BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 23 d’octubre de 2024

MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN (Il·lustraciónd de NÚRIA POMPEIA) Es parlava de la gauche divine com es podia parlar de Salvador Dalí, del campionat mundial de mus o dels abrics de Massiel.  La gauche divine era una excentricitat sociològica per alguns contemplada divertidament, per altres rigorosament i per alguns exterminadorament.  Hi ha la gauche divine?  No existeix?  Aquest era l’estat de la qüestió fa més d’un mes.  Davant la pregunta: Què és la «gauche divine?, les respostes es caracteritzaven per la seva poca no torietat cientifica, Solia va contestar-se pel contingut i no pel continent: La gauche divine?…, són uns dolls, uns jilis, uns divertits, uns integrats.  De sobte, el tema de la gauche divine ha rebrotat, però aquesta vegada per diferents auspiciadors.  Assessudos rotatius madrillenys, entossudits augurs de la nostra política, s’han plantejat el tema-problema de la gauche divine.  Ells sí que han liquidat ràpidament la qüestió substancial i han manipulat l’expressió gauche divine amb una seguretat d’experts en caps trencats. Per a ells és gauche divine tot el que és esquerra intel·lectual, cultural o artística, i  immediatament han desqualificat el sentit del realisme que puguin tenir esquerrans tan amables.  No trepitgen terra ferma (al·leguen).  No saben a quin país  viuen (addueixen).  Han mixtificat la realitat a partir de la seva visió sectorial (conclouen).  Al marge dels judicis, de la seva justícia i al marge que segueix sense resoldre veure si existeix o no la gauche divine, sorprèn el cor irritat, ara de gent d’ordre i pre ordre, dissimulant molt malament, sota la conya,  un antagonisme sever contra la gauche divines.  El motiu d’aquesta dedicació i aquest enuig no és altre que la participació de bona part de l’anomenada gauche divine catalana a la tancada de Montserrat, al dejuni-protesta del club d’amics de l’ONU i en altres esdeveniments del mes agitat  de desembre de 1970. D’aquesta manera, el mes de desembre de 1970 ja té, entre d’altres, un protagonista lleuger, bonal, fàcilment desautoritzable, combatible anomenat gauche divine.   De tenir un protagonista a tenir un qualificatiu fa un pas, un lleu pas propagandistic.  Els augurs seràn cribrats una història del mes de desembre de 1970, en què es digui que gent sense terra ferma, desconeixedors del país on vivien i mixtificadors subjectius de la seva realitat van crear un clima d’inestabilitat i violència moral i  pública?

Retrat robot de la «gauche divine»

Les senyes d’identitat del fantasma de la gauche divine estan condicionades en part per una precipitada, i una mica malintencionada, lectura de Françoise Sagan i per aquesta tendència hispana al voyeurisme.  Ordre de cerca i captura.  Retrat robot de la gauche divines:

Elles: una mica fresques, rosses, melenes làcies;  no porten combinació llarga;  miren els homes de baix a dalt i les dones de dalt a baix;  els encanta el Ché», Bellocchio, Charlie Brown;  comenten entre elles el cens i eficàcia dels seus partenaires sexuals;  van a Perpinyà, a Andorra, a París a veure cinema, a Londres a veure draps;  solen desenganyar-se matrimonialment en terminis que oscil·len des dels tres dies als set anys (mai passen dels set anys);  tenen fills rossos, intel·ligents i ocurrents, partidàries de l’unisexe.  masculí lli;  es pirrien per les experiències comunals dels hippies», però rebutgen tot conat de postergació del desodorant;  els xifla la guerrilla, odien la maxifalda;  partidàries de la revolució sexual;  no saben cuinar, treballen com a editores, traductores, agents de relacions públiques o munten «boutiques, llibreries, discoteques o escriuen per revistes implícita o explicitament progressistes. 

Ells: són arquitectes, escrit-antologistes, novel·listes, poetes, periodistes, cineastes, metges, advocats (molt pocs laboralistes);  vesteixen jerseis cigne i jaqueta del davant, partidaris de l’unisexe… femení;  si es compren un cotxe que excedeixi el Mini, se’l compren vermell;  els encanten les guerrilleres palestines, van a Calp amb els seus plans de cap de setmana i al Marroc amb els plans més duradors, truquen al psiquiatre per consultar-li el color del «foulard, consideren absolut el tema del diàleg entre catòlics i marxistes,  saben cuinar dos altres plats (sol ser l’steak tartare, l’arròs al curry i, en casos d’intel·ligència excepcional, la paella) i alguns solen lligar molt bé la mahonesa o l’all i oli;  els preocupa la semiologia sexual i la fatal tendència a la socialdemocratització que experimenta Europa.

Aquest és el retrat robot del membre de la gauche divine», creat per la delirant imaginació dels seus somiadors.  Intueixo que el retrat masculí i femení nen igual podria haver-se aplicat (amb uns anys menys) a Elsa Triolet i Aragó.  Em semblen signes superficials tan dignes d’absurda sospita com la veneració que Togliatti sentia per Albio Tibulo i Catulo o el cinisme amb què Trotski comenta el comportament de les vídues franceses en el transcurs de la primera guerra mundial.  Jo he acudit a alguns dels suposats membres de la gauche divine i els he trobat sotmesos a preocupacions més circumstancials, comunes, humanes: pagar el lloguer és una de les més freqüents, o assegurar la traducció per al pròxim trimestre o l’embolat canor en un centre parroquial de la comarca
que permetrà comprar llaunes de menjar en conserva i una botella de whisky, que es beurà amb prudent sigil·li econòmic.  Són situacions tan poc dramàtiques com cíniques.  Hi ha gent que ho passa molt pitjor i gent que ho passa molt millor.  Pels seus suposats signes externs, la seva posada gauche divines és més aparental que real i està més emparentada amb la tia Leo que amb Creso.

Les conviccions polítiques comuns de la suposada gauche divine són minimes: són liberals sentimentalment i, cal reconèixer-ho, partidaris de les revolucions més noves.  No es paren en distininguir substancials.  Si la darrera revolució és la sexual, doncs la sexual.  Si la darrera revolució és la palestina, doncs la palestina.  Si la darrera revolució és la música progressiva, doncs la música progressiva.  Em sembla poc científica, però també poc delictiva aquesta actitud.  No em sembla millor la del que és claríssim, clarificadíssim, partidari del sentit progressiu de la Història i desconeix la significació dels Beatles.  Entre els suposats membres de la suposada gauche divines, només són molestos els dogmàtics, sobretot els dogmàtics de l’antidogmatisme i del relativisme.  En canvi, hi ha gent encantadora que dubta del seu propi dubte, veritables xafians més en ànima que en cos (el rigor filiforme és força comú), que amb el seu escepticisme amable posa una nota de tolerància a l’expedient de nostres convivència. 

La major part dels suposats membres de l’anomenada gauche divine no sabien que aquesta existís fins que van començar a llançar-los l’adjectiu amb agressivitat.  Liberals de cor, en lloc de respondre: això ho serà la teva mare, van analitzar l’expressió i van descobrir la seva contradicció íntima.  Com pot ser divina I’esquerra?  És que el Vaticà ha canviat d’actitud amb respecte al marxisme?  Qualificar de divina a l’esquerra és desvirtuària, van concloure constructivament en les seves anàlisis.  Autoclarificant-se ideològicament, els seus llocs membres consultats s’han definit molt variadament.  Van des del maoista al partit de Servan Screiber i el doctor Barnard, des del qual assegura només tenir idees sexuals a qui denuncia la insuficiència marxista de Marx, segons el descobriment dels seus escrits juvenils;  des del partit d’Areilza, i allò que sen, per tal d’evitar espectacles xafogosos, fins al qual promet una llarga, dura, sagnant, plorosa pelegrinació cap al triomf del socialisme.  N’hi ha que miren els bous des de la barrera i n’hi ha que toregen a la seva manera.  Només hi havia un diabètic.  En canvi, abundaven els danyats d’intesa i estómac.  Perquè si alguna cosa estaria a punt de donar uniformitat i existència real a la gauche divine és que cap dels seus suposats membres femenins sap cuinar.

Tots rebutgen l’infamant qualificatiu amb un pudor digne de millor causa, i asseguren conèixer-se escassament entre si.  Només dos o tres grupuscles practiquen un cert erotisme de grup, una mica vergonyós i mal visitat en alguna pel·lícula estrangera.  Algun es creu gairebé atleta sexual japonès.  Però les mirades femenines que acullen la seva afirmació són molt eloqüents sobre això.

«Gent Divine»

En suport de les meves investigacions relataré els secrets de l’operació gent divine.  Recentment, la fotògraf Colita, propiciada per l’empresari Oriol Regàs, es va decidir a muntar una exposició fotogràfica dels implicats a l’afer de la gauche divine.  L’operació es va gestar el mes de novembre i s’havia d’ultimar a començaments de desembre.  Les fotos ja estaven fetes, el local contractat, tot disposat, fins que el clima de gravetat que anava adoptant la situació del país va aconsellar als promotors la suspensió de l’acte.  La fotògraf havia fet unes llistes prèvies de divins», perquè tinguessin títol acadèmic de ser-ho o carnet de partit divinat, sinó perquè les acusacions de gauche divines anaven dirigides a persones i grups molt concrets.  Alguns de la llista es van negar a aparèixer a l’exposició;  els més, no, i van creure contribuir-hi a excitar l’alicaït sentit de l’humor del país.  Però va ser curiosa l’actitud general dels implicats: molts van rebutjar ser esquerra;  en canvi, van acceptar ser prou divins, altres es van confessar d’esquerra, però no creien tenir res de divins.  De totes maneres, a tots dos sectors els  hi semblava una devaluació mutua la reunió significadora dels termes gauche i divine», i en primera i última instància no sabien què volia dir l’expressió.  Es va arribar a un títol asèptic i l’exposició fotogràfica s’havia de retolar: Gent Divine;  d’aquesta manera, la broma quedava més clarificada i no es col·laborava en la devaluació de la paraula gauche i la seva significació real.  Per què aquesta meticulositat nominalista?  Perquè gauche divine era poc més que això, un mer nom posat a un fantasma a què ningú s’havia enfrontat amb lucidesa, només amb emotivitat, de bido a l’aspecte atiat del fantasma, a la blancor de biodetergent i a les bromes una mica pesades.

En la confecció i discussió de la llista de gent divine es van poder arribar a interessants per aquest liberalisme com a actitud profunda del sentiment davant les relacions i que aquest judici es pot aplicar impunement a tota la casta intel·lectual haguda i per haver-hi: el liberalisme sentimental és l’única tradició intel·lectual possible, i és impossible ser intel·lectual sense una sentimentalitat liberal i sense una  praxi en conseqüència.  No anticipen deduccions, si us plau.  Aragon és un intel·lectual marxista de sentiment liberal, i Sholojov, actualment, no és res més que un cap de Negociat de Primera de la Gran Administració de la Cultura Soviètica.  Una altra cosa seria ja plantejar la qüestió, la validesa o invalidesa de l’intel·lectual, l’escriptor, l’artista i el professional de la cultura, en totes les seves facetes, al si d’una organització social contemporània, tant a la neo-capitalista com a la socialista.  Però aquest tema excedeix la qüestió de la gauche divine», a la vista de com és d’utilitzable a les nostres latituds.  Perquè s’ha demostrat que la gauche divine aprofita, i a uns els serveix, per denunciar les trampes de la dreta i la dreta per valuar l’esquerra.  Mai no es va veure fantasma tan necessari.  Caldrà deduir, finalment, que si la gauche divine no existís caldria inventar-la com a gran coartada lingüística de la revolució semàntica espanyola.

Excedències i tarannàs

Per incipient que sigui, un renaixement cultural burgès tendeix a crear-se un clima emmarcador del fet.  En tota situació renaixentista es crea un brou d’elit progressiva, interessada en tot allò que significa novetat i, en definitiva, activadora.  El renaixement cultural burgès espanyol és evident a Madrid i Barcelona, propiciat per una situació econòmica favorable, en part, però fonamentalment per una necessitat voluntarista de superar tants anys de mediocritat cultural i vivencial.  A partir dels anys cinquanta, la Universitat ha llançat successivament promocions i promocions de professionals de la cultura, crítics, sentimentalment liberals i amb tendències estètiques i estetitzants cap al socialisme.  Aquest ha estat el substrat del qual s’alimenta el renaixement cultural burgès, força polifòrmic en aquests darrers anys, però a la dècada inicial dels cinquanta gairebé circumscrit a l’experiència del realisme crític.  Però no tota la muntanya és orenga, i la Universitat també ha llançat promocions i promocions de subempleats culturals, veritable proletariat cultural, més evident fins ara a províncies i fins i tot a Madrid, perquè la indústria editorial  barcelonina i altres plataformes industrials culturals absorbien mà d’obra i no creaven la inquietant impressió de desocupació i la frustració i la radicalització consegüents.  Hi ha símptomes que l’equilibri professional a Catalunya s’està alterant per una sèrie
de circumstàncies: augment progresiu d’oferta de mà d’obres i la feblesa, que arriba a fallida en ocasions, de la major part de les plataformes de la indústria cultural.  Els plans de reforma de l’educació, que en principi poden absorbir grans quantitats de professionals de la cultura, són a la corda fluixa del pressupost.  De moment, en ple mes de gener encara no s’han pagat sous als professors dels Instituts de Barcelona, ni als del COU, ni a la major part del professorat de la Universitat Autònoma. 

Lògicament, el tarannà de les noves promocions de professionals és molt diferent que el de les primeres, i, sobretot, que el d’aquells que han assolit una certa singularitat, que repercuteix en la cotització i en la facilitat per trobar  treballs.  Aquest sector subempleat és, potser, el més crític, sobretot a Catalunya, contra el que s’ha batejat com a gauche divine.  Abans de res, els molesta el tarannà amb què els suposats membres de la gauche divine es prenen les coses serioses.  La «posa» distanciadora de certes elits irrita, per la qual cosa la distanciació té de manera pulcra davant una època que exigeix contínuament la substitució de la forquilla pels dits.  Els molesten certes aparences de l’anomenada gauche divine»: que surtin a «Fotogrames, que surtin als diaris, que es comentin les dites i els fets.  Hi oposen el quadre de l’Espanya del silenci, que no surt a «Fotogramés ni als diaris, la que no té nom ni un anell amb una data per dins.  No es tracta d’un mer enfrontament biològic entre situats i envejosos: es tracta de dos taranns diferents, condicionats per situacions socioeconòmiques diferents.  Fins ara, l’enfrontament verbal havia sorgit entre l’anomenada gauche divines i l’anomenada gauche satanique, com a retrets dirigits per la formiga a la cigala.  Molestava a les formigues el relatiu paràgraf insectivor que la paraula gauche li plantejava amb la cigala.  La sacramentalitat de la paraula, encara pronunciada a francès, és evident.  Però l’operació política de clarificació s’ha invertit per les circumstàncies, i ara, la droite divine i la droite satanique malempleen l’expressió gauche divine per desarmar les possibles raons crítiques de tot l’intel·lectual.  – testat i professionalitzat del país.  Davant la impossibilitat històrica que als carnets deidentitat s’aclareixi si un és de la gauche seriosa o de l’altra, cal passar pel rubor d’un temps de confusionisme, sota l’ull de les inquisicions, i so portar amb resignació les vexacions, tot esperant el creixement de la  zitzània sobre el blat i la definitiva, clarificadora, sega.  Mentrestant, cadascú pot donar gràcies als seus déus per ser menys culturalista que Eugenio Trias, menys socialdemòcrata que els socialdemòcrates, menys xulo que Juan Benet, menys cantant que Serrat i menys estructuralista que Gabriel Celaya  .  Però en aquesta discussió de llebrers o podencs poden arribar els caçadors, i llebrers o podencs, joh, sorpresal, mosseguen amb idèntics
resultats, en la seva irracional, poc meditada, poc científica, en suma, confusió sobre allò diví o allò satànic.  Potser això és motiu de reflexió, sobretot per a la gauche conscienciosa, la que ha entès l’ofici de viure com una operació gens banal.

L’ofici de viure

Sols, fanès, descangaiats, surten de matinada del cabaret.  L’ambient del cabaret és una mica tsarista, recorda aquests vagons luxosos on se signaven les paus de Versalles.  Estava poblat d’arquitectes, «misses», models, fotògrafs de moda, estudiants de Ciències Econòmiques amb paràlisi facial, executius, cantants de la «nova i l’eterna cançó, servan-screiberista, ex ballarins de «soul», arcà els anglesos, noctàmbules parelles arminyades fugitives d’un tapís de Montecarlo, dos poetes borratxos, tres toques visuals, una antillana, una pubilla vallesana que pensa: «Com que el Vallès no hi ha res» («No hi ha res com el Vallès).  Amb tots ells s’ha muntat l’afer de la «gauche divine», una serp d’estiu gratuïta que s’ha convertit en drac per la intencionada imaginació gens liberal dels adjectivadors de fantasmes.  I aquests éssers solitaris, fanès, descangaiats, que surten de matinada del cabaret, constitueixen, en grup, un excedent social comú a totes les societats urbanes que superen el milió i mig d’habitants.  Només els uneixen determinades conclusions sobre l’ofici de viure, que, naturalment, no s’assemblen gens a les del matricer que ha posat el rellotge per despertar-se precisament a aquella hora per anar a la feina.  És baratíssim i medicrement esteticista enfrontar la retirada de la cansada gent divine cap a casa amb l’alba de la població obrera de la ciutat industrial, tan grollera i groda com enfrontar el crom del rebel de províncies, morat de negre, al  del camperol dels voltants, que s’aixeca a aquella mateixa hora perquè sent queixar-se a la truja.

La gauche divine no existeix.  Hi ha el drama de l’anomenat professional liberal, de l’anomenat artista, de l’anomenat professional de la cultura, consumit per una societat estuchadora que no ha vacil·lat a adjectivar pejorativament un dels seus sectors més aparents i menys determinants. 

Aquest sector s’ha constituït, socioeconòmicament, en high society de la petita burgesia progressiva i legisla algunes coses, però de poca importància comunitària: modes culturals, de vestuari, sexuals, lingüístiques.  I aquesta «alçada social s’ha de considerar molt a l’espanyola: és una altura relativa, amb molt de dos cavalls pel mig i cobert de seixanta pessetes en un restaurant per a iniciats, amb molt de pla de filtre i molta terra a La  Habana, amb molta saviesa convencional i molt <Reader’s Digest», amb més Charlie Brown que Carlos Marx.  Aquesta high society relativa, tan relativa, per alguns precipitadament qualificada de gauche divine, es declara tan partidària de la felicitat com dels psiquiatres i del Che Guevara, com de Marcial o Pirri.  Perquè erren els que han circumscrit la clarificació al litoral català.  Al triangle braguetari del Gijón, de l’Oliver i del Pub dels madrils es cou un brou semblant, inofensiu i tristò, del qual sempre s’aprèn alguna cosa en el dur aprenentatge de l’ofici de viure.

El més lamentable és confondre un tarannà vital determinat amb una participació històrica.  Aquesta gent solitària, fanès, des cangaiada, que surt de matinada del cabaret, al dia següent es dutxen i desodoritzen (solen ser molt pulcres) i es converteixen en ciutadans operatius o no.  Com tot sector social, es pot dividir individualment en éssers eficaços i no, actius i passius.  N’hi ha que destaquen a la seva pràctica professional.  N’hi ha que no superen les fidelitats polítiques estètiques i n’hi ha que s’empassen el tarannà distanciador (jai, la sentimentalitat liberal!) i són capaços d’arribar a pactes totals amb la Història.  Però com a grup, no existeixen;  com a gauche divine, ningú no pot fer-los un lloc al nostre pas, en el nostre present, ni en el nostre futur.

Hi ha un altre vocabulari més representatiu, més signe-funció de fets socials reals, que, sorprenentment, ha quedat sepultat sota l’oportunisme utilitzat de la gauche divine»: reaccionarisme, parafeixisme, maniàtic – repressors, immobilistes.  és el vocabulari que mereix un lloc als nostres diaris i un lloc a les nostres oracions divines o satàniques. 

MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN (Barcelona, 14 juny 1939-Bangkok, 17 d’octubre del 2003

Il·lustracions: NURIA POMPEIA (Barcelona, 2 maig 1931-25 desembre 2016)

Font:  Revista Triunfo, Manuel Vázquez Montalbán

Read Full Post »