 